Diuen que quan els
arbres van poblar la terra tenien una marxa formidable i es desplaçaven d’ací
d’allà, sempre de nit, amb l’única precaució de no entrebancar-se amb les pròpies arrels i les capritxoses
branques. També podien parlar sota la lluna, encara que en un llenguatge
especial i no accessible a d’altres espècies. Diuen que tot se’n va anar en
orris amb l’afer de la poma i que Déu va imputar la pomera, i amb ella tots els
arbres, en el cas de la temptació a Eva.
Déu va castigar els
arbres a romandre immòbils pels segles dels segles i a poder exercitar la parla
només quan la pluja i el vent fossin tan intensos que les paraules dels arbres
es confonguessin amb la seva remor. Adam va demanar un alleujament de la pena,
la culpa havia estat d’Eva- els homes sempre nobles, aquí va començar tot- però
només aconseguí que Déu autoritzés els arbres a moure’s en un perímetre
restringit. Per això els arbres des d’aleshores enfonsen i estenen les arrels ençà
i enllà com si els hi anés la vida, creixen en direcció al creador i eixamplen
branques i capçada a dreta i esquerra, recordant aquells vells i meravellosos
temps quan tot era tan senzill com treure les arrels de la terra fonda i
començar a caminar. D’aixecar el càstig sobre la parla, Déu no en va voler
saber res.
Diuen els erudits
en la matèria que els arbres van saber des del principi que Eva era tan
innocent com ells en l’assumpte de la poma i que Adam es deixà subornar per la
serp i per això l’acusà. Per aquest motiu des d’aquell temps tan antic, els
arbres s’han sentit sempre en deute amb les dones, perquè si bé a ells se’ls va
alleujar la condemna, a la dona no se la va exculpar mai.
Els arbres en cap
cas no es van conformar i van lluitar per mantenir els seus privilegis. Fa
molts anys d’això, segles, mil·lennis i, pobrets arbres, van anar caient, uns
pel pas del temps, altres pel pes de la civilització, uns més per la desmesura
dels homes i alguns per llamps caiguts en ziga-zaga del cel, ells sempre van
pensar que enviats per Déu. Uns quants, no obstant, van resistir i així va
sorgir una nissaga d’arbres centenaris que, tot i acabar morint, deixaven en el
seu lloc l’arrel perquè n’hi naixés un altre. Els arbres nous compartien la
longevitat dels seus predecessors i l’energia i impetuositat de la joventut, des
de sempre capaç de grans proeses.
De l’excel·lent
nissaga que va anar millorant l’espècie, en queden uns centenars d’arbres
escampats per tot el món. I ningú no sap perquè, divuit d’aquests ancians arbres
que posseeixen la saviesa del que tot ho ha vist passar i res no l’ha deixat
indiferent, es concentren en un territori petit dins la Conca de Barberà, a recer de
les muntanyes de Prades i a tocar del monestir de Poblet.
Els arbres
s’escampen pel seu terme, a favor de la banda del bosc. Diuen que els hi agrada
el sol i la companyia dels conills, les perdius
i les llebres. Que els plau sentir el
riu i el cant de l’aigua i que gaudeixen acollint els nius del pit-roig. També
estimen la pluja i l’olor dels bolets i tenir tan a prop les muntanyes, que
anirien a trobar si es poguessin alliberar. A pesar d’esbargir-se d’aquesta
manera el que els hi agrada més és que el vent els faci girar i veure el poble
tot allargat, amb una sola casa molt alta, han sentit dir que és el campanar.
Amb la seva vista tan clara i des d’un punt tan privilegiat es delecten de
veure les dones que amb el seu moviment incessant fan rutllar el món i la
història, sempre amb un gest callat.
Del que
diuen i diuen
jo ja
me’n vaig atipar,
i una
nit de lluna plena,
érem al
mes de maig,
 |
| Aquest arbre sap el secret |
vaig
anar fins a les Planes,
és un
lloc com no n’hi ha.
En
silenci,
vaig
acostar-me a l’alzina,
no feia
vent ni plovia,
però la
vaig sentir parlar.
L’alzina
deia paraules,
en
català net i pla.
Vaig
mirar vers on mirava
i allà
baix a Riudabella,
la
servera escoltant,
al seu
torn també parlava
i
mentre parlava,
es
girava
i a la figuera cridava.
Jo allí
dreta,
quieta
i expectant,
com en
un somni
els
ulls em fregava.
De les
dones,
les
vaig sentir xerrar,
de la
primera mentida
i del càstig
i,
entre paraula i paraula,
em plaguí molt escoltar
que per
fi,
descansar ja podien,
que a
les d’aquesta terra
no les hi calia advocat
perquè
des del càstig de Déu
fins
avui en dia
res no
les havia aturat.
