dissabte, 24 de maig de 2014

CARTES DESCONEGUDES



                                      
Parlava l’altre dia, sobre les cartes que s’escrivien abans, amb uns companys lletraferits com jo i em va sorprendre que un d’ells, força més jove, digués que n’havia escrit i rebut moltes i que li feia una gran il·lusió rebre-les. No sé quants anys fa de l’invent dels correus electrònics, que segur que va ser el principi de la fi de les cartes, però l’evolució ha estat tan vertiginosa en aquest camp que les cartes es veuen lluny, lluny enllà.

I ara podria parlar de cartes cèlebres. De narradors, de poetes, de personatges històrics, d’amor, de comiat, de confessions, de secrets. També d’aquella carta d’en Mas que en Rajoy mai no va contestar.

Però aquestes ja tenen, per famoses, el seu coneixement i reconeixement públic. Aquestes altres de les que vull parlar són inèdites, desconegudes i ignorades per gairebé tothom, perquè resideixen en el meu armari de records i, potser si les busqués bé, també en algun  armari vell de casa.

Les primeres cartes que recordo haver rebut amb molta il·lusió, s’identificaven ràpidament perquè trencaven el blanc immaculat del sobre convencional amb una sanefa feta de romboides alternats, blaus i vermells, que seguia tot el seu contorn. Par avion i By air mail era la inscripció que ostentaven totes.  Les enviava a casa el meu cosí des del Sàhara, on hi feia el soldat i ens explicava “tot” el que hi realitzava, que era ben poc, però amb l’esforç d’expressar-ho en paraules escrites, arribava a ser molt. Devia ser un esforç comparable al meu, perquè jo ben just havia aprés a llegir i m’hi passava una bona estona llegint-les amb fruïció. Tanmateix, estic convençuda que quan rebia la nostra carta, en la qual tots hi escrivíem alguna cosa, la seva il·lusió superava la meva. Fer la mili era, en opinió de molts que la van patir, la pèrdua de temps més descarada i institucionalitzada, per la que van haver de passar tots els nois, durant gairebé dos-cents anys, i l’avorriment, l’estat mental que més la caracteritzava.

Més endavant, l'anar de colònies em va regalar l’amistat d’una noia, amb qui amb el temps vaig perdre contacte, que estic convençuda que ara mateix ha d’exercir d’artista. Durant uns anys ens vam escriure cartes i les seves, els seus sobres, eren singulars. Els pintava amb colors vius i dibuixos d’allò més diferents: estampats, psicodèlics, geomètrics, abstractes… i només deixava un petit requadre en blanc per l’adreça del destinatari. Em sentia importantíssima quan veia el meu nom emmarcat per aquelles obres d’art. Encara ara em sorprèn que l’inalterable Servei de Correus li acceptés unes cartes que atemptaven greument contra l’ordre establert. Jo també feia les meves tentines d’artista quan responia a les seves cartes, però només eren tímids intents referenciats en el seu art.

Recordo que no gaires anys més tard, vaig escriure una carta de ruptura amorosa, segurament per manca de valor de fer-ho personalment i recordo, perquè m’ho va fer saber, l’enuig del destinatari en rebre-la. Ho vaig entendre i ho entenc, però encara ara és hora que sàpiga quina és la millor manera de trencar una relació sense trencar el cor de l’altre i el teu propi: per carta, per mail, per whatsapp, potser anunciant-ho a facebook; o personalment, prenent un cafè o millor una til·la, o bé quan t’estàs acomiadant, perquè així l’acció és la mateixa, només que passa de ser temporal a definitiva; tal vegada a la francesa, sense dir ni au revoir, o a la millor, llegint-te deu llibres d’autoajuda per acabar concloent que el més important ets tu i els demés ja s’espavilaran.

Acabo ja amb les cartes de la meva vida, que no han marcat la meva vida, però que si romanen en el meu record, per algun motiu deu ser. Potser les cartes que sí que van influir en el que estic fent ara mateix van ser les de la meva cosina. La Montse, Montserrat aleshores, viatjava i no feia pas viatges exòtics, però quan tornava ho explicava per carta a la nostra padrina. Jo, en llegir les seves cartes, trobava tan meravellós el que explicava i tan inassolible per mi en aquell moment –ella era una noia i jo només una nena – que el cor se m’envolava vers aquell món que descrivia i em descobria magnífic. Suposo que, sense ser-ne conscient, m’anava adonant del poder de les paraules per a fer imaginar, somiar i suggerir un món millor del que era. Segurament, la Montse es quedaria molt sorpresa si llegís això. 

