QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

                               

                          

L’altre dia vaig haver de reflexionar —per força— sobre un tema del qual es parla sovint: el molt controlats que estem per les grans empreses tecnològiques, ja sigui a través del mòbil o l’ordinador. No és que no hi hagués pensat abans, però en vaig tenir la constatació en pròpia pell. Vaig anar 

Aquesta!

a La ciutat i per no perdre’m em vaig baixar l’aplicació Google Maps. No em vaig perdre i no la vaig utilitzar, però al vespre, al preguntar-me el senyor Google algunes cosetes, vaig descobrir que sabia exactament i millor que jo —que algun lloc ja no el recordava— tots els espais on havia estat amb la seva adreça corresponent. Em vaig quedar de pedra; ja vaig deduir després que al proporcionar-li a Google la meva ubicació, m’havia anat seguint per tot arreu. Ara tinc por de tornar-ho a mirar i tot, ves! Encara aconseguiran que perdi la confiança en el mòbil. I si el mòbil m’està mirant, seguint, controlant, assetjant...?

I que consti que jo soc dels que consideren el mòbil un invent meravellós. Que des d’un aparell tan petit es pugui accedir a un món tan gran, al teu, al del teu entorn i a aquell amb el qual no hi tens res a veure, considero que és una revolució més gran inclús que la informàtica i la d’Internet, tot i que està clar que n’és una evolució.

Però és que quan penso en els primers ordinadors amb què vaig treballar, no m’acabo de creure que hagi estat testimoni d’aquesta revolució. Grans, grandiosos, sorollosos i, a la vegada, fràgils; amb poca cosa en tenien prou per aturar-se o espatllar-se. 

Estic parlant de fa exactament trenta tres anys, quan vaig entrar a treballar al darrer lloc que hauria de detallar en el meu currículum si estigués buscant feina. Des de dos anys abans, en una altra empresa, ja manejava el que allí en dèiem una computadora, molt més petita i amb poques funcions. Recordo que quan vaig entrar a la darrera empresa, el meu cap em va preguntar:

       —Teresa, ha fet anar mai un ordinador, vostè?

—No, he fet anar una computadora.

—Ah... una computadora... I quina marca?

—HP —vaig dir jo, que només en recordava això.

—Mmmm... —va fer el meu cap, una gran persona, en tots els aspectes, a qui fascinava la informàtica— Una Hewlett Packard! Molt bé, molt bé, doncs ja pot seure.

Suposo que per la cara que vaig posar ja es devia imaginar que la “meva” HP i l’ordinador que m’assignava no tenien res a veure. La veritat és que va tenir molta paciència amb mi; en algun lloc de la meva cara devia veure que finalment n’aprendria. No hi ha res més important per algú que comença, que li concedeixin confiança. 

Així de senzill

Almenys abans era així; no estic segura que ara, amb el mal tracte que les empreses en general donen als joves i no tant joves i el tips que n'estan d’aquest menyspreu, funcioni igual.

Vaig tenir molts caps diferents en la darrera feina. N’he comptat vint en trenta anys. A l’empresa no li agradava que ningú escalfés prou la seva cadira com per cremar-se el cul. Una mania com una altra o, diguem-li, una prevenció, a vegades efectiva, a vegades inútil. Si faig una oposició —simple, ho sé— entre bons i dolents, tant pel que fa a bondat com a professionalitat, puc dir que vaig tenir caps bons, no tan bons i dolents amb ganes. No sempre anaven unides ambdues qualitats. Quan s’ajuntaven la poca bondat i la poca professionalitat, ja ens podíem calçar els que fèiem de cos, braços i cames, o sigui, els que estàvem per sota del cap. Era gent sense cap necessitat que ningú li fes confiança; ja havia nascut amb la confiança incorporada. 

Tothom en coneix algun

Segur que no estic fent cap revelació. La mateixa condició humana fa que a tot arreu hi hagi de tot.

Parlava dels mòbils. Un altre cap que em va fer confiança va ser una de les primeres persones —del planeta, sí, sí— a tenir mòbil. 

Era una cosa així, diria

Ell li’n deia “el portàtil” i vaja! que no tenia la mida d’un ordinador portàtil, però poc li faltava. Nosaltres, els de sota el cap, rèiem una mica per davall del nas amb l’aparell, perquè ell portava el portàtil, però el portàtil el portava a ell. Però aquell home —en aquella època, un jove com jo— tenia el do de l’anticipació, és a dir, observava, s’ho estudiava i, no és que endevinés el futur, però l’acabava encertant molt sovint. Era un cul inquiet, potser per allò de no escalfar la cadira, cosa que li devia funcionar perquè va aguantar en el mateix seient deu anys, si no m’equivoco. Però la seva inquietud li donava bons resultats. Tenia partidaris i també detractors; acostuma a passar amb les persones que arrisquen. Si no vols que ningú et critiqui, queda’t on ets i no facis res.

