Penjo aquí el Pregó de festa major del meu poble, Vimbodí i Poblet, que he tingut l'honor de llegir aquest any. Pels absents, pels reincidents, pels que s'hi van identificar i pels que es van emocionar.
 |
| Ai, ai! Després del pregó el temible full en blanc i a mi se m'havien acabat les paraules Foto: Josep M. Potau |
Benvolguts
vimbodinencs,
els
de naixement, els d’adopció
i els
que heu vingut perquè és festa major.
Ai la
Teresa, que ens ha fet en vers, el pregó!
No,
tranquils, que només és la salutació.
A
risc de perdre el glamur que l’honor que m’han atorgat comporta, deixeu-me dir
abans de començar que si fa deu anys algú m’hagués dit que avui jo seria aquí, llegint
el Pregó de festa major li hauria dit que no hi tocava.
Fa
deu anys jo no havia escrit res per ser llegit per ningú, tret de la meva mare,
gràcies, mama, per l’empenta i la paciència. Ni m’havia plantejat de fer-ho, i
ni blog, ni llibres, ni Arrelats, ni Abraçades, ni res de res. Però està clar
que no passa res de nou si no es fa alguna cosa nova. I a mi em va donar per fer una cosa nova amb
les meves paraules. De tota manera, si avui soc aquí no és només per la meva
iniciativa, sinó per l’ajuntament d’aquest poble, aquest i l’anterior, a qui
dono les gràcies, pel seu recolzament, confiança i difusió de tot el que faig.
I també a vosaltres, gent de Vimbodí i els que hi teniu relació, gràcies per
l’acolliment que dispenseu a tot el que escric i, en conseqüència, a la meva
persona. Aquest matí em preguntaven: Estàs nerviosa? No, estic entre amics. Ho
dic ara i és així com em sento.
Seguiré
parlant d’anys, més de deu, i ho faré a partir dels meus records, cadascun, com
no podia ser d’altra manera tractant-se de la festa major, amb la seva banda
sonora. El primer record de la Festa Major, en foto, jo encara no hi era, és el
dels meus pares ballant
a l’envelat, guapos, feliços i joves, joveníssims. Anem
pel segon, jo soc petita i el primer dia de la festa, la mare em desperta amb
urgència: Corre, fillet, que no tenim ni una gota d’aigua; hem d’anar a buscar
aigua a la font. O sigui: “Si
vols aigua ben fresca, a la font has d’anar...” Fresca? Nooo, només
volíem aigua. El mateix any i durant uns quants, al vespre, l’orquestra
instal·lada davant del Bar Solé toca “El sitio de Zaragoza”. El públic, assegut a les taules escolta
enmig d’un silenci solemne. Uns quants anys més, en tinc dotze i una colla d’amics
extensa. Catorze, penso, n’havíem nascut l’any 56. Ei! No patiu pel plec de
fulls. Està escrit a font 24, la mida de lletra per la vista cansada, cansada
de mirar durant més de seixanta anys. Nosaltres no ho sabíem, però marcàvem
tendència o, com diuen ara, ho petàvem. La colla es duplicava a l’estiu. Tota
la jovenalla estiuejant volia venir amb nosaltres. La nostra rotllana ocupava
mig envelat, ballàvem tots els balls. I els passos? Ens els inventàvem i tothom
ens seguia. Coneixeu In the summertime de Mungo Jerry? Si no la coneixeu, busqueu-la a youtube, val
la pena. De tota aquella gent vinguda de fora, alguns ja apuntaven maneres i ens
van transmetre coneixements imprescindibles, d’altres ens explicaven sopars de
duro i nosaltres fèiem veure que ens els empassàvem. D’alguns no n’he sabut mai
més res, d’altres s’han quedat en la meva vida per sempre. L’any següent, amb
el darrer ball de l’últim dia vaig ballar el vals amb un desconegut, El vals de las mariposas. Us
dic el mateix, si no la coneixeu, busqueu-la. El noi devia ser una mica més
gran que jo perquè dominava bé el vals i jo, mentre volava, sentia papallones a
la panxa. No el vaig veure mai més, però de vegades encara hi penso. L’any 70
la Trinca treu el seu disc “Festa Major”. Durant uns quants anys vaig pensar que aquell disc estava fet a mida per al
nostre poble. Potser més gent del poble i d’altres pobles també ho van pensar. Els
nois de Canet eren uns genis: sabien què era un poble perquè ells també ho eren,
de poble, i sabien dir-ho tot sense que la censura els enxampés. Per temps que passi, no hauríem d’oblidar mai com
vam xalar amb les seves cançons. Als quinze anys em vaig posar a festejar i ho
vaig fer durant quinze anys més. No amb el mateix, per Déu, sinó amb quinze de
diferents. Sí, vaig ser una pionera jo. Em sap greu però no recordo res de les festes
majors d’aquells quinze anys. Havia perdut la innocència, havia perdut la
il·lusió? O havia començat a avorrir-me? No ho sé.
