dissabte, 26 d’octubre de 2013

VAIG VIATJAR A POLÒNIA



                                                  
Polònia és un país amb moltes esglésies, catedrals i monuments que, com nosaltres, commemoren derrotes i desolacions, més que victòries i moments gloriosos de la seva història. Té trenta vuit milions d’habitants. La travessen dos rius importants, el Vístula i l’Óder, i està envoltada d’una munió de nacions, algunes poderoses com Alemanya i Rússia, i d’altres no tant, com Eslovàquia, Ucraïna, Bielorrússia, Lituània i la República Txeca. Pel Nord, té sortida al mar Bàltic.
Abans que els editors de llibres de text m’acusin de voler fer-los la competència, i sobretot abans que premeu l’ESC i deixeu de llegir... Un moment! No és això el que volia explicar de Polònia.
No pretenc que em facin filla adoptiva d’aquell país, durant molt de temps, mancat de llibertat. Esser filla natural del meu, que aviat tindrà la seva, em satisfà i m’honora. Però he de reconèixer que el viatge que vaig fer a Polònia em va impactar, per això trec el tema sovint. Crec que seré honesta si dic que l’home que ens va menar per les seves ciutats, pobles i racons més turístics hi va tenir molt a veure, amb les seves explicacions, en aparença disteses, però soterradament apassionades, que precisament em van fer sentir més que turista, polonesa.
Els polonesos i les poloneses de l’aigua en diuen voda i  del cafè, cava. Per dir que sí, ho fan amb tak i si ens desitgen bon profit ens ho fan saber amb smacznego! . Sembla difícil que ens puguem entendre, però nosaltres els catalans, cridats polacos amb menyspreu, ho tenim més fàcil que d’altres. En realitat, no és facilitat, són ganes.
Polònia té mil anys d’antiguitat com a nació, els mateixos que fa que va adoptar el cristianisme. La seva història és plena d’erosions, fragmentacions i apropiacions per part dels països veïns, que sempre l’han cobejat talment el més preuat dels tresors. M’estranya que no hagi emergit mai Neptú, del mar Bàltic, amb les seves legions per annexionar-la a l’omnipresent reialme submarí com la perla que li mancava. Entre el segles XIV i XVII Polònia fa una aliança amb Lituània, els dos països governen plegats i arriben a ser molt poderosos. Totes les nacions tenen la seva etapa d’esplendor i de somnis imperialistes. Alguns es fan realitat i d’altres no, però tots acaben apagant-se eclipsats pel proper astre-nació de torn. També Polònia i Lituània van veure apagar el seu somni.  L’any 1795, Polònia era repartida entre els seus veïns i desapareixia com a tal. Tot i amb això, la cultura i la ciència van continuar les seves activitats, conservant així el sentiment d’identitat nacional.
Hauran de passar cent vint-i-tres anys per ressorgir com a estat propi l’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial. L’alegria els durarà poc. Al setembre de 1939, quan aquí les represàlies contra els vençuts feien estralls,  són els primers de rebre l’embat dels alemanys seguint Hitler, delerós de fer-se l’amo d’Europa. Varsòvia és envaïda. Que la Segona Guerra Mundial va lliurar-se del 1940 al 1944? Doncs, no senyor. A Polònia va començar abans i es va acabar després. Al gener de 1945 els alemanys es retiraven de Varsòvia, deixant sis milions de polonesos morts, tres dels quals eren jueus. Els morts i la ciutat destruïda no van ser cap obstacle perquè els russos s’esperessin com voltors a que fugissin els darrers nazis, per entrar i “alliberar”  la ciutat. S’hi van quedar fins el 1989. Van instaurar el realisme socialista, com a  tots els països de l’Est i l’iniciativa pròpia i la creativitat personal van haver de quedar-se a casa. Els hi van reconstruir a la perfecció la ciutat de Varsòvia sobre la ciutat destruïda i també sobre els cadàvers que sepultaven les seves runes. Stalin va voler fer-los-hi un regal i va manar construir el 1952 el Palau de l’Amistat que ara s’anomena de la Cultura i de la Ciència, però va morir abans de veure’l acabat. Els polonesos ho van sentir moltíssim, més que res pels vint-i-dos mil compatriotes que havia fet assassinar en suposat temps de pau. Encara ara, tot i ser un edifici magnífic, n’hi ha molts que pensen que seria millor enderrocar-lo. Finalment Rússia va fer l’honor a la ciutat de celebrar-hi el “Pacte” de Varsòvia, en teoria un Tractat d’amistat, col·laboració i assistència mútua i a la pràctica l’ocupació militar i política i la imposició econòmica als set països restants que en formaven part.
He parlat molt de Varsòvia perquè  és la història d’aquesta ciutat la que més em va colpir. Cracòvia té una altra història recent totalment diferent. Els nazis, just envair Varsovia, es van enamorar de Cracòvia, la convertiren en una ciutat íntegrament alemanya i van instal·lar el seu Quarter General al Castell de Wawel, en un petit turó lleugerament més alt que la ciutat. En el seu somni d’eliminar tot el que enterbolís la puresa de la raça, van planejar matar tots els jueus de la ciutat, també els polonesos amb veu pròpia,  professors universitaris, intel·lectuals, artistes i tothom que signifiqués qualsevol obstacle en el seu objectiu. No se’n van sortir del tot. S’explica molt bé a la Llista d’Schindler, la pel·lícula d’Spielberg  basada en una novel·la biogràfica de Thomas Keneally, que té com escenari real la ciutat de Cracòvia. També Roman Polanski va viure des del tres anys a la ciutat i va patir en pròpia pell l’experiència del gueto. Ho relata en les seves memòries.
A Polònia són catòlics practicants. Veneren el sacerdot Maximilian Colbert, que es va bolcar ràpidament a acollir jueus a la seva església quan començaven les persecucions. I quan els nazis a Auschwitz mataven quinze presoners per cada un d’escapat, va oferir-se a ocupar el lloc d’un pobre pare de família que suplicava que no el matessin. Els nazis van acceptar el canvi. Al cap i a la fi havien de ser quinze, tant era un com l’altre. L’empremta de Karol Wojtyla és per tot arreu. Diuen que el Papa quan el 1979 va visitar Polònia va demanar a Déu que hi hagués un canvi a la seva terra, tants cops esbocinada, envejada i menyspreada. Va trigar, però deu anys després, el 1989, el sindicat Solidarnosc convertit en partit polític va guanyar les eleccions i els russos van haver d’abandonar Polònia.
Les poloneses i els polonesos són gent cordial que no pateix la nostra crisi perquè ells ja en tenien una quan aquí grimpàvem per damunt de les nostres possibilitats. Ara ells respiren perquè mai no van tenir l’eufòria suficient  per endeutar-se tant com ho vam fer nosaltres. Integren la remolatxa en la seva dieta, gairebé tant com ho fem aquí amb el blat i als països asiàtics amb l’arròs. No aprofiten les patates per cuinar-les deliciosament fregides, però fan tota mena de pastissets, a quin més bo. Els hi agrada discutir sobre qualsevol cosa i els costa posar-se d’acord. L’acudit diu que on es troben  dos polonesos hi tenen, no dues opinions, sinó tres. Hi ha qui té la teoria que la vulnerabilitat de Polònia es troba en aquesta dificultat de posar-se d’acord, que els impedeix mantenir-se units.
Segurament la meva opinió, i el meu entusiasme em delata, no és imparcial, però els veig coratjosos i lluitadors, tot i saber-se en desavantatge. En tenen moltes d’històries d’aixecaments, però jo m’he fixat en dues: el 1943 hi va haver la revolta desesperada dels jueus del gueto contra l’omnipotent SS. Què hi podien perdre? Va ser esclafada i el barri arrasat a sang i foc. I el 1944, la insurrecció dels varsovians des de diferents fronts de la ciutat. La rèplica de Hitler va ser : mateu a tothom. Es referia a tothom: homes, dones, nens, vells, malalts, personal d’hospital... Gairebé ho van aconseguir.


