L'ENDEMÀ DE L'ECLIPSI

 

                      

Jo estic entre aquells que eren escèptics abans de l’eclipsi i que van quedar entusiasmats  després. Els bombardejos d’informació m’acostumen a tirar enrere i la calor, també. Així que pensava veure el que es pogués veure des de casa. Però fa quinze dies em va arribar un dels vídeos del Tomàs Molina que, histrionisme a banda... -que si les llunes, que si les perles, que si la corona-, em va convèncer perquè ai, caram, potser t’estàs perdent la meravella del segle. I sí, me l’hauria perdut.

       Així que per aprofitar-ho bé, em vaig començar a preparar. No vaig haver de buscar gaire res perquè la informació arribava a raig fet. Sí que volia veure per ambientar-me una pel·lícula que em va venir al cap i la vaig haver de buscar. “Eclipsi total”, basada en la novel·la “Dolores Claiborne” d’Stephen King. Una joia, per mi ja un clàssic del cinema, amb una Kathy Bates imponent i una Jennifer Jasson Leigh, en un dels seus millors papers amargats.

       La meva mare, que tampoc no havia parat gaire atenció al fenomen, després de veure la pel·lícula va començar a especular sobre l’eclipsi: potser aquesta calor tan forta és per l’eclipsi, poder passarà alguna cosa... i l’última, d’ahir al matí: Ai, el sol avui! Deu estar empipat perquè se li ha de posar la lluna al davant.

Com es pot veure, l’ambient era clarament eclipsant... o eclípsic... o eclipsènic. D’eclipsi, vaja!

Poc abans de sortir de casa a les cinc de la tarda, vaig caure en què el camí que volia seguir per arribar al punt ideal -2km. de res- no tenia cap ombra i a última hora vaig decidir agafar el cotxe i aparcar-lo tan a prop com pogués del lloc. I ara podria semblar que la vaig espifiar i que a l’hora de l’eclipsi encara buscava aparcament, oi? Doncs no! Vaig aparcar al pàrquing més proper al Port Marina que, per cert, estava bastant buit. Sembla que la gent s’ho va prendre al peu de la lletra allò d’anar-hi amb transport públic.

Al Port, les zones obagues darrere els edificis estaven eclipsades per una gernació mai vista que, més que esperar l’eclipsi, vaig tenir la sensació que esperaven que l’eclipsi els anés a trobar on eren. Però no, no, a dos quarts de vuit tothom es va començar a moure i a posar-se cara al sol, que ja estava més conformat i no picava tant, amb les ulleres ben posades.

Confesso que veure al natural la imatge de la primera mossegada de la lluna al sol ja em va semblar emocionant. Va ser una hora i mitja de veure’n l’evolució i tot allò que el fenomen provocava. Pràcticament ho vaig sentir i veure tot: la baixada de temperatura, les perles de Baily, l’anell de diamants i la corona solar. Les llunes al terra les vaig buscar, però no les vaig poder trobar i els ocells no sé si van parar de volar, però els gossos sí que van començar a bordar quan l’eclipsi va ser total. I amb això ja se’m va posar la pell de gallina i crec que vam ser molts. Va ser una experiència col·lectiva única, que als terrícoles ens alineava amb el sol i la lluna; vaig donar gràcies per haver-la pogut viure. I ja posats a dialogar amb els de dalt, vaig demanar que el món també s’alineés en una línia de pau infinita. Si ha pogut ser en l’univers, tan immens, per què no en la nostra minúscula Terra i la seva minúscula, però molt presumptuosa, gent?

Fotos que m'han arribat: Noemí, Marcel, Jacint, jo mateixa.

