GRANS ESPERANCES

                                          

Fa quatre dies que em frego els ulls sovint. No és l’al·lèrgia primaveral que ja arriba. És que no sé si somio. No m’acabo de creure que haguem pogut trobar una escletxa per escapar, ni que sigui per uns dies, ni que sigui una mica, de les urpes de l’estat espanyol. Per això, per reforçar-ho, cada vegada que passo a través de les portes de casa, m’entretinc a tocar-ne la fusta del bastiment. Si la porta és íntegrament de fusta l’abraço supersticiosament amb afecte. Sí, ja sé que la imatge us arriba còmica, però què voleu? Després de tres dies sense treva, amb un nou empresonament dels diputats que, sense que hagin reincidit en res des que els van deixar lliures, els tornen a cridar i els tanquen; després d’una nova ordre llareniana de capturar tots els criminals catalans escampats pel món, i després d’haver estat encerclats en un setge cada cop més irrespirable, ara resulta que ens arriba aire per diferents bandes.

Cada víctima d’aquest escorxador de drets en que s’ha convertit la justícia espanyola es mereix un capítol a part, cada un tant o més trist que cada altre. A mi aquests darrers dies m’ha cridat especialment l’atenció el cas de Clara Ponsatí. Dissabte passat al programa “Preguntes freqüents” va dir sense embuts, i sempre amb aquella mirada trista que li hem vist darrerament,  que havia exercit dos mesos i mig de consellera i portava quatre mesos a l’exili; que s’havia sentit sola i que la política és freda. No va  especificar més. També va dir que la situació d’inactivitat a l’exili la matava. Em vaig sentir fins i tot culpable que aquesta dona hagués deixat una vida tranquil·la i satisfactòria per venir a defensar la nostra causa i només n’hagués tret maldecaps i problemes. Ja sé que ningú no la devia coaccionar per fer-ho, però segurament ella, com tots, tampoc no devia preveure la resposta “proporcionada” dels tres poders conxorxats. Almenys el dimecres vaig tenir l’alegria de veure-la acollida i recolzada pels seus, en aquest cas els escocesos, que de cara al món semblen tenir més credibilitat que els altres seus, nosaltres. 

No em queda clar si l’èxit de la crida per col·laborar econòmicament en la seva defensa va ser gràcies als seus d’aquí o d’allà. Sigui com sigui, veure-la al costat del seu advocat, una altra persona, pel que es veu, de prestigi i respectada a Escòcia, com ella, amb la gent fent-li costat i amb un petit somriure em va permetre eixamplar el meu cor encongit. Per poca estona, perquè altra vegada em va quedar en un puny quan vaig sentir tocar “Els segadors” pels gaiters escocesos.

Res no atura la justícia espanyola. Crida els dos mossos i els dos amics de Puigdemont, cridarà l’alcaldessa de Girona per incitació a la violència i per denúncia de Millo. Aviat cridarà els que tallen carreteres i els que ens manifestem cada dos per tres. Potser també empresonarà a can Brians el funcionari d’Estremera que ha dit que no li agradava veure presos polítics rodant per la seva presó. Encara rai que se li va ocórrer parlar amb una metàfora de gats! I gràcies senyor Hidalgo, no li negaré valentia, però tinc la impressió que els cinc-cents euros que no li augmenten, dels que parla diverses vegades  i que vostè considera que es mereix, l’afecten  més que l’angoixa de veure els nostres amics tancats a la presó. En tot cas, si sent simpatia per algú, no entenc com pot titllar la seva causa de pestilent, tal com ho fa en declaracions posteriors. A veure, si algú ens dedica una engruna d’empatia, no cal que l’enlairem a l’Olimp dels herois, que el nostre Olimp ja està prou ple. Doncs això, que des que escric aquesta entrada fins que es llegeixi hi haurà, de ben segur, uns quants caiguts més, aixafats per la maça d’algun jutge espanyol.