Només em queda afegir que Polònia ha sabut renéixer de les seves cendres i que els seus habitants han volgut deixar enrere, que no oblidar,  l’última pàgina viscuda, segurament la més trista que han escrit. Jo crec que ho estan aconseguint.
Bé, i després del viatge i de verbalitzar els meus pensaments sobre Polònia i la seva història en aquesta entrada, he de concloure que qui ens diu polacos, igual que ens diu nazis, no té ni idea del què parla i potser li convindria llegir-la, o millor encara, viatjar a Polònia.
 

Monument a la insurrecció de Varsòvia                    Foto: Quico Sempere


dissabte, 12 d’octubre de 2013

LA MEVA PERRUQUERA



                                     
La meva perruquera es diu Sònia. Sònia significa saviesa en llengua eslava, igual que Sofia en grec. I sàvia deu ser la meva perruquera quan ha aconseguit que la segueixi allà on va. De moment, per sort meva, no ha anat gaire lluny, però jo la segueixo.
La Sònia té una gran qualitat i és que escolta quan li parles. Escolta i respon amb paraules que corresponen al que li has dit, no només amb monosíl·labs. Si no entén el que vols, insisteix i insisteix fins que ho capta. No ho fa només amb mi, ho fa amb tothom. Em consta que no és l’única, però jo he tingut la sort de trobar-la a ella. Dedico aquest relat a totes les que tenen aquesta virtut. Escoltar és un detall que es valora molt a les perruqueries. A tot arreu, vaja. Ho valorem les clientes i els clients, molts cops fastiguejats que no ens escoltin ni a la perruqueria, ni a la botiga, ni a la feina, ni a casa.
La Sònia té unes bones mans que belluga hàbilment entre els cabells, tant se val que talli, que espongi, que apliqui color o que posi suavitzant. Sap el que es fa. No estic pas enamorada de la Sònia, que va! però quan miro enrere i em veig sempre amb el cabell llis i emmotllat al cap, sento un agraïment infinit vers la Sònia, perquè és gràcies a ella que actualment el meu cap ostenta un volum que no m’hauria imaginat mai que pogués assolir. Ara em sento molt més propera a la meva avantpassada més paleolítica que, no sé perquè, darrerament ha despertat el meu interès més primitiu.
Abans, parlo de molt abans, anar a la perruqueria era un suplici. L’olor de laca, de tint, del líquid de la permanent... totes massa intenses pel meu nas. Quan me’n queixava em deien que era per l’amoníac, que jo entenia demoníac, amb raó em molestava tant...També la claustro-testa-fòbia de l’assecador, el poc feeling amb la perruquera que no escoltava i si ho feia ho dissimulava molt bé, les revistes amb els ecos de societat que em posaven de molt mal humor perquè em recordaven que per  bé que em deixessin el cap, mai no sortiria en aquelles pàgines a tot color. Ja ho he dit, un suplici.
Encara avui quan vaig al quiosc a buscar el diari, passo sense aturar-me per davant de les revistes del cor, perquè alguna vegada que distretament m’hi he atansat, he sentit una irritació a la pituïtària com la que em produïen aquelles olors. I que em vingui al darrere el gos de Pavlov!
Ara en canvi, les olors de coco, de préssec, de vainilla i de fruites del bosc m’impregnen els narius i m’arriben al cervell amb una suavitat embriagadora. Tan embruixadores són que gairebé no sento el soroll dels assecadors de mà que a tota marxa no afluixen mai la seva activitat. Al rentacaps, el plaer arriba al màxim quan les mans destres de la meva perruquera foragiten ben lluny els pocs mals pensaments que encara retenia el meu cervell.
La Sònia i jo parlem de les nostres petites heroïcitats del dia a dia i de les altres, més grans, gràcies a Déu, no tan quotidianes. I és que les dones som heroïnes i no ho dic perquè tinguem un origen semidiví, sinó per les gestes heroiques que arribem a executar al llarg de la nostra vida. Les heroïcitats són patrimoni comú a totes les dones, potser per aquest motiu la complicitat neix entre nosaltres, a vegades mitjançant tant sols quatre paraules. Som heroïnes anònimes que perfem els nostres afanys en la intimitat. Per això no sortim a les revistes del cor, almenys no per l’heroisme. I és igual que tinguem noms grecs, eslaus, amazics, llatins, xinesos o mandingues i que ningú no ens conegui com heroïnes. Ho som igualment.
No sóc ben bé jo, però eh que és maco el pentinat?

