LO DELTA ENTRANYABLE

                                      

Fa uns mesos, va sortir a Youtube el vídeo d’un gos que menja com una persona, gravat per un noi de Sant Jaume d’Enveja. Segur que l’ha vist tothom, però us el poso aquí

perquè és divertidíssim. Arran d’aquell vídeo, vaig conèixer el Jaume de Deltebre. Amb la seva família empenyen amb força   LO FANGAR ALLOTJAMENTS DELTEBRE, una casa de turisme rural amb un gran entorn natural: hort, arbres fruiters, una llacuna amb aus salvatges. També ponis, ànecs, gallines... i més coses que em dec deixar. El millor de tot, l’esperit emprenedor dels propietaris i el desig que els estadants quedin contents.  

No se m’ocorre res millor per submergir-se en la natura i oblidar-se de l’estrès que comporta la vida quotidiana. 

 

 

El Delta és un paratge excepcional que tenim a Catalunya, amb una gent singular, com tota la que enfonsa les seves arrels en la terra i lluita per mantenir-les-hi. En aquest cas, més singular encara, perquè si la intensitat de la lluita és el que defineix el caràcter, la gent de l’Ebre no ha de bregar només per enfonsar les arrels en un terreny amarat d’aigua. Darrerament, també ho ha de fer per mantenir les seves terres tan aiguoses com fins ara.

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

Ei! Que no és que hagi reconvertit el meu blog a lloc publicitari per a cases rurals i espais meravellosos. És que parlar del Delta amb la gent de Lo Fangar i entrar en la seva  web, m’ha fet rememorar la darrera vegada que vaig estar-hi, que va ser apoteòsica.  

Vaig anar-hi d’excursió amb una altra família, també amb dos fills,  com la meva. El primer que vam fer en arribar-hi va ser llogar una barqueta de perxar per cada família. Llarga, estreta, estilitzada, que es movia suaument pel canal de desguàs de l’Ebre, només amb l’impuls de la perxa que manejava, havia de manejar, una persona sola. Va ser per manca d’acord, molt sensat, molt civilitzat, i perillosament desequilibrant sobre qui havia de manejar la perxa, si el meu home o el meu fill de nou anys – la meva filla i jo callàvem per por, força encertada, de fer trontollar, només trontollar,  la barca – que la barca va bolcar. No ho va fer pas lateralment, no, sinó que es va enlairar per la part oposada als dos perxadors en desacord, just on estàvem assegudes les que prudentment callàvem. Totes dues vam sortir disparades enlaire per submergir-nos de cap en l’aigua fangosa del canal. Una sensació única: sents que t’empenyen per darrere el cul, voles i finalment fas xap!!! Tu i totes les teves pertinences mullables i no mullables: jaqueta, bossa, entrepà, càmera de fotos, càmera de vídeo, mòbil – aquell era un temps en què es necessitava un aparell per a cada funció – Res a veure amb l’emoció, que en diuen forta, del Dragon Khan. La nostra no es pot gaudir ni pagant entrada. Des de fora també es devia veure bé perquè els nens de l’altra família van començar a cridar:

         – Volem caure, volem caure!

Com vam poder, vam sortir tots quatre del canal, enfangats fins la punta dels cabells. Quan vam arribar a Sant Carles de la Ràpita per comprar alguna samarreta i poder-nos canviar, el fang ja s’havia encartonat i devíem fer bona fila perquè tothom ens mirava. Era a finals de juny, temps ja de turistes, però com nosaltres segur que no n’havien vist mai cap.

Després de dinar vam tornar al lloc del crim. Volíem llogar bici-cars per passejar-nos per la vora del canal. Ep, ep, ep! Que ja sé què esteu pensant, però si aquest final fos tan previsible ja no valdria la pena d’explicar-lo. És una altra cosa. Vam llogar les bicis i els mosquits del Delta, amb molta mala llet, ens van cosir a picades. Alguns de nosaltres vam necessitar antibiòtics i tot.