Sobre els mòbils, una de les coses emprenyadores que porten agregades és l’obsessió de segons quins contactes, normalment membre de grups de Whatsapp, per enviar fotos, vídeos, gifs, acudits i rodes de la fortuna amb promeses de felicitat. Dubto molt que tinguin ple coneixement del que envien. És impossible que tinguin temps d’obrir tot allò que envien compulsivament com si s’hi guanyessin la vida, o pitjor, com si se l’hi juguessin. Ni estant-se les vint-i-quatre hores amb el mòbil a la mà podrien. Si hi ha res pitjor que rebre aquests allaus des d’un grup, —on mai  ningú no et pregunta si t’ha agradat— és rebre-ho d’un contacte particular que s’interessi per la bona rebuda d’allò que t’ha enviat. A damunt de la molèstia, tens la incomoditat d’haver de dir que no l’has obert, o de mentir. Ara bé, el que ja m’acaba la paciència és que després d’enviar-te una cosa d’aquestes, encara et recriminin:

—No m’has contestat!

—Punyeta! Si no m’has dit res!

Tenia intenció de parlar dels mòbils i he acabat parlant de la confiança, però... al final, no és tot qüestió de confiança? En aquest cas ja podríem parlar d’abús de confiança i de què la confiança fa fàstic. I ei! Que no m’importa rebre’n algun eh? No vull que m’excomuniquin de la Comunitat d’Entreteniments Inútils de Whatsapp. Però amb moderació, si us plau! “Res amb excés, tot amb mesura”, va escriure algú al temple d’Apolo a Delfos. Que savis eren els grecs!

CONFIDÈNCIES

                                 

Tenint en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva millor amiga, una de les meves millors amigues.

Que la recordeu?

La meva amiga Lila va estar uns quants dies... —què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa en mode confidencial.

—Mmm, rrrrr, sssss...

Tot i que no l’entenia, jo li seguia la conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser, perquè ella s’hi engrescava més.

—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss... nnnnnnnn... ddddddd...

Veient que la seva amiga —la dona, la millor amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu caparronet de costat, com dient:

—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.

Encara que no sóc cap experta en llenguatge corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.

Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no?

Alejandro n'és l'autor.

Però vaja! Tornant al tema, em costava molt entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es veiés, hi havia algú més.

Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no! Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que  ara que ja ho té clar perquè el llenguatge corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir,  i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara, abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.

Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant?

Doncs, ara que sé què em volia explicar la Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda, si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc explicar.

Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!

ELS VISITANTS

                                                    

Cada tarda, una hora abans de pondre’s el sol, tinc una visita. No és benvinguda perquè jo no l’he convidat, però com que només és una estona, es deu pensar que no molesta. I sí que molesta perquè fa molt de xivarri.

La visita arriba volant i es posa a les branques del pi que tinc a tres metres de la meva terrassa. No és un, són centenars. Si em diguessin que són un miler, també m’ho creuria. Van i venen constantment formant banderes al vent, sagetes, romboides i totes les formes imaginables encapçalades per un sol individu. Estranyament no és el més valent, sinó el que abans s’espanta. No he vist mai una unió tan gran i tan solidària.

Primer me’ls mirava amb recel —Déu me’n guard de tenir-los en contra!, pensava—. Després vaig comprovar que el més petit moviment els espantava, ni que fos el meu braç fent-los una salutació des de darrera el vidre. Amb poca cosa en tenen prou per esverar-se tots —els mil— i aixecar el vol. És el pànic col·lectiu. Fugen pel cel fins a fer-se cada vegada més petits, però encara els veig quan decideixen tornar —els mil— i recuperar el seu lloc a la branca. No ho sé, tinc la impressió que miren cap aquí. Per això vaig pensar que, per si algun dia es decidien a dir-me què volien, millor saber amb qui tractava.

Em va dir un amic biòleg, a qui agrada anar A contratorrent, que a vegades es desplaça fins al meu blog —sense volar i en aquest cas, benvingut— que eren estornells. 