A la
dècada dels meus trenta vaig tenir els meus fills i la festa major va tornar a
ser important, no tant per mi mateixa, sinó per ells, igual com ho torna a ser
ara que soc àvia. La vida en aquest sentit és cíclica perquè vivim tres
infanteses: la nostra, la dels nostres fills i la dels nostres nets. Fins i tot hi ha qui en gaudeix d’una quarta si
arriba a besàvia, com els passa a algunes besàvies que veig per aquí. Les
infanteses dels nostres descendents ens fan tornar a la nostra i tornem a
jugar, a cantar Un tren petitó i El gegant del pi, a ballar, a fer rucades, que segur que no ho
són tant, i a viure plenament la festa major.
Vaig
anar a viure a Tarragona per raons de feina, però suposo que no em feia res
deixar Vimbodí. Una psicòloga em va dir una vegada que jo havia marxat del
poble perquè se’m quedava petit. Potser sí, vaig pensar aleshores. Si la tornés
a veure, però, podria dir-li, amb la perspectiva que dona el temps, que quan
vaig marxar em vaig emportar Vimbodí amb mi. Segurament no ho hauria sabut mai
si no m’hagués posat a escriure, però quan reviso els meus escrits, i no només
els publicats, m’adono que pràcticament en tots hi ha el poble que els pares i els
padrins em van transmetre, hi ha els veïns i les persones que hi he conegut,
els carrers que he trepitjat i que m’han vist jugar, els vents que ens són
propis i les muntanyes que ens envolten, els boscos, els horts i els conreus. Tot
en algun moment, o en molts, va impregnar la meva retina i tot hi ha quedat
gravat. Alguns paisatges més especialment que altres perquè són els que més he gaudit
i, també, patit. L’hort de les monges i el del Salt, petits però fecunds,
esperonats per la feina incansable del pare; la meravellosa vista de Riudabella
i el Monestir de Poblet des de les Planes. El Corregó i la seva vinya, per mi
enorme, que no s’acabava mai de veremar. El Sagnés i el Barranc i tota la
corrua d’avellaners que, si l’any era bo, ens mantenia arrossegats per terra
durant ben bé un mes. El Sardans, tan a prop del cementiri que em feia basarda;
fins que hi va passar l’AVE a tocar, sobtat, furient, eixordador, vist i no vist, que va
ser quan vaig pensar que millor la quietud del cementiri. I el Mas d’Onofre, el
meu estimat Mas d’Onofre, amb els olivers i els darrers records del pare al
tros. No en queda gaire res d’aquells trossos que ell tenia com jardins, ni
dels seus, ni de molts, ni de bona part del terme que abans es conreava, però jo
encara ho tinc tot a dins i almenys quan jo no hi sigui, quedaran en el que he
escrit. És un pensament que —deixeu-me ser una mica cursi— m’omple de felicitat.