Pot semblar que he de tenir un mal record del Delta per un dia tan accidentat, però que va! Recordo el salt, els cabells encartonats, els arrossars com un oceà verd i l’escalfor intensa del sol a la pell i això eclipsa qualsevol moment apurat que haguéssim pogut viure.

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

Malauradament, el bon record va tornar-se agredolç quan anys més tard, primer una i després l’altra, ambdues famílies es van trencar i fa cinc anys, un dels fills de l’altra parella va morir en accident de cotxe. Sempre estaràs en el meu cor, Toni, amb la teva veu de nen que es començava a trencar perquè t’anaves convertint en home. Massa gran per continuar anant d’excursió amb els pares, massa jove per morir.

EM VAIG ENAMORAR

                                           

Somiar no fa mal si ets conscient que somies. Si parlem de somiar dormint, acabo de dir una bona bestiesa ja que en aquest cas mai pots ser conscient perquè qui mana és el subconscient. Em refereixo a somiar despert. I la primavera convida a somiar, no discutiré si despert o adormit. Fa quinze dies vaig recrear-me en el paisatge de la primavera, vaig sentir que em revoltava per tanta injustícia i em vaig endinsar tant en els sentiments dels altres que els vaig acabar sentint com a propis.

Havia de passar.

Un home va encreuar-se en el meu camí i uau! era un home que buscava, com jo, la persona ideal.

            – Encara? – li vaig preguntar jo.

            – Sí, encara – em va respondre.

De les converses que hi vaig mantenir i de les mirades que ens vam dedicar, ràpidament vaig deduir oh sí, oh sí! que aquell home podia ben bé formar part del que jo havia definit com Els homes que m'agraden . Sense cabells al vent, ni mans llargues, sense saber-li el cor atlètic  i sense haver-me xiuxiuejat mai t’estimo, sense dir-se ni Bratt, ni Julio, ni Ben, però amb l’esperit eternament jove, jo sabia, ho sabia ben endins,  que ell sí que era el meu home ideal. I per què? Perquè un home de la seva edat buscant un ideal, i que n’havia de tenir molts més, era una rara avis i jo, especialista en persones especials, no me’l volia deixar escapar.

No ho sabia si jo també formava part de la seva utopia, però estava disposada a esbrinar–ho i ho volia fer lentament, assaborint cada segon. Tanmateix el temps fregava l’eternitat en la seva absència i els instants volaven fugissers quan estàvem junts. Volaven perquè ell semblava tenir pressa i, volia entendre-ho, potser pensava que se li acabava el temps.

            – Ho sóc? – inquiria jo amb delit.

M’havia enamorat i necessitava saber si era corresposta.

            – El què? El què? – contestava ell,  neguitós.

            – La teva persona ideal.

            – Sí, sí, és clar...

No cal que expliqui quan tenia pressa, abans, després, mentrestant... quina importància té això ara? Havia abaratit el meu somni i frisava per saber si en algun punt de la nostra trobada hi quedava, almenys, el seu somni intacte. Un cop més, estava disposada a oblidar el meu somni per passar a ser el somni d’algú. Coneixia aquesta inversió perquè aquest ha estat un malson recurrent al llarg de la meva vida.

Per ironies de la sort un dia va dir-me corrents que havia rumiat molt i que jo no era la seva dona ideal, que era una altra, que havia conegut la nit abans. Més jove. Estava segur que aquella sí que ho era. M’ho va dir quan ja marxava, mentre em feia adéu amb la mà i és que gairebé no li quedava marge. No vaig ser a temps de descobrir si aspirava a més ideals.

Recordo que em vaig preguntar molt solemnement si ideals, joventut i immaduresa havien d’anar sempre per força plegats. I recordo que pensar en aquesta possibilitat em va produir tal desassossec que, sense arribar a respondre’m la pregunta, em vaig despertar. Malauradament o potser sortosament... no ho sabré mai, ja no estava enamorada i el temps tornava a transcórrer plàcid com abans d’haver trobat l’home que buscava la persona ideal. Per cert, més endavant em van dir que el va depassar el temps, un dia que feia marxa enrere.