Amplieu, amplieu! Comprovareu que no exagero

Llegeixo a la Viquipèdia que durant el dia s’estan pel camp, fent mal —a ells no els hi deu semblar; només busquen la supervivència, però és que són tants...— i fent enrabiar als pagesos, que si els llencen un terròs per espantar-los els entendré perfectament. A la nit busquen l’escalfor de les grans ciutats i dic jo que en aquesta ciutat meva n’hi ha molta d’escalfor; només que es desplacin un kilòmetre cap a l’oest hi trobaran la petroquímica i no gaire més lluny, tota la indústria química de Tarragona, que d’escalfor no en vulguis més. Tanta escalfor trobaran que potser algun dia quedaran rostits, ves! És el que passa amb els punts calents i aquí en tenim uns quants. Si volguessin els donaria les coordenades GPS perquè no s’equivoquessin; ells són uns pioners en el Global Posicionament Sistem, si o no? Però no els hi puc donar perquè només que els digui un hola fluixet i discret, ja marxen com esperitats.

He llegit que són gregaris i com que jo també ho sóc, abans d’ahir vaig pensar de fer-m’hi una selfie, jo davant i ells darrere. Vaig sortir a poc a poc i en dues passes em vaig situar a l’extrem de la terrassa, just al seu davant. Quan vaig ser a lloc, ja havien fugit tots —els mil, eh?. Se n’aixeca un, s’aixequen tots—. I em vaig esperar deu minuts de rellotge, allí quieta com un mort, però no van venir. Ara bé, jo que havia sortit desprevinguda i sense tapar-me —havia de ser un momentet de res—, vaig agafar un refredat d’upa. I sense selfie. Em sembla que es van espantar tant de veure’m allà palplantada que ja no van tornar més fins l’endemà.

Jo els primers dies vaig voler creure que eren ocells per espantar els coloms i que els havia aviat l’ajuntament —santa innocència!—. Era una història que em sonava, però no vaig poder trobar res a Internet sobre el tema. De fet, de coloms ara no n’hi ha ni rastre per aquí. Ja hi van ser molt de temps i me'n vaig lamentar a Nazis i coloms ja fa anys. 

Que sí, que va de coloms! I de nazis.

Potser millor els estornells. Sí que fan la caca negra i persistent i els coloms, blanca i pura, però els estornells no els trobo tan insolents. Els coloms es queden tan amples si mires d’espantar-los i a mica que et despistis ja els tens d’okupes en qualsevol recó.

Per cert, buscant, buscant vaig trobar una empresa que s’anunciava així : ELIMINEM COLOMS, GAVINES I ESTORNELLS. Em pensava que un reclam com aquest no estava permès i que qui es vantava sense amagar-se i, a més a més, cobrant, d’exterminar qualsevol ésser viu —per descomptat, animalet, amb ales o sense— anava directe al calabós. És clar que potser hi són, al calabós,  i no han pogut enretirar l’anunci.

Parlant d’introduir animalets per equilibrar el nostre pobre ecosistema desequilibrat, m’han vingut al cap altres introduccions, de les quals no sé si està massa ben controlada la reproducció perquè les seves poblacions diria que superen les previsions previsibles. Els cabirols que sembla que són bons per la conservació del bosc, però que de tant en tant baixen als horts i fan una destrossa; ho sé de bona tinta perquè fa temps es menjaven tots els enciams del meu pare, quan estaven en el seu millor moment. Els ossos, dels quals la gent del Pirineu n’està tan contenta que en demanen més; vaig llegir un article del diari Ara que en parlava i, la veritat, els comentaris i les rèpliques no tenien pèrdua. Els porcs senglars, que no sé si els han re-introduït  només per fer les delícies dels caçadors —la darrera escena de caçadors a la caça del porc senglar que vaig veure al Telenotícies era digna de El ciudadano ilustre— o perquè els veïns de Collserola  estiguin més distrets. 

I els llops, que encara no han tingut temps d’augmentar excessivament la seva població i, de moment, que jo sàpiga, no molesten.

Amic biòleg, que espero llegeixis aquest enfilall de disbarats, espero també que em disculpis pel, de ben segur, poc coneixement del tema. La meva només és una opinió inspirada pels estornells i tot el que se m’ha acudit de connectar-hi.

EL CIUDADANO ILUSTRE

                                       

Tanco amb aquest post la trilogia amb títol de pel·lícula, sense parlar de la pel·lícula, però per fer-me perdonar per les meves mentides, avui sí que parlaré de cine.