dilluns, 30 de setembre de 2013

LLIURE RIMA AMB...



                                           

Demà no treballo. No és que tingui vacances, ni que sigui festa local. Tampoc són dies per assumptes propis. I no estic malalta ni res.
Passa que després de quaranta anys de llevar-me cada matí a les set, darrerament a les sis, ara de cop i volta no m’hi hauré de llevar més. Podré prendre la matinada? Potser sí o potser no. Dependrà de mi i només de mi. Espero.
Els experimentats en la matèria diuen “Que t’ho has cregut, no tindràs temps de res”. I el meu cervell bull i bullirà, un hemisferi més que l’altre, pensant en tot el que em ve de gust i no he pogut fer mai. Hi ha qui no em coneix i diu “T’agradarà quedar-te a casa, ja ho veuràs”. I els pessimistes, però també realistes: “Espavila’t que se t’acaba el temps!”
Jo estic molt amoïnada, però no per cap aspecte psicològic de la meva nova vida, no, no. No em preocupa saber en què passaré el temps, ja ha quedat clar, ni que ja entro en la tercera edat, ni si els ex-companys laborals em bandejaran perquè ja no sóc del seu clan- el dels imparables - No pateixo per si seré àvia aviat o per si em perjudicaran les activitats de risc que penso fer a partir d’ara. És que són tantes les coses que em ronden pel cap..., però de totes aquestes no me’n preocupa cap.
El que m’inquieta, sé que sonarà estrany, és la reacció física del meu cos i no pas perquè pugui augmentar de volum, que d’això ja me’n cuidaré jo, sinó perquè, pobret, acostumat com està a anar a dos mil per hora durant la jornada laboral i a mil en la no laboral, segurament tindrà un impacte que serà d’impressió. De sobte passarà del frenesí salvatge que m’abduïa, des que entrava a treballar fins que en sortia, a poder-se preguntar, quin luxe, i ara, on vaig? I és que últimament em feia l’efecte – i ho diré en castellà, que aquí parlem diferents llengües- de no voy, que me llevan.  Així d’arravatada era la meva feina. Només em fa por que no pugui resistir la pau que l’envairà i comenci a moure’s a ralentí, i ja se sap que després del ralentí ve l’aturada.
Tanmateix, tantes paraules no impediran l’inevitable: que demà m’aixequi tard, mandregi, esmorzi tranquil·lament i que caram! escrigui un poema per celebrar-ho.  Començarà així:


Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar
...

I prou, que he dit que l’escriuria demà.

