dissabte, 24 d’agost del 2013

ELS ARBRES SABEN EL SECRET

Dedico aquest relat a totes les dones, en especial a les del meu poble, Vimbodí, i singularment, a la meva mare.



                                                          
Diuen que quan els arbres van poblar la terra tenien una marxa formidable i es desplaçaven d’ací d’allà, sempre de nit, amb l’única precaució de no entrebancar-se  amb les pròpies arrels i les capritxoses branques. També podien parlar sota la lluna, encara que en un llenguatge especial i no accessible a d’altres espècies. Diuen que tot se’n va anar en orris amb l’afer de la poma i que Déu va imputar la pomera, i amb ella tots els arbres, en el cas de la temptació a Eva.

Déu va castigar els arbres a romandre immòbils pels segles dels segles i a poder exercitar la parla només quan la pluja i el vent fossin tan intensos que les paraules dels arbres es confonguessin amb la seva remor. Adam va demanar un alleujament de la pena, la culpa havia estat d’Eva- els homes sempre nobles, aquí va començar tot- però només aconseguí que Déu autoritzés els arbres a moure’s en un perímetre restringit. Per això els arbres des d’aleshores enfonsen i estenen les arrels ençà i enllà com si els hi anés la vida, creixen en direcció al creador i eixamplen branques i capçada a dreta i esquerra, recordant aquells vells i meravellosos temps quan tot era tan senzill com treure les arrels de la terra fonda i començar a caminar. D’aixecar el càstig sobre la parla, Déu no en va voler saber res.

Diuen els erudits en la matèria que els arbres van saber des del principi que Eva era tan innocent com ells en l’assumpte de la poma i que Adam es deixà subornar per la serp i per això l’acusà. Per aquest motiu des d’aquell temps tan antic, els arbres s’han sentit sempre en deute amb les dones, perquè si bé a ells se’ls va alleujar la condemna, a la dona no se la va exculpar mai.

Els arbres en cap cas no es van conformar i van lluitar per mantenir els seus privilegis. Fa molts anys d’això, segles, mil·lennis i, pobrets arbres, van anar caient, uns pel pas del temps, altres pel pes de la civilització, uns més per la desmesura dels homes i alguns per llamps caiguts en ziga-zaga del cel, ells sempre van pensar que enviats per Déu. Uns quants, no obstant, van resistir i així va sorgir una nissaga d’arbres centenaris que, tot i acabar morint, deixaven en el seu lloc l’arrel perquè n’hi naixés un altre. Els arbres nous compartien la longevitat dels seus predecessors i l’energia i impetuositat de la joventut, des de sempre capaç de grans proeses.

De l’excel·lent nissaga que va anar millorant l’espècie, en queden uns centenars d’arbres escampats per tot el món. I ningú no sap perquè, divuit d’aquests ancians arbres que posseeixen la saviesa del que tot ho ha vist passar i res no l’ha deixat indiferent, es concentren en un territori petit dins la Conca de Barberà, a recer de les muntanyes de Prades i a tocar del monestir de Poblet.

Els arbres s’escampen pel seu terme, a favor de la banda del bosc. Diuen que els hi agrada el sol i la companyia dels conills,  les perdius i  les llebres. Que els plau sentir el riu i el cant de l’aigua i que gaudeixen acollint els nius del pit-roig. També estimen la pluja i l’olor dels bolets i tenir tan a prop les muntanyes, que anirien a trobar si es poguessin alliberar. A pesar d’esbargir-se d’aquesta manera el que els hi agrada més és que el vent els faci girar i veure el poble tot allargat, amb una sola casa molt alta, han sentit dir que és el campanar. Amb la seva vista tan clara i des d’un punt tan privilegiat es delecten de veure les dones que amb el seu moviment incessant fan rutllar el món i la història, sempre amb un gest callat.

  


   Del que diuen i diuen
   jo ja me’n vaig atipar,

  i una nit de lluna plena,

    érem al mes de maig,

Aquest arbre sap el secret
vaig anar fins a les Planes,
 és un lloc com no n’hi ha.

           En silenci,  

 vaig acostar-me a l’alzina,

    no feia vent ni plovia,
  però la vaig sentir parlar.
   L’alzina deia paraules,

    en català net i pla.

 Vaig mirar vers on mirava

   i allà baix a Riudabella,

     la servera escoltant,
al seu torn també parlava
     i mentre parlava,

          es girava
    i a la figuera cridava.
       Jo allí dreta,

     quieta i expectant,

      com en un somni

    els ulls em fregava.

        De les dones,

   les vaig sentir xerrar, 
  de la primera mentida 
         i del càstig

i, entre paraula i paraula,

 em plaguí molt escoltar

         que per fi,

   descansar  ja podien,

que a les d’aquesta terra
  no les hi calia advocat
perquè des del càstig de Déu

      fins avui en dia

  res no les havia aturat.




10 comentaris:

  1. Ei, benvolguda Teresa, aquesta faula m'encanta. Els arbres per mi són com persones, els braços, les arrels i com respiren!
    El teu relat del Núvol també uau!
    Eres tu la Teresa que em va comentar el meu Pètals?
    Una abraçada, plego de la maquineta que avui només he vist lletres i pantalles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lletres i paraules són molt engrescadores. Tu i jo ho sabem bé, Carme. Sí, jo sóc una Teresa que et va comentar el teu relat al Núvol, la de les mil paraules. A mi també m'agraden molt els arbres i a propòsit, també els núvols.

      Elimina
    2. Buenísimo, esto es para tenerlo en papel! Te contestaré con otro escrito ancestral como el tuyo... también me fuí al origen. Molt bona inspiració. Gracies.

      Elimina
  2. Molt bona aquesta entrada, uns arbres que podrien ensenyar molt de com comportar-se en aquest món cada cop més desarrelat.
    M'agradat llegir aquesta faceta teva de poetessa.
    Salut

    ResponElimina
  3. Sí, però sort que només surt de tant en tant aquesta faceta. Sé d'algú que m'excomunicaria de la literatura si insistís molt.
    Bé, no cal que t'ho expliqui a tu precisament. Personatges personificats donen molt de si.

    ResponElimina
  4. Hola, sóc en Lior del blog t'khià, el número 117 de la cadena. Has vist que ja hem començat a enllaçar-nos?

    ResponElimina
  5. Hola Lior, no em deixa comentar en el teu blog, ni com URL, ni compte google, ni anònim, no sé si t'ho ha dit algú. No et preocupis que ho tinc quasi a punt. Demà a la tarda penjo el post i l'enllaç.

    ResponElimina
  6. M'ha encantat el teu relat, m'he quedat enganxat des de el principi...
    Els arbres són testimonis del pas del temps, si poguessin parlar ens quedaríem sorpresos de les coses que ens dirien, bones i dolentes, el poema preciós , és teu?
    Una abraçada!!

    ResponElimina
  7. La veritat és que diuen que enganxa. Jo amb els temes bíblics, com si no fossin prou imaginatius, agafo el fil i hi poso cullerada. El demés va anar sortint sol, segurament també perquè l'escenari és la meva terra. El poema? Sí, és meu, però vaja, no el deixis llegir a cap poeta que dirien que li manca de tot.
    Una abraçada, Rafel.

    ResponElimina