Com que m’agradaria que la resposta a la meva pregunta fos no, he tret unes conclusions que l’afavoreixen: hi ha ideals que són eterns, hi ha una joventut que es porta al cor i hi ha immadureses que mai no evolucionen. Que es combinin les unes amb les altres, sovint només depèn de l’atzar. Igual com enamorar-se. Ara bé, si és primavera hi estem més exposats perquè la primavera també és,  i l’altre dia m’ho vaig deixar, atzarosa i ens exposa a tots. A què? A mirar i a ser mirats, a admirar–nos i a emocionar–nos, a treure’ns l’abric i els pantalons – d’hivern – a espolsar-nos el fred i  obrir-nos al sol. I ja ho diuen: massa exposició, risc de cremades.  

TERRIBLE PRIMAVERA

 

                  

Aquests dies em resulta impossible circular per carreteres secundàries i no quedar astorada de tanta bellesa. Ja sé que cada any és igual, però a mi la primavera no em deixa mai indiferent, per molt cíclica que sigui.

Amunt i avall amb el cotxe, em miro, prudentment, els ametllers. Un mes enrere feien els primers tímids intents de treure flor. Massa aviat. Ja saben per experiència que no per agosarats, les gelades hi tindran cap mena de consideració. Per això i perquè tothom es mereix una altra oportunitat, des de llavors ja han reflorit dues vegades més. Com ells, presseguers, cirerers, pruneres, pereres i gairebé tots els arbres de fruita dolça els segueixen, amb cert retard.

Em meravella veure com creixen els sembrats i brosten els ceps i, entremig les roselles, ravenisses i goges estirant el coll i cridant ben fort:

– Aquí estic jo! A veure qui em fa fora!

La terra és espatarrant. Si la tractes bé, empeny agraïda amb totes les seves forces cap enfora. Les arrels xuclen les seves virtuts i la pluja i el sol fan la resta. Si l’atmosfera no es confabula per malmetre’ls abans, cosa que acostuma a passar sovint, més tard arriben els fruits.

No tot són benediccions a la primavera. Mentre els arbres floreixen, el pol·len planta bandera en el món i ulls i narius pateixen els seus efectes. Uns més que altres. La neu es desglaça i provoca allaus. Alguns cors durs com el gel es commouen i s’esquerden. Llàstima! La primavera és tan curta que ràpidament es tornen a glaçar.

Els sentiments s’inflamen i de sobte una marçada se’ls emporta volant. La pluja suau que amara les il·lusions pot convertir-se com si res en aiguat i inundar-les. Sensibilitat i voluptuositat són a flor de pell. Les espècies animals s’aparellen i l’espècie humana també. Si guanya el Barça, més. Si perd el Madrid, Déu n’hi do! A alguns els motiva més el futbol que la primavera. No els culpo, també els hi agrada el camp, un camp habitat per una espècie  que corre darrere la pilota. A mi també m’agrada el futbol, el Barça, però igualment m’agrada la primavera.

Els estudiants francesos, al maig del seixanta vuit van voler canviar el món, perquè la societat de consum els repugnava; quaranta anys més tard, la crisi econòmica ens ha portat a enyorar-la. La Primavera de Praga se li havia avançat al gener del mateix any; va ser una esperança pels països satèl·lits de Rússia, que no es sentien còmodes amb tanta manca de llibertat, llibertat que no deu ser tan important per Crimea. si s’hi ha tornat a ajuntar. El 2010, les Primaveres àrabs van posar cap per avall moltes repúbliques islàmiques, i sobretot, el més important, els seus dictadors. Davant de les voltes que dóna el món, podria caure en l’escepticisme, però vull pensar que hem evolucionat. Potser la propera primavera, Catalunya podrà parlar de llibertat.

Prodigiosa, alterada, esplèndida, inefable i... terrible primavera! Sí, terrible quan és capaç d’erigir i d’esfondrar alhora, ja sigui en qualsevol punt de la terra o en els nostres racons més íntims.