Això no treu que en una setmana haguem avançat més del que ho havíem fet en quatre mesos. No ho sé si el periple de Puigdemont de Finlàndia amb destí a Bèlgica formava part d’una estratègia, tal com s’està dient. La veritat és que jo, el diumenge, vaig pensar que havia pecat d’ingenuïtat desplaçant-se en cotxe i que tanta audàcia a vegades se’t pot girar en contra. Vistos els resultats, si hi havia estratègia, chapeau! I si no hi era, oh la la!. Tenim els mitjans internacionals ocupats i preocupats per nosaltres, també organitzacions de dret i justícia internacional, i molts polítics. Pràcticament tothom s’ha pronunciat  posicionant-se, molts a favor del diàleg, uns quants titllant l’estat espanyol del que és, feixista i dictatorial, uns quants més defensant el nostre dret a l’autodeterminació i molts exigint l’alliberament dels presos. Però això no és tot. D’entrada el tractament que dona la justícia dels altres països als nostres exiliats no té res a veure amb el que els dona la justícia espanyola i de sortida, en jutjar-se el mateix delicte per justícies diferents, serà molt difícil que hi hagi grans discrepàncies en els veredictes. Si n’hi ha, llavors sí que ja podrem confirmar allò que va dir aquell: “La justícia e un caxondeo”. Potser a Espanya, sí, senyor alcalde de Jerez —vaja, també de Jerez, bressol de personatges anti-històrics, per allò de no haver aportat res a la història—, però és que ara aquest conflicte ja no és només espanyol.  

En fi, que si tingués una altra edat em posaria a ballar de puntetes damunt del campanar del meu poble, però no ho faré. Soc gran i la meva experiència em diu que res no és definitiu, i jo, que hi tinc unes converses d’upa, li responc que ja em pot dir el que vulgui que, encara que m’acusi, com s’ha fet sovint amb Dickens,  d’excés de sentimentalisme i de parlar d’esdeveniments improbables, no penso renunciar a les meves grans esperances.

El sol ja treu el cap en aquest cel ple de núvols

CARTES DESCONEGUDES

                                      

Parlava l’altre dia, sobre les cartes que s’escrivien abans, amb uns companys lletraferits com jo i em va sorprendre que un d’ells, força més jove, digués que n’havia escrit i rebut moltes i que li feia una gran il·lusió rebre-les. No sé quants anys fa de l’invent dels correus electrònics, que segur que va ser el principi de la fi de les cartes, però l’evolució ha estat tan vertiginosa en aquest camp que les cartes es veuen lluny, lluny enllà.

I ara podria parlar de cartes cèlebres. De narradors, de poetes, de personatges històrics, d’amor, de comiat, de confessions, de secrets. També d’aquella carta d’en Mas que en Rajoy mai no va contestar.

Però aquestes ja tenen, per famoses, el seu coneixement i reconeixement públic. Aquestes altres de les que vull parlar són inèdites, desconegudes i ignorades per gairebé tothom, perquè resideixen en el meu armari de records i, potser si les busqués bé, també en algun  armari vell de casa.

Les primeres cartes que recordo haver rebut amb molta il·lusió, s’identificaven ràpidament perquè trencaven el blanc immaculat del sobre convencional amb una sanefa feta de romboides alternats, blaus i vermells, que seguia tot el seu contorn. Par avion i By air mail era la inscripció que ostentaven totes.  Les enviava a casa el meu cosí des del Sàhara, on hi feia el soldat i ens explicava “tot” el que hi realitzava, que era ben poc, però amb l’esforç d’expressar-ho en paraules escrites, arribava a ser molt. Devia ser un esforç comparable al meu, perquè jo ben just havia aprés a llegir i m’hi passava una bona estona llegint-les amb fruïció. Tanmateix, estic convençuda que quan rebia la nostra carta, en la qual tots hi escrivíem alguna cosa, la seva il·lusió superava la meva. Fer la mili era, en opinió de molts que la van patir, la pèrdua de temps més descarada i institucionalitzada, per la que van haver de passar tots els nois, durant gairebé dos-cents anys, i l’avorriment, l’estat mental que més la caracteritzava.