La pel·li es diu “El ciudadano il·lustre” i ara sí que, si us plau, si teniu ganes de veure-la, cosa que us recomano, ja podeu deixar de llegir perquè estic a punt d’explicar-la, sinó tota, algunes coses que millor descobrir-les veient la pel·lícula.

En el que en podríem dir el pròleg, a un escriptor argentí que viu a Barcelona li donen el Nobel de Literatura. Al seu discurs ja deixa molt clar que li agrada dir les coses pel seu nom perquè explica als reis, al govern i a les personalitats sueques que assisteixen a l’acte que, si bé està content de rebre el Nobel, també està trist perquè s’adona que la seva literatura els fa sentir còmodes, i que si un escriptor no fa sentir incòmoda la societat on viu, vol dir que ja ha arribat a l’ocàs de la seva carrera.

Cinc anys més tard, l’home està superestressat per tots els compromisos que li ha reportat el premi i perquè no té temps ni inspiració per escriure i, amb l’ajuda de la seva secretària, va descartant desdenyosament la majoria de les invitacions que rep. Una d’elles és del seu poble, Salas, d’on va marxar fa quaranta anys i on no ha tornat més. Li envia l’alcalde. Al poble el volen declarar Ciudadano Ilustre, i amb aquest motiu el conviden  a unes jornades en honor seu. Primer Daniel —l’escriptor es diu Daniel Mantovani— se’n riu i diu que no, que quina bestiesa; després canvia de parer i decideix anar-hi.

Us penseu que l’escriptor anirà al seu poble i s’adonarà que aquella és la vida senzilla que necessita per curar-se de l’estrès? Oh sí! El camp, la tranquil·litat, l’anonimat... Doncs no! La pel·li fa uns quants girs impensables i aquest n’és un.

Quan hi arriba li xoca  veure com, a la seva manera —de poble d’interior, lluny de la desimboltura urbana i les seves convencions— els seus convilatans li han preparat una sèrie d’actes; d’exaltació de la seva persona, però també de demostració i transmissió del seu talent. També s’adona que tothom l’admira i pensa que tots els seus personatges estan inspirats en gent del poble. Tot va bé. Fins i tot se sent a gust al poble. 

Però arriba el moment d'exercir de jurat d’un concurs de pintura per a pintors locals. El quadre que escull no val gran cosa, ell mateix ho reconeix, però té un punt d’originalitat que li fa pensar que és mereixedor del primer premi. La decisió no agrada a la resta d’aspirants, especialment al president de l’Asociación de artistas pintores de Salas, pel que es veu, una mena de cacic, amb un parell de matons en nòmina. A partir d’aquí, i amb l’afegit d’unes quantes complicacions més, el poble que l’havia aclamat, comença a pensar que no n’hi ha per tant amb l’escriptor i acaba odiant-lo. N’hi ha uns quants que li tenen jurada, però ell no s’adona del perill que corre i una antiga nòvia l’adverteix que ha de marxar del poble, perquè sinó no en sortirà viu. Ja no hi és a temps perquè el seu millor amic —que també ha canviat i ja no ho és—, tant si ell vol com si no, el pren de cacera i comença a disparar-li quasi a fregar. Una altra bala el toca al pit i l’abat.

A l’epíleg, Daniel Mantovani està fent una roda de premsa sobre el seu nou llibre, “El ciudadano il·lustre”, i quan jo ja em pensava que em quedaria amb la incògnita de saber si la història és real o simplement ens han estat explicant l’argument d’una novel·la, un periodista li pregunta quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquella història, i l’escriptor li ensenya la cicatriu que li va quedar al pit quan li van treure la bala.

No sabria dir perquè m’ha agradat tant. Aclariré que, a banda de l'argument, el treball d'actrius i actors no té pèrdua, cadascú en el seu paper. Però potser jo l'he gaudit molt perquè té estructura de novel·la, potser perquè el protagonista és un escriptor, potser perquè va fent raonaments i dient veritats com temples sobre la literatura i la cultura... i potser perquè després d’una setmana d’haver-la vist encara hi penso i em faig reflexions. Com aquestes:

Què tenen en comú Salas, els pobles del Midwest americà, els de l’Espanya profunda i potser tots aquells pobles, normalment d’interior, reclosos en ells mateixos? Què fa que en un moment donat els envaeixi una mena de bogeria col·lectiva i s’acarnissin en el foraster que abans els ha enlluernat i ara ja és absolutament detestable? Els espais amb menys individus tenen més facilitat per cohesionar-se, tant per bé com per mal? Segur que tots hem vist pel·lícules o llegit llibres on s’hi dona aquest fenomen, no? No vull dir amb això que els pobles generin més monstres que les ciutats. Els psicòpates més importants de la història han estat un producte de la gran urbs. Serà perquè parlant de multituds, la cohesió és més difícil i sempre hi ha qui se’n despenja, normalment per mal?