Sempre cerco informació per escriure el que escric. Normalment a la viqui o a la wiki. Si és història, contrasto per no espifiar–la. A vegades pregunto als entesos. Aquest cop no he anat gaire lluny, per la primera part d’aquesta entrada. El meu pare - ja sé que parlo sovint de la família, però és que la família és el més important que tinc - és un home de la terra, encastat a la terra, a qui s’estima més que a la vida. Ja fa un temps que no hi pot anar, no de la manera que ell voldria: llaurant–la, parlant–li, fent–li promeses d’amor a canvi d’una bona collita, tant se val d’enciams, que d’avellanes, de tomàquets o de raïms. Tot el que surt de la terra mereix la seva veneració més absoluta. Mentre m’explicava el misteri dels arbres a la primavera he vist brillar els seus ulls altra vegada. No sé si ha vist els meus, però segur que també brillaven. 
     

INSOMNI

                                                         

Fins fa poc, podia comptar amb els dits d’una mà les etapes d’insomni que havia patit al llarg de la meva vida. Com gairebé tothom, per problemes laborals o personals. Em diuen els que pateixen d’insomni que sóc molt afortunada, per tant el meu respecte per ells, que lluiten amb desavantatge contra un amic invisible en la foscor.

Darrerament la cosa ha canviat. Ja no m’inquieta pensar en el fuet del meu cap (simbòlic, que ningú es munti cap pel·li), però més d’una nit em desvetllo automàticament quan prenc la decisió d’anar a dormir. I no és pas aviat. Sospito que és culpa (aquí, si us plau, tampoc cap pel·lícula) , o bé de l’ordinador – massa estona mirant-nos mútuament – o bé aquesta afició que tinc d’ajuntar lletres i paraules que, sense voler, continuo “gaudint” quan deixo de cultivar-la. També pot ser, com en el darrer cas de vigília exagerada que vaig patir, el llibre que llegeixo. Sempre he pensat que l’edat i l’experiència eren un grau en l’art d’escriure, a banda de la tècnica i la imaginació. Però ara m’he de treure el barret davant d’un autor joveníssim italià, Paolo Giordano, que tomba absolutament la meva teoria. Amb només dos llibres, mostra un coneixement tan profund de l’ànima humana, que segurament no aconseguiré jo, per anys que visqui. Curiosament, el seu segon llibre és titula “El cos humà”, un títol per despistar, ja que el seu fort és la psique. Estic pensant d’incloure’l entre els homes que m’agraden, només pel bé que m’ho passo llegint-lo i per fer-me incapaç de deixar-lo quan el tinc entre les mans.

Entre ordinador, escriptura i lectura sempre hi ha aquells cinquanta set maldecaps – l’any que ve, cinquanta vuit - que he anat apilant any rere any i que ja deuen estar ben enquistats en les meves neurones i en les cèl·lules del cor, aquest òrgan musculat que a mi m’agrada anomenar força sovint.

Doncs bé, fa unes quantes nits vaig arribar al súmmum de l’insomni.  A tots els possibles desencadenants apuntats s’hi afegia el veí, no sé si de dalt, de baix o de la casa del costat, que arrossegava alguna cosa, volia pensar que no eren cadenes,  amunt i avall, a les tres de la matinada. Quan finalment es va adormir – estic convençuda que es movia perquè tampoc no podia dormir – vaig prémer fort l’orella contra el coixí, amb la voluntariosa intenció de gaudir del silenci, exterior si més no. Va ser quan al meu voltant, tot es va assossegar que vaig començar a sentir un sorollet a la meva orella repenjada al coixí. No era un soroll regular, era com una mena de campaneta, com una esquella. Vaig pensar que ja devia estar a punt d’adormir-me perquè aquell so em recordava el que emeten les vaques, en concret dels Pirineus, més en concret de la Vall de Boí,  en el seu pasturatge tranquil i silenciós, mirant el cel, mirant el terra,  i la imatge era prou relaxant. M’equivocava perquè el so tan distès va anar augmentant en freqüència i intensitat.