Contenta com un gínjol, i amb ganes de dutxar-me, me’n vaig anar a buscar el cotxe al pàrquing, sense saber que en aquell moment començava el meu eclipsi. No trobava el cotxe on creia que l’havia deixat -planta 1 en front de la rampa-. Amunt i avall, avall i amunt! Al final vaig descobrir que hi havia dues plantes per planta, o sigui dues plantes amb el número 1, dues amb el número 2, etc. Una mica recargolat l’invent! Finalment, cotxe trobat i cap a casa a dutxar-me. Aparco al pàrquing de casa, busco les claus i no les trobo. He perdut les claus? No pot ser, al pàrquing les tenia. Apa, Tereseta, torna cap al pàrquing, amb la suor rajant, que han de ser allà. No ho sabia, però sabia que si m’ho creia, així seria. I va ser. Algú les havia trobat i les havia portat a la recepció. Gairebé els faig un petó i una abraçada als empleats. Ara sí, ara vaig cap a casa, em dutxo tranquil·lament, que no tinc cap pressa, i sopo. Però encara no. Passo per davant de l’estació de RENFE, cotxes i furgons dels Mossos a banda i banda de carrer i una multitud que volia entrar al vestíbul de l’estació i que no podia perquè estava ple, replè. Doncs això, en transport públic. Pobra gent! Però jo me’n vaig cap a casa.

Ja he arribat, ja he obert amb les meves claus perdudes i trobades, ja ho he explicat, ja em poso a la dutxa i... Oh, per tots els eclipsis! Havien tallat l’aigua, després ho vaig saber, per una fuita al carrer. Encara està tallada, encara no m’he pogut dutxar. Si la suor són toxines que expulsem, ja veig que les dec haver tornar a absorbir totes. Si les malediccions que llencem, tornen, ja veig que moriré maleïda.

En fi, només són anècdotes per recordar, encara millor quan m’hagi pogut dutxar, el memorable dia de l’eclipsi.

 

MOLTA AGILITAT, PERÒ CAP RESPECTE CAP ELS MEUS DRETS LINGÜÍSTICS!

 

                                           

L’altre dia vaig anar a fer-me el passaport. A la tardor vull fer un viatge i em van dir que el necessitava. Passaport??? Què és això? Entre els meus viatges, sempre per Europa, i els anys de quietud de la COVID, m’havia oblidat del tot de quina cosa era un passaport. Quan era jove, més jove, me’n vaig fer un, però diria que ja porta quaranta anys caducat.

Bé, doncs, vaig demanar cita per Internet a la Policia i m’hi vaig presentar vint minuts abans, pensant que com més aviat hi anés, més aviat en sortiria. En realitat és que tinc fixada en la memòria la vegada que vaig acompanyar el meu fill a renovar el DNI, fa quinze anys. Tot i amb cita prèvia, vam patir una espera de tres hores. Devia ser un moment de canvi en la Policia, de canvi de la manualitat a la digitalització, perquè es veia clar que anaven de cul.  Amb tant de temps vaig poder parar atenció als soferts i desesperats usuaris, companys de fatigues, i al cap d’uns quants dies vaig escriure un relat hilarant que encara em fa riure ara si el rellegeixo. El vaig titular “Digital agility” i no el puc transcriure aquí perquè és molt llarg i també perquè és políticament incorrecte. 

Bé, en transcric només un fragment que no pot ofendre ningú, vull que rigueu una mica.

 

Digital agility

 

“M’havien dit que el procés s’havia agilitzat molt, que la digitalització era veloç, que únicament s’havia d’anar a buscar hora a les vuit del matí, i que era arribar i engranar.

Al taulell de la sala d’espera on ens esperem els desesperats, dos policies, el jove que parla català i una dona, manejant dos Sudoku, un pels DNIs i l’altre pels passaports. Cada vegada que algú arriba amb un número, el ratllen del Sudoku corresponent, per saber que el sofert ciutadà ja ha començat a esperar, i després quan des de dins algun company surt per avisar que ja poden fer passar al següent, intenten esbrinar quin número hi ha sota la ratllada, amb una confusió tal que sovint criden un número que ja han cridat abans. El noi es jove, encara amb ganes de treballar una mica millor, si es que això és possible, s’aixeca, va a mirar a dintre una vegada i una altra, torna i, sobretot, se n’alegra molt quan pot cridar al següent. La dona és més tranquil·lota, és més gran i s’ho agafa amb més calma. La seva única feina és ratllar noms. Això sí, té un ordinador per ella sola, amb un monitor de 17” i 50 centímetres de fons, diguem-ne l’antítesi  de la pantalla plana. Apagat per cert, però li va bé perquè s’hi amaga al darrere i així les mirades furibundes dels soferts subjectes passius, no li arriben en la seva totalitat.

