LA CUINERA DESASTRE

                                       

Aquest any no la vaig encertar amb el dinar de Nadal. És el que passa quan tens al costat una mare bona cuinera. Quan comences a mirar els receptaris ja ho fas una mica acomplexada. Vols sortir dels caldos, els canelons, la sarsuela i el tall rodó i t’embranques en sofisticacions massa elevades pel teu nivell culinari. Com que a damunt, una té el seu amor propi (no, deixa’m a mi; ho farem així; no, aquesta any no; ho faig jo, ja t’avisaré) i la inseguretat va per dins, després passa el que passa: la salsa poc espessa, 

L'aparença era la mateixa

algun boci de pinya és dur, el xai disgustat, a algú se li fa bola... 

                                            Que sí, Marc, que tu ho expliques molt bé!

I a l’hora dels torrons tothom està tan tip —no sé pas de què— que gairebé no els toquen. I apa! Allà es queden les porcions tallades de torró! Un dibuix tan bonic com m’havia quedat, que semblava una mandala, ja destruït pels misèrrims tres bocins que han agafat. És clar que jo també havia preparat un sorbet de llimona amb cava per fer lloc a l’estómac entre els plats i les postres, però ai las! Les copes amb el peu llarg, llarguíssim, només cabien a la porta de la nevera i en obrir-la, amb presses, tres van anar per terra. Vidres i sorbet enganxifós per tota la cuina, que encara frego ara amb el lleixiu i el KH7. Com que una servidora té tanta moral, en vaig tornar a fer tres copes més, però quina mala sort! A l’hora de prendre-se’l era amargant i es va quedar tot a les copes. Resumint, que si li hagués de posar títol al meu Nadal a la cuina, seria “La cuinera desastre”. Sona a pel·lícula de Disney, no sé si ho és. Sort que la mare bona cuinera no va dir res. Cap retret, ni “Ja t’ho deia”, ni “Ho has volgut fer tu sola”, ni res. Vaig ser jo la que li vaig dir: Mama, l’any que ve tu fas de cuinera i jo d’ajudant, vale???

“Vale???” és el que diu molt l’Elna; no sé d’on ho ha tret. Almenys ella, la meva reina republicana,  no va deixar ni un macarró al plat. No tot ha de ser negatiu. Positiu? Estàvem tots junts, encara sense menú reeixit. Més coses positives: l’allau de felicitacions per Whatsapp va emmudir cap a mig matí; sempre s’agraeix, després de quatre dies de metrallament ininterromput. Una altra de positiva: l’Elna va jugar amb les figures del pessebre,

va cantar i ballar a dojo i va fer cagar el tió tantes vegades com el tió li va demanar. El pobre va quedar rebentat de tanta xocolata, contes, puzles, nines, caixes registradores... que sembla mentida que un tió pugui cagar tant, oi Elna? 

Les Converse també les va cagar el tió

                                                                  

Bonica, estimada meva, que n’és de bonic el Nadal amb tu al costat! La llumeta de la il·lusió als teus ulls a mi m’il·lumina per tot l’any; la teva innocència, que tot ho veu possible, em rescabala de tots els fracassos culinaris particulars i dels disgustos col·lectius de tot l'any i em torna l’esperança que tots els pares empresonats injustament puguin passar el proper Nadal amb els seus fills.

Ah, per cert! L’endemà, el xai sobrant estava per llepar-se els dits. Només, d’afegir-hi un pessic de sal i de deixar-lo a les mans de la bona cuinera, és clar!

ACTITUD

                                               

La veritat és que m’estic començant a preocupar. Entre les múltiples trucades que rebo de números desconeguts al telèfon fix, en els darrers quinze dies he contestat a tres. Una m’oferia una medalla de la Creu Roja, d’aquestes que es pengen al coll, per demanar ajuda a distància. L’altra em preguntava com estava de l’oïda perquè ara, van dir, tenia l’oportunitat de fer-me una revisió auditiva gratuïta. La tercera em demanava si funcionava bé el llit articulat, que deien que havia comprat, i que no he comprat mai. No és ara que necessito pròtesi; era fa dos anys, quan em vaig trencar el canell, que potser avui no tindria la mà com la tinc si m’hi haguessin posat una pròtesi.