diumenge, 15 de setembre de 2013

AMORS CLANDESTINS



                                                  
L’Alícia no encerta el forat del pany. Els seus dits tremolen i quan finalment ho aconsegueix, corre cap a l’ascensor que, merda! està ocupat. Baixa corrent les escales des del seu àtic. Porta ales als peus, malgrat el calçat no és l’habitual. S’ha recollit la llarga cabellera en una trena que se li gronxa sobre el pit i ha vist que li quedava bé damunt el groc de la samarreta. Ha estat temptada de posar-se la seva americana blanca preferida al damunt, però l’atracció morbosa pel risc de ser reconeguda l’ha fet desistir. Duu una gorra amb visera del seu fill, amb l’escut de Catalunya brodat. En posar-se-la ha recordat el dia que el noi va arribar a casa mig amagant-la. Nosaltres també som catalans, fill meu, li va haver de dir.
Al carrer hi ha poca gent,  sap que aviat començarà a omplir-se, però és que només són les set del matí. Camina i de seguida se li eixampla el somriure, perquè allà lluny veu el Pere que es va atansant. Porta un excel·lent camuflatge, però ella el reconeix. S’ha tenyit de negre els cabells grisos i s’ha sotmès a un parell de sessions de raig UVA. Porta dos pírcings a l’orella dreta. Una camisa de colors llampants li crida poderosament l’atenció, ella sempre l’ha vist amb colors pàl·lids. Es troben, s’agafen les mans, es fan un petó prolongat i ardorós i es miren amb un esguard intens que els descobreix nous matisos l’un de l’altre. El cotxe? diu ella. L’he deixat allà dalt mal aparcat. I això? Avui és un dia transgressor, estimada. I aquesta gorra? L’Alícia riu, mentre li assenyala que porta la visera al clatell. Ah, és de l’ANC - el Pere se la mira amb ulls entremaliats - La vaig trobar tota rebregada sota el coixí d’un sofà a la seu del partit. Va ser l’endemà d’un dia duríssim, que vam intentat trobar, sense èxit,  amb quina autonomia ens podíem confederar.
Ella li fa un petó i un altre i un altre. Després la vista se li’n va vers la camisa llampant i veu que a sota hi porta la samarreta, la mateixa que ella, la de la cadena. Comença a desbotonar-li impetuosament mentre el Pere riu a grans riallades. S’estimen tant... No s’expliquen com han pogut estar tant de temps enfrontats. Treballen junts, però les seves famílies estan confrontades des de sempre i ells se senten com Romeu i Julieta vivint el seu amor prohibit.
Seguint el camí marcat, ells dos s’odiaven. Fins que un dia ell va enamorar-se dels seus llavis molsuts, de la  boca tantes vegades llençant gripaus, que ara li semblava llençar floretes, de la facilitat de paraula... Va fixar-s’hi just quan es va saber que la seva família l’havia espiada al restaurant. Es va sorprendre de veure-la fràgil i vulnerable i va començar a mirar-se-la amb uns altres ulls. Ella se n’adonà i va percebre un canvi en les reaccions que el Pere li produïa. Sempre n’havia fet sorna de la seva lenta capacitat de resposta quan li llençava dards enverinats, però a partir d’aquell moment va tenir la certesa que ho feia per ella, per donar-li temps de preparar-se la rèplica. I tant que en tenia de temps! Mentre el Pere pensava i finalment parlava per acabar no dient res, ella rumiava quatre respostes possibles i decidia quina podia ser la més impactant. I és que, en la seva feina, tot es reduïa a això.
Un dia, baixant les escales del Parlament, les seves pells van fregar-se i se’ls feu evident que la sageta de Cupido s’havia ficat enmig del seu foc creuat. De seguida van saber que ni Capuletos ni Montescos podrien destruir el que havia nascut en els seus cors.
Caminen per la ciutat, cada vegada més viva, més il·lusionada, més groga. Es confonen entre la gent, tots enemics ideològics, tots volen trencar la unitat del seu país. Quin país? Ara resulta que s’hi troben bé dins la samarreta groga i no saben si és pel seu amor clandestí o perquè és l’onze de setembre.
Són les 17:14, s’agafen de les mans amb els seus veïns de cadena. Miren de front, la il·lusió col·lectiva els embolcalla, ningú no els coneix, ningú no ho sabrà. O potser sí, potser demà els diaris n’aniran plens, potser demà passat les seves famílies els deposaran per infames o per traïdors, potser seran la riota dels seus partits, potser... Es miren i tots dos descobreixen el pànic en els ulls de l’altre. Hem anat massa lluny, es diuen sense paraules. Trenquen la cadena i se’n van. Al seu darrere, queda un buit a la cadena que els seus veïns corren a omplir. Els crits d’independència se senten més forts que mai. Caminen una estona i s’acomiaden amb un cast petó. Hem anat massa lluny - també sense paraules - Ella deixa caure una llàgrima que davalla fins els seus llavis molsuts. Ell s’empassa la seva. Lluny, encara ressonen els crits.



Vaig publicar una versió més reduïda d'aquest relat, estarem d'acord, de ciència-ficció a Núvol/ Diari digital de cultura en català www.nuvol.com  l'11 de setembre de 2013.

dilluns, 9 de setembre de 2013

MAI TAN A PROP

Aquesta entrada al blog és especial. La publico enllaçada amb la cadena de blogs BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, on s'hi han adherit, fins ara, 273 blogs de totes les temàtiques. Entre el 9 i el 12 de setembre tots els que en formem part farem un post al nostre blog i ens enllaçarem correlativament fent cadena a la Catosfera, que no és altra cosa que l'univers de blogs de la xarxa social catalana. Al final d'aquesta entrada, després de la foto, hi trobareu el blog amb el que enllaço.


No és la primera vegada que em confesso en públic. Fer-ho així té l'avantatge que la catarsi és més gran i per tant és més fàcil expiar les meves culpes.

Confesso, i aquesta no és la veritable confessió, que de jove vaig anar unes quantes vegades al Fossar de les Moreres l’onze de setembre, quan encara era una manifestació no autoritzada. I de gran, unes quantes més a la manifestació de la meva ciutat. Que sempre he tingut el sentiment patriòtic i la consciència d’identitat, però que durant força temps, ara sí confesso, s’hi van quedar mig adormits, potser perquè ja ho diuen que el temps al seu pas va difuminant i a vegades esborrant els ideals o potser perquè la vida està feta de petites coses i molts cops penses que les grans no s’hi podran encabir.

L’any passat amb la manifestació de la diada vaig patir, vaig gaudir seria la paraula,  una sotragada forta quan vaig sentir que tot allò que dormia dintre meu, tal vegada somniant un somni impossible, es començava a moure atret per una força que, també ho confesso, no havia sentit mai. Ja un parell de mesos abans, sense ni poder-me imaginar com d’imponderable seria la força, el cor em deia que alguna cosa que feia temps que havia de canviar, canviaria. Del que em deia el cor al que van veure els ulls hi va haver en quant a magnitud un abisme, però l’essència era la mateixa: ens uníem per canviar.

En un any la unió ens ha fet forts i no hem deixat que res refredés el nostre desig. Hem fet estelades amb espelmes, concerts, marxes, blogs, cadenes de blogs i llibres per la independència, i aquell sentiment americà, que sempre m’havia semblat cursi, de fer ostentació dels seus símbols, ara em sembla entendre’l, encara que la motivació seva i la nostra no tinguin gaire en comú. El merchandising Catalònia fa estralls: el ruc, el cat, el penjoll amb l’estelada, el tovalló, la tovallola i el plat, la corbata, la samarreta...No hi fa res. L’ampli ventall permet a cadascú escollir el seu i sense dir-nos-ho saber que estem d’acord i que som una bona colla.