 El meu fill es relaxa i escolta música amb l’iPod. De tant en tant em posa un auricular a l’orella i anem marcant el ritme amb el peu tots dos. Ara toquen totes les músiques guais dels anuncis televisius. Quasi que veig els anuncis. Un de cotxes amb el gi-ra-pà, tots els de Estrella Damm: Summer Cat, Apple Jack, el de quatre parts de cervesa per sis de llimona, el de Free Damm,. La Shakira amb un altre cotxe. El del casament a la francesa amb Sant Miquel 00...

      El que veig ara no és un anunci. El senyor gros i vermell del meu davant s’aixeca, fa les tres passes possibles fins arribar a la paret i es gira de cara a l’auditori. Està més vermell del que em pensava i la caròtida del coll se li ha inflat. No sento el que diu, però veig que belluga molt de pressa els llavis, em sembla que renega. La seva dona li dona l’esquena perquè està pendent del passadís per on van avisant que el turment s’ha acabat per al propietari del número que toqui entrar. Ara segueix amb la vista el culet del policia vestit de carrer que acaba de passar pel seu costat, el ressegueix fins dalt i torna cap baix, amb ulls de morbosa cobejança. He recuperat els anuncis, un de colònia d’home, gairebé sento el perfum del policia, que desfila en olor de multituds”.

 

Fins aquí, que no vull que em vinguin a buscar i em prenguin emmanillada. Què diria l’Elna, per Déu!

La qüestió és que tot i havent anat altres vegades a fer alguna gestió a la Policia sense tanta espera, es veu que la d’aquella ocasió se’m va quedar gravada a foc i quan hi he d’anar no em programo res més en tot el matí o en tota la tarda. He de reconèixer que l’altre dia l’agilitat va ser màxima i a l’hora oficial de la cita, ja havia acabat.

A la recepció una policia parlant català em va atendre amablement i em va donar les indicacions per recollir el paperet que avisava que el titular de la cita prèvia ja havia arribat. Un company seu, enravenat, jove, un nervi que no parava quiet, i castellanoparlant anava acompanyant els usuaris a la maquineta.

De seguida em van cridar. En el centre operatiu on la burocràcia espanyola intenta tenir tothom controlat vaig comptar, crec, dotze taules: deu homes i dues dones. Ea! Viva la paridad de genero, Pedrito! Em va tocar un xicot guapot que també parlava castellà. I fins aquí cap molèstia. La molèstia la vaig tenir, i gran quan, amb mirada d’acer i to que no admetia rèplica em va dir:

ꟷNo entiendo el catalán.

“ꟷOh, doncs, l’hauries d’entendre, no? Perquè ets a Catalunya i aquí tenim les dues llengües i què passaria si jo no sabés parlar castellà, a veure, eh? I a més, sempre és positiu entendre un altre idioma i és bo pel teu currículum i bla, bla, bla, bla...”.

Algú s’ho ha cregut, que li vaig dir tot això? Ja m’hauria agradat, però ni m’ho vaig plantejar. Jo havia anat a fer-me el passaport i la meva mare m’esperava a quaranta kilòmetres de distància perquè de forma imprevista l’havia de portar al metge. Jo no em volia entretenir, no volia problemes, volia enllestir, o sigui, volia l’agility tan desitjada.

I quina ràbia m’agafa quan penso que vaig passar al castellà sense la més petita oposició, igual que un xaiet anant pel corriol espantat pels lladrucs del gos d’atura. I encara, mentre esperava que em confeccionessin el passaport, vaig fer una cerca a Plataforma per la Llengua perquè no tenia clar si en aquests establiments de l’Estat també tenia el dret d’emprar la meva llengua. I sí, hi tenia dret, tot el dret, i em vaig indignar de mala manera, i segur que no tant per l’altivesa de l’agent que no entendia, de per se prou indignant, sinó per la meva actitud passiva i excusada per les presses.  Lamentable, imperdonable, deplorable, patètic!