Ja sé l’edat que tinc, ja ho sé, però no diuen que l’important no és l’edat, sinó l’actitud? A veure si m’han enganyat, que jo soc molt innocent i m’ho acostumo a creure tot!

Amb tanta concentració d’ofertes la mosca ja em puja al nas i d’aquí passa al darrere de l’orella i torna cap al nas i així successivament. De la contundència amb què vaig penjar el telèfon la darrera vegada, la meva mare, que ja porta l’audiòfon que necessita, em va preguntar si passava alguna cosa. Ella que, a temporades viu amb mi i ara és temporada, tenia una resposta claríssima a les meves explicacions. Ja se sap que les mares, quan som molt petits o molt grans, ho saben tot. És en els cinquanta anys intermedis que ens pensem que qui ho sap tot i tot som nosaltres.

         —Et deuen trucar per mi —em va dir.

         —Com per tu? Si no consta en lloc que estàs vivint aquí amb mi.

         —Però ho saben, dona. No ho veus que aquesta gent ho saben tot!

Així doncs, a la preocupació de tantes empreses encaparrades per solucionar-me les mancances de l’edat, hi afegeixo que, sense haver-hi tingut mai tracte, saben, veuen, qui som els que vivim a casa i el que ens convé.

I encara que sé que això no és ben bé així, em poso a pensar en tants telèfons intervinguts i tantes Camargues, i tantes càmeres  que no sabem on són, però que hi són, i en tantes aplicacions que em segueixen a tot arreu, i  en tants, i en tantes... En resum, en tanta invasió de la intimitat a què estem sotmesos, que no s’acabarà, si no, en la coerció de la nostra llibertat i em poso de molt mala llet perquè resulta que és desolador que la humanitat hagi, suposadament, progressat per arribar fins aquí. 

Pobreta Llibertat, que poc s'ho pensava!

I que consti que ja ho sabia, que ja ho sap tothom i que no descobreixo res si dic que l’espècie humana sempre acaba canviant els beneficis d’allò que podria ser progrés, per perjudicis que l’acaben destruint. Les primeres eines dels prehistòrics van acabar convertint-se en armes per matar-se els uns als altres, l’energia nuclear en una arma de destrucció massiva, les revolucions en dictadures i, ara, tots els avenços tecnològics serviran al poder (econòmic, sobretot econòmic, ni que sigui disfressat de poder polític) per tenir-nos controlats i, si és el cas, reprimir-nos i castigar-nos.

Però bé, com que l’important és l’actitud, faré com si no ho sabés i, a dins de casa i al carrer, m’afiguraré que les meves intimitats només són meves i que soc lliure de respondre amb un estirabot a totes aquelles ofertes intempestives que em facin, amb l’excusa que coneixen les meves necessitats millor que jo.

L'ALTRE JUDES

                                             

No sé si l’il·luminat que va concebre el nom de “Judes” —referint-se, és clar, a Judes Iscariot, que va vendre Jesús a canvi de trenta monedes de plata— per a l’operació contra els CDR, sap que n’hi va haver un altre de Judes, que no va ser traïdor i que, com bon deixeble de Crist, el van fer sant: sant Judes Tadeu. Que si el bon home aixequés el cap no li agradaria gaire saber que al seu nom sempre li encolomen el mateix atribut immerescut. I en aquest cas, encara menys, ja que aquest sant diuen que va morir a cops de porra. A saber si el guàrdia civil que es va inventar el nom deu ser un bon cristià, coneixedor del Nou Testament! Molta cura amb els sants, que diu que quan s’emprenyen són terribles! Suggereixo que li posin cognom a l’operació. Que tal Judes Precursor? I  Judes Benemèrit?

Jo, a la Guàrdia Civil —que Déu em perdoni i sant Judes Tadeu també— hi va haver un temps que la vaig perdonar. Li vaig perdonar els seus abusos, que als pobles patíem en excés: els pagesos, els caçadors, els que es desviaven del camí recte marcat per l’excel·lentíssim, els que cridàvem «La gallineta ha dit que prou...», ben fort, però només cantant. Ha plogut molt des de llavors. La Guàrdia Civil va patir molts atemptats a mans d’ETA i es van posar en el centre de la nostra compassió, almenys de la meva. Digueu-me il·lusa. Així doncs, fins fa més o menys tres anys, jo pensava que, amb tant de temps establida a Catalunya, la benemèrita ja es podia sentir d’aquí, que alguna cosa nostra se li hauria apegat. No vaig adonar-me del detall que aquest cos sempre és nouvingut al nostre país, perquè és un cos d’importació amb seu a España i, aquells que porten cinquanta anys aquí ja s’han jubilat —alguns, fins i tot, s’han fet independentistes—, però els guàrdia civils en actiu sempre són nouvinguts i per tant aliens a la nostra realitat.