A partir d’aquell moment, les meves cartes van començar a canviar en forma i contingut. Van canviar tant que eren llargues com un dia sense pa, però els destinataris em deien que els agradava rebre cartes meves i mai no vaig creure que les hagués d’escurçar. Va arribar l’era del correu electrònic i jo els escrivia quasi tan llargs com les cartes. Fins que la tecnologia em digué:

         – Prou! Un correu no és un testament!

Ho feia amb el seu llenguatge especial, impersonal però entenedor: quan clicava “enviar”, rebia l’avís que feia massa estona que el correu estava començat.

Ja no em passa, no sé si perquè la tecnologia ha evolucionat – més encara? – o perquè em vaig adonar que el que creia una gràcia, s’havia convertit en un defecte, en aquest món nostre on tot ha de ser breu i veloç.

En el fons, en el fons, crec que he escurçat els correus, perquè he trobat una altra via per escriure les “meves cartes”. És aquesta finestra al món que es diu blog i que em permet escriure a moltes persones alhora de la manera personal que a mi m’agrada. Molt gratificant perquè sempre tinc resposta i, la veritat, tractant-se d’unes cartes tan llargues, té mèrit per part dels receptors. No sé si s’imaginen com me’n sento, d’agraïda. 

18 comentaris:

  1. Jo havia pensat en l'evolucó: cartes, correus electrònics, whatsapps... (no esmente el twitter o el facebook perquè això em sembla que té una projecció més col·lectiva, més aviat com un pati de veïns (més o menys ampli, de vegades enorme), on cadascú diu la seua) ... però no havia pensat mai en el blog, almenys els blogs que jo visite, entre els quals el teu, em semblen més com una publicació creativa en diferents aspectes (literari, pictòric, fotogràfic...) o bé com un article d'opinió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Facebook per rebutjar un amor ja seria el colmo del cinisme. Ho vaig posar com una exageració del meu poc valor per dir-ho personalment. I el blog, la veritat, ho he pensat a vegades, com que escric bastant personal, dirigint-me als lectors i explicant batalletes, i normalment em comenten, ho veig com una variant, menys íntima, és clar, de l'intercanvi clàssic de cartes. I m'honora que el consideris creatiu. Gràcies.

      Elimina
  2. Sí, un bloc és i no és una carta. En algun sentit sí, si considerem que una carta és un mitjà per expressar sentiments i idees... en tot cas seria una carta oberta a qui la llegeixi. No hi ha un destinatari concret, individual ; hi ha destinataris en genèric. Sabeu que hi ha un concurs literari de cartes d'amor? Ha d'estar escrita en paper, amb sobre i segell i enviada per correu clar. Em sembla que el convoquen a Pals...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, doncs el de Pals no el coneixia. Sabia de Sant Joan de les Abadeses, de Calafell i em sembla que també a Mollerussa en convoquen un, però té alguna particularitat. De desamor, potser, ho dic de memòria. Respectant totes les opinions, Carme, estic d'acord amb la teva comparació del blog i la carta.

      Elimina
  3. Caram noia i que no t'hi poses per poc tu...Ai, les cartes i la il·lusió que feien quan en rebies alguna, però també quan les escrivies...
    Jo en guardo dues de molt especials, una d'un oncle meu que escriu a la mare des del front i una altre del meu pare, també a la mare, quan feia poc que s'havien casat i ell treballava lluny de casa...També algunes de pretendents, concretament penso en una d'un emigrant espanyol que treballava a Holanda i que havia conegut en un viatge en tren...
    I també recordo les que vaig escriure durant dos anys a un noi empresonat i aquelles si que eren llargues; jo , havia escrit cartes de nou pàgines, és clar que ho feia d'una tirada...Però ja feien el seu fet.
    I escolta, Teresa, a qui se li acut donar carabasses per correu!!! No m'estranya que el noi s'empipés.

    Bon diumenge, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, quines joies de cartes tens per estimular la imaginació! Realment en cada vida hi ha tanta història si es vol aprofitar... per escriure-la vull dir. Les vides més grises amaguen molt de color, sí o no? Escriure a un noi empresonat ja és un voluntariat molt vocacional. Penso que ha de fer patir, a aprt del bé que li pots fer a aquella persona. Potser és perquè em recordo de la Susan Sharandon a Pena de mort. Ai, les carbasses, n'hi ha per llençar-me'n una al cap.
      Una abraçada, Roser.

      Elimina
  4. Jo també escrivia cartes llargues, llarguísimes... Fins i tot en la època moderna. Quan volia escriure una carta "de veritat" o sigui larga feia un document de word inl'adjuntava... Coi, que es notés que era una carta!!