Vaig pensar que potser l’orella es revenjava per haver-ne fet mofa públicament aquí mateix fa quinze dies, però ni aquesta explicació va fer afluixar el meu neguit. Ja no sabia si posar-me jo també a arrossegar quelcom o directament llençar-ho pel balcó. O llençar-m’hi jo, ostres! Absolutament zombi d’insomni, vaig remenar la farmaciola i vaig trobar un tranquil·litzant. Caducat, però en aquell moment m’interessava molt creure’m allò que la data de caducitat és orientativa, i me’l vaig prendre.

Va ser posar-me al llit, tancar els ulls i quedar-me adormida. L’última imatge que recordo és que les esquelles tenien amo. No eren vaques, eren ovelles, un gran ramat, totes obedients en la mateixa direcció, arrecerades les unes amb les altres. Se que, com un autòmat,  vaig començar a comptar-les i també que en estar tan juntes em vaig descomptar

Ara el que més em preocupa és en quina farmàcia podria trobar el mateix tranquil·litzant caducat, per si torno a patir una nit semblant. O potser també podria anar a l’otorino, ves.

QUAN L'ORELLA S'ENDUREIX...

                          

Quan l’orella s’endureix

la comunicació s’afebleix...

I tothom tranquil, que aquí s’acaben les rimes.

L’expressió “dur d’orella”, tothom la coneix, deu ser antiga, però ara que sabem tant i distingim bé l’oïda de l’orella, potser seria més adequat dir “Quan l’oïda s’endureix...”. Tanmateix alguna cosa es deu endurir dins l’orella quan falla l’audició, no sé si per culpa del martell o del laberint.

Em fa il·lusió quan sento que diuen que l’esperança de vida s’ha allargat. I me n’alegro, però m’agradaria més que la frase concreta fos: s’ha allargat l’esperança de vida amb qualitat. Si bé la medicina ha evolucionat molt i ara se solucionen problemes que abans no es podia, tots sabem que la gent gran té força mancances, fruit del desgast de l’organisme, molt difícils de compensar. Almenys fins al punt de permetre’ls viure amb certa dignitat. Ossos, oïda, ulls, memòria... són només algunes de les peces que acusen el pas dels anys, a vegades de forma alarmant.

Tinc la sort de tenir els pares vius, de vuitanta i tants anys, i sense patir cap malaltia greu, veig que cada dia i inevitablement el temps els va en contra.

La duresa d’orella, per dir-ho suaument, la pateixen tots dos. Ella amb aparell, ell sense, que no el necessito, diu. Seguint els consells de l’expert en sordesa i en audiòfons, una servidora fa el que pot per millorar la comunicació. Parlar-los-hi de cara i vocalitzar sense cridar és la millor manera. I ho intento, eh? però a vegades demanar que el pare m’entengui sembla que sigui missió impossible. He arribat a pensar que em falta algun múscul a la cara per poder vocalitzar de manera clara i entenedora, perquè ni posant-los tots en marxa, no hi ha manera. També la meva veu deu tenir alguna deficiència perquè m’adono que el meu pare sent les veus greus sense cap esforç, mentre la meva veu prima, que ja miro de no aixecar excessivament , li passa totalment desapercebuda. No és igual amb la meva mare, que crec que només per solidaritat amb la meva veu, semblant a la seva, ja m’entén. A vegades abans i tot d’obrir la boca. Ai les mares...com coneixen els seus fills.

Em preocupa força pensar què passarà si algun dia desapareix la comunicació entre nosaltres per culpa de l’encarcarament de l’orella. I ja no m’ho vull ni imaginar si se’m comença a endurir a mi. Però no en faré pas un drama del que pugui venir, perquè sense anar al futur hi ha moments prou còmics en el present.

A vegades parla el pare i parla la mare sense mirar-se, molt mal fet, que diria l’expert – és clar, com que ells no se senten.. – i jo sóc allà al mig intentant seguir els seus comentaris, tots dos alhora. Fins i tot provo d’aixecar una orella com fa la Lila, però ja se sap que uns animals tenen unes qualitats i uns altres en tenim unes altres.