Torno a l’operació Judes. Veig que aquest cop a més a més de no encertar el nom i de seguir amb la línia d’atestats surrealistes, els ha sorgit una vocació cineasta a l’estil Torrente. Algú pot creure en la veracitat dels vídeos que ens han ensenyat en obrir-se el secret de sumari? Amb tants CDR com conec i cap, com els que hem vist declarar: en castellà, «per provar», «per diners», amb respostes gairebé de burla, mig adormits, demanant disculpes als agents per les molèsties... Però això què és? Espero que es pugui aclarir aviat què està passant amb aquesta gent detinguda com terrorista i tractada com terrorista, abans no sigui massa tard per la seva salut mental. No serà que com sempre, la guàrdia civil ha fet l’atestat que li demanava la fiscalia, i aquest cop encara amb més matusseria de l’habitual? No serà que els acusats han declarat i estan declarant sota amenaça i sota l’efecte d’alguna cosa més? Precursors, diu. A veure, hi havia explosius, sí o no? Pensaven atemptar o només pensaven provar? Volien desplegar una pancarta o volien sembrar el terror entre la població? Es pensaven tancar amb el Torra o... amb la Rosalia?

Tot plegat fa riure, si no fes plorar. Fa riure tanta poca traça i tanta potineria en algú que se suposa que ha de descobrir i detenir perillosos delinqüents i més perillosos terroristes. Ja ho sé, ja ho sé que no es demanen gaires llums per ser guàrdia civil, però almenys els caps ho haurien de ser per algun motiu, no? Però ja ho veiem en els atestats a què tenim accés que de llums n’hi ha poques. Si, fins i tot, ni mentir saben! I fa plorar, ja sabem perquè. Perquè tenim els set CDR i els trenta manifestants a la presó, perquè hi tenim els Jordis i els nostres polítics. I tot gràcies a la feina i als informes d’uns suposats especialistes que no els arriben a la sola de la sabata ni en intel·ligència, ni en categoria moral. A veure si baixa sant Judes Tadeu i la seva corrua d’amics i fan la justícia que no es fa en aquest país!

I si són tots escaients com ell, molt millor

ARBOLÍ, POBLE PETIT, PERÒ EXERIT

                            

Divendres passat vaig presentar el meu darrer llibre, “Camins de pedra”, al poble d’Arbolí. Com és? —em preguntaven— Si és un poble molt petit... Els pobles, com tot en la vida, no s’haurien de mesurar per la quantitat, sinó per la qualitat, en aquest cas dels seus habitants.

Hi vaig presentar el llibre perquè un dels relats que el composen té com protagonistes dos nois d’Arbolí i, si bé l’acció transcorre a Occitània —el relat en qüestió es titula “Oc”—, Arbolí és sempre present en el record d’un dels personatges. I ja sabem que tan importants com les accions són els pensaments. Sovint, més i tot. Amb tota la recerca que vaig haver de fer i amb tot el que em vaig inventar, què menys que anar-ho a ensenyar als seus veïns!

Aquest!

El poble em va sorprendre gratament. Sorprendre perquè quan l’albires pràcticament ja hi ets. Gratament  perquè el paisatge que l’emmarca pel darrere, sumat a l’arbreda exuberant que l’envolta, donen la raó a l’origen del seu nom, en altre temps Herbulino, ara Arbolí, tothora arbres.

Vaig tenir l’honor d’obrir els actes de la seva festa major i m’hauria agradat fer-hi una passejada més llarga amb llum de dia. Aquest any LA DEVESA, l’Associació Cultural d’Arbolí, havia convocat el “1r concurs de carrers engalanats” i crec que, qui més qui menys, s’hi va aplicar a fons perquè quan vam arribar tothom estava ben enfeinat sense notar, semblava, la fresca dels seus 714 metres d’altitud que als forasters ens va sorprendre, no tan gratament. No sé si la consigna era fer un guarniment sostenible, però de tot el que s’hi veia, poques coses semblaven acabades de comprar: plantes, filats, verdures, fruites, flors seques, mobles vells, artesania i andròmines diverses, segurament tretes de les golfes de les cases. I tot, sense saber què escollir de tan bonics i imaginatius com anaven quedant els diferents espais.