El meu balanç de la manifestació ja el vaig explicar en l’entrada al blog del catorze de setembre de l'any passat. El que no vaig dir aquell dia, perquè no ho sabia, va ser que mai no ho havíem tingut tan a prop. És una frase que segurament no és meva però que me la vaig repetint tant i la vaig sentint tan sovint que ja no en tinc cap dubte.
Demà passat és la cadena humana. No la puc explicar ni tampoc inventar-me una ficció de les meves. No puc ni vull. La cadena serà real i sense miratges. Tots els que hi serem i també molts que no hi podran ser tenim un mateix anhel: la llibertat del nostre poble. Mai tan a prop. Ens posarem a la cadena i ens mirarem els uns als altres, mai tan a prop, pensarem. Quan sigui el moment, ens donarem les mans, mai tan a prop, ens direm. Ens les estrenyerem fort, malgrat suades per l’emoció, i mai tan a prop, ho veurem. Per uns segons tancarem els ulls i sentirem que tres mesos passen volant. 2014. S’ha acabat el mai tan a prop. Comença la nostra nova història.


El meu blog és el 116 i enllaça amb el 117 que és: 




dissabte, 24 d’agost de 2013

ELS ARBRES SABEN EL SECRET

Dedico aquest relat a totes les dones, en especial a les del meu poble, Vimbodí, i singularment, a la meva mare.



                                                          
Diuen que quan els arbres van poblar la terra tenien una marxa formidable i es desplaçaven d’ací d’allà, sempre de nit, amb l’única precaució de no entrebancar-se  amb les pròpies arrels i les capritxoses branques. També podien parlar sota la lluna, encara que en un llenguatge especial i no accessible a d’altres espècies. Diuen que tot se’n va anar en orris amb l’afer de la poma i que Déu va imputar la pomera, i amb ella tots els arbres, en el cas de la temptació a Eva.

Déu va castigar els arbres a romandre immòbils pels segles dels segles i a poder exercitar la parla només quan la pluja i el vent fossin tan intensos que les paraules dels arbres es confonguessin amb la seva remor. Adam va demanar un alleujament de la pena, la culpa havia estat d’Eva- els homes sempre nobles, aquí va començar tot- però només aconseguí que Déu autoritzés els arbres a moure’s en un perímetre restringit. Per això els arbres des d’aleshores enfonsen i estenen les arrels ençà i enllà com si els hi anés la vida, creixen en direcció al creador i eixamplen branques i capçada a dreta i esquerra, recordant aquells vells i meravellosos temps quan tot era tan senzill com treure les arrels de la terra fonda i començar a caminar. D’aixecar el càstig sobre la parla, Déu no en va voler saber res.

Diuen els erudits en la matèria que els arbres van saber des del principi que Eva era tan innocent com ells en l’assumpte de la poma i que Adam es deixà subornar per la serp i per això l’acusà. Per aquest motiu des d’aquell temps tan antic, els arbres s’han sentit sempre en deute amb les dones, perquè si bé a ells se’ls va alleujar la condemna, a la dona no se la va exculpar mai.

Els arbres en cap cas no es van conformar i van lluitar per mantenir els seus privilegis. Fa molts anys d’això, segles, mil·lennis i, pobrets arbres, van anar caient, uns pel pas del temps, altres pel pes de la civilització, uns més per la desmesura dels homes i alguns per llamps caiguts en ziga-zaga del cel, ells sempre van pensar que enviats per Déu. Uns quants, no obstant, van resistir i així va sorgir una nissaga d’arbres centenaris que, tot i acabar morint, deixaven en el seu lloc l’arrel perquè n’hi naixés un altre. Els arbres nous compartien la longevitat dels seus predecessors i l’energia i impetuositat de la joventut, des de sempre capaç de grans proeses.

De l’excel·lent nissaga que va anar millorant l’espècie, en queden uns centenars d’arbres escampats per tot el món. I ningú no sap perquè, divuit d’aquests ancians arbres que posseeixen la saviesa del que tot ho ha vist passar i res no l’ha deixat indiferent, es concentren en un territori petit dins la Conca de Barberà, a recer de les muntanyes de Prades i a tocar del monestir de Poblet.

Els arbres s’escampen pel seu terme, a favor de la banda del bosc. Diuen que els hi agrada el sol i la companyia dels conills,  les perdius i  les llebres. Que els plau sentir el riu i el cant de l’aigua i que gaudeixen acollint els nius del pit-roig. També estimen la pluja i l’olor dels bolets i tenir tan a prop les muntanyes, que anirien a trobar si es poguessin alliberar. A pesar d’esbargir-se d’aquesta manera el que els hi agrada més és que el vent els faci girar i veure el poble tot allargat, amb una sola casa molt alta, han sentit dir que és el campanar. Amb la seva vista tan clara i des d’un punt tan privilegiat es delecten de veure les dones que amb el seu moviment incessant fan rutllar el món i la història, sempre amb un gest callat.

  


   Del que diuen i diuen
   jo ja me’n vaig atipar,

  i una nit de lluna plena,

    érem al mes de maig,

Aquest arbre sap el secret
vaig anar fins a les Planes,
 és un lloc com no n’hi ha.

           En silenci,  

 vaig acostar-me a l’alzina,

    no feia vent ni plovia,
  però la vaig sentir parlar.
   L’alzina deia paraules,

    en català net i pla.

 Vaig mirar vers on mirava

   i allà baix a Riudabella,

     la servera escoltant,
al seu torn també parlava
     i mentre parlava,

          es girava
    i a la figuera cridava.
       Jo allí dreta,

     quieta i expectant,

      com en un somni

    els ulls em fregava.

        De les dones,

   les vaig sentir xerrar, 
  de la primera mentida 
         i del càstig

i, entre paraula i paraula,

 em plaguí molt escoltar

         que per fi,

   descansar  ja podien,

que a les d’aquesta terra
  no les hi calia advocat
perquè des del càstig de Déu

      fins avui en dia

  res no les havia aturat.




dissabte, 10 d’agost de 2013

EL VEÍ DE LES TEMPESTES


No voldria que després d'això hi hagués cap inundació. El meu desig té bones intencions. Com sempre.

                                                        
Sempre que plou a bots i barrals, em recordo del meu pare. El veig entusiasmat sortint a la finestra i cridant:

            - Aigua!!!