Per si a algú li interessa

Doncs això, que a l’hora que tenia la cita ja sortia per la porta amb el passaport a la mà. Ja sortia, sí, però pensant que el dia que m’esperava seria amarg com un fel per la meva pusil·lanimitat, vaig tornar a entrar i em vaig adreçar a la noia que parlava català. Em va atendre amb un somriure.

ꟷSí, digui’m.

ꟷNomés us volia felicitar per la diligència amb què treballeu. La meva cita era just ara, m’heu atès i, mira, ja tinc el passaport. Abans trigàveu moltíssim.

La noia va ampliar el seu somriure. Jo encara no havia acabat.

ꟷAra només us falta parlar o com a mínim entendre el català tots. Així com tu, no?

L’agent nervi, enravenat, castellanoparlant va aturar el seu passeig imparable pel recinte i de cua d’ull vaig veure que aixecava el cap i em mirava. O sigui que aquest sí que m’entenia en català! Ara sí que em posa les manilles, adeu agenda del dia, adeu feinada que tinc, adeu velocitat supersònica per arribar al poble, adeu portar la meva pobreta mare al metge.  

ꟷAdeu, gràcies ꟷvaig dir i vaig marxar pitant.

I quina audàcia la meva, haver plantat cara a una noia que em somreia! La gràcia hauria estat enfrontar-me al “mirada d’acer”. Ara que em sé la llei, poso a Déu per testimoni que no em passarà més, que afrontaré el meu destí al cuartelillo per haver reclamat els meus drets i que no acceptaré la garantida acusació de desafiament a l’autoritat, sedició i rebel·lió. Ai, senyor! Quan ens alliberarem de les cadenes, quan?

 

 

       

EL CATALÀ ÉS PRODUCTE DE PROXIMITAT?

 

                 

Sempre compro la fruita i la verdura a la mateixa botiga. Els seus productes són de qualitat i la majoria, d’aquí. Pel que fa als productes no frescos, per força he d’anar al súper i els dos que em queden més a prop no tenen res a veure ni amb els productes de proximitat ni amb el comerç local.

L’altre dia em vaig atipar que en els dos súper habituals em parlessin en castellà i vaig fer una recerca virtual dels súpers de Tarragona, l’empresa matriu dels quals fos catalana. Tots em quedaven lluny, així que vaig fer un recorregut en cotxe per veure si a prop d’algun d’ells hi trobava aparcament i podia entrar-hi a comprar.

Hi va haver sort. Vaig entrar i vaig mirar la llista. No veia iogurts de llet que no fos de vaca i vaig preguntar a un dels nois que reposaven els productes. Em va dir, molt estranyat, que de iogurts d’aquests no en tenien. En castellà, és clar. Bueno, vaig pensar, compraré la resta de coses i hauré de buscar un altre súper per comprar els iogurts. No tenia una llista gaire llarga, però la resta ho vaig trobar tot i de seguida vaig acabar. De camí a la caixa, vaig veure uns pernils penjats molt maquets que semblaven dir-me:

       ─Compra’m, soc d’aquí, compra’m, soc aquí per tu.

Com que a casa hi tinc una talladora d’embotits, senzilleta, però que funciona molt bé, vaig pensar que desossat m’aniria millor. La conversa amb la caixera va anar així:

       ─Si vull un pernil sencer, me’l desosseu?

Entenc que la paraula no era fàcil.

       ─Cómo?

       ─Sí, si desosseu el pernil.

       ─No entiendo.

     ─És que volia comprar un pernil i preguntava si em podíeu treure l’os.

       ─Qué quiere? Un hueso de jamón?

     ─No, dona! ─jo estava disposada a explicar-ho amb tota la paciència del món, mantenint el català─ Mira ─vaig assenyalar els pernils─, veus aquells pernils d’allà? Estic interessada en comprar-ne un i et pregunto si vosaltres el desosseu, si li traieu l’os perquè jo me’l pugui anar tallant a casa.