Potser no caldria dir-ho, però les flors tendres
no formen part del concurs

A l’hora de la presentació, una munió d’arbolinencs s’aplegà al voltant de l’acte. Trobar-me’ls tan a prop em va fer sentir acollida. En realitat van ajuntar-se tots a la placeta de l’església de Sant Andreu, arrecerats cap a mi, perquè era el punt on hi tocava menys l’aire, que en aquells moments, les vuit del vespre, ja rascava, calava, amarava i tots els sinònims de fred intens que se li vulguin aplicar seran bons. Jo, com digna incauta que ve de fora, portava tres capes de roba, però si n’hagués portat vuit haurien fet el mateix efecte perquè era roba d’estiu sense cap virtut per guardar d’aquell fred; les meves companyes lectores havien tingut més vista que jo i anaven més ben equipades. 

Els veïns anaven, la majoria, amb parques i anoracs i fins i tot, un em va dir que allí ni en ple estiu, les guarden a l’armari, perquè els vespres també poden ser molt freds. Malgrat el fred, i això encara té més mèrit, escoltaven amb gran atenció, tant les meves explicacions, com els fragments del llibre que llegien les lectores. Sense distreure’s amb el vol de cap mosca que, evidentment, si les mosques venen amb la calor, a Arbolí no n’hi deu haver mai cap. 

Un maridatge amb vi del celler Burgos Porta de Poboleda va arrodonir l’acte, cosa que tothom va agrair, fins i tot els quasi-abstemis com jo, perquè qualsevol escalfor enmig d’aquella fredor s’agraïa infinitament. La meravellosa copa, contenidora de l’elixir revifador, ens la vam poder emportar.

Encara quan, en acabar, ja ens en anàvem vam poder veure tots els actes de la festa major anunciats en diferents carrers del poble. Però no en un programa de paper, no pas, sinó que cada acte estava anunciat representant-lo artísticament en un espai concret. M’explico tan malament que, en aquest cas sí, una imatge valdrà més que mil paraules.

Camins amb caminant

I camins de pedra i llibres

Viure en un poble petit de forma permanent és una opció que segurament molts no escollirien. Jo també soc de poble i no puc dir res perquè me’n vaig anar a la ciutat, tot i que porto el meu poble al cor. Però potser per això, la meva mirada vers els pobles com el meu i més petits sempre és afectuosa. Crec que la vida hi és més dura, en general, i els recursos, més escassos, però això no impedeix que els seus habitants siguin imaginatius i emprenedors i que sovint ho demostrin amb les seves aportacions, en aquest cas, a la festa.

Em deixo la copa a la vista. És buida, però sé que cada vegada que me la miri, recordaré Arbolí com un moment dolç de la meva vida, de la qual ja me n’he begut més de dos terços. Potser per això m’apassiono pel terç que, entre xarrups aspres i dolços, encara em queda. O això espero.

Dono les gràcies a la Meritxell, al Miquel Àngel, als arbolinencs que em van acompanyar i, només faltaria! a les meves amigues lectores, Sònia, Montse i Elisabet. Arbolí, poble petit, però eixerit. I inspirat!

D'ÀVIES I CRIATURES

                            

Darrerament tinc moltes amigues que exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs. Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!

Ho vaig il·lustrar així

 

Contràriament al que podria semblar, les àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets, ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món, llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O sigui, un suplici.

Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna

L'hora del te és sagrada

Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya, perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.

Dilluns de la setmana passada em vaig trobar formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre! Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre, ara l’un, ara l’altre.

A l’observació que va seguir a l’escena de dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?

I doncs, què farien els pares de les criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?

I ja posats a preguntar, què farien les àvies sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar, però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que ens ha passat a la vida.

Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida.

I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i, segur, segur, que molt més que els avis d’abans.

LA LILA, DE VACANCES

                                      

La setmana passada la Lila va fer vacances. Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la Lila i jo, de vacances a casa meva. 