Més fort, com més fort plovia. Encara ho fa ara a vuitanta i tants. No he esbrinat mai si és cosa seva, cosa de família o cosa de la pagesia. Ja se sap que per als pagesos l’aigua sempre és bona.

No és pas que ara caigui aigua per l’amor de Déu, però és que aquests dies tothom en parla.

            - Que plogui, si us plau, que plogui!

            - Fa molta calor, que plogui ja!

            - Plourà i tot s’arreglarà

            - Quina calitja. Hauria de ploure, no?

            - És que si no plou no sé què passarà.

            - Ja ho han dit al temps. Ha de ploure, d’avui no passa.

Jo escolto i em sembla entendre que la pluja es veu com la solució a tots els problemes, i sinó a tots, sí a uns quants. De seguida me'n ve al pensament un, el més gran que estem patim des que a finals del 2008 no sé què caram va passar amb les hipoteques tòxiques americanes. De fet, sí que ho sé, però no ho explicaré. Només diré que tot el món occidental i part de l'oriental en quedà esquitxat. I em faig la bella il·lusió que aquell esquitx que esdevingué taca d'oli i que anomenem crisi, serà arrossegat per un bon xàfec i no se’n parlarà mai més.

He baixat a inspeccionar el traster, ben eixut com està, abans no s’inundi amb la pluja beneïda que ha de caure. No hi fa res. Que plogui!

M’assec a esperar que plogui perquè el pronòstic diu que plourà. I ho faig a la terrassa perquè vull veure com arriba. Serà un moment molt emocionant i no tinc ganes de perdre-me’l. No sé si em cansaré d’esperar, però hi tinc molta fe. Aquesta vegada, sí.

Passa un tren Alvia a tota velocitat i em pregunto, tant a prop que passa, si no m’entraria directe al menjador si descarrilés. No és un acudit, és un mal pensament que he tingut. Sense ni mica de gràcia, ho sé, però penso que si aquell dia hagués plogut, potser el maquinista hauria reduït la velocitat, fins i tot abans de distreure’s.

Em miro les meves pobres plantes, la cara que fan. I això que les rego cada dia. Ja no dic res de les del veí de sota que fa una setmana que és de vacances. A mi, però, m’interessen les meves perquè me’n sento responsable, ve-t’ho aquí. Ja es veu prou bé que no els serveix de gaire l’aigua de la regadora que els hi subministro amb tant d’amor. Se’ls assequen les fulles, les flors no arriben a un dia de vida i les poncelles cauen abans d’esclatar. Ja sé que us agrada més l’aigua de pluja - els dic -  però no tinc l’aixeta del cel per omplir la regadora. Fins i tot, l’hibiscus en resistència passiva durant dos estius, sense flors i quasi sense fulles, que aquest any treu una flor cada dia, se n’està ressentint. Però jo només me’l puc mirar i, com a molt, dir-li:

            - Espera’t, espera’t...

Doncs ja fa estona que m’espero, jo també, asseguda, i em comença a fer mal el cul. Llàstima que a vegades podria compensar el desequilibri d’haver-me passat el vuitanta per cent de la meva vida desperta, asseguda, però és que les cames m’hi porten cap a la cadira. I calculo aquest percentatge a ull, que ja se sap que els nombres i jo...

M’aixeco per desentumir els ísquiums (vegis Viquipèdia). No sé quanta estona s’allargarà l’espera. Observo els veïns de les cases de la vora, a l’aguait. També s’esperen. Entren, surten, però no seuen com jo... bé, un sí. Ja el conec, és el veí de les tempestes. Li encanten. Es posa a l’extrem de la terrassa, i perquè la seva dona no el deixa que si el deixés, de segur es penjaria de la barana enfora. El primer cop que el vaig veure amb tempesta – de fet només el veig quan hi ha tempesta – em vaig espantar molt. Es veu que s’hi identifica tant que quan llampega, ell també s’il·lumina com un florescent  i zigzagueja tot excitat. El veig a ull nu, res de prismàtics per tafaners. Ara ja m’hi he acostumat i si no hi és, el trobo a faltar, la veritat. La del tercer del número 49 em mira amb complicitat. No diu res, estem molt lluny per cridar. No fos cas que espantéssim la pluja. Amb els ulls ens ho diem tot.

            - Esperem.

            - Sí, esperem.

Un moment! El so més desitjat acaba d’arribar a la meva oïda. Ha caigut una gota sobre la barana d’alumini. Per fi, ja plou! Les begònies es mouen mirant el cel. No és pel pes de les gotes, sinó per la migrada brisa que sempre precedeix la tempesta. Cau una altra gota al meu davant. Veig els geranis en línia que es vinclen tots cap aquí i obren les boques com plantes carnívores a la cacera de la pobra presa, la gota. Ara sí que veig que la mancança d’un recurs bàsic pot generar agressivitat. Molta.

No sé què fer, si retirar-me vençuda – em sembla que per avui ja ha plogut prou – o refermar la meva fe, que diuen que mou muntanyes i avui hauria de moure núvols. El veí de les tempestes es manté resolut i introntollable, de moment, en el seu lloc. Doncs si ell que té influència es queda, jo també.

Vaig a la cuina a buscar provisions, això pot ser llarg. Encara no ho tinc tot i un brummm!!! quasi em tomba d’esquena. Corro altre cop cap a la terrassa, i és que no hi ha dret, per un moment que abaixo la guàrdia... El primer que veig és el veí. Es va encenent al ritme dels llampecs que, a cops de colze i atropellant-se, s’obren pas entre els núvols a veure qui s’endinsa primer en el mar. Després veig les plantes rabejant-se complagudes amb l’aigua que els cau del cel. I amb aquests dos indicadors,  veí i  plantes, ja en tinc prou: està plovent! Sento una passió irresistible de cridar “aigua!!!”, però em continc, perquè no em vull perdre ni un segon de l’espectacle.