       ─Ah, no sé. Si quiere, pregunte a mi compañero.

       ─No, és igual, és igual, deixem-ho.

Suposo que em devia canviar la cara perquè la noia va reaccionar ─una miqueta, només─ i ho va anar a preguntar ella. El compañero era el noi que no sabia que existís una classe de iogurts que no fossin de llet de vaca. Era un xicot alt que vaig veure que, després d’escoltar la noia,  treia el cap per damunt de la prestatgeria i em mirava, altre cop estranyat.

       ─De dónde ha salido esa? ─dic jo que devia pensar.

Després va negar amb el cap i tot seguit la noia va tornar, em va dir que ellos no eran charcuteros, vaig pagar i vaig marxar. I aquí es va acabar la meva relació amb el súper “d’aquí”. No sé si per sempre, no ho sé.

Vull anar a fer una visita als altres súpers “d’aquí”, abans de llençar-me pel pont del Francolí.

A veure, puc entendre que en algunes cadenes no hi hagi determinats productes perquè només comercialitzin els que produeixen ells, però... Costaria molt incloure la llengua en els productes de proximitat? Costaria molt de formar mínimament els empleats: en educació, en la seva feina, en els productes, en el tracte als clients...? Costaria molt de saber-los motivar per a la feina, senyors empresaris?

Tot plegat ho trobo vergonyós, llastimós i contraproduent per la bona marxa de l’empresa. Si s’accepta una feina, que sigui perquè hi ha  ganes de treballar bé i si no, no cal acceptar-la; si es contracta algú, que sigui perquè se li veuen ganes de treballar, però després s’ha de comprovar que les ganes es mantenen, no? Aquesta gent, empleats i empresaris, potser no ho saben, els ho hauré de dir: treballar amb desgana encara fa venir més desgana. Fa uns anys es parlava d’arribar a l’excel·lència treballant, i ara es treballa tan malament que sembla que la fita sigui el desastre.

En la meva entrada anterior parlant del llibre “1984”, esmentava el Gran Germà, l’ull que tot ho veia i no en deixava passar ni una. A vegades trobo a faltar un Gran Germà que controli que es faci bé la feina, que no siguin els clients qui paga sempre els plats trencats: a la botiga, al restaurant, al banc... ni els contribuents: als carrers, a l’administració (la nostra, l’espanyola, l’europea).

Oh, sí! Ja sento que algú s’esquinça les vestidures perquè això són idees autoritàries que coarten la llibertat. Ah, llibertat, llibertat! La llibertat combinada amb la deshonestedat i amb el tantsemenfotisme, només pot donar com a resultat la societat de merda a què ens estem abocant irremeiablement.

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927

Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.

LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.

COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

LILA I OCELLS

 

                               

Encara que sembli el títol d’una obra pictòrica, que ningú no s’enganyi. És la pura imatge, feta paraules, de casa meva des de fa una setmana.

       Quan em vaig treure el carnet de cangur no sabia que tingués tantes atribucions, ni tantes sortides “professionals”. I potser m’ho hauria d’haver olorat perquè va ser tan fàcil que alguna contrapartida havia de tenir.

       Total, que els fills se’n van de vacances lluny i el bestiari dels fills fa vacances a casa meva. Que ja li deia el meu gendre a la Lila abans de marxar, en veure que movia la cua amb ritme desenfrenat.

       ―Te’n vas de vacances, eh, Lila? Si més no, vacances gastronòmiques... Pa amb tomàquet i pernil dolç per esmorzar, macarrons per dinar, verdura i peixet per sopar...