Casa meva és casa teva, Lila.

Només han passat sis anys 

des que hi va venir per 

primera vegada —només 

sis— i em va inspirar un

post divertit, això m'han dit,  que es titulava

EL GOS DE LA MEVA FILLA 

He anat parlant d’ella, però ara ja fa temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.

La Lila, bona noia com sempre, no dona feina, ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos passejos diaris.

Pel menjar no hi pateixo gaire. 

El pinso li agrada i barrejat 

amb un petit tast de les meves

bajoques, tomàquet amanit, 

pernil dolç, pa amb tomàquet, 

vedella, pa, tonyina, poma, 

taronja, està més que contenta. 

Vaja! No és que m’ho digui, 

però se li nota l’agraïment. 

El passeig... el passeig ja és una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més, quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí, ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.

Jo no sé si per ella és una gimcana aquell passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh, una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m, deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no, no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t, atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures, ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots. I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack, Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!

Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!

BENVOLGUTS VIMBODINENCS...

Penjo aquí el Pregó de festa major del meu poble, Vimbodí i Poblet, que he tingut l'honor de llegir aquest any. Pels absents, pels reincidents, pels que s'hi van identificar i pels que es van emocionar.

Ai, ai! Després del pregó el temible full en blanc
 i a mi se m'havien acabat les paraules
Foto: Josep M. Potau

                      

Benvolguts vimbodinencs,

els de naixement, els d’adopció

i els que heu vingut perquè és festa major.

Ai la Teresa, que ens ha fet en vers, el pregó!

No, tranquils, que només és la salutació.

A risc de perdre el glamur que l’honor que m’han atorgat comporta, deixeu-me dir abans de començar que si fa deu anys algú m’hagués dit que avui jo seria aquí, llegint el Pregó de festa major li hauria dit que no hi tocava.

Fa deu anys jo no havia escrit res per ser llegit per ningú, tret de la meva mare, gràcies, mama, per l’empenta i la paciència. Ni m’havia plantejat de fer-ho, i ni blog, ni llibres, ni Arrelats, ni Abraçades, ni res de res. Però està clar que no passa res de nou si no es fa alguna cosa nova. I  a mi em va donar per fer una cosa nova amb les meves paraules. De tota manera, si avui soc aquí no és només per la meva iniciativa, sinó per l’ajuntament d’aquest poble, aquest i l’anterior, a qui dono les gràcies, pel seu recolzament, confiança i difusió de tot el que faig. I també a vosaltres, gent de Vimbodí i els que hi teniu relació, gràcies per l’acolliment que dispenseu a tot el que escric i, en conseqüència, a la meva persona. Aquest matí em preguntaven: Estàs nerviosa? No, estic entre amics. Ho dic ara i és així com em sento.

Seguiré parlant d’anys, més de deu, i ho faré a partir dels meus records, cadascun, com no podia ser d’altra manera tractant-se de la festa major, amb la seva banda sonora. El primer record de la Festa Major, en foto, jo encara no hi era, és el dels meus pares ballant