Em torno a asseure per gaudir-ho  a cor què vols, però... ja està, ja ha parat. Examino el meu pluviòmetre de darrera generació. Els seus mil·límetres mesuren en gotes i no en metres cúbics. Fabricat expressament a Alemanya, per a pluges raquítiques de països pelacanyes del sud, amb economies fàcilment esfondrables, treball precari i sous més precaris, que potser encara no ho són prou. Me’l miro i interpreto: vint-i-tres gotes. I tot d’un plegat m’agafen ganes de llençar el pluviòmetre a la via i que el trepitgi el tren, perquè altre cop m’han tornat a enganyar, Innocència o Càndida m'hauria de dir de nom, i després de tant esperar. Que aquí no s’arregla res, i no sé ni si el diluvi universal podria.

Em capbusso en la memòria no molt llunyana per trobar una pluja en condicions, amarant la terra, xopant els cors, revertint la sequera. I em pregunto si va ser primer la pluja precària o el pluviòmetre per mesurar-la, la crisi que diuen que ens mereixem o bé el motlle d’argamassa on els veïns del nord associats han volgut encabir-nos, potser abans que el cataclisme ens colpegés a tots.

Està clar que si hagués plogut no m’hauria enutjat tant, perquè ja se sap que l’abundància mata la fam. Precisament per això, l’escassetat l’esperona.


Ho semblava, la veritat.

diumenge, 4 d’agost de 2013

ELS HOMES QUE M'AGRADEN


Dedicat al meu amic Marc, que sé amb l'ànim en suspens des que en la meva entrada del 21 d'abril, vaig insinuar que potser algun dia parlaria dels homes que m'agraden.


M’ha costat molt d’escriure aquest text i no pas per la manca de qualitats dels homes, sinó per la meva exigència. Les dones, a la meva edat som exigents i és perquè ja portem molts anys essent exigides. Els mateixos anys que hem tingut per mirar enrere en la història i adonar-nos que des de segles ens han demanat tant que hem après a caminar soles, cosa que molts homes encara no han aconseguit.

Això no es convertirà en un panegíric a favor de les dones. De cap manera. Tampoc en la meva pàgina de reclam, només per a solteres intel·ligents, que cerquen parella.



A mi m’agrada el Pierce Brosnan, el Harrison Ford i l’Imanol Arias. Sí, ja sé que són grans, però és que jo també ho sóc. No obstant, també el Brad Pitt, el Ben Affleck i el Julio Manrique. Segurament tots m’enganyen perquè tots són actors i per tant actuen, però no diré que no m’agradi ser enganyada si ho conec a priori. Esser seduïda per qualsevol d’ells és un desig recurrent que em ronda des que els he anat incorporant en el meu somni eròtic.

 
El trenca-closques que em trenca el cor. Potser és que hi manca alguna peça...


Fora dels de la pantalla, d’entrada, d’home no me n’agrada cap. Els veig a les antípodes del que a mi em podria enamorar.

El primer que em fa canviar d’opinió és la seva mirada. Si va de dret als meus ulls, segurament no se n’adonen, però acaben d’obrir una porta. La veu també és important. No cal que sigui la del Constantino Romero, però una veu greu, per dir-ho amb argot modern, em posa. I aclareixo que depèn del que digui la veu. Si em diu: Nena, no ets el meu tipus, automàticament deixa d’interessar-me. Amors impossibles, ara ja no, si us plau.

M’agraden els homes amb cabells llargs, recollits o lliures al vent, per mi símbol de força des que vaig descobrir el mite de Samsó. Segurament també, símbol de joventut, a la que reconec m’aferro obstinadament   a mesura que me n’allunyo. No obstant, també amb cabell curt i sense cabell. Igualment, amb pèl al cos, però que sigui sedós, del que no ha vist mai l’afaitadora.

Les mans, com els ulls, són decisives a l’hora de rendir-me davant d’un home. Les vull primes, cuidades i llargues i  no penso explicar el perquè. Els peus grans i amples. Necessitarà tenir una bona base per mantenir l’equilibri al meu costat.

Respecte als hàbits, si algun dia es renta les dents a casa, que m’ajudi a fer el llit per desfer-lo a continuació. Que sigui tan autònom a casa seva com jo a la meva. Que estimi la seva llengua i si pot ser que sigui la mateixa que la meva. Que sospiri pel país i que n’anheli com jo la independència. Si té subordinats a la feina, que els tracti amb el mateix respecte que tractaria la seva mare. Que tingui amics i que no vagi a remolc de cap. Si m’escriu un poema, que no sigui ensucrat. Que tingui sentit de l’humor i que sàpiga riure i també plorar. Que l’apassioni jo i també la vida, res de descafeïnats. I l’hàbit més arrelat de tots: que em xiuxiuegi sovint a l’orella “t’estimo” i que encara essent sempre la mateixa paraula, em sorprengui, m’arravati, em sedueixi i em faci somiar.

 M’agraden forts, però a la mida justa, sense excés. El que sí demano musculat és l’òrgan darrere el pit. Un cor flexible i atlètic que bategui per mi i que mantingui el mateix tremp del primer dia, deu dies, deu mesos o deu anys després.

Ja sé que no he parlat d’allò tan important que quasi sempre es mesura en centímetres i algun cop, en pams, que es valora en funció de la seva freqüència d’ús i que pensen els homes que la seva mancança fa infelices les dones. Però jo vaig néixer l’any 56 i vaig patir la repressió franquista en un col·legi de monges. Hi ha paraules que encara ara no les puc pronunciar en públic. Amb tot, estic convençuda que si els requisits demanats es compleixen, l’home passarà l’examen i allò tan important , tingui la mida que tingui, m’agradarà.



