La meva perruquera es diu Sònia. Sònia
significa saviesa en llengua eslava, igual que Sofia en grec. I sàvia deu ser
la meva perruquera quan ha aconseguit que la segueixi allà on va. De moment,
per sort meva, no ha anat gaire lluny, però jo la segueixo.
La Sònia té una gran qualitat i és
que escolta quan li parles. Escolta i respon amb paraules que corresponen al
que li has dit, no només amb monosíl·labs. Si no entén el que vols, insisteix i
insisteix fins que ho capta. No ho fa només amb mi, ho fa amb tothom. Em consta
que no és l’única, però jo he tingut la sort de trobar-la a ella. Dedico aquest
relat a totes les que tenen aquesta virtut. Escoltar és un detall que es valora
molt a les perruqueries. A tot arreu, vaja. Ho valorem les clientes i els
clients, molts cops fastiguejats que no ens escoltin ni a la perruqueria, ni a
la botiga, ni a la feina, ni a casa.
La Sònia té unes bones mans que
belluga hàbilment entre els cabells, tant se val que talli, que espongi, que
apliqui color o que posi suavitzant. Sap el que es fa. No estic pas enamorada
de la Sònia,
que va! però quan miro enrere i em veig sempre amb el cabell llis i emmotllat
al cap, sento un agraïment infinit vers la Sònia, perquè és gràcies a ella que actualment el
meu cap ostenta un volum que no m’hauria imaginat mai que pogués assolir. Ara
em sento molt més propera a la meva avantpassada més paleolítica que, no sé
perquè, darrerament ha despertat el meu interès més primitiu.
Abans, parlo de molt abans, anar a la
perruqueria era un suplici. L’olor de laca, de tint, del líquid de la permanent...
totes massa intenses pel meu nas. Quan me’n queixava em deien que era per
l’amoníac, que jo entenia demoníac, amb raó em molestava tant...També la
claustro-testa-fòbia de l’assecador, el poc feeling amb la perruquera que no
escoltava i si ho feia ho dissimulava molt bé, les revistes amb els ecos de
societat que em posaven de molt mal humor perquè em recordaven que per bé que em deixessin el cap, mai no sortiria
en aquelles pàgines a tot color. Ja ho he dit, un suplici.
Encara avui quan vaig al quiosc a buscar el
diari, passo sense aturar-me per davant de les revistes del cor, perquè alguna
vegada que distretament m’hi he atansat, he sentit una irritació a la
pituïtària com la que em produïen aquelles olors. I que em vingui al darrere el
gos de Pavlov!
Ara en canvi, les olors de coco, de préssec,
de vainilla i de fruites del bosc m’impregnen els narius i m’arriben al cervell
amb una suavitat embriagadora. Tan embruixadores són que gairebé no sento el
soroll dels assecadors de mà que a tota marxa no afluixen mai la seva
activitat. Al rentacaps, el plaer arriba al màxim quan les mans destres de la
meva perruquera foragiten ben lluny els pocs mals pensaments que encara retenia
el meu cervell.
La Sònia i jo parlem de les nostres
petites heroïcitats del dia a dia i de les altres, més grans, gràcies a Déu, no
tan quotidianes. I és que les dones som heroïnes i no ho dic perquè tinguem un
origen semidiví, sinó per les gestes heroiques que arribem a executar al llarg
de la nostra vida. Les heroïcitats són patrimoni comú a totes les dones, potser
per aquest motiu la complicitat neix entre nosaltres, a vegades mitjançant tant
sols quatre paraules. Som heroïnes anònimes que perfem els nostres afanys en la
intimitat. Per això no sortim a les revistes del cor, almenys no per l’heroisme.
I és igual que tinguem noms grecs, eslaus, amazics, llatins, xinesos o
mandingues i que ningú no ens conegui com heroïnes. Ho som igualment.
 |
| No sóc ben bé jo, però eh que és maco el pentinat? |