He pensat a vegades que un espai petit pot afavorir que li arribin les ones acústiques, més que en un lloc gran on tenen més possibilitats de dispersar-se. Per això quan anem amb el meu cotxe petit, del qual el pare en té el títol de copilot oficial, assajo l’experiment que, ràpidament ho veig, està condemnat al fracàs. Jo no me’l puc mirar i ell no deixa de mirar la carretera com si li anés la vida, que potser li va, no ho sabem, mentre va dient gira, accelera, frena, canvia, compte!! Vaja, igualet, igualet que el primer dia que vaig agafar el cotxe fa més de trenta anys. Ai els pares... Hi ha facultats que no es perden mai. No com la de l’oïda.

Aquí s’acaben les meves investigacions i divagacions sobre la sordesa i les meves provatures i experiments fallits per minimitzar-la. Avui no tocava política encara que parlant de insensibilitats sensorials, els polítics a vegades semblen tenir cent anys. O més.

La Lila, orella dreta

QUI EREN ELS NAZIS?

            

https://www.facebook.com/HeroisIndepes

                         

Em pregunto si és la por el que  fa dir  als espanyols i catalans unionistes tantes barbaritats contra els catalans que volem la independència. L’amistat i la benvolença, segur que no.

El col·lectiu Herois Indepes, http://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/ és autor de la publicació de més de dos-cents cromos personalitzats, dedicats a tots aquells que, amb les seves paraules i amb intenció contrària, afegeixen més adeptes a la nostra causa. La col·lecció aplega les floretes més oloroses que ens han llençat públicament escriptors, periodistes, polítics, tertulians, i també algun actor i algun artista. La imatge de l’autor de la frase dedicada als catalans fa força basarda, però hem de recordar que qui la diu està molt enfadat. I espantat. Em crida l’atenció que el grup menys nombrós d’insults és el que ens tracta de tontos: embobados, paletos, débiles, catetos, hobbits, subnormales... El segon grup d’insults, per damunt de l’anterior, és el que ens posaria directament a la presó per tots els nostres crims: terroristas, etarras, talibanes, ladrones, región sin ley...

No els esmento pas tots, només els més suggestius. Però Déu meu! Els catalans independentistes som per aquesta gent, majoritàriament, nazis!!! Més de la meitat de les frases de la vergonya, per vergonya seva, ens equiparen a un grup responsable de la mort de més de cinquanta milions de persones durant la segona guerra mundial, entre ells sis milions de jueus. Hitler i Goebbels són els noms més invocats per comparar-nos-hi.

Com que bona part dels insults provenen de persones amb estudis, se suposa que amb cultura i també suposo, potser és molt suposar, amb domini del llenguatge i control de les emocions, he començat a dubtar de si jo mateixa sabia bé qui eren els nazis, tot i que sempre havia pensat que sí.

El nazisme és un tema que fa temps que m’interessa, però des de la meva visita a Auswitch no deixo passar cap oportunitat d’intentar desxifrar com un home sol va poder convèncer una nació sencera que tot aquell que no tingués sang alemanya a les venes era en el millor dels casos enemic, en el pitjor, escòria, i que en tots,  mereixia morir.

La pregunta és, doncs, qui eren els nazis?

El nom Nazi ve de NSDAP, Partit Nacional Sozialista Obrer Alemany, fundat el 1920. Té el seu origen en el desig de superar la humiliació per la pèrdua de la primera guerra mundial i trobar un Führer (home que vindrà), del qual ja parlava Hitler en els seus primers discursos, sense referir-se mai a ell mateix. Un home que els trauria del pou on els havia sumit la guerra. Pocs anys més tard, la gran depressió mundial va afegir-se a aquesta motivació.