    Per a mi el blog no és una carta... Però entenc que per a tu pugui ser-ho. Un plaer llegir-te, Teresa!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, si ja queda clar qui escrivia cartes abans: les blogueres d'ara i potser també... els bloguers. Notàvem a faltar alguna cosa i ens vam fer un blog, alguns de manera més immediata que d'altres, que fins fa poc no sabíem què era un blog. Gràcies Carme. Una abraçada.

      Elimina
  5. Realment una carabassa és massa gran per entrar dins d'un sobre. Les coses són com són, no has estat l'única en haver-ho fet. Molt bo el consell que dius, si es fa en un bar, millor una til·la que un cafè.
    Jo també havia escrit cartes convencionals i reconec que el correu electrònic té molts avantatges, entre elles la rapidesa.
    Però les cartes de paper es conserven amb la lletra original del remitent. A casa en guardo unes 40 del meu oncle. Lluitava al costat republicà del front de l'Ebre. Es van estroncar de sobte. És l'únic que tenim d'ell, ja que el cos no es va trobar mai més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure molt, Xavier, amb la carbassa que no entra al sobre i també m'has tret un pes del damunt, dient-me que no he estat l'única. De fet, no ho he fet mai més, però en aquell moment no se'm devia ocórrer cap altra sortida.
      També la teva història de l'oncle és impactant, com les cartes de què m'ha parlat la Roser. Ha de ser difícil no fer anar la imaginació i no entristir-se llegint la darrera carta. Fins aviat.

      Elimina
  6. Quin encert!
    Quina il.lusió quan en obrir la bústia et trobaves amb una lletra que reconeixies d'immediat o no, però que sempre a l'obrir el sobre sentia un neguit per anar depressa i veure què hi deia. Això no s'ha perdut perquè em continúa passant a l'obrir el correu electrònic. Nosaltres conservem les cartes que ens vam escriure quan l'Eduard feia la "mili", però no les he tornat a rellegir més perquè tinc por de que em "facin" mal. Ara, un dia m'hi de posar.
    Espero que el dia de demà et suggereixi MOLT per fer una nova publicació al blog.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Glòria, tot i que he dit força coses sobre les cartes, el que em dius no ho he esmentat i em porta el record molt fresc d'aquest neguit per obrir el sobre, quan sabies qui l'enviava. És bonic això de les cartes amb l'Eduard. Jo la por la tinc quan alguna vegada que he trobat els meus diaris d'adolescent per casa, no m'he atrevit a llegir-los. La meva és per veure com ha passat el temps i com canvien les expectatives. Gràcies pel teu desig. Això espero, que la suggestió i la inspiració no m'abandonin. per si de cas, jo ja vaig anunciant de tant en tant galeria d'imatges,que no necessiten tanta inspiració.

      Elimina
  7. M'encantava rebre cartes, mirava la lletra i aventurava qui l'havia escrita. El segell, el sobre, el color del paper, fins i tot el "matasellos" tenien importància. L'espera de la resposta que mai no arriba, la carta que no voldries rebre, la carta que mai no vas escriure...podriem escriure molt sobre les cartes.
    Tot i que no sóc gaire aficionada a llegir biografies, m'agrada molt llegir llibres sobre correspòndencia entre escriptors.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que per tothom, qui més qui menys, les cartes eren quelcom especial i rebre-les representava un moment màgic. Era un plaer que els joves no coneixen i s'han perdut. Ja sé que en tenen cinquanta mil més i potser això fa que no en donin importància a cap. Ara m'he passat de nostàlgica i taxativa, no?
      Salute.

      Elimina
  8. Hi ha blogs llargs i blogs curts. Tot depèn de la intenció dels autors, de la seva capacitat o a vegades de no saber resumir prou. Si hi ha alguna virtut als blogs, i n'hi ha, és la llibertat que ofereixen. Llibertat dels autors per explicar-se i dels lectors per llegir o no. A vegades notes que hi ha evolucions en positiu a mesura que s'afinen escrivint, com la pedra es poleix amb el pas de l'aigua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la imatge de la pedra polint-se amb el pas de l'aigua, encara que m'imagino que no es deu fer amb una estona això, Olga. Espero que la meva evolució en positiu no sigui tan llarga, sinó ja no la podré gaudir. I tens raó, llibertat per explicar-se, llibertat per llegir. Entre altres virtuts, el blog té la de poder expressar-se en llibertat. De moment!

      Elimina
  9. escriure està bé, però encara està més bé si algú et llegeix ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo crec que la intenció, secreta o no, del blog és que et llegeixin. Sinó ja no ho publiques i t'ho guardes en una carpeta, de gomes o a l'escriptori. En aquest sentit, em sembla que ni tu ni jo no ens podem queixar.

      Elimina