Segurament les meves reflexions no aportaran res a la gran incògnita que ha dut de cap als filòsofs, des de l’inici de la Filosofia, a l’antiga Grècia: l’home i, per acabar-ho d’embolicar, l’home i la societat. L’home és bo per naturalesa i la societat el corromp o l’home és una fera i al socialitzar-se es torna civilitzat? Si el darrer pensament —en realitat, només una suposició— l’encerta, com de gran ha de ser la societat perquè l’home en resulti millorat? Vint individus? Mil? Cent cinquanta mil? Un milió? De veritat que algú pensa que es pot definir, catalogar i encotillar el cervell humà? Jo no, però a vegades m’agrada divagar.

Sí, jo també poso la mà així cargolada quan penso

LA NOIA DEL TREN

                                       

L’altre dia vaig anar a Amposta. En tren. Hi tinc una molt bona amiga i gràcies a ella hi he fet més bons amics. I, a més qui es pot resistir a tornar a veure in situ això:

                                                           

o això

Devia fer vint anys que no anava en tren; vaig haver de preguntar a un expert com es feia i ja vaig veure que havia canviat molt. Primer te les entens amb una màquina i després amb una altra; amb la segona vaig pensar que potser la RENFE havia prescindit dels revisors.

Un cop asseguda al tren m’adono que la que he agafat és una línia de les que en parlen més sovint, per les moltes incidències que té, però ja no hi ha res a fer. Encara no hem deixat Tarragona i ja ens aturem. Se sent la veu del maquinista; pel to baix de la seva veu no sé si em parla a mi, a algú que té al costat o bé si parla per telèfon.

—Hemos parado —diu la veu— Están haciendo maniobras... pero todavía no han empezado. No sé...

—Ja hi som! —penso.

Però no ha passat ni un minut que ja tornem a estar en marxa. Anem amb cinc minuts de retard, que són els mateixos amb què ha arribat el tren a Tarragona i els que es mantenen en cada estació.

No penso pas que els damnificats usuaris de la línia es queixin per queixar-se. —només penso que he tingut sort— Pobra gent! Tenen tota la meva confiança i tot el meu respecte.

Quan els veig per la tele, queixant-se de les múltiples incidències que aguanten, penso en l’estrès amb què han de viure els viatgers que agafen el tren, aquest tren, per anar a treballar, sense saber mai si arribaran a l’hora a la feina, si se’ls creuran quan diguin per enèsima vegada que és culpa del tren, si això els farà víctimes d’acomiadament procedent  improcedent... Els estudiants, encara que els agradi perdre alguna classe, ja en deuen estar tips de perdre’n tantes i potser es comencen a preguntar si no estan perdent el curs. I als que simplement van o venen de la ciutat per compres, família o el que sigui, maleïda la gràcia que els deu fer, si van per feina, de perdre una hora, dues, o que els deixin parats a la via entre estació i estació.

Després de pensar en els altres, vaig pensant en mi i en els meus records del tren. 

Joc molt divertit ideat per aquest senyor, amb temàtica ferroviària

Els més antics, anant amb la mare a Reus o a Lleida, ambdues ciutats més o menys equidistants del meu poble. Anys seixanta. Recordo especialment els vàters bruts i plens de merda fins dalt. Ja se sap que els nens quan necessiten anar al vàter no poden esperar. Els següents records que m’arriben són de quan viatjava en avió a l’estranger, de jove; de l’aeroport a l’estació de tren de Barcelona i d’allí cap al poble; recordo que la depre post viatge m’agafava ja al tren i crec que era precisament a causa del tren, el qual em recordava que ja tornava a ser en un país que no tenia res a veure amb aquell que acabava de deixar; i això que no anava al vàter, que ja em preocupava d’anar-hi abans; érem als anys setanta. El darrer record és el d’un viatge a Galícia amb el tren “Estrella de Galicia”, amb els fills petits, de  nit; d’entrada ja es veia prou bé que el tren era d’una altra època i el sistema de les lliteres tercermundista, però m’equivocava! Llegeixo a la Viquipèdia que els trens Estrella es van estrenar l’any 1985 i que ...Estos trenes nocturnos se convirtieron en una las principales bazas comerciales de la compañía; Voilà! Per dormir acabaves posant el cap on s’havia assegut el cul del veí de compartiment fins feia un moment; homes i dones separats, només faltaria! I al matí, irremeiablement amb els nens, havies d’anar al vàter. Anys noranta deia el calendari, anys seixanta deia el vàter. El viatge a Galícia, només pel que fa al tren, dóna per un post a banda, o dos. Així que no explico més.

