Em
veig obligada a anticipar que, malgrat el títol, en les línies que segueixen no
hi trobareu cap escena de sexe exquisida ―el qualificatiu no és meu, és dels meus
lectors―, a
l’estil de les que acostumo a obsequiar gasivament en les meves novel·les.
Avui volia parlar d’un altre plaer, del
plaer d’anar pel carrer sense mascareta, de sentir l’aire en tota la cara, de
no haver de fixar els ulls només en els ulls de l’interlocutor que, tot i ser una
pràctica prou interessant, ja n’estic molt tipa de no veure el nas, la boca i
el llenguatge facial que m’ofereix un rostre al complet.
L’altre dia anava caminant amb l’Elna pel
carrer. Carrer de vianants, una al costat de l’altra, lliures, sense donar-nos
la mà, l’airet ens venia a la cara i li tirava cabells i vestit enrere.
―Oh, que bé, que bé que estic, iaia! ―em
diu, entusiasta.
―I això, fill meu?
―Aquest aidet que fa, oh que bé!
―Sí, és un plaer.
―Un què?
―Un plaer, carinyo!
―Això, un paler! Un paler,
iaia!
La paraula, tot i no pronunciar-la bé, no
li va caure a terra, no, perquè l’anava dient de tant en tant:
―Un paler, és un paler!
La setmana passada, dijous, vaig assistir
a un acte públic a l’aire lliure. Algun conegut anava amb mascareta i com que era
més o menys de la meva edat, li vaig preguntar si no estava vacunat.
―Sí, i tant! ―em va dir― però ja ni
m’adono que la porto.
―Caram! ―vaig contestar, sorpresa―Doncs
treu-te-la, treu-te-la i t’adonaràs de la diferència.
No era una sola persona, n’eren unes
quantes que la portaven i em va estranyar, però entenc que la gent no es refiï
d’un virus que ara mateix va a l’ample a la caça del no vacunat i quan el troba
s’hi acarnissa.
A mi digueu-me inconscient, però sento
que he d’aprofitar el moment, perquè no sé quan temps durarà, i corro escrivint
això perquè potser d’aquí a res ens tornen a confinar o a emmascarar. I ara ve
quan en el proper post he de dir que m’he contagiat i que no m’havia d’haver
tret mai la mascareta. Doncs mira, m’hi arriscaré! No penso renunciar al plaer
de l’alliberament, del meu, i del dels que m’envolten.
Avui he vist la meva amiga Àngels en
bicicleta; ella ni m’ha vist perquè la cara de felicitat que feia ―l’aire a la
cara, la bicicleta contra el vent― l’embolcallava sencera. Jo anava en cotxe i
per un moment també he sentit l’aire a la cara com quan veremant, amb el cap
entre les pampes, en sec m’arribava una bufada d’aire; o com quan en plena
calitja d’estiu, asseguda a la terrassa, de nit, quan res no es mou, una minsa i inesperada alenada d’aire em recorre
l’esquena. Tinc més exemples, però ho deixo aquí perquè segur que tothom té els
seus moments de gaudi aeròbic (no sé si aquesta és la paraula), o si més no,
els hauria de tenir. Per què? Doncs perquè són un paler, perdó, un
plaer.
 |
| No és l'Àngels, però ho podria ser |
Desitjos per aquest estiu:
1. Que la meva neta
aprengui a dir “plaer” i altres paraules per a ella difícils.
Desitjos per sempre:
2. Que segueixi
apreciant els petits plaers que ens dona la vida, com el de l’aire a la cara.
Desig que faig extensiu a tots els que em llegiu.
3. Que no hagi de
passar mai més una pandèmia. També ho faig extensiu.
4. Que segueixi
essent per a ella la millor iaia del món ―no ho dic jo, ho diu ella―. I això
m’ho quedo per a mi sola.
I ja ho sabeu, si voleu saber de l’altre
plaer, haureu de llegir els meus llibres.
