Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pregó de festa major. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pregó de festa major. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 d’agost del 2019

BENVOLGUTS VIMBODINENCS...



Penjo aquí el Pregó de festa major del meu poble, Vimbodí i Poblet, que he tingut l'honor de llegir aquest any. Pels absents, pels reincidents, pels que s'hi van identificar i pels que es van emocionar.
Ai, ai! Després del pregó el temible full en blanc
 i a mi se m'havien acabat les paraules
Foto: Josep M. Potau

                      
Benvolguts vimbodinencs,
els de naixement, els d’adopció
i els que heu vingut perquè és festa major.
Ai la Teresa, que ens ha fet en vers, el pregó!
No, tranquils, que només és la salutació.

A risc de perdre el glamur que l’honor que m’han atorgat comporta, deixeu-me dir abans de començar que si fa deu anys algú m’hagués dit que avui jo seria aquí, llegint el Pregó de festa major li hauria dit que no hi tocava.
Fa deu anys jo no havia escrit res per ser llegit per ningú, tret de la meva mare, gràcies, mama, per l’empenta i la paciència. Ni m’havia plantejat de fer-ho, i ni blog, ni llibres, ni Arrelats, ni Abraçades, ni res de res. Però està clar que no passa res de nou si no es fa alguna cosa nova. I  a mi em va donar per fer una cosa nova amb les meves paraules. De tota manera, si avui soc aquí no és només per la meva iniciativa, sinó per l’ajuntament d’aquest poble, aquest i l’anterior, a qui dono les gràcies, pel seu recolzament, confiança i difusió de tot el que faig. I també a vosaltres, gent de Vimbodí i els que hi teniu relació, gràcies per l’acolliment que dispenseu a tot el que escric i, en conseqüència, a la meva persona. Aquest matí em preguntaven: Estàs nerviosa? No, estic entre amics. Ho dic ara i és així com em sento.
Seguiré parlant d’anys, més de deu, i ho faré a partir dels meus records, cadascun, com no podia ser d’altra manera tractant-se de la festa major, amb la seva banda sonora. El primer record de la Festa Major, en foto, jo encara no hi era, és el dels meus pares ballant
a l’envelat, guapos, feliços i joves, joveníssims. Anem pel segon, jo soc petita i el primer dia de la festa, la mare em desperta amb urgència: Corre, fillet, que no tenim ni una gota d’aigua; hem d’anar a buscar aigua a la font. O sigui: “Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar...” Fresca? Nooo, només volíem aigua. El mateix any i durant uns quants, al vespre, l’orquestra instal·lada davant del Bar Solé toca “El sitio de Zaragoza”. El públic, assegut a les taules escolta enmig d’un silenci solemne. Uns quants anys més, en tinc dotze i una colla d’amics extensa. Catorze, penso, n’havíem nascut l’any 56. Ei! No patiu pel plec de fulls. Està escrit a font 24, la mida de lletra per la vista cansada, cansada de mirar durant més de seixanta anys. Nosaltres no ho sabíem, però marcàvem tendència o, com diuen ara, ho petàvem. La colla es duplicava a l’estiu. Tota la jovenalla estiuejant volia venir amb nosaltres. La nostra rotllana ocupava mig envelat, ballàvem tots els balls. I els passos? Ens els inventàvem i tothom ens seguia. Coneixeu In the summertime de Mungo Jerry? Si no la coneixeu, busqueu-la a youtube, val la pena. De tota aquella gent vinguda de fora, alguns ja apuntaven maneres i ens van transmetre coneixements imprescindibles, d’altres ens explicaven sopars de duro i nosaltres fèiem veure que ens els empassàvem. D’alguns no n’he sabut mai més res, d’altres s’han quedat en la meva vida per sempre. L’any següent, amb el darrer ball de l’últim dia vaig ballar el vals amb un desconegut, El vals de las mariposas. Us dic el mateix, si no la coneixeu, busqueu-la. El noi devia ser una mica més gran que jo perquè dominava bé el vals i jo, mentre volava, sentia papallones a la panxa. No el vaig veure mai més, però de vegades encara hi penso. L’any 70 la Trinca treu el seu disc “Festa Major”. Durant uns quants anys vaig pensar  que aquell disc estava fet a mida per al nostre poble. Potser més gent del poble i d’altres pobles també ho van pensar. Els nois de Canet eren uns genis: sabien què era un poble perquè ells també ho eren, de poble, i sabien dir-ho tot sense que la censura els enxampés.  Per temps que passi, no hauríem d’oblidar mai com vam xalar amb les seves cançons. Als quinze anys em vaig posar a festejar i ho vaig fer durant quinze anys més. No amb el mateix, per Déu, sinó amb quinze de diferents. Sí, vaig ser una pionera jo. Em sap greu però no recordo res de les festes majors d’aquells quinze anys. Havia perdut la innocència, havia perdut la il·lusió? O havia començat a avorrir-me? No ho sé.