I quina sort que he tingut!, segueixo pensant —de fet, de Tarragona a Amposta no em cal anar al vàter— La RENFE ara és tota una altra cosa. Els seients nous, quasi tots mirant a destí; el terra no se t’enganxa als peus, les finestres tan netes que et deixen veure el paisatge i tot... i passa un senyor i s’atura i se’m queda mirant, sense dir res. Necessito uns segons per reaccionar i endevinar que és el senyor revisor; no sé què veu en la meva mirada que em diu:

—Ah, ya se lo han cogido! —i se’n va sense donar-me temps a respondre. Està clar que soc lenta de reflexos, no ho discutiré a ningú.

I ja arribem a l’Ampolla, darrer poble abans d’arribar a l’Aldea, que és l’estació on els ampostins han d’anar a agafar el tren. Doncs, això ja ho tenim guanyat —penso— i només amb cinc minuts de retard. Torno a pensar en la sort? Nooo! Ja no hi soc a temps. Sento uns grans crits i aixeco el cap. Des del vagó del davant veig venir una noia marroquina i el revisor. Discuteixen molt, molt fort; em sembla que el tren trontolla per la potència dels seus crits. Empenyent-se l’un a l’altre arriben al vestíbul que separa el seu vagó del meu. De fet, no sé si són ben bé vagons. Al vestíbul s’aturen —vull dir que deixen d’avançar—com si haguessin arribat a l’escenari i a mi l’escena que hi té lloc em suggereix el següent: la noia no té bitllet i, o bé ha intentat endossar-li una altra cosa al revisor o bé el revisor li ha agafat una targeta. La qüestió és que ella reclama que li torni la targeta i ell reclama que li ensenyi el DNI. Les empentes no afluixen, al contrari, cada cop són més fortes. Sóc a la tercera fila del teatre i el cor em va a cent; si decideixen continuar pel passadís, em tocarà el rebre, segur. Ella li diu “hijo de puta” i ell també (hija). Ell li agafa el braç i ella, per alliberar-se’n, li dona una empenta tan bèstia que l’home va a parar a la porta de sortida del tren, tancada per sort. I el senyor revisor no és escanyolit per res.

—Así tratáis a las mujeres en España. Yo tengo mis derechos, sabes?

—Estoy harto de vosotros, harto, harto, harto...!

Tot això amb els decibels en progressió. Res a veure amb el to del maquinista del principi. Ella li llença una escopinada que, me’n faig creus d’on ha tret tanta saliva. Ell truca als Mossos: "Agresión, agresión al revisor!" Jo estic temptada de gravar-ho amb el mòbil, però veient el pa que s’hi dona m’estic allà quieta com un mort, com la noia que també està asseguda a la tercera fila, però a l’altra banda del passadís; no sé on ni com deu haver passat la nit, perquè quan ha començat la baralla, dormia, ha obert un ull i s’ha tornat a dormir. Encara dorm i això que els crits han d'estar retronant per tot el tren.

En fi, que gairebé vaig poder completar el bon viatge i quan vaig arribar a l'Aldea, la meva amiga, que agafa el tren habitualment, quasi no s’ho creu, si  no hagués sigut perquè jo encara tremolava tota i no parava de mirar enrere a veure què feien els Mossos. 

Ja fa temps que anuncien a bombo i plateret, en tràilers al cinema —i ara també per tot arreu— aquesta pel·li “La noia del tren” basada en una novel·la que diuen molt bona. Com que la de “Inferno” va ser infernal —per mi ja ho era la novel·la— em sembla que la del tren me l’estalviaré. La que vaig veure anant a Amposta ja va ser molt, molt bona.

Que si tornaré a anar en tren? Probablement. Als aprenents d’escriptors sempre ens diuen que hem d’anar amb els ulls ben oberts per poder treure profit de qualsevol petita cosa. 

