Parlava l’altre dia, sobre les cartes que s’escrivien abans, amb uns
companys lletraferits com jo i em va sorprendre que un d’ells, força més jove,
digués que n’havia escrit i rebut moltes i que li feia una gran il·lusió
rebre-les. No sé quants anys fa de l’invent dels correus electrònics, que segur
que va ser el principi de la fi de les cartes, però l’evolució ha estat tan
vertiginosa en aquest camp que les cartes es veuen lluny, lluny enllà.
I ara podria parlar de cartes cèlebres. De narradors, de poetes, de
personatges històrics, d’amor, de comiat, de confessions, de secrets. També
d’aquella carta d’en Mas que en Rajoy mai no va contestar.
Però aquestes ja tenen, per famoses, el seu coneixement i reconeixement
públic. Aquestes altres de les que vull parlar són inèdites, desconegudes i ignorades
per gairebé tothom, perquè resideixen en el meu armari de records i, potser si
les busqués bé, també en algun armari
vell de casa.
Les primeres cartes que recordo haver rebut amb molta il·lusió, s’identificaven
ràpidament perquè trencaven el blanc immaculat del sobre convencional amb una
sanefa feta de romboides alternats, blaus i vermells, que seguia tot el seu
contorn. Par avion i By air mail era la inscripció que
ostentaven totes. Les enviava a casa el
meu cosí des del Sàhara, on hi feia el soldat i ens explicava “tot” el que hi realitzava,
que era ben poc, però amb l’esforç d’expressar-ho en paraules escrites,
arribava a ser molt. Devia ser un esforç comparable al meu, perquè jo ben just
havia aprés a llegir i m’hi passava una bona estona llegint-les amb fruïció.
Tanmateix, estic convençuda que quan rebia la nostra carta, en la qual tots hi
escrivíem alguna cosa, la seva il·lusió superava la meva. Fer la mili era, en
opinió de molts que la van patir, la pèrdua de temps més descarada i
institucionalitzada, per la que van haver de passar tots els nois, durant
gairebé dos-cents anys, i l’avorriment, l’estat mental que més la
caracteritzava.
Més endavant, l'anar de colònies em va regalar l’amistat d’una noia,
amb qui amb el temps vaig perdre contacte, que estic convençuda que ara mateix
ha d’exercir d’artista. Durant uns anys ens vam escriure cartes i les seves,
els seus sobres, eren singulars. Els pintava amb colors vius i dibuixos d’allò
més diferents: estampats, psicodèlics, geomètrics, abstractes… i només deixava
un petit requadre en blanc per l’adreça del destinatari. Em sentia
importantíssima quan veia el meu nom emmarcat per aquelles obres d’art. Encara
ara em sorprèn que l’inalterable Servei de Correus li acceptés unes cartes que
atemptaven greument contra l’ordre establert. Jo també feia les meves tentines
d’artista quan responia a les seves cartes, però només eren tímids intents
referenciats en el seu art.
Recordo que no gaires anys més tard, vaig escriure una carta de ruptura
amorosa, segurament per manca de valor de fer-ho personalment i recordo, perquè
m’ho va fer saber, l’enuig del destinatari en rebre-la. Ho vaig entendre i ho
entenc, però encara ara és hora que sàpiga quina és la millor manera de trencar
una relació sense trencar el cor de l’altre i el teu propi: per carta, per
mail, per whatsapp, potser anunciant-ho a facebook; o personalment, prenent un
cafè o millor una til·la, o bé quan t’estàs acomiadant, perquè així l’acció és
la mateixa, només que passa de ser temporal a definitiva; tal vegada a la
francesa, sense dir ni au revoir, o a
la millor, llegint-te deu llibres d’autoajuda per acabar concloent que el més
important ets tu i els demés ja s’espavilaran.
Acabo ja amb les cartes de la meva vida, que no han marcat la meva
vida, però que si romanen en el meu record, per algun motiu deu ser. Potser les
cartes que sí que van influir en el que estic fent ara mateix van ser les de la
meva cosina. La Montse,
Montserrat aleshores, viatjava i no feia pas viatges exòtics, però quan tornava
ho explicava per carta a la nostra padrina. Jo, en llegir les seves cartes,
trobava tan meravellós el que explicava i tan inassolible per mi en aquell
moment –ella era una noia i jo només una nena – que el cor se m’envolava vers
aquell món que descrivia i em descobria magnífic. Suposo que, sense ser-ne
conscient, m’anava adonant del poder de les paraules per a fer imaginar, somiar
i suggerir un món millor del que era. Segurament, la Montse es quedaria molt sorpresa
si llegís això.
A partir d’aquell moment, les meves cartes van començar a canviar en
forma i contingut. Van canviar tant que eren llargues com un dia sense pa, però
els destinataris em deien que els agradava rebre cartes meves i mai no vaig
creure que les hagués d’escurçar. Va arribar l’era del correu electrònic i jo els
escrivia quasi tan llargs com les cartes. Fins que la tecnologia em digué:
– Prou! Un correu no és
un testament!
Ho feia amb el seu llenguatge especial, impersonal però entenedor: quan
clicava “enviar”, rebia l’avís que feia massa estona que el correu estava
començat.
Ja no em passa, no sé si perquè la tecnologia ha evolucionat – més
encara? – o perquè em vaig adonar que el que creia una gràcia, s’havia
convertit en un defecte, en aquest món nostre on tot ha de ser breu i veloç.
En el fons, en el fons, crec que he escurçat els correus, perquè he
trobat una altra via per escriure les “meves cartes”. És aquesta finestra al
món que es diu blog i que em permet escriure a moltes persones alhora de la
manera personal que a mi m’agrada. Molt gratificant perquè sempre tinc resposta
i, la veritat, tractant-se d’unes cartes tan llargues, té mèrit per part dels
receptors. No sé si s’imaginen com me’n sento, d’agraïda.
