Sempre que plou a
bots i barrals, em recordo del meu pare. El veig entusiasmat sortint a la
finestra i cridant:
- Aigua!!!
Més fort, com més
fort plovia. Encara ho fa ara a vuitanta i tants. No he esbrinat mai si és cosa
seva, cosa de família o cosa de la pagesia. Ja se sap que per als pagesos
l’aigua sempre és bona.
No és pas que ara
caigui aigua per l’amor de Déu, però és que aquests dies tothom en parla.
- Que plogui, si us plau, que
plogui!
- Fa molta calor, que plogui ja!
- Plourà i tot s’arreglarà
- Quina calitja. Hauria de ploure,
no?
- És que si no plou no sé què
passarà.
- Ja ho han dit al temps. Ha de
ploure, d’avui no passa.
Jo escolto i em
sembla entendre que la pluja es veu com la solució a tots els problemes, i sinó
a tots, sí a uns quants. De seguida me'n ve al pensament un, el més gran que estem patim des que a finals del 2008 no sé què caram va passar amb
les hipoteques tòxiques americanes. De fet, sí que ho sé, però no ho explicaré. Només diré que tot el món occidental i part de l'oriental en quedà esquitxat. I em faig la bella il·lusió que aquell esquitx que esdevingué taca d'oli i que anomenem crisi, serà arrossegat per un bon xàfec i no se’n parlarà mai més.
He baixat a inspeccionar
el traster, ben eixut com està, abans no s’inundi amb la pluja beneïda que ha
de caure. No hi fa res. Que plogui!
M’assec a esperar
que plogui perquè el pronòstic diu que plourà. I ho faig a la terrassa perquè
vull veure com arriba. Serà un moment molt emocionant i no tinc ganes de
perdre-me’l. No sé si em cansaré d’esperar, però hi tinc molta fe. Aquesta
vegada, sí.
Passa un tren Alvia
a tota velocitat i em pregunto, tant a prop que passa, si no m’entraria directe
al menjador si descarrilés. No és un acudit, és un mal pensament que he tingut.
Sense ni mica de gràcia, ho sé, però penso que si aquell dia hagués plogut,
potser el maquinista hauria reduït la velocitat, fins i tot abans de distreure’s.
Em miro les meves
pobres plantes, la cara que fan. I això que les rego cada dia. Ja no dic res de
les del veí de sota que fa una setmana que és de vacances. A mi, però,
m’interessen les meves perquè me’n sento responsable, ve-t’ho aquí. Ja es veu
prou bé que no els serveix de gaire l’aigua de la regadora que els hi
subministro amb tant d’amor. Se’ls assequen les fulles, les flors no arriben a
un dia de vida i les poncelles cauen abans d’esclatar. Ja sé que us agrada més
l’aigua de pluja - els dic - però no
tinc l’aixeta del cel per omplir la regadora. Fins i tot, l’hibiscus en
resistència passiva durant dos estius, sense flors i quasi sense fulles, que aquest
any treu una flor cada dia, se n’està ressentint. Però jo només me’l puc mirar
i, com a molt, dir-li:
- Espera’t, espera’t...
Doncs ja fa estona
que m’espero, jo també, asseguda, i em comença a fer mal el cul. Llàstima que a
vegades podria compensar el desequilibri d’haver-me passat el vuitanta per cent
de la meva vida desperta, asseguda, però és que les cames m’hi porten cap a la
cadira. I calculo aquest percentatge a ull, que ja se sap que els nombres i jo...
M’aixeco per
desentumir els ísquiums (vegis Viquipèdia). No sé quanta estona s’allargarà
l’espera. Observo els veïns de les cases de la vora, a l’aguait. També
s’esperen. Entren, surten, però no seuen com jo... bé, un sí. Ja el conec, és
el veí de les tempestes. Li encanten. Es posa a l’extrem de la terrassa, i
perquè la seva dona no el deixa que si el deixés, de segur es penjaria de la
barana enfora. El primer cop que el vaig veure amb tempesta – de fet només el
veig quan hi ha tempesta – em vaig espantar molt. Es veu que s’hi identifica
tant que quan llampega, ell també s’il·lumina com un florescent i zigzagueja tot excitat. El veig a ull nu,
res de prismàtics per tafaners. Ara ja m’hi he acostumat i si no hi és, el
trobo a faltar, la veritat. La del tercer del número 49 em mira amb
complicitat. No diu res, estem molt lluny per cridar. No fos cas que
espantéssim la pluja. Amb els ulls ens ho diem tot.
- Esperem.
- Sí, esperem.
Un moment! El so
més desitjat acaba d’arribar a la meva oïda. Ha caigut una gota sobre la barana
d’alumini. Per fi, ja plou! Les begònies es mouen mirant el cel. No és pel pes
de les gotes, sinó per la migrada brisa que sempre precedeix la tempesta. Cau
una altra gota al meu davant. Veig els geranis en línia que es vinclen tots cap
aquí i obren les boques com plantes carnívores a la cacera de la pobra presa,
la gota. Ara sí que veig que la mancança d’un recurs bàsic pot generar
agressivitat. Molta.
No sé què fer, si
retirar-me vençuda – em sembla que per avui ja ha plogut prou – o refermar la
meva fe, que diuen que mou muntanyes i avui hauria de moure núvols. El veí de
les tempestes es manté resolut i introntollable, de moment, en el seu lloc.
Doncs si ell que té influència es queda, jo també.
Vaig a la cuina a
buscar provisions, això pot ser llarg. Encara no ho tinc tot i un brummm!!!
quasi em tomba d’esquena. Corro altre cop cap a la terrassa, i és que no hi ha
dret, per un moment que abaixo la guàrdia... El primer que veig és el veí. Es
va encenent al ritme dels llampecs que, a cops de colze i atropellant-se,
s’obren pas entre els núvols a veure qui s’endinsa primer en el mar. Després
veig les plantes rabejant-se complagudes amb l’aigua que els cau del cel. I amb
aquests dos indicadors, veí i plantes, ja en tinc prou: està plovent! Sento
una passió irresistible de cridar “aigua!!!”, però em continc, perquè no em
vull perdre ni un segon de l’espectacle.
Em torno a asseure
per gaudir-ho a cor què vols, però... ja
està, ja ha parat. Examino el meu pluviòmetre de darrera generació. Els seus
mil·límetres mesuren en gotes i no en metres cúbics. Fabricat expressament a
Alemanya, per a pluges raquítiques de països pelacanyes del sud, amb economies fàcilment
esfondrables, treball precari i sous més precaris, que potser encara no ho són
prou. Me’l miro i interpreto: vint-i-tres gotes. I tot d’un plegat m’agafen
ganes de llençar el pluviòmetre a la via i que el trepitgi el tren, perquè
altre cop m’han tornat a enganyar, Innocència o Càndida m'hauria de dir de nom, i després de tant esperar. Que aquí no s’arregla res, i no sé ni si
el diluvi universal podria.
Em capbusso en la
memòria no molt llunyana per trobar una pluja en condicions, amarant la terra,
xopant els cors, revertint la sequera. I em pregunto si va ser primer la pluja
precària o el pluviòmetre per mesurar-la, la crisi que diuen que ens mereixem o
bé el motlle d’argamassa on els veïns del nord associats han volgut encabir-nos,
potser abans que el cataclisme ens colpegés a tots.
Està clar que si
hagués plogut no m’hauria enutjat tant, perquè ja se sap que l’abundància mata
la fam. Precisament per això, l’escassetat l’esperona.
 |
| Ho semblava, la veritat. |