Mi casita de papel  

a l’envelat, guapos, feliços i joves, joveníssims. Anem pel segon, jo soc petita i el primer dia de la festa, la mare em desperta amb urgència: Corre, fillet, que no tenim ni una gota d’aigua; hem d’anar a buscar aigua a la font. O sigui: “Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar...” Fresca? Nooo, només volíem aigua. El mateix any i durant uns quants, al vespre, l’orquestra instal·lada davant del Bar Solé toca “El sitio de Zaragoza”. El públic, assegut a les taules escolta enmig d’un silenci solemne. Uns quants anys més, en tinc dotze i una colla d’amics extensa. Catorze, penso, n’havíem nascut l’any 56. Ei! No patiu pel plec de fulls. Està escrit a font 24, la mida de lletra per la vista cansada, cansada de mirar durant més de seixanta anys. Nosaltres no ho sabíem, però marcàvem tendència o, com diuen ara, ho petàvem. La colla es duplicava a l’estiu. Tota la jovenalla estiuejant volia venir amb nosaltres. La nostra rotllana ocupava mig envelat, ballàvem tots els balls. I els passos? Ens els inventàvem i tothom ens seguia. Coneixeu In the summertime de Mungo Jerry? Si no la coneixeu, busqueu-la a youtube, val la pena. De tota aquella gent vinguda de fora, alguns ja apuntaven maneres i ens van transmetre coneixements imprescindibles, d’altres ens explicaven sopars de duro i nosaltres fèiem veure que ens els empassàvem. D’alguns no n’he sabut mai més res, d’altres s’han quedat en la meva vida per sempre. L’any següent, amb el darrer ball de l’últim dia vaig ballar el vals amb un desconegut, El vals de las mariposas. Us dic el mateix, si no la coneixeu, busqueu-la. El noi devia ser una mica més gran que jo perquè dominava bé el vals i jo, mentre volava, sentia papallones a la panxa. No el vaig veure mai més, però de vegades encara hi penso. L’any 70 la Trinca treu el seu disc “Festa Major”. Durant uns quants anys vaig pensar  que aquell disc estava fet a mida per al nostre poble. Potser més gent del poble i d’altres pobles també ho van pensar. Els nois de Canet eren uns genis: sabien què era un poble perquè ells també ho eren, de poble, i sabien dir-ho tot sense que la censura els enxampés.  Per temps que passi, no hauríem d’oblidar mai com vam xalar amb les seves cançons. Als quinze anys em vaig posar a festejar i ho vaig fer durant quinze anys més. No amb el mateix, per Déu, sinó amb quinze de diferents. Sí, vaig ser una pionera jo. Em sap greu però no recordo res de les festes majors d’aquells quinze anys. Havia perdut la innocència, havia perdut la il·lusió? O havia començat a avorrir-me? No ho sé.

A la dècada dels meus trenta vaig tenir els meus fills i la festa major va tornar a ser important, no tant per mi mateixa, sinó per ells, igual com ho torna a ser ara que soc àvia. La vida en aquest sentit és cíclica perquè vivim tres infanteses: la nostra, la dels nostres fills i la dels nostres nets.   Fins i tot hi ha qui en gaudeix d’una quarta si arriba a besàvia, com els passa a algunes besàvies que veig per aquí. Les infanteses dels nostres descendents ens fan tornar a la nostra i tornem a jugar, a cantar Un tren petitó i El gegant del pi, a ballar, a fer rucades, que segur que no ho són tant, i a viure plenament la festa major.

Vaig anar a viure a Tarragona per raons de feina, però suposo que no em feia res deixar Vimbodí. Una psicòloga em va dir una vegada que jo havia marxat del poble perquè se’m quedava petit. Potser sí, vaig pensar aleshores. Si la tornés a veure, però, podria dir-li, amb la perspectiva que dona el temps, que quan vaig marxar em vaig emportar Vimbodí amb mi. Segurament no ho hauria sabut mai si no m’hagués posat a escriure, però quan reviso els meus escrits, i no només els publicats, m’adono que pràcticament en tots hi ha el poble que els pares i els padrins em van transmetre, hi ha els veïns i les persones que hi he conegut, els carrers que he trepitjat i que m’han vist jugar, els vents que ens són propis i les muntanyes que ens envolten, els boscos, els horts i els conreus. Tot en algun moment, o en molts, va impregnar la meva retina i tot hi ha quedat gravat. Alguns paisatges més especialment que altres perquè són els que més he gaudit i, també, patit. L’hort de les monges i el del Salt, petits però fecunds, esperonats per la feina incansable del pare; la meravellosa vista de Riudabella i el Monestir de Poblet des de les Planes. El Corregó i la seva vinya, per mi enorme, que no s’acabava mai de veremar. El Sagnés i el Barranc i tota la corrua d’avellaners que, si l’any era bo, ens mantenia arrossegats per terra durant ben bé un mes. El Sardans, tan a prop del cementiri que em feia basarda; fins que hi va passar l’AVE a tocar, sobtat, furient, eixordador, vist i no vist, que va ser quan vaig pensar que millor la quietud del cementiri. I el Mas d’Onofre, el meu estimat Mas d’Onofre, amb els olivers i els darrers records del pare al tros. No en queda gaire res d’aquells trossos que ell tenia com jardins, ni dels seus, ni de molts, ni de bona part del terme que abans es conreava, però jo encara ho tinc tot a dins i almenys quan jo no hi sigui, quedaran en el que he escrit. És un pensament que —deixeu-me ser una mica cursi— m’omple de felicitat.