En la seva fundació, el NSDAP tenia un programa de vint-i-cinc punts que van mantenir intactes fins acabada la guerra el 1945, quan el nazisme va ser prohibit. No obstant, de l’any 1923 al 1925, el partit va quedar suspès després del Putch de la Cerveseria, el seu intent fallit de cop d’estat. És interessant saber que a conseqüència d’això, Hitler va anar a la presó i en aquests dos anys va escriure Mein Kampf (La meva lluita). El 1933, els nazis van pujar al poder de la mà de Hitler.

Primer Gran Error dels nostres detractors: Els nazis eren un partit que va perviure vint-i-cinc anys i nosaltres som una nació, mil·lenària per cert,  i ho serem sempre, ens reconeguin o no com estat.

No vull estabornir cap lector explicant els vint-i-cinc punts, entre altres coses perquè ja vaig parlar metafòricament de nazis en la meva entrada  “Nazis i coloms” del 5 de maig de 2013. Ni ells ni els que ens insulten es mereixen que els hi dediqui més temps, però no he trobat res en el programa que pugui explicar el perquè ens comparen amb ells. Només esmentaré allò que m’ha cridat més l’atenció.

El punt 20 diu que l’estat alemany reconstruirà el sistema nacional d’educació, inculcant i fent comprensible la idea d’estat a tot el territori. A algú li sona la paraula españolización?

El punt 21 parla del recolzament a l’esport i als catalans ens han acusat de culte a l’esport. Val a dir que el “culte” deu tenir tanta importància aquí com a España. Una altra cosa és qui guanya més medalles.

El punt 25 posa el colofó a tots els altres, exigint la creació d’una poderosa autoritat central de l’estat. Estem parlant de centralització?

A qui s’hauria de comparar amb qui? Ja ho diuen que la millor defensa és un bon atac. No deixo d’insistir sovint per les xarxes que no hem de reaccionar a aquestes provocacions, posant-nos al mateix nivell de qui ens agreuja, però amb aquest insult en concret, llegeixo que ens diuen nazis i em ve la paraula “ignorància” al pensament. Però amb tranquil·litat, eh? És només una resposta automàtica. Hi ha un exercici que funciona prou bé i no només en aquest cas. Quan reps un insult, abans d’indignar-te pensa en qui t’ho diu. Segur que no mereix que et mortifiquis.

EXPRÉS

                                            

Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món del treball actualment.

Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent, ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1. Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora. Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la més ideal per aquests abrandaments.

Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat, explota. Les olles també.

La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses! les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot els dilluns al matí.

El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc, també els de les altres autonomies. Tots sabem  què és el “café para todos”, oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja es manté.

L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés, que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

                                          

La Lila, bona noia

La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.

Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.

Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?

            -   Mama, un gosset...- em deia.

            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.

Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:

            -   No hi ha gos.

            -   I per què? – inquiria ella.

            -   Sí, per què no? – tornava ell.

            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.

            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.

En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.

            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.

            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.

Iaia???

            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.

            -   Oh, doncs... com li he de dir?

            -   Què?

            -   Com li he de dir que et dius?

            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.

            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?

            -   Caram! Que no és el meu nom?

           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.

El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.

És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.

La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.

Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.

Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?

En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.

La Lila concentrada

EL GRAN MENYSPREU

                                         

Aquests dies de canvi d’any, sembla que tothom s’ha posat d’acord. Polítics d’aquí i d’allà, economistes, mitjans de comunicació i columnistes asseguren que ja hem tocat fons. És lògic. Hem patit una davallada tan bèstia en molts aspectes que, a banda de les conclusions dels experts,  el desig de millora  batega a tots els nivells. Jo ja em conformaria que la dignitat dels treballadors hagués tocat fons el passat 2013.

La crisi, qui ho dubta! i també la Llei de Reforma Laboral aprovada el 2012 pel govern Popular, paradoxalment el més impopular que els vells recorden haver conegut, han fet retrocedir els drets dels treballadors als anys cinquanta, quan els sindicats verticals donaven tots els avantatges als empresaris.

El patiment de tothom és prou respectable i lamentable, i prioritzar-ne algun seria un greuge per tots els altres. Un cop assumit, sense discussió, que la pitjor situació és la d’aquell que busca treball i no en troba, jo avui sento la necessitat de parlar dels treballadors que tenen la sort de tenir feina.