       I la cua de la Lila, imparable. Ella pobreta, quasi que no hi veu, però té tant coneixement... Ja tenia poca vista i la va perdent encara més. Fins que no s’acostuma als nous topants i als nous volums de l’ambient va de pinyo en pinyo. Ara, després de cinc dies, a casa ja no tant, però al carrer quan la trec, i sobretot al matí, ja tinc prou feina a estirar-li la corretja per evitar-li les trompades. Jo crec que de tants impactes, contràriament al que pugui semblar, hi té una sensibilitat especial, al “caparró”. No feia ni tres hores que la tenia a casa, que ja m’obria la mosquitera corredissa amb el cap. De veritat, eh? Ha vist en quina direcció ha de fer lliscar el cap per fer-la córrer i s’ha fet especialista en obertura de mosquitera. He provat de fer-li entendre que quan ja és a fora l’ha de tancar, però no me’n surto i si no se’m cruspeixen els mosquits abans ―els que entren per la mosquitera oberta―, estic pensant de passar a la següent pantalla i ensenyar-li a obrir l’interruptor del llum. Tot i que potser no en voldrà saber res perquè ella per gust sempre seria a la terrassa. Que consti que aquesta gimcana jo no li he muntat, però a ella li agraden els reptes, com a mi, i no les coses fàcils. Quin remei, quan les fàcils són difícils! És com la guineu quan diu que no vol raïms perquè són verds.

 

       I què puc dir dels ocells? Són canaris, es diuen Sírius i Orió, que trobo uns noms ben encertats, per dur-los uns éssers aeris que tenen capacitat de solcar el cel. No donen cap feina perquè ja venien amb l’alimentació preparada per tota la setmana. Només els he de canviar l’aigua de beure i l’aigua de la banyera. Que sí, que jo no en tenia ni idea, però es remullen en una banyereta. No obstant, no em canten i m’agradaria. I mira que me’n faig un tip de cantar-los jo, per veure si els ho encomano! 

       A qui sí que li he encomanat, i ara entenc el seu ritme cuer, és a la Lila. Ni els seus amos ho sabien, però li agrada la música, portar el compàs i deixar-se endur pel ritme. Ai, com jo! -Ja ho diuen, els testos s'assemblen a les olles, però... aquest test? Aquesta olla?- La Lila mou el cap d’ací d’allà i amunt i avall. Encara no he descobert quin instrument és el que la motiva més, perquè la meva oïda musical és bastant deficient, però em penso lliurar a la investigació en cos i ànima. A mi em sembla que quan em sent cantar a mi, s’hi anima especialment. L’altre dia amb l’MP3 d’Els amics de les arts al cotxe va ser apoteòsic. No em vaig poder estar de gravar-la. Una... i dues infraccions! Que Déu m’empari! El proper dia li posaré Queen a veure si també li agrada.

                            Són dos retalls que recullen els moments estel·lars de la Lila. 

                                                                    I  meus, és clar!

          La gossa Nel·la de la meva amiga Quima, quan sent el pregó que avisa de la mort d’algú al poble amb El cant dels ocells, fa uns refilets que riu-te’n del sentiment que hi posava la Callas.

     Només tinc dues ferides respecte als meus acompanyants d’aquesta setmana. Una: m’agradaria obrir la gàbia dels ocells i que sabessin què és volar lliure; però que poguessin tornar a refugiar-s’hi si volguessin, que ells no saben com de malament està el món per aquí a fora. 

Com diu un amic meu en la seva cançó "Vola!", voleu, petitons, voleu!

                                           (Cliqueu sobre el text de la imatge per escoltar-la)

De l'altra ferida me'n sento quan trec la Lila a passejar. També m’agradaria treure-li la corretja i que campés a la seva, però ca! No es pot! La zona està atapeïda d’amos passejant els seus gossos, o a l’inrevés en el meu cas, i ella és tan bonassa que segur que li fotrien urpada. Així que només la puc deixar que practiqui una pseudo-socialització, amb la corretja ben tibant, a punt de rescatar-la de qualsevol mal, amén.

       Fem una bona simbiosi tots quatre. O sigui, jo mano i ells fan el que volen. Jo xerro amb ells i ells es pensen que xerro sola, jo trec la Lila i ella està convençuda que em treu a mi. Jo netejo cada nit el terra i cada matí el trobo entapissat de pèls i plomes, però... sabeu què? Que quan se’n vagin els trobaré a faltar. Però que no ho sàpiguen els seus amos, que segur que en prenen nota!