Però... què ha passat en aquest poble mentre jo m’he fet gran? Per començar, d’aigua no n’ha faltat mai més des que a l’alcalde Ramon Solé, que de segur és al cel,  se li va posar al cap de fer una bassa que, aprofitant l’aigua de pluja, no ens fes anar més a la font, ni per la festa major, ni mai. Coincidint amb la inauguració de la bassa, el Grup Vent de Bosc, que crec que encara no tenia ni nom, vam representar la nostra primera obra a l’escenari, La puntaire de la costa. Ens va agradar tant això d’interpretar, que vam seguir fent teatre de la mà de l’Enric Coch, l’empenta i la participació de l’Alfons Alsamora i, no me’n vull oblidar, la feina del Jordi Galvana. La continuïtat en l’empresa va ajudar a que el teatre del Foment s’anés restaurant a poc a poc fins a convertir-se en el que és ara. I torno a anomenar l’Alfons perquè sense la seva constància el Foment només s’obriria quan els excel·lents, però escassos integrants del Vent de Bosc actual estrenessin obra, que és menys sovint del que tots voldríem. Gràcies a l’Alfons, el Foment s’obre cada cap de setmana per oferir pel·lícules d’estrena. Animo tothom a anar-hi, sobretot ara que hi ha aire condicionat.

Però el germen del Vent de Bosc va néixer molt abans que fundéssim el grup. Quan jo tenia dotze anys, gent que en devia tenir divuit o vint van voler recuperar per al poble els Pastorets de Folch i Torres, i van anar a trobar algú que en sabia: el Cisco Vives, l’avi del Gori, la Marisol i la Sandra, algú a qui tampoc no hauríem d’oblidar. Ell ens va donar les pautes per interpretar-los. El Cisco s’enfadava sovint, com si el veiés ara, s’enfadava fort perquè les actrius i els actors no s’improvisen d’un dia per l’altre i segurament les seves expectatives amb nosaltres no s’acabaven de complir, però la seva exigència va aconseguir que avui, mig segle més tard, els personatges que ell ens va ajudar a recrear encara els vegem a l’escenari, encara tinguin la seva empremta. Les entonacions i cantarelles, els gestos i les sortides del Rovelló, del Lluquet, del Satanàs, del Jeremies, per anomenar els més carismàtics, són per mi, i penso que per molta gent que ho va viure, un llegat del Cisco Vives.

Més endavant el Vent de Bosc va aplegar el desig del jovent de fer activitats diverses i sota el seu paraigua a mes de fer teatre, fèiem sortides al teatre,  ensenyàvem a ballar sardanes i anàvem a aplecs, fèiem excursions, concursos, caminades... Fins i tot demanàvem subvencions! I fins i tot ens les concedien! Estic parlant de finals dels setanta. Franco acabava de morir i l’ambient d’aparent llibertat que es respirava convidava a sortir de casa per fer tot allò que fins aleshores semblava prohibit. Per fi podíem fer la Setmana de la Joventut sense rebre cap denúncia i sense que ens desallotgés d’alguna conferència la Guàrdia Civil a punta de Cetme. Semblava que allò que havíem cantat amb el Jaume Sisa de Qualsevol nit pot sortir el sol, es feia realitat i que la repressió s’havia acabat. Ho semblava.