I començaré per aquells que són a l’altra banda, els que tenen moooolta  feina. Segurament en tenen tanta perquè treballen per dos, per ells i pels que estan a l’atur. Ben pagats o no tant, sobre el seu cap hi plana l’amenaça de l’acomiadament i de les represàlies, que sembla poder-se  contrarestar , només,  amb hores extraordinàries infinites, no comptabilitzades, no cobrades, no cotitzades. En aquest context la competitivitat, mesurada en hores, desplaça els aparentment menys competitius i la solidaritat és un valor a la baixa. Cadascú mira per ell i els germans de sang et poden vendre no per un plat, sinó per una cullerada  de llenties.

Als treballadors públics, els retallen des de fa dos anys sous, personal i il·lusions. Tinc amics i coneguts que treballen de mestres i professors i sé que mentre van prescindint de qualsevol caprici, han de bregar amb Informes PISA, españolización, aules d’acollida sense personal d’acollida, baixes sense cobrir i vocacions que lluiten per no estavellar-se contra el terra. Només són una part de l’ample col·lectiu de’empleats públics que cada dia que passa veu encongir les seves esperances. No tinc cap dubte que la resta igualment deu estar torejant envestides diverses.

Els joves que són contractats ara per les empreses – els grans ja no els contracten - han d’acceptar sense condicions, per manca d’altres oportunitats properes, contractes precaris amb el salari mínim interprofessional, des de fa uns dies congelat. No hi ha plans de vida possibles, perquè el futur és incert. Tant se val que siguin llicenciats en física o en filologia, amb estudis mitjans o amb estudis bàsics. Sovint es miren amb recel els companys, i no,  que els hi estan prenent la feina, de seixanta i tants anys, i que aquests al seu torn, els hi deixarien ben a gust. Els més agosarats es desplacen a Europa on en la majoria dels casos solucionen el problema del treball, però no sé si la vida els hi és fàcil en un país que no és el seu.

Els treballadors que treballen han de multiplicar  esforços i  resistència. No és el mateix treballar vuit hores que dotze, com no és igual anar treballant que treballar amb la llengua fora. S’ha acabat el temps per  la família, els amics, les aficions. La feina i la por de perdre-la absorbeixen  la vida. Psicòlegs i ansiolítics van de bòlit i es recomana no posar-se malalt, si un no vol augmentar el seu malestar amb l’angoixa permanent que la malaltia el conduirà a l’atur. Hipoteques, deutes, fills, càrregues familiars i instint de supervivència col·loquen els treballadors en un carreró sense sortida, i és que si en surten, no trobaran un altre carrer.

L’espasa de Damocles, de dos talls, exemplifica els bens que comporten també un risc o una càrrega negativa. Damocles va ser un personatge de la Grècia clàssica,  més de llegenda que històric, que, va ser convidat per Dionís II de Siracusa, a qui envejava, a ocupar el seu lloc durant un dia. Es veu que va gaudir d’allò més del càrrec, però quan s’acabava el dia es va adonar que damunt del seu cap una espasa de doble tall només lligada per un pèl de cavall, l’amenaçava. Avui, damunt dels caps dels treballadors hi ha suspesa una espasa de Damocles, crec que no cal que especifiqui quins són els seus dos talls.

Govern i empreses, emparats per la llei, s’han enfilat molt amunt en la Gran Encaixada que diuen ells, sosté els treballadors – qui sosté a qui? – i millora el mercat laboral, fent un Gran esforç – de qui? - perquè l’ocupació pugui estendre’s a tota la població en edat de treballar. Jo l’únic que veig és el Gran menyspreu a què estan sotmesos treballadors i aturats. I em conformaria que aquesta situació hagués tocat fons, però malauradament, molt em temo que això no s’acaba aquí. El que sí s’ha acabat és el treball digne. A canvi, el camí per tornar a l'esclavatge ja fa temps que l'hem encetat.

Simbòlic, però no tan lluny