Fa quatre dies que em frego els ulls
sovint. No és l’al·lèrgia primaveral que ja arriba. És que no sé si somio. No
m’acabo de creure que haguem pogut trobar una escletxa per escapar, ni que
sigui per uns dies, ni que sigui una mica, de les urpes de l’estat espanyol. Per això, per
reforçar-ho, cada vegada que passo a través de les portes de casa, m’entretinc
a tocar-ne la fusta del bastiment. Si la porta és íntegrament de fusta l’abraço
supersticiosament amb afecte. Sí, ja sé que la imatge us arriba còmica, però
què voleu? Després de tres dies sense treva, amb un nou empresonament dels
diputats que, sense que hagin reincidit en res des que els van deixar lliures,
els tornen a cridar i els tanquen; després d’una nova ordre llareniana de
capturar tots els criminals catalans escampats pel món, i després d’haver estat
encerclats en un setge cada cop més irrespirable, ara resulta que ens arriba
aire per diferents bandes.
Cada víctima d’aquest escorxador de
drets en que s’ha convertit la justícia espanyola es mereix un capítol a part, cada
un tant o més trist que cada altre. A mi aquests darrers dies m’ha cridat
especialment l’atenció el cas de Clara Ponsatí. Dissabte passat al programa
“Preguntes freqüents” va dir sense embuts, i sempre amb aquella mirada trista
que li hem vist darrerament, que havia
exercit dos mesos i mig de consellera i portava quatre mesos a l’exili; que
s’havia sentit sola i que la política és freda. No va especificar més. També va dir que la situació
d’inactivitat a l’exili la matava. Em vaig sentir fins i tot culpable que
aquesta dona hagués deixat una vida tranquil·la i satisfactòria per venir a
defensar la nostra causa i només n’hagués tret maldecaps i problemes. Ja sé que
ningú no la devia coaccionar per fer-ho, però segurament ella, com tots, tampoc
no devia preveure la resposta “proporcionada” dels tres poders conxorxats.
Almenys el dimecres vaig tenir l’alegria de veure-la acollida i recolzada pels
seus, en aquest cas els escocesos, que de cara al món semblen tenir més
credibilitat que els altres seus, nosaltres.
No em queda clar si l’èxit de la
crida per col·laborar econòmicament en la seva defensa va ser gràcies als seus
d’aquí o d’allà. Sigui com sigui, veure-la al costat del seu advocat, una altra
persona, pel que es veu, de prestigi i respectada a Escòcia, com ella, amb la
gent fent-li costat i amb un petit somriure em va permetre eixamplar el meu cor
encongit. Per poca estona, perquè altra vegada em va quedar en un puny quan
vaig sentir tocar “Els segadors” pels gaiters escocesos.
Res no atura la justícia espanyola.
Crida els dos mossos i els dos amics de Puigdemont, cridarà l’alcaldessa de
Girona per incitació a la violència i per denúncia de Millo. Aviat cridarà els
que tallen carreteres i els que ens manifestem cada dos per tres. Potser també
empresonarà a can Brians el funcionari d’Estremera que ha dit que no li
agradava veure presos polítics rodant per la seva presó. Encara rai que se li
va ocórrer parlar amb una metàfora de gats! I gràcies senyor Hidalgo, no li
negaré valentia, però tinc la impressió que els cinc-cents euros que no li
augmenten, dels que parla diverses vegades i que vostè considera que es mereix,
l’afecten més que l’angoixa de veure els
nostres amics tancats a la presó. En tot cas, si sent simpatia per algú, no
entenc com pot titllar la seva causa de pestilent, tal com ho fa en
declaracions posteriors. A veure, si algú ens dedica una engruna d’empatia, no
cal que l’enlairem a l’Olimp dels herois, que el nostre Olimp ja està prou ple.
Doncs això, que des que escric aquesta entrada fins que es llegeixi hi haurà,
de ben segur, uns quants caiguts més, aixafats per la maça d’algun jutge
espanyol.
Això no treu que en una setmana
haguem avançat més del que ho havíem fet en quatre mesos. No ho sé si el
periple de Puigdemont de Finlàndia amb destí a Bèlgica formava part d’una
estratègia, tal com s’està dient. La veritat és que jo, el diumenge, vaig
pensar que havia pecat d’ingenuïtat desplaçant-se en cotxe i que tanta audàcia
a vegades se’t pot girar en contra. Vistos els resultats, si hi havia
estratègia, chapeau! I si no hi era, oh la la!. Tenim els mitjans
internacionals ocupats i preocupats per nosaltres, també organitzacions de dret
i justícia internacional, i molts polítics. Pràcticament tothom s’ha
pronunciat posicionant-se, molts a favor
del diàleg, uns quants titllant l’estat espanyol del que és, feixista i
dictatorial, uns quants més defensant el nostre dret a l’autodeterminació i
molts exigint l’alliberament dels presos. Però això no és tot. D’entrada el
tractament que dona la justícia dels altres països als nostres exiliats no té
res a veure amb el que els dona la justícia espanyola i de sortida, en
jutjar-se el mateix delicte per justícies diferents, serà molt difícil que hi
hagi grans discrepàncies en els veredictes. Si n’hi ha, llavors sí que ja
podrem confirmar allò que va dir aquell: “La
justícia e un caxondeo”. Potser a Espanya, sí, senyor alcalde de Jerez —vaja, també de Jerez, bressol de personatges anti-històrics, per allò de no haver aportat res a la història—, però és que ara aquest conflicte ja
no és només espanyol.
En fi, que si tingués una altra edat
em posaria a ballar de puntetes damunt del campanar del meu poble, però no ho
faré. Soc gran i la meva experiència em diu que res no és definitiu, i jo, que
hi tinc unes converses d’upa, li responc que ja em pot dir el que vulgui que,
encara que m’acusi, com s’ha fet sovint amb Dickens, d’excés de sentimentalisme i de parlar
d’esdeveniments improbables, no penso renunciar a les meves grans esperances.
 |
| El sol ja treu el cap en aquest cel ple de núvols |
