Tot va començar quan vaig anar a la recepció
que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que
feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el
que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada
de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a
Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a
veure les curses. I que ara, cada any
quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom
on els escriptors correm com llebrers per arribar.
 |
| La cursa de Sant Jordi |
Vam riure molt i segur que,
com jo, la majoria va pensar que tenia raó.
I va afegir:
–Encara que tots, abans
de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.
A la nit vaig somiar que tots i cada
un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i
corríem fins l’extenuació.
El dia de Sant Jordi, un parell de
llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars
del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu,
amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig
explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:
–Sí,
jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.
I feia un moment m’havia explicat que
havia guanyat un premi literari.
–Com
que no has arribat enlloc? I el premi?
–Sí, però veus? Per Sant
Jordi...
Em vaig sentir ben acompanyada perquè
mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones
vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant
Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment
la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament
desbordats, pobrets– demanaven per algun
de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat.
Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot.
Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un
personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa
del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any
1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu,
tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al
nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu
amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I
l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme
d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un
treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.
Pel que fa a la resta d’autors, en
tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més
tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a
vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.
–És
una història real– deia, entre altres virtuts.
I li compraven. Sí, sí, li compraven.
La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena,
potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.
–Què
et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a
vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?
–No,
no, jo no, jo això... no.
I va ser que no. És que jo, per
segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!
Una altra autora, de llibres de
cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament
de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens
vam mirar com dient:
–N’hi
ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la
mirada– I si ens hem equivocat de gènere?
Un escriptor que anava de molt bon
rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho,
perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors,
va dir.
-Sí,
senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!
I ja per acabar les anècdotes
xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una
autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava,
em va dir:
–És
de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se
m’ha desllorigat el canell.
–Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava
imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I
em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.
Ara bé, amics meus, a la tarda, al
poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig
rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a
ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al
voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja
es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí
que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!
 |
| Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer |
