Vaig prometre fa mig any que no parlaria més
de la meva mà dreta fins que no pogués dir que estava totalment recuperada. Com
que acostumo a complir les promeses, però això no ho podré dir mai, faré cinc
cèntims —o cinquanta— de com s’ha acabat el succés.
Vaig començar aquesta mini-sèrie en quatre
lliuraments amb
Vaig seguir amb COMBAT A CINC ASSALTS.
El
tercer capítol,
el vaig publicar el 20 de febrer.
Feia
vint dies que m’havien tret el guix i just havia anat sis vegades a un fisio
privat que em feia veure les estrelles, però que de mica en mica anava
extraient la meva mà d’allà on fos que s’hagués quedat encallada. La setmana
següent vaig encetar les sessions amb la fisio de la Seguretat Social, amb
menys dolor i pocs avenços. Als dos mesos, o sigui a l’abril, vaig explorar altres
opcions. Vaig anar dues vegades a l’osteòpata, que gairebé no em tocava i, amb tot,
em semblava notar alguna millora.
Una altra opció va ser una traumatòloga
especialista en mans, que va dedicar més atenció a la meva mà de la que li
havien dedicat entre tots fins aleshores. Em va demanar radiografies i allí es
va veure que cúbit i radi estaven mal soldats.
 |
| Sense cap dubte: mal soldats i amarats per la boira |
S’havia d’operar. Vaig deixar l’osteòpata -no hi havia prou malalt per tant especialista- i per indicació de la traumatòloga vaig canviar de fisio; a banda del problema
dels ossos mal soldats, tots els dits menys el polze s’havien quedat
encarcarats i no podia posar la mà plana, ni pelar patates, ni fruita, ni subjectar
bé el bolígraf... Resumint, qualsevol cosa que requerís un ajustament del dit
polze amb la resta dels dits. Abans de la intervenció s’havia d’intentar, doncs,
desencarcarar els dits. El fisioterapeuta també estava especialitzat en mans i
va tenir la meva entre les seves una bona estona. Vaig veure de seguida que
sabia el que tenia entre mans. Encara m’han quedat ganes de fer jocs de
paraules amb les mans, ves! Vaig començar a anar cada dia, dues hores i mitja a
rehabilitació: exercicis a dojo, banys de parafina, ultrasons, làser, pressurització. El Josep
Maria —ja li puc dir pel nom, que de tan tocar-me la mà ens vam fer íntims— al
cap de dos mesos em va haver de dir a contracor que ja no es podia avançar més
amb els dits i em va donar l’alta. Tanmateix havia guanyat molt. Plana no li
puc posar la mà, però puc escriure i els problemes alimentaris estan superats; també hi tinc més força. Vaig tornar a la traumatòloga per parlar de
l’operació.
—En
què consisteix? —vaig preguntar.
Recordo que en la primera visita, en parlar
de l’operació em va dir “no t’espantis, eh?”. No ho vaig entendre. Soc valenta,
jo. Ara ja, sí.
—Mira,
els dits no hi guanyaran res amb la intervenció. Però el canell sí. Com que el
cúbit i el radi treballen junts en el canell, han d’estar al mateix nivell i
resulta que a tu el radi t’ha quedat més alt que el cúbit. Una opció és tallar
el radi i són cinc setmanes de guix; l’altra és treure os del maluc, que és un
os molt maco que es regenera molt ràpid i afegir-lo al cúbit, i això són set
setmanes de guix.
Em vaig posar literalment les mans al cap.
Com podia ser? Si jo només havia ensopegat en un esglaó de l’escala! I era l’últim!
I ja era a la porta de casa! Com podia ser que d’un desencadenant tan inofensiu
se’n derivessin unes conseqüències tan desaforades?
—Ara per saber quina de les
opcions és millor, haurem de fer un TAC.
—D’acord... I van bé
aquestes operacions?
—Acostumen a anar bé..., sí.
El TAC ja me l’he fet i ja m’he decidit. No m’operaré.
Tinc poques limitacions pel que fa al canell: el tema de la cullera, que ja he
après a equilibrar amb un gir de la mà; no puc posar-me el palmell de la mà davant
de la cara, però tampoc és que sigui un gest imprescindible per viure. Finalment
si faig algun gest brusc amb el canell de forma involuntària, tinc una sentida;
o sigui que res de brusquedats: he de tractar la meva mà amb la mateixa
suavitat amb què tracto la meva neta. La segona opinió, del segon especialista
en mans, m’ha confirmat el que volia sentir: que pel que hi ha a guanyar, també
hi ha un risc que no cal córrer.
Entre un i altre especialista encara vaig fer
una incursió en el món de la medicina alternativa per si es podia guanyar
alguna cosa en el tema dels dits. Vaig anar a l’acupuntor. El doctor xinès,
joveníssim, em va dir:
—Yo puedo calmal dolol.
—No, dolol no tengo. Yo
quiero cural mano —de seguida em vaig adaptar a parlar xinès. O hauria de dir
indi?
—Culal, no. Calmal dolol,
sí. Plobamos?
—Vale! —ves què li havia de
dir!
—Tumbal.
Em va fer estirar en un llit, em va clavar
tres dotzenes d’agulles i em va fer posar de bocaterrosa. Em va semblar que amb
el cantell de la mà em tallava l’esquena en juliana amb un ganivet exprés.
 |
| És que ni el Marc Ribas a CUINES |
El
darrer cop —el de la gràcia, suposo— més aviat devia ser amb un matxet. Com que
anava acompanyant els cops d’exclamacions no vaig poder evitar de pensar si m’estava
castigant. És que no tinc la consciència tranquil·la. El canell no me’l van
enguixar bé, però jo vaig cometre l’estupidesa d’aguantar el dolor amb un sofriment
i un estoïcisme que ara trobo immorals. Per què? Confiava en el traumatòleg que
em portava. “Tot va bé —m’havia dit a les tres setmanes de la fractura—. L’inflament
et marxarà ràpidament quan et treguin el guix i tot es posarà a lloc”.
—Ahola descansal! Una hola.
I em va tapar amb una manta que semblava una
estufa catalítica.
—Volvel maltes que viene.
—De acueldo.
“No sufla, doctol. Aquí estalé”. Ho vaig
pensar, no li vaig dir. No volia que pensés que me n’estava enlient i tornés a
treure el matxet.
 |
| A uns dits ganxuts sempre se'ls pot donar alguna utilitat. Els collarets de flors els fa la meva cosina Marta Duran Flors Encantades |
