No és que mengem gaire pa a casa, però una barreta diària hi
cau quasi sempre. Fa uns dies vaig comprar una barreta de quart a la meva
pastisseria habitual. Tenia la llargada habitual i l’estarrufament habitual. La
veritat és que em va cridar l’atenció perquè no pesava gaire; per això la vaig
pesar en arribar a casa. Pesava cent grams, ni més ni menys. Qui no s’ho vulgui
creure que no ho faci; no m’enfadaré. Suposo que s’ho haurien hagut de creure a
la botiga si els hagués portat la barreta, però no ho vaig fer.
A canvi, em vaig quedar una bona estona pensant en el pa. No
va ser pas per l’efecte magdalena de Proust, perquè ni l’olor ni el gust —que
s’endevinava— no m’hi van portar.
 |
| El senyor Proust |
 |
| El record per la magdalena "Pel cantó de Swann" primera novel·la de "A la recerca del temps perdut" |
De primer vaig pensar, amb preocupació, si
realment aquells cent grams no es convertirien en un quart de quilo quan fossin
dins del meu organisme. Em refereixo a la part proporcional del pa que em
mengés, que la barreta no era pas tota per a mi.
Quan el pare vivia a casa meva, al principi de la seva malaltia,
vaig rodar per tota la ciutat a la recerca d’un pa que li fes el pes —pel gust, no pel quart de quilo— Inútilment. No n’hi havia cap que li
agradés.
—Aquest pa no val res! —era la seva resposta.
Vaig arribar a la conclusió —segurament per no gastar les
poques energies emocionals que em quedaven— que era cosa del seu cap, més que
res de la seva memòria: cap pa no devia tenir el gust del pa que feia la seva
mare, pastat a casa amb el temps i els ingredients adequats perquè el pa
tingués el bon sabor que té tot el menjar quan aquest és més aviat escàs.
Un altre pa que havia de ser molt bo era el de Castellà de
n’Hug. Amb els meus fills, quan eren petits vam fer una excursió pel Bergadà i
vam anar a veure les Fonts del Llobregat situades en el terme d’aquest poble.
 |
| El poble sí que és únic |
Crec que no hi he tornat i no sé si es manté l’Únic forn de llenya que deuen
haver vist tots els catalans i part del món mundial. El reclam era de màster de
Màrqueting, ja aleshores, perquè això del forn de llenya fa tan autèntic,
sobretot per qui no n’ha patit mai el fum —de la llenya— que només aquest sol
sintagma ja et feia venir ganes de cruspir-te el pa sol, sense sal, sense oli i
sense tall, que deien abans —més abans; no quan vaig anar a Castellà de n’Hug—.
Curiosa la paradoxa que a quatre passes de l’únic forn de llenya n’hi havia un
altre que també era Únic i, a quatre passes més, un tercer que a més a més
també ho era.
Pa bo era el que enyorava el meu pare. Bons com el pa, els meus
fills que, astorats, confosos i acceptant que no tot ho podien entendre, es van
creure que cada forn de Castellà de n’Hug era únic. Boba —de bobo, però en
femení— jo, de no anar a reclamar els cent cinquanta grams de pa que m’havien
estafat.
Resulta que arran del meu pelegrinatge per tots els forns de
la ciutat provant pans diferents que no valien res, em vaig fer una experta en tastar
el pa i ara, francament, no en trobo cap que m’agradi. Suposo que els gens
també deuen anar fent via. I suposo que això de fer la pasta amb màquina,
congelar-la, distribuir-la i coure-la en el lloc de venda deu donar molts
beneficis. Encara en deu donar més, fer la mateixa pasta per tot el pa blanc de
la botiga i disfressar-ne la crosta perquè sembli de pagès, rústic,
mediterrani, gallec, baguet... Ja no dic res del pa que en diuen integral, de llavors,
de cereals..., i no segueixo, que tots sabem de què parlem.
 |
| Ho sabem, no? |
Però que ningú no es pensi que abans no en treien de
beneficis. Força vegades havia sentit a dir a pares i avis que qui podia
treballar amb aigua es feia ric, o sigui —m’explicaven— els forners, els
vinaters i els lleters. La veritat, ara mateix, dir que els nostres vinaters
posen aigua al vi em sembla un sacrilegi, amb la qualitat que tenen els vins
catalans. I encara un sacrilegi més gran no creure en l’honestedat dels
ramaders, que si es queixen de no poder viure del bestiar i mantenen la llet
intacta, l’honestedat la tenen sobradament provada.
Pel que fa al pa, si us plau, que deixin de fer un pa de pa
sucat amb oli i que algun emprenedor amb també bona voluntat faci un cop de cap
i es posi a fer bon pa. Ja sé que d’aquests n’hi ha alguns, però no arriben a
tot arreu. I ho entenc, eh? I és que de moment la qualitat sembla estar renyida
amb la globalització.
 |
| Disfressat amb tomàquet, sal i oli, fins el pa més immenjable, millora. Amb el pernil a damunt, ja... |
