Cada tarda, una hora abans de pondre’s el
sol, tinc una visita. No és benvinguda perquè jo no l’he convidat, però com que
només és una estona, es deu pensar que no molesta. I sí que molesta perquè fa molt
de xivarri.
La visita arriba volant i es posa a les
branques del pi que tinc a tres metres de la meva terrassa. No és un, són
centenars. Si em diguessin que són un miler, també m’ho creuria. Van i venen
constantment formant banderes al vent, sagetes, romboides i totes les formes
imaginables encapçalades per un sol individu. Estranyament no és el més valent,
sinó el que abans s’espanta. No he vist mai una unió tan gran i tan solidària.
Primer me’ls mirava amb recel —Déu me’n guard
de tenir-los en contra!, pensava—. Després vaig comprovar que el més petit
moviment els espantava, ni que fos el meu braç fent-los una salutació des de
darrera el vidre. Amb poca cosa en tenen prou per esverar-se tots —els mil— i
aixecar el vol. És el pànic col·lectiu. Fugen pel cel fins a fer-se cada vegada
més petits, però encara els veig quan decideixen tornar —els mil— i recuperar
el seu lloc a la branca. No ho sé, tinc la impressió que miren cap aquí. Per
això vaig pensar que, per si algun dia es decidien a dir-me què volien, millor
saber amb qui tractava.
Em va dir un amic biòleg, a qui agrada anar A contratorrent, que a vegades es
desplaça fins al meu blog —sense volar i en aquest cas, benvingut— que eren
estornells.
 |
| Amplieu, amplieu! Comprovareu que no exagero |
Llegeixo a la Viquipèdia que durant el dia s’estan pel camp,
fent mal —a ells no els hi deu semblar; només busquen la supervivència, però és
que són tants...— i fent enrabiar als pagesos, que si els llencen un terròs per
espantar-los els entendré perfectament. A la nit busquen l’escalfor de les
grans ciutats i dic jo que en aquesta ciutat meva n’hi ha molta d’escalfor;
només que es desplacin un kilòmetre cap a l’oest hi trobaran la petroquímica i
no gaire més lluny, tota la indústria química de Tarragona, que d’escalfor no
en vulguis més. Tanta escalfor trobaran que potser algun dia quedaran rostits,
ves! És el que passa amb els punts calents i aquí en tenim uns quants. Si
volguessin els donaria les coordenades GPS perquè no s’equivoquessin; ells són
uns pioners en el Global Posicionament Sistem, si o no? Però no els hi puc
donar perquè només que els digui un hola fluixet i discret, ja marxen com
esperitats.
He llegit que són gregaris i com que jo també
ho sóc, abans d’ahir vaig pensar de fer-m’hi una selfie, jo davant i ells
darrere. Vaig sortir a poc a poc i en dues passes em vaig situar a l’extrem de
la terrassa, just al seu davant. Quan vaig ser a lloc, ja havien fugit tots
—els mil, eh?. Se n’aixeca un, s’aixequen tots—. I em vaig esperar deu minuts
de rellotge, allí quieta com un mort, però no van venir. Ara bé, jo que havia
sortit desprevinguda i sense tapar-me —havia de ser un momentet de res—, vaig
agafar un refredat d’upa. I sense selfie. Em sembla que es van espantar tant de
veure’m allà palplantada que ja no van tornar més fins l’endemà.
Jo els primers dies vaig voler creure que
eren ocells per espantar els coloms i que els havia aviat l’ajuntament —santa
innocència!—. Era una història que em sonava, però no vaig poder trobar res a
Internet sobre el tema. De fet, de coloms ara no n’hi ha ni rastre per aquí. Ja
hi van ser molt de temps i me'n vaig lamentar a Nazis i coloms ja fa anys.
 |
| Que sí, que va de coloms! I de nazis. |
Potser millor els estornells. Sí que fan la caca
negra i persistent i els coloms, blanca i pura, però els estornells no els
trobo tan insolents. Els coloms es queden tan amples si mires d’espantar-los i
a mica que et despistis ja els tens d’okupes en qualsevol recó.
Per cert, buscant, buscant vaig trobar una
empresa que s’anunciava així : ELIMINEM COLOMS, GAVINES I ESTORNELLS. Em
pensava que un reclam com aquest no estava permès i que qui es vantava sense
amagar-se i, a més a més, cobrant, d’exterminar qualsevol ésser viu —per
descomptat, animalet, amb ales o sense— anava directe al calabós. És clar que
potser hi són, al calabós, i no han
pogut enretirar l’anunci.
Parlant d’introduir animalets per equilibrar
el nostre pobre ecosistema desequilibrat, m’han vingut al cap altres introduccions,
de les quals no sé si està massa ben controlada la reproducció perquè les seves
poblacions diria que superen les previsions previsibles. Els cabirols que
sembla que són bons per la conservació del bosc, però que de tant en tant
baixen als horts i fan una destrossa; ho sé de bona tinta perquè fa temps es
menjaven tots els enciams del meu pare, quan estaven en el seu millor moment.
Els ossos, dels quals la gent del Pirineu n’està tan contenta que en demanen
més; vaig llegir un article del diari Ara que en parlava i, la veritat, els
comentaris i les rèpliques no tenien pèrdua. Els porcs senglars, que no sé si
els han re-introduït només per fer les
delícies dels caçadors —la darrera escena de caçadors a la caça del porc
senglar que vaig veure al Telenotícies era digna de El ciudadano ilustre— o perquè els veïns de Collserola estiguin més distrets.
I els llops, que encara
no han tingut temps d’augmentar excessivament la seva població i, de moment,
que jo sàpiga, no molesten.
Amic biòleg, que espero llegeixis aquest
enfilall de disbarats, espero també que em disculpis pel, de ben segur, poc
coneixement del tema. La meva només és una opinió inspirada pels estornells i
tot el que se m’ha acudit de connectar-hi.