A la dècada dels meus trenta vaig tenir els meus fills i la festa major va tornar a ser important, no tant per mi mateixa, sinó per ells, igual com ho torna a ser ara que soc àvia. La vida en aquest sentit és cíclica perquè vivim tres infanteses: la nostra, la dels nostres fills i la dels nostres nets.   Fins i tot hi ha qui en gaudeix d’una quarta si arriba a besàvia, com els passa a algunes besàvies que veig per aquí. Les infanteses dels nostres descendents ens fan tornar a la nostra i tornem a jugar, a cantar Un tren petitó i El gegant del pi, a ballar, a fer rucades, que segur que no ho són tant, i a viure plenament la festa major.
Vaig anar a viure a Tarragona per raons de feina, però suposo que no em feia res deixar Vimbodí. Una psicòloga em va dir una vegada que jo havia marxat del poble perquè se’m quedava petit. Potser sí, vaig pensar aleshores. Si la tornés a veure, però, podria dir-li, amb la perspectiva que dona el temps, que quan vaig marxar em vaig emportar Vimbodí amb mi. Segurament no ho hauria sabut mai si no m’hagués posat a escriure, però quan reviso els meus escrits, i no només els publicats, m’adono que pràcticament en tots hi ha el poble que els pares i els padrins em van transmetre, hi ha els veïns i les persones que hi he conegut, els carrers que he trepitjat i que m’han vist jugar, els vents que ens són propis i les muntanyes que ens envolten, els boscos, els horts i els conreus. Tot en algun moment, o en molts, va impregnar la meva retina i tot hi ha quedat gravat. Alguns paisatges més especialment que altres perquè són els que més he gaudit i, també, patit. L’hort de les monges i el del Salt, petits però fecunds, esperonats per la feina incansable del pare; la meravellosa vista de Riudabella i el Monestir de Poblet des de les Planes. El Corregó i la seva vinya, per mi enorme, que no s’acabava mai de veremar. El Sagnés i el Barranc i tota la corrua d’avellaners que, si l’any era bo, ens mantenia arrossegats per terra durant ben bé un mes. El Sardans, tan a prop del cementiri que em feia basarda; fins que hi va passar l’AVE a tocar, sobtat, furient, eixordador, vist i no vist, que va ser quan vaig pensar que millor la quietud del cementiri. I el Mas d’Onofre, el meu estimat Mas d’Onofre, amb els olivers i els darrers records del pare al tros. No en queda gaire res d’aquells trossos que ell tenia com jardins, ni dels seus, ni de molts, ni de bona part del terme que abans es conreava, però jo encara ho tinc tot a dins i almenys quan jo no hi sigui, quedaran en el que he escrit. És un pensament que deixeu-me ser una mica cursi m’omple de felicitat.