Però...
què ha passat en aquest poble mentre jo m’he fet gran? Per començar, d’aigua no
n’ha faltat mai més des que a l’alcalde Ramon Solé, que de segur és al cel, se li va posar al cap de fer una bassa que,
aprofitant l’aigua de pluja, no ens fes anar més a la font, ni per la festa major,
ni mai. Coincidint amb la inauguració de la bassa, el Grup Vent de Bosc, que
crec que encara no tenia ni nom, vam representar la nostra primera obra a
l’escenari, La puntaire de la costa. Ens va agradar tant això d’interpretar, que
vam seguir fent teatre de la mà de l’Enric Coch, l’empenta i la participació de
l’Alfons Alsamora i, no me’n vull oblidar, la feina del Jordi Galvana. La
continuïtat en l’empresa va ajudar a que el teatre del Foment s’anés restaurant
a poc a poc fins a convertir-se en el que és ara. I torno a anomenar l’Alfons
perquè sense la seva constància el Foment només s’obriria quan els excel·lents,
però escassos integrants del Vent de Bosc actual estrenessin obra, que és menys
sovint del que tots voldríem. Gràcies a l’Alfons, el Foment s’obre cada cap de
setmana per oferir pel·lícules d’estrena. Animo tothom a anar-hi, sobretot ara
que hi ha aire condicionat.
Però
el germen del Vent de Bosc va néixer molt abans que fundéssim el grup. Quan jo
tenia dotze anys, gent que en devia tenir divuit o vint van voler recuperar per
al poble els Pastorets de Folch i Torres, i van anar a trobar algú que en
sabia: el Cisco Vives, l’avi del Gori, la Marisol i la Sandra, algú a qui
tampoc no hauríem d’oblidar. Ell ens va donar les pautes per interpretar-los.
El Cisco s’enfadava sovint, com si el veiés ara, s’enfadava fort perquè les
actrius i els actors no s’improvisen d’un dia per l’altre i segurament les
seves expectatives amb nosaltres no s’acabaven de complir, però la seva
exigència va aconseguir que avui, mig segle més tard, els personatges que ell
ens va ajudar a recrear encara els vegem a l’escenari, encara tinguin la seva
empremta. Les entonacions i cantarelles, els gestos i les sortides del Rovelló,
del Lluquet, del Satanàs, del Jeremies, per anomenar els més carismàtics, són
per mi, i penso que per molta gent que ho va viure, un llegat del Cisco Vives.
Més
endavant el Vent de Bosc va aplegar el desig del jovent de fer activitats
diverses i sota el seu paraigua a mes de fer teatre, fèiem sortides al teatre, ensenyàvem a ballar sardanes i anàvem a aplecs,
fèiem excursions, concursos, caminades... Fins i tot demanàvem subvencions! I fins
i tot ens les concedien! Estic parlant de finals dels setanta. Franco acabava de morir i l’ambient d’aparent llibertat que
es respirava convidava a sortir de casa per fer tot allò que fins aleshores
semblava prohibit. Per fi podíem fer la Setmana de la Joventut sense rebre cap
denúncia i sense que ens desallotgés d’alguna conferència la Guàrdia Civil a
punta de Cetme. Semblava que allò que havíem cantat amb el Jaume Sisa de Qualsevol nit pot sortir el sol,
es feia realitat i que la repressió s’havia acabat. Ho semblava.
Els
de la meva generació, i encara més els de generacions anteriors, sabem que
abans només teníem dues festes cada any, la Festa Major d’estiu per Sant
Salvador i la d’hivern per Sant Antoni. I cada cinc anys la Festa dels Torrents,
com enguany. Benvinguda sigui i que la Mare de Déu ens continuï emparant! Que
en aquella època la Festa Major fos un esdeveniment cabdal no ens hauria de
sorprendre. El que sí que sorprèn és la importància que continua tenint ara
mateix, quan hi ha una oferta molt més gran i variada, de diversió i
entreteniment, pels vimbodinencs, com he dit abans, de naixements, d’adopció o els
que venen per la festa major. Un poble de poc més de 900 habitants, i ara diré
el que ha canviat, que té una cinquantena d’establiments i empreses, que té unes
joves emprenedores que fan licors i guanyen premis, un jove emprenedor que fa
cervesa artesana, una iniciativa que han tingut d’altres, sí, però, compte! amb
una aigua que no té cap més cervesa i que moltes voldrien tenir, la de les
muntanyes de Prades. Un poble que té una ADF, una AMPA, una Coral,
una Associació de Dones, una associació juvenil Som de Poble, un Casal d’avis, un grup de Grallers
i Geganters, una Escola de Pintura, una Associació del Foment, una Fundació de
Poblet, uns Amics dels Torrents,... un Club de Lectura. M’hi aturo un moment. Una
societat que llegeix és una societat que progressa, però una societat que
llegeix i parla del que llegeix no només progressa, sinó que progressa
adequadament. Jo us convido a apuntar-vos al Club de Lectura i si no us agrada
llegir, comenceu pels llibres dels autors locals que parlen de llocs que
coneixeu: Baltasana, Vallbona, Poblet, el Molí del Salt. Conèixer allò de què
t’estan parlant sempre dona més motius per continuar llegint. Ja sabeu, quan us
decidiu pels productes de proximitat, kilòmetre zero, slow food, etc. etc. etc.