Els de la meva generació, i encara més els de generacions anteriors, sabem que abans només teníem dues festes cada any, la Festa Major d’estiu per Sant Salvador i la d’hivern per Sant Antoni. I cada cinc anys la Festa dels Torrents, com enguany. Benvinguda sigui i que la Mare de Déu ens continuï emparant! Que en aquella època la Festa Major fos un esdeveniment cabdal no ens hauria de sorprendre. El que sí que sorprèn és la importància que continua tenint ara mateix, quan hi ha una oferta molt més gran i variada, de diversió i entreteniment, pels vimbodinencs, com he dit abans, de naixements, d’adopció o els que venen per la festa major. Un poble de poc més de 900 habitants, i ara diré el que ha canviat, que té una cinquantena d’establiments i empreses, que té unes joves emprenedores que fan licors i guanyen premis, un jove emprenedor que fa cervesa artesana, una iniciativa que han tingut d’altres, sí, però, compte! amb una aigua que no té cap més cervesa i que moltes voldrien tenir, la de les muntanyes de Prades.   Un poble que té una ADF, una AMPA, una Coral, una Associació de Dones, una associació juvenil Som de Poble, un Casal d’avis, un grup de Grallers i Geganters, una Escola de Pintura, una Associació del Foment, una Fundació de Poblet, uns Amics dels Torrents,... un Club de Lectura. M’hi aturo un moment. Una societat que llegeix és una societat que progressa, però una societat que llegeix i parla del que llegeix no només progressa, sinó que progressa adequadament. Jo us convido a apuntar-vos al Club de Lectura i si no us agrada llegir, comenceu pels llibres dels autors locals que parlen de llocs que coneixeu: Baltasana, Vallbona, Poblet, el Molí del Salt. Conèixer allò de què t’estan parlant sempre dona més motius per continuar llegint. Ja sabeu, quan us decidiu pels productes de proximitat, kilòmetre zero, slow food, etc. etc. etc. comenceu pels llibres. Bé, no sé si em deixo alguna altra entitat o associació. Ja em perdonareu si és així. Tenim també un Museu i Forn del Vidre, un pavelló municipal i dues piscines, una festa del Vítrum, un camp de futbol, un Concurs Literari, un Concurs de Pintura Ràpida, gràcies al qual Vimbodí i Poblet no havia estat mai tan recreat ni tan descobert per gent de l’altra punta de Catalunya i més enllà. Tenim tres Històries de Vimbodí i Poblet i un jaciment actiu de fa catorze mil anys que ens recorda que la història humana al nostre territori no és curta ni casual. Celebrem carnaval, revetlla i  castanyada, festival de Música antiga i Festival Internacional d’Orgue. Participem en el Dia Internacional dels Parcs, en el dia Internacional dels Museu i amb la Marató. I jo pregunto: Què se n’ha fet d’aquell pueblo dormido, d’infausta memòria que ens va dedicar un mal dia La Vanguardia i que ens va fer enfadar tant? Avui aquest poble està més despert que mai. Tenim l’honor d’haver arribat on som per la nostra iniciativa i el nostre treball. Cap mecenes no ens ha fet arribar fins aquí, ni tampoc cap polític corrupte, ni cap tràfic d’influències, i que sigui per molts anys. Hi som pels nostres propis mèrits i crec sincerament que ens n’hem de sentir orgullosos. Trobeu a faltar les bandes sonores, eh que sí? Doncs jo crec que ara tocaria We are the champions.

I acabo, que després no m’agradarà saber que aquest pregó ha estat el més llarg de la història dels pregons de festa major de Vimbodí i Poblet. Però, vaja, com ja sabeu, soc filla del Joan Mançana i del seu gust per parlar no me’n puc, ni me’n vull escapar. El Joan també deu ser al cel, omplint-li el cap al Ramon Solé. Com que això de fer el pregó és nou per mi, el primer que vaig fer quan m’ho van dir, entre la tremolor a les cames i el bulliment al cervell, va ser  preguntar a Mr. Google a veure com havia de ser el pregó correcte. Les recomanacions deien: breu, no parlar excessivament d’un mateix, fer-ho seriós, sense acudits. Ja es veu prou bé que no em van servir de gaire res els consells. El manual per a pregons de festa major també recomanava una altra cosa: no parlar de política. I aquesta sí que la compliré. Deia política, no deia res de llibertat. Per això, sense representar ningú, igual com no represento cap de les persones, ni empreses, ni entitats que he anomenat, vull dir a títol personal que no hi ha festa completa si no hi som tots i que estic segura que Vimbodí i Poblet, igual com ho ha fet fins ara, defensarà la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats fins a l’extenuació. Que ho sàpiga Espanya, Europa i el món sencer, que no defallirem, nosaltres tampoc. I que ningú s’ofengui, si us plau. Segurament no tots pensem igual aquí, però a veure, es pot voler una Catalunya independent o una Catalunya formant part d’Espanya; del que no tinc cap dubte és que tots els vimbodinencs  volem que es faci justícia. La nostra gent, bona, digna i lleial als seus principis no és culpable de res del que amb mentides i conxorxes se’ls acusa. Per això exigim la seva llibertat i el seu retorn.

Visca Catalunya! Visca Vimbodí i Poblet! I visca la Festa Major!