Però... què ha passat en aquest poble mentre jo m’he fet gran? Per començar, d’aigua no n’ha faltat mai més des que a l’alcalde Ramon Solé, que de segur és al cel,  se li va posar al cap de fer una bassa que, aprofitant l’aigua de pluja, no ens fes anar més a la font, ni per la festa major, ni mai. Coincidint amb la inauguració de la bassa, el Grup Vent de Bosc, que crec que encara no tenia ni nom, vam representar la nostra primera obra a l’escenari, La puntaire de la costa. Ens va agradar tant això d’interpretar, que vam seguir fent teatre de la mà de l’Enric Coch, l’empenta i la participació de l’Alfons Alsamora i, no me’n vull oblidar, la feina del Jordi Galvana. La continuïtat en l’empresa va ajudar a que el teatre del Foment s’anés restaurant a poc a poc fins a convertir-se en el que és ara. I torno a anomenar l’Alfons perquè sense la seva constància el Foment només s’obriria quan els excel·lents, però escassos integrants del Vent de Bosc actual estrenessin obra, que és menys sovint del que tots voldríem. Gràcies a l’Alfons, el Foment s’obre cada cap de setmana per oferir pel·lícules d’estrena. Animo tothom a anar-hi, sobretot ara que hi ha aire condicionat.
Però el germen del Vent de Bosc va néixer molt abans que fundéssim el grup. Quan jo tenia dotze anys, gent que en devia tenir divuit o vint van voler recuperar per al poble els Pastorets de Folch i Torres, i van anar a trobar algú que en sabia: el Cisco Vives, l’avi del Gori, la Marisol i la Sandra, algú a qui tampoc no hauríem d’oblidar. Ell ens va donar les pautes per interpretar-los. El Cisco s’enfadava sovint, com si el veiés ara, s’enfadava fort perquè les actrius i els actors no s’improvisen d’un dia per l’altre i segurament les seves expectatives amb nosaltres no s’acabaven de complir, però la seva exigència va aconseguir que avui, mig segle més tard, els personatges que ell ens va ajudar a recrear encara els vegem a l’escenari, encara tinguin la seva empremta. Les entonacions i cantarelles, els gestos i les sortides del Rovelló, del Lluquet, del Satanàs, del Jeremies, per anomenar els més carismàtics, són per mi, i penso que per molta gent que ho va viure, un llegat del Cisco Vives.
Més endavant el Vent de Bosc va aplegar el desig del jovent de fer activitats diverses i sota el seu paraigua a mes de fer teatre, fèiem sortides al teatre,  ensenyàvem a ballar sardanes i anàvem a aplecs, fèiem excursions, concursos, caminades... Fins i tot demanàvem subvencions! I fins i tot ens les concedien! Estic parlant de finals dels setanta. Franco acabava de morir i l’ambient d’aparent llibertat que es respirava convidava a sortir de casa per fer tot allò que fins aleshores semblava prohibit. Per fi podíem fer la Setmana de la Joventut sense rebre cap denúncia i sense que ens desallotgés d’alguna conferència la Guàrdia Civil a punta de Cetme. Semblava que allò que havíem cantat amb el Jaume Sisa de Qualsevol nit pot sortir el sol, es feia realitat i que la repressió s’havia acabat. Ho semblava.
Els de la meva generació, i encara més els de generacions anteriors, sabem que abans només teníem dues festes cada any, la Festa Major d’estiu per Sant Salvador i la d’hivern per Sant Antoni. I cada cinc anys la Festa dels Torrents, com enguany. Benvinguda sigui i que la Mare de Déu ens continuï emparant! Que en aquella època la Festa Major fos un esdeveniment cabdal no ens hauria de sorprendre. El que sí que sorprèn és la importància que continua tenint ara mateix, quan hi ha una oferta molt més gran i variada, de diversió i entreteniment, pels vimbodinencs, com he dit abans, de naixements, d’adopció o els que venen per la festa major. Un poble de poc més de 900 habitants, i ara diré el que ha canviat, que té una cinquantena d’establiments i empreses, que té unes joves emprenedores que fan licors i guanyen premis, un jove emprenedor que fa cervesa artesana, una iniciativa que han tingut d’altres, sí, però, compte! amb una aigua que no té cap més cervesa i que moltes voldrien tenir, la de les muntanyes de Prades.   