comenceu pels llibres. Bé, no sé si em deixo alguna altra entitat o associació.
Ja em perdonareu si és així. Tenim també un Museu i Forn del Vidre, un pavelló
municipal i dues piscines, una festa del Vítrum, un camp de futbol, un Concurs
Literari, un Concurs de Pintura Ràpida, gràcies al qual Vimbodí i Poblet no
havia estat mai tan recreat ni tan descobert per gent de l’altra punta de
Catalunya i més enllà. Tenim tres Històries de Vimbodí i Poblet i un jaciment
actiu de fa catorze mil anys que ens recorda que la història humana al nostre
territori no és curta ni casual. Celebrem carnaval, revetlla i castanyada, festival de Música antiga i
Festival Internacional d’Orgue. Participem en el Dia Internacional dels Parcs,
en el dia Internacional dels Museu i amb la Marató. I jo pregunto: Què se n’ha
fet d’aquell pueblo dormido, d’infausta memòria que ens va dedicar un mal
dia La Vanguardia i que ens va fer enfadar tant? Avui aquest poble està més
despert que mai. Tenim l’honor d’haver arribat on som per la nostra iniciativa
i el nostre treball. Cap mecenes no ens ha fet arribar fins aquí, ni tampoc cap
polític corrupte, ni cap tràfic d’influències, i que sigui per molts anys. Hi
som pels nostres propis mèrits i crec sincerament que ens n’hem de sentir orgullosos.
Trobeu a faltar les bandes sonores, eh que sí? Doncs jo crec que ara tocaria We are the champions.
I acabo,
que després no m’agradarà saber que aquest pregó ha estat el més llarg de la
història dels pregons de festa major de Vimbodí i Poblet. Però, vaja, com ja
sabeu, soc filla del Joan Mançana i del seu gust per parlar no me’n puc, ni
me’n vull escapar. El Joan també deu ser al cel, omplint-li el cap al Ramon
Solé. Com que això de fer el pregó és nou per mi, el primer que vaig fer quan
m’ho van dir, entre la tremolor a les cames i el bulliment al cervell, va ser preguntar a Mr. Google a veure com havia de
ser el pregó correcte. Les recomanacions deien: breu, no parlar excessivament
d’un mateix, fer-ho seriós, sense acudits. Ja es veu prou bé que no em van
servir de gaire res els consells. El manual per a pregons de festa major també
recomanava una altra cosa: no parlar de política. I aquesta sí que la compliré.
Deia política, no deia res de llibertat. Per això, sense representar ningú, igual
com no represento cap de les persones, ni empreses, ni entitats que he
anomenat, vull dir a títol personal que no hi ha festa completa si no hi som
tots i que estic segura que Vimbodí i Poblet, igual com ho ha fet fins ara,
defensarà la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats fins a
l’extenuació. Que ho sàpiga Espanya, Europa i el món sencer, que no defallirem,
nosaltres tampoc. I que ningú s’ofengui, si us plau. Segurament no tots pensem
igual aquí, però a veure, es pot voler una Catalunya independent o una
Catalunya formant part d’Espanya; del que no tinc cap dubte és que tots els
vimbodinencs volem que es faci justícia.
La nostra gent, bona, digna i lleial als seus principis no és culpable de res
del que amb mentides i conxorxes se’ls acusa. Per això exigim la seva llibertat
i el seu retorn.
Visca
Catalunya! Visca Vimbodí i Poblet! I visca la Festa Major!