Com a mínim!
centresergiaguilera.blogspot.com

En aquest cas no va caldre obrir els ulls; com a molt, potser calia tancar-los.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE

                            

Un mes abans de morir el meu pare, vaig començar a veure l’àngel. No era un angelet de Murillo, de galtes rosades i ales bufones; era un àngel de cap a peus, amb túnica blanca i ales poderoses. L’àngel que, d’entrada, no apuntava les seves intencions, va començar a definir-se no gaire temps després i no crec que la imatge fos producte exclusiu de la meva imaginació, sinó més aviat d’algun record en la memòria potser provinent d’un conte, pel·lícula o recordatori de funeral. La seva empresa era sempre la mateixa: superant les baranes del llit del pare, agafava el seu pobre cos empetitit i magolat amb delicadesa, però amb fermesa, i se l’emportava volant. La imatge va sovintejar cada cop més dins del meu cap. Vaig desitjar que allò que d’alguna manera m’alleujava s’acabés produint. I és que... com evitar que aquells que estimes, pateixin?

Si hagués de definir el meu pare diria que va ser un home xerraire, perfeccionista i per tant exigent, que es feia estimar, savi en la seva matèria, poc donat a mostrar els seus afectes i, sobretot, treballador. Treballador incansable de la terra. La terra concentrava el seu treball, les seves aficions i la seva vida. No recordo que em digués mai que m’estimava. La seva forma de dir-ho era portant a casa les primeres tomaques de l’hort, els primers raïms dels ceps o les flors dels avellaners que indicaven les moltes avellanes que plegaríem aquell any. Era com si ens digués sense paraules:

—Això és per vosaltres. Us estimo.

Segurament jo tampoc no li vaig dir mai en tots els anys que vam conviure. Per sort, ho vaig poder fer el dia que va morir. Sense lamentar-me per no haver-ho fet abans —crec que ell tampoc no ho hauria entès, però potser m’equivoco— vaig poder-li dir que me l’estimava i agrair-li tot el que m’havia donat. Vull pensar que em va entendre; la força de la seva mà, que encara sento estrenyent la meva, em diu que sí.

Crec que el meu pare es va començar a morir fa quatre anys, quan per un problema a les cames es va haver de quedar a casa un temps massa llarg. Era un esperit lliure —agafo el cotxe, el tractor, llauro, cavo, rego, veremo, vaig, vinc, el món és meu-...

 ... i privar-lo d’aquesta llibertat va ser l’inici de la seva mort.

Tinc la sospita que tal vegada el seu cap va voler desconnectar d’una situació que l’ofegava. Si és així, se’n va sortir. Els dos darrers anys, desconnectat a estones i d’altres tornant a la dura realitat d’haver perdut  allò que donava més sentit a la seva vida, van ser de lluita diària, sempre perduda per ell i per nosaltres.

Tothom s’escandalitzarà si dic que no estic trista? La tristesa em va aclaparar durant aquells dos anys en què veia que el meu pare, sense deixar de ser-ho, s’anava convertint en un desconegut. La tristesa em va abatre fa tres mesos quan, sense altra opció possible, el vaig haver d’ingressar a la residència; ja no podia estar en el món, en el nostre món i, amb tot, encara hi era. Aquesta va ser per a mi la veritable tristesa, el veritable dol.

No he tornat a veure l’àngel des del dia de la seva mort; hi penso, però no ja com una premonició, sinó com quelcom que va venir a apaivagar el soroll que hi havia dintre meu. Crec que el pare finalment s’ha alliberat d’una vida que, si li haguessin preguntat, mai no hauria volgut viure i aquesta idea m’asserena. Sento que ell viu en mi, en aquelles savieses seves que, sense cap intenció didàctica —el mestre no tenia paciència i l’alumna era un totxo— m’ha transmès: aquelles bromes que —mai no s’equivocava— portaven aigua, aquelles branques seques dels arbres que s’havien d’arrencar d’immediat, les roderes marcades al camí que indicaven quin pagès havia estat més matiner que ell, aquell relleu que assenyalava on eren els rovellons sota la pinassa, aquells tres dies que els mancaven a les olives per a ser plenes del tot, la terra que ell conreava com si fos un jardí, el dia exacte de collir la farigola... 

Les seves ensenyances, que segurament mai no vaig assolir del tot, són per tot arreu i es queden aquí per sempre. Si més no, fins que l’àngel vingui a buscar-me a mi. Si pot ser, que trigui, però quan sigui el moment, que no es faci esperar.

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

                                   

No és que mengem gaire pa a casa, però una barreta diària hi cau quasi sempre. Fa uns dies vaig comprar una barreta de quart a la meva pastisseria habitual. Tenia la llargada habitual i l’estarrufament habitual. La veritat és que em va cridar l’atenció perquè no pesava gaire; per això la vaig pesar en arribar a casa. Pesava cent grams, ni més ni menys. Qui no s’ho vulgui creure que no ho faci; no m’enfadaré. Suposo que s’ho haurien hagut de creure a la botiga si els hagués portat la barreta, però no ho vaig fer.