Un poble que té una ADF, una AMPA, una Coral, una Associació de Dones, una associació juvenil Som de Poble, un Casal d’avis, un grup de Grallers i Geganters, una Escola de Pintura, una Associació del Foment, una Fundació de Poblet, uns Amics dels Torrents,... un Club de Lectura. M’hi aturo un moment. Una societat que llegeix és una societat que progressa, però una societat que llegeix i parla del que llegeix no només progressa, sinó que progressa adequadament. Jo us convido a apuntar-vos al Club de Lectura i si no us agrada llegir, comenceu pels llibres dels autors locals que parlen de llocs que coneixeu: Baltasana, Vallbona, Poblet, el Molí del Salt. Conèixer allò de què t’estan parlant sempre dona més motius per continuar llegint. Ja sabeu, quan us decidiu pels productes de proximitat, kilòmetre zero, slow food, etc. etc. etc. comenceu pels llibres. Bé, no sé si em deixo alguna altra entitat o associació. Ja em perdonareu si és així. Tenim també un Museu i Forn del Vidre, un pavelló municipal i dues piscines, una festa del Vítrum, un camp de futbol, un Concurs Literari, un Concurs de Pintura Ràpida, gràcies al qual Vimbodí i Poblet no havia estat mai tan recreat ni tan descobert per gent de l’altra punta de Catalunya i més enllà. Tenim tres Històries de Vimbodí i Poblet i un jaciment actiu de fa catorze mil anys que ens recorda que la història humana al nostre territori no és curta ni casual. Celebrem carnaval, revetlla i  castanyada, festival de Música antiga i Festival Internacional d’Orgue. Participem en el Dia Internacional dels Parcs, en el dia Internacional dels Museu i amb la Marató. I jo pregunto: Què se n’ha fet d’aquell pueblo dormido, d’infausta memòria que ens va dedicar un mal dia La Vanguardia i que ens va fer enfadar tant? Avui aquest poble està més despert que mai. Tenim l’honor d’haver arribat on som per la nostra iniciativa i el nostre treball. Cap mecenes no ens ha fet arribar fins aquí, ni tampoc cap polític corrupte, ni cap tràfic d’influències, i que sigui per molts anys. Hi som pels nostres propis mèrits i crec sincerament que ens n’hem de sentir orgullosos. Trobeu a faltar les bandes sonores, eh que sí? Doncs jo crec que ara tocaria We are the champions.
I acabo, que després no m’agradarà saber que aquest pregó ha estat el més llarg de la història dels pregons de festa major de Vimbodí i Poblet. Però, vaja, com ja sabeu, soc filla del Joan Mançana i del seu gust per parlar no me’n puc, ni me’n vull escapar. El Joan també deu ser al cel, omplint-li el cap al Ramon Solé. Com que això de fer el pregó és nou per mi, el primer que vaig fer quan m’ho van dir, entre la tremolor a les cames i el bulliment al cervell, va ser  preguntar a Mr. Google a veure com havia de ser el pregó correcte. Les recomanacions deien: breu, no parlar excessivament d’un mateix, fer-ho seriós, sense acudits. Ja es veu prou bé que no em van servir de gaire res els consells. El manual per a pregons de festa major també recomanava una altra cosa: no parlar de política. I aquesta sí que la compliré. Deia política, no deia res de llibertat. Per això, sense representar ningú, igual com no represento cap de les persones, ni empreses, ni entitats que he anomenat, vull dir a títol personal que no hi ha festa completa si no hi som tots i que estic segura que Vimbodí i Poblet, igual com ho ha fet fins ara, defensarà la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats fins a l’extenuació. Que ho sàpiga Espanya, Europa i el món sencer, que no defallirem, nosaltres tampoc. I que ningú s’ofengui, si us plau. Segurament no tots pensem igual aquí, però a veure, es pot voler una Catalunya independent o una Catalunya formant part d’Espanya; del que no tinc cap dubte és que tots els vimbodinencs  volem que es faci justícia. La nostra gent, bona, digna i lleial als seus principis no és culpable de res del que amb mentides i conxorxes se’ls acusa. Per això exigim la seva llibertat i el seu retorn.
Visca Catalunya! Visca Vimbodí i Poblet! I visca la Festa Major!