Més endavant, l'anar de colònies em va regalar l’amistat d’una noia, amb qui amb el temps vaig perdre contacte, que estic convençuda que ara mateix ha d’exercir d’artista. Durant uns anys ens vam escriure cartes i les seves, els seus sobres, eren singulars. Els pintava amb colors vius i dibuixos d’allò més diferents: estampats, psicodèlics, geomètrics, abstractes… i només deixava un petit requadre en blanc per l’adreça del destinatari. Em sentia importantíssima quan veia el meu nom emmarcat per aquelles obres d’art. Encara ara em sorprèn que l’inalterable Servei de Correus li acceptés unes cartes que atemptaven greument contra l’ordre establert. Jo també feia les meves tentines d’artista quan responia a les seves cartes, però només eren tímids intents referenciats en el seu art.

Recordo que no gaires anys més tard, vaig escriure una carta de ruptura amorosa, segurament per manca de valor de fer-ho personalment i recordo, perquè m’ho va fer saber, l’enuig del destinatari en rebre-la. Ho vaig entendre i ho entenc, però encara ara és hora que sàpiga quina és la millor manera de trencar una relació sense trencar el cor de l’altre i el teu propi: per carta, per mail, per whatsapp, potser anunciant-ho a facebook; o personalment, prenent un cafè o millor una til·la, o bé quan t’estàs acomiadant, perquè així l’acció és la mateixa, només que passa de ser temporal a definitiva; tal vegada a la francesa, sense dir ni au revoir, o a la millor, llegint-te deu llibres d’autoajuda per acabar concloent que el més important ets tu i els demés ja s’espavilaran.

Acabo ja amb les cartes de la meva vida, que no han marcat la meva vida, però que si romanen en el meu record, per algun motiu deu ser. Potser les cartes que sí que van influir en el que estic fent ara mateix van ser les de la meva cosina. La Montse, Montserrat aleshores, viatjava i no feia pas viatges exòtics, però quan tornava ho explicava per carta a la nostra padrina. Jo, en llegir les seves cartes, trobava tan meravellós el que explicava i tan inassolible per mi en aquell moment –ella era una noia i jo només una nena – que el cor se m’envolava vers aquell món que descrivia i em descobria magnífic. Suposo que, sense ser-ne conscient, m’anava adonant del poder de les paraules per a fer imaginar, somiar i suggerir un món millor del que era. Segurament, la Montse es quedaria molt sorpresa si llegís això. 

A partir d’aquell moment, les meves cartes van començar a canviar en forma i contingut. Van canviar tant que eren llargues com un dia sense pa, però els destinataris em deien que els agradava rebre cartes meves i mai no vaig creure que les hagués d’escurçar. Va arribar l’era del correu electrònic i jo els escrivia quasi tan llargs com les cartes. Fins que la tecnologia em digué:

         – Prou! Un correu no és un testament!

Ho feia amb el seu llenguatge especial, impersonal però entenedor: quan clicava “enviar”, rebia l’avís que feia massa estona que el correu estava començat.

Ja no em passa, no sé si perquè la tecnologia ha evolucionat – més encara? – o perquè em vaig adonar que el que creia una gràcia, s’havia convertit en un defecte, en aquest món nostre on tot ha de ser breu i veloç.

En el fons, en el fons, crec que he escurçat els correus, perquè he trobat una altra via per escriure les “meves cartes”. És aquesta finestra al món que es diu blog i que em permet escriure a moltes persones alhora de la manera personal que a mi m’agrada. Molt gratificant perquè sempre tinc resposta i, la veritat, tractant-se d’unes cartes tan llargues, té mèrit per part dels receptors. No sé si s’imaginen com me’n sento, d’agraïda.