EL PLAER

 

                               

Em veig obligada a anticipar que, malgrat el títol, en les línies que segueixen no hi trobareu cap escena de sexe exquisida ―el qualificatiu no és meu, és dels meus lectors―, a l’estil de les que acostumo a obsequiar gasivament en les meves novel·les.

       Avui volia parlar d’un altre plaer, del plaer d’anar pel carrer sense mascareta, de sentir l’aire en tota la cara, de no haver de fixar els ulls només en els ulls de l’interlocutor que, tot i ser una pràctica prou interessant, ja n’estic molt tipa de no veure el nas, la boca i el llenguatge facial que m’ofereix un rostre al complet.

       L’altre dia anava caminant amb l’Elna pel carrer. Carrer de vianants, una al costat de l’altra, lliures, sense donar-nos la mà, l’airet ens venia a la cara i li tirava cabells i vestit enrere.

     ―Oh, que bé, que bé que estic, iaia! ―em diu, entusiasta.

       ―I això, fill meu?

       ―Aquest aidet que fa, oh que bé!

       ―Sí, és un plaer.

       ―Un què?

       ―Un plaer, carinyo!

       ―Això, un paler! Un paler, iaia!

       La paraula, tot i no pronunciar-la bé, no li va caure a terra, no, perquè l’anava dient de tant en tant:

       ―Un paler, és un paler!

       La setmana passada, dijous, vaig assistir a un acte públic a l’aire lliure. Algun conegut anava amb mascareta i com que era més o menys de la meva edat, li vaig preguntar si no estava vacunat.

       ―Sí, i tant! ―em va dir― però ja ni m’adono que la porto.

       ―Caram! ―vaig contestar, sorpresa―Doncs treu-te-la, treu-te-la i t’adonaràs de la diferència.

       No era una sola persona, n’eren unes quantes que la portaven i em va estranyar, però entenc que la gent no es refiï d’un virus que ara mateix va a l’ample a la caça del no vacunat i quan el troba s’hi acarnissa.

       A mi digueu-me inconscient, però sento que he d’aprofitar el moment, perquè no sé quan temps durarà, i corro escrivint això perquè potser d’aquí a res ens tornen a confinar o a emmascarar. I ara ve quan en el proper post he de dir que m’he contagiat i que no m’havia d’haver tret mai la mascareta. Doncs mira, m’hi arriscaré! No penso renunciar al plaer de l’alliberament, del meu, i del dels que m’envolten.

       Avui he vist la meva amiga Àngels en bicicleta; ella ni m’ha vist perquè la cara de felicitat que feia ―l’aire a la cara, la bicicleta contra el vent― l’embolcallava sencera. Jo anava en cotxe i per un moment també he sentit l’aire a la cara com quan veremant, amb el cap entre les pampes, en sec m’arribava una bufada d’aire; o com quan en plena calitja d’estiu, asseguda a la terrassa, de nit, quan res no es mou, una  minsa i inesperada alenada d’aire em recorre l’esquena. Tinc més exemples, però ho deixo aquí perquè segur que tothom té els seus moments de gaudi aeròbic (no sé si aquesta és la paraula), o si més no, els hauria de tenir. Per què? Doncs perquè són un paler, perdó, un plaer.

No és l'Àngels, però ho podria ser

       Desitjos per aquest estiu:

1. Que la meva neta aprengui a dir “plaer” i altres paraules per a ella difícils.

Desitjos per sempre:

2. Que segueixi apreciant els petits plaers que ens dona la vida, com el de l’aire a la cara. Desig que faig extensiu a tots els que em llegiu.

3. Que no hagi de passar mai més una pandèmia. També ho faig extensiu.

4. Que segueixi essent per a ella la millor iaia del món ―no ho dic jo, ho diu ella―. I això m’ho quedo per a mi sola.

 

       I ja ho sabeu, si voleu saber de l’altre plaer, haureu de llegir els meus llibres.