diumenge, 4 d’agost de 2013

ELS HOMES QUE M'AGRADEN


Dedicat al meu amic Marc, que sé amb l'ànim en suspens des que en la meva entrada del 21 d'abril, vaig insinuar que potser algun dia parlaria dels homes que m'agraden.


M’ha costat molt d’escriure aquest text i no pas per la manca de qualitats dels homes, sinó per la meva exigència. Les dones, a la meva edat som exigents i és perquè ja portem molts anys essent exigides. Els mateixos anys que hem tingut per mirar enrere en la història i adonar-nos que des de segles ens han demanat tant que hem après a caminar soles, cosa que molts homes encara no han aconseguit.

Això no es convertirà en un panegíric a favor de les dones. De cap manera. Tampoc en la meva pàgina de reclam, només per a solteres intel·ligents, que cerquen parella.



A mi m’agrada el Pierce Brosnan, el Harrison Ford i l’Imanol Arias. Sí, ja sé que són grans, però és que jo també ho sóc. No obstant, també el Brad Pitt, el Ben Affleck i el Julio Manrique. Segurament tots m’enganyen perquè tots són actors i per tant actuen, però no diré que no m’agradi ser enganyada si ho conec a priori. Esser seduïda per qualsevol d’ells és un desig recurrent que em ronda des que els he anat incorporant en el meu somni eròtic.

 
El trenca-closques que em trenca el cor. Potser és que hi manca alguna peça...


Fora dels de la pantalla, d’entrada, d’home no me n’agrada cap. Els veig a les antípodes del que a mi em podria enamorar.

El primer que em fa canviar d’opinió és la seva mirada. Si va de dret als meus ulls, segurament no se n’adonen, però acaben d’obrir una porta. La veu també és important. No cal que sigui la del Constantino Romero, però una veu greu, per dir-ho amb argot modern, em posa. I aclareixo que depèn del que digui la veu. Si em diu: Nena, no ets el meu tipus, automàticament deixa d’interessar-me. Amors impossibles, ara ja no, si us plau.

M’agraden els homes amb cabells llargs, recollits o lliures al vent, per mi símbol de força des que vaig descobrir el mite de Samsó. Segurament també, símbol de joventut, a la que reconec m’aferro obstinadament   a mesura que me n’allunyo. No obstant, també amb cabell curt i sense cabell. Igualment, amb pèl al cos, però que sigui sedós, del que no ha vist mai l’afaitadora.

Les mans, com els ulls, són decisives a l’hora de rendir-me davant d’un home. Les vull primes, cuidades i llargues i  no penso explicar el perquè. Els peus grans i amples. Necessitarà tenir una bona base per mantenir l’equilibri al meu costat.

Respecte als hàbits, si algun dia es renta les dents a casa, que m’ajudi a fer el llit per desfer-lo a continuació. Que sigui tan autònom a casa seva com jo a la meva. Que estimi la seva llengua i si pot ser que sigui la mateixa que la meva. Que sospiri pel país i que n’anheli com jo la independència. Si té subordinats a la feina, que els tracti amb el mateix respecte que tractaria la seva mare. Que tingui amics i que no vagi a remolc de cap. Si m’escriu un poema, que no sigui ensucrat. Que tingui sentit de l’humor i que sàpiga riure i també plorar. Que l’apassioni jo i també la vida, res de descafeïnats. I l’hàbit més arrelat de tots: que em xiuxiuegi sovint a l’orella “t’estimo” i que encara essent sempre la mateixa paraula, em sorprengui, m’arravati, em sedueixi i em faci somiar.

 M’agraden forts, però a la mida justa, sense excés. El que sí demano musculat és l’òrgan darrere el pit. Un cor flexible i atlètic que bategui per mi i que mantingui el mateix tremp del primer dia, deu dies, deu mesos o deu anys després.

Ja sé que no he parlat d’allò tan important que quasi sempre es mesura en centímetres i algun cop, en pams, que es valora en funció de la seva freqüència d’ús i que pensen els homes que la seva mancança fa infelices les dones. Però jo vaig néixer l’any 56 i vaig patir la repressió franquista en un col·legi de monges. Hi ha paraules que encara ara no les puc pronunciar en públic. Amb tot, estic convençuda que si els requisits demanats es compleixen, l’home passarà l’examen i allò tan important , tingui la mida que tingui, m’agradarà.



Sóc conscient que la meva descripció dels homes que m’agraden és, malgrat la ironia, romàntica. I és que el romanticisme és una manera de concebre la naturalesa, la vida i les persones, però igualment un moviment polític i cultural del segle XVIII que exaltava els sentiments, la creativitat, l’obra imperfecta i, ves per on, també el nacionalisme (!!!)  


Com sempre dic : sóc jo o és el meu personatge qui parla? Els que em coneixen, segurament ja ho sabran, i els que no, sempre poden intentar descobrir-ho.

6 comentaris:

  1. Teresa, és una idea genial. Podríem obrir un bloc on cadascuna de nosaltres escrivís uns redacció amb aquest títol: els homes que m'agraden. Crec que hi hauria molt de morbo i tindríem uns quants seguidors i fins i tot hi hauria debat, cosa saludable.
    Felicitats per l'energia vital que traspues! Amb el teu permís el penjo al meu mur a veuré si l'ànima el pati

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, tens el meu permís. Era una mica per donar la rèplica a Les dones que m'agraden. El curiós és que m'ho vaig haver de rumiar bastant per saber-ho i concretar.
      Per idees genials, les teves, que ja en conec unes quantes. Però aquesta del blog m'agrada molt. Seria una manera de donar algunes idees als homes que molts sovint no ens entenen. Encara que, no et pensis, el misteri té el seu atractiu, oi?

      Elimina
  2. A mi m'agraden amb ulleres, d'aquelles fines, daurades que el rellisquen fins la punta del nas quan es posen una mica atabalats i tu els hi tornes al lloc.
    Salut

    ResponElimina
  3. No està malament, no està malament , però jo, amb això de donar prioritat a la mirada, no m'hi caben les ulleres, ves.

    ResponElimina