Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cosina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cosina. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 de maig del 2014

CARTES DESCONEGUDES



                                      
Parlava l’altre dia, sobre les cartes que s’escrivien abans, amb uns companys lletraferits com jo i em va sorprendre que un d’ells, força més jove, digués que n’havia escrit i rebut moltes i que li feia una gran il·lusió rebre-les. No sé quants anys fa de l’invent dels correus electrònics, que segur que va ser el principi de la fi de les cartes, però l’evolució ha estat tan vertiginosa en aquest camp que les cartes es veuen lluny, lluny enllà.

I ara podria parlar de cartes cèlebres. De narradors, de poetes, de personatges històrics, d’amor, de comiat, de confessions, de secrets. També d’aquella carta d’en Mas que en Rajoy mai no va contestar.

Però aquestes ja tenen, per famoses, el seu coneixement i reconeixement públic. Aquestes altres de les que vull parlar són inèdites, desconegudes i ignorades per gairebé tothom, perquè resideixen en el meu armari de records i, potser si les busqués bé, també en algun  armari vell de casa.

Les primeres cartes que recordo haver rebut amb molta il·lusió, s’identificaven ràpidament perquè trencaven el blanc immaculat del sobre convencional amb una sanefa feta de romboides alternats, blaus i vermells, que seguia tot el seu contorn. Par avion i By air mail era la inscripció que ostentaven totes.  Les enviava a casa el meu cosí des del Sàhara, on hi feia el soldat i ens explicava “tot” el que hi realitzava, que era ben poc, però amb l’esforç d’expressar-ho en paraules escrites, arribava a ser molt. Devia ser un esforç comparable al meu, perquè jo ben just havia aprés a llegir i m’hi passava una bona estona llegint-les amb fruïció. Tanmateix, estic convençuda que quan rebia la nostra carta, en la qual tots hi escrivíem alguna cosa, la seva il·lusió superava la meva. Fer la mili era, en opinió de molts que la van patir, la pèrdua de temps més descarada i institucionalitzada, per la que van haver de passar tots els nois, durant gairebé dos-cents anys, i l’avorriment, l’estat mental que més la caracteritzava.

Més endavant, l'anar de colònies em va regalar l’amistat d’una noia, amb qui amb el temps vaig perdre contacte, que estic convençuda que ara mateix ha d’exercir d’artista. Durant uns anys ens vam escriure cartes i les seves, els seus sobres, eren singulars. Els pintava amb colors vius i dibuixos d’allò més diferents: estampats, psicodèlics, geomètrics, abstractes… i només deixava un petit requadre en blanc per l’adreça del destinatari. Em sentia importantíssima quan veia el meu nom emmarcat per aquelles obres d’art. Encara ara em sorprèn que l’inalterable Servei de Correus li acceptés unes cartes que atemptaven greument contra l’ordre establert. Jo també feia les meves tentines d’artista quan responia a les seves cartes, però només eren tímids intents referenciats en el seu art.

Recordo que no gaires anys més tard, vaig escriure una carta de ruptura amorosa, segurament per manca de valor de fer-ho personalment i recordo, perquè m’ho va fer saber, l’enuig del destinatari en rebre-la. Ho vaig entendre i ho entenc, però encara ara és hora que sàpiga quina és la millor manera de trencar una relació sense trencar el cor de l’altre i el teu propi: per carta, per mail, per whatsapp, potser anunciant-ho a facebook; o personalment, prenent un cafè o millor una til·la, o bé quan t’estàs acomiadant, perquè així l’acció és la mateixa, només que passa de ser temporal a definitiva; tal vegada a la francesa, sense dir ni au revoir, o a la millor, llegint-te deu llibres d’autoajuda per acabar concloent que el més important ets tu i els demés ja s’espavilaran.

Acabo ja amb les cartes de la meva vida, que no han marcat la meva vida, però que si romanen en el meu record, per algun motiu deu ser. Potser les cartes que sí que van influir en el que estic fent ara mateix van ser les de la meva cosina. La Montse, Montserrat aleshores, viatjava i no feia pas viatges exòtics, però quan tornava ho explicava per carta a la nostra padrina. Jo, en llegir les seves cartes, trobava tan meravellós el que explicava i tan inassolible per mi en aquell moment –ella era una noia i jo només una nena – que el cor se m’envolava vers aquell món que descrivia i em descobria magnífic. Suposo que, sense ser-ne conscient, m’anava adonant del poder de les paraules per a fer imaginar, somiar i suggerir un món millor del que era. Segurament, la Montse es quedaria molt sorpresa si llegís això. 

A partir d’aquell moment, les meves cartes van començar a canviar en forma i contingut. Van canviar tant que eren llargues com un dia sense pa, però els destinataris em deien que els agradava rebre cartes meves i mai no vaig creure que les hagués d’escurçar. Va arribar l’era del correu electrònic i jo els escrivia quasi tan llargs com les cartes. Fins que la tecnologia em digué:

         – Prou! Un correu no és un testament!

Ho feia amb el seu llenguatge especial, impersonal però entenedor: quan clicava “enviar”, rebia l’avís que feia massa estona que el correu estava començat.

Ja no em passa, no sé si perquè la tecnologia ha evolucionat – més encara? – o perquè em vaig adonar que el que creia una gràcia, s’havia convertit en un defecte, en aquest món nostre on tot ha de ser breu i veloç.

En el fons, en el fons, crec que he escurçat els correus, perquè he trobat una altra via per escriure les “meves cartes”. És aquesta finestra al món que es diu blog i que em permet escriure a moltes persones alhora de la manera personal que a mi m’agrada. Molt gratificant perquè sempre tinc resposta i, la veritat, tractant-se d’unes cartes tan llargues, té mèrit per part dels receptors. No sé si s’imaginen com me’n sento, d’agraïda.