A canvi, em vaig quedar una bona estona pensant en el pa. No va ser pas per l’efecte magdalena de Proust, perquè ni l’olor ni el gust —que s’endevinava— no m’hi van portar. 

El senyor Proust

El record  per la magdalena
"Pel cantó de Swann" primera novel·la de "A la recerca del temps perdut"

De primer vaig pensar, amb preocupació, si realment aquells cent grams no es convertirien en un quart de quilo quan fossin dins del meu organisme. Em refereixo a la part proporcional del pa que em mengés, que la barreta no era pas tota per a mi.

Quan el pare vivia a casa meva, al principi de la seva malaltia, vaig rodar per tota la ciutat a la recerca d’un pa que li fes el pes —pel gust, no pel quart de quilo— Inútilment. No n’hi havia cap que li agradés.

—Aquest pa no val res! —era la seva resposta.

Vaig arribar a la conclusió —segurament per no gastar les poques energies emocionals que em quedaven— que era cosa del seu cap, més que res de la seva memòria: cap pa no devia tenir el gust del pa que feia la seva mare, pastat a casa amb el temps i els ingredients adequats perquè el pa tingués el bon sabor que té tot el menjar quan aquest és més aviat escàs.

Un altre pa que havia de ser molt bo era el de Castellà de n’Hug. Amb els meus fills, quan eren petits vam fer una excursió pel Bergadà i vam anar a veure les Fonts del Llobregat situades en el terme d’aquest poble. 

El poble sí que és únic

Crec que no hi he tornat i no sé si es manté l’Únic forn de llenya que deuen haver vist tots els catalans i part del món mundial. El reclam era de màster de Màrqueting, ja aleshores, perquè això del forn de llenya fa tan autèntic, sobretot per qui no n’ha patit mai el fum —de la llenya— que només aquest sol sintagma ja et feia venir ganes de cruspir-te el pa sol, sense sal, sense oli i sense tall, que deien abans —més abans; no quan vaig anar a Castellà de n’Hug—. Curiosa la paradoxa que a quatre passes de l’únic forn de llenya n’hi havia un altre que també era Únic i, a quatre passes més, un tercer que a més a més també ho era.

Pa bo era el que enyorava el meu pare. Bons com el pa, els meus fills que, astorats, confosos i acceptant que no tot ho podien entendre, es van creure que cada forn de Castellà de n’Hug era únic. Boba —de bobo, però en femení— jo, de no anar a reclamar els cent cinquanta grams de pa que m’havien estafat.

Resulta que arran del meu pelegrinatge per tots els forns de la ciutat provant pans diferents que no valien res, em vaig fer una experta en tastar el pa i ara, francament, no en trobo cap que m’agradi. Suposo que els gens també deuen anar fent via. I suposo que això de fer la pasta amb màquina, congelar-la, distribuir-la i coure-la en el lloc de venda deu donar molts beneficis. Encara en deu donar més, fer la mateixa pasta per tot el pa blanc de la botiga i disfressar-ne la crosta perquè sembli de pagès, rústic, mediterrani, gallec, baguet... Ja no dic res del pa que en diuen integral, de llavors, de cereals..., i no segueixo, que tots sabem de què parlem.

Ho sabem, no?

Però que ningú no es pensi que abans no en treien de beneficis. Força vegades havia sentit a dir a pares i avis que qui podia treballar amb aigua es feia ric, o sigui —m’explicaven— els forners, els vinaters i els lleters. La veritat, ara mateix, dir que els nostres vinaters posen aigua al vi em sembla un sacrilegi, amb la qualitat que tenen els vins catalans. I encara un sacrilegi més gran no creure en l’honestedat dels ramaders, que si es queixen de no poder viure del bestiar i mantenen la llet intacta, l’honestedat la tenen sobradament provada.

Pel que fa al pa, si us plau, que deixin de fer un pa de pa sucat amb oli i que algun emprenedor amb també bona voluntat faci un cop de cap i es posi a fer bon pa. Ja sé que d’aquests n’hi ha alguns, però no arriben a tot arreu. I ho entenc, eh? I és que de moment la qualitat sembla estar renyida amb la globalització.

Disfressat amb tomàquet, sal i oli,
fins el pa més immenjable, millora.
Amb el pernil a damunt, ja...