Sóc conscient que la meva descripció dels homes que m’agraden és, malgrat la ironia, romàntica. I és que el romanticisme és una manera de concebre la naturalesa, la vida i les persones, però igualment un moviment polític i cultural del segle XVIII que exaltava els sentiments, la creativitat, l’obra imperfecta i, ves per on, també el nacionalisme (!!!)  


Com sempre dic : sóc jo o és el meu personatge qui parla? Els que em coneixen, segurament ja ho sabran, i els que no, sempre poden intentar descobrir-ho.

dissabte, 20 de juliol de 2013

SOBREVIURE A AUSCHWITZ



                                              


M’agrada la història, m’agrada molt. Sento que quan em parlen de qualsevol fet històric, immediatament tinc la necessitat d’ampliar-lo i conèixer-lo millor. Potser per això trepitjar aquells escenaris de la història on els esdeveniments hi han deixat la seva empremta fermament estampada, sovint em fa sentir com si jo també els hagués viscut. Ja sé que aquesta sensació és compartida amb una pila de gent.

Uns arqueòlegs excaven des de fa temps, uns mesos l’any, en una balma d’una vinya de casa. Hi ha un campament de caçadors de fa quinze mil anys i hi van trobant coses que per ells tenen molt de sentit. Per mi, no tant perquè en aquell escenari la seva sensibilitat és molt superior a la meva. No obstant, quan no hi són, alguns cops m’atanso al jaciment i m’hi assec a la vora. Si el silenci m’acompanya, i parlo del silenci que acompanyava els estadants del campament, aquell que només trenquen els ocells o el córrer de l’aigua del riu, m’és fàcil veure-hi els nens corrent d’ací d’allà, els homes arribant amb els conills a l’esquena i les dones contentes, crec que aleshores sí, encenent les fogaines. Tanco els ulls i en sento l’enrenou mentre constato que no arribo a esquitx microscòpic en la història de la humanitat. Ni jo, ni tota la meva extensa família, ni el meu poble sencer, ni la meva ciutat amb barris inclosos.

Visc a prop de l’amfiteatre romà. Sempre que hi passo pel costat, per vegades que ho faci, hi sento el brogit eixordador de la multitud, amb el polze mirant a terra. En aquest cas, segurament perquè aquesta és la imatge que més em colpia en les desenes de pel·lícules de romans que vaig veure durant la meva infantesa.

Fa uns anys vaig estar a la Normandia. En parlo sovint perquè aquell viatge va marcar un abans i un després en la meva vida. Els trets ressonant arreu, els soldats caient per les platges, pels camins, pels pobles..., les ordres i els crits en una desesperada babel. No sé si feia sol aquells dies de juny de 1944. Quan jo hi vaig ser, el cel estava enrarit i sentia que la mort m’envoltava, encara seixanta anys després.

No fa gaire vaig viatjar a Polònia-  i sospito que hi haurà una altra marca en la meva vida- i vaig fer l’obligada visita a Auschwitz . En vaig sortir tenint la impressió que aquell havia estat el veritable motiu del meu viatge. Malgrat tot, per l’intens dia a dia de la resta de la sortida, fins que no vaig arribar a casa no vaig ser conscient de la magnitud del que havia vist que, per mi, no va tenir res a veure amb tot allò llegit o vist en les pel·lícules.

A dia d’avui, quan es compleix un mes de la visita, dubto si vaig fer bé d’anar-hi. Costa seguir amb la rutina diària i fer com si res, després de ser-hi. Cada dia, des de llavors, el meu pensament vola vers aquell espai i ho torno a veure i a viure tot. No parlaré d’aquest tot, perquè malauradament ja és prou conegut. Tampoc no podria, el seu abast no es assumible. Els barracons de la vergonya i les vitrines, testimoni de l’incomprensible, desfilen davant dels meus ulls. La cambra dels judicis sumaríssims, sempre amb el mateix veredicte, precedeix el so dels trets davant del mur d’execució, en la seqüència que m’encalça dia rere dia. Veig els quinze presoners que moriran, ni un més ni un menys, a canvi d’un sol d’escapat. Contemplo angoixada els jueus enganyats, no pas tots, a l’arribada dels combois al camp, els nens saltironant al davant de la família, ignorants del que els espera. Pengen la roba il·lusionats als penjadors, per fi es podran dutxar, i retenen el número en la memòria per recollir-la després, els hi diuen. Veig sense voler-les veure, les obertures per on havia de caure l’aigua...

Veig el cinisme, el fred càlcul, la metodologia, la insensibilitat, la productivitat en la indústria de l’eliminació de vides humanes, la disciplina, l’acarnissament, la bogeria?

Desenes de preguntes han quedat surant en el meu cap. Totes sense resposta coherent, encara que tothom, i jo també, provi de donar  la seva.

Això és el que pot arribar a fer un home amb la seva idea.

- Els jueus ja vivien en una espècie de gueto abans de ser perseguits pels nazis. Eren una gent  estranya.

Molts alemanys no es rebel·laven per por.

- És que Alemanya havia patit una gran humiliació.

- La idea de poder disposar lliurement de la vida aliena, ja fos dels enemics de guerra, jueus, gitanos, homosexuals i d’altres impureses per a la raça ària, segons  caprici o  rampell, va fer embogir els nazis.

El que queda del mur del gueto
- Un cop decidit que els jueus eren un problema, l’únic que comptava era trobar-hi una solució.
- Ho portaven tant en secret que la resta del món no ho sabia.


Cap d’aquestes respostes no és vàlida per si sola ni acompanyada de les altres. No ho són per mi, crec que tampoc per ningú. El món sencer estarà sempre en deute amb els jueus. Em consola saber que han aconseguit el seu territori i que són una nació important perquè sentir-se forts els pot rescabalar en part - no crec que ho oblidin mai -  del crim de què van ser objecte. Només els demano que, en nom de tot el que van patir i de la dignitat arrasada, no descuidin mai la dels seus veïns, ara adversaris.