L’altre
dia vaig anar a fer-me el passaport. A la tardor vull fer un viatge i em van
dir que el necessitava. Passaport??? Què és això? Entre els meus viatges, sempre
per Europa, i els anys de quietud de la COVID, m’havia oblidat del tot de quina
cosa era un passaport. Quan era jove, més jove, me’n vaig fer un, però diria
que ja porta quaranta anys caducat.
Bé, doncs, vaig demanar cita per Internet a la Policia i m’hi vaig presentar vint minuts abans, pensant que com més aviat hi anés, més aviat en sortiria. En realitat és que tinc fixada en la memòria la vegada que vaig acompanyar el meu fill a renovar el DNI, fa quinze anys. Tot i amb cita prèvia, vam patir una espera de tres hores. Devia ser un moment de canvi en la Policia, de canvi de la manualitat a la digitalització, perquè es veia clar que anaven de cul. Amb tant de temps vaig poder parar atenció als soferts i desesperats usuaris, companys de fatigues, i al cap d’uns quants dies vaig escriure un relat hilarant que encara em fa riure ara si el rellegeixo. El vaig titular “Digital agility” i no el puc transcriure aquí perquè és molt llarg i també perquè és políticament incorrecte.
Bé, en transcric només un fragment que no pot ofendre ningú, vull
que rigueu una mica.
Digital
agility
“M’havien dit que el procés s’havia agilitzat molt, que la digitalització era veloç, que
únicament s’havia d’anar a buscar hora a les vuit del matí, i que era arribar i
engranar.
Al taulell de la sala d’espera on ens esperem els desesperats, dos
policies, el jove que parla català i una dona, manejant dos Sudoku, un pels
DNIs i l’altre pels passaports. Cada vegada que algú arriba amb un número, el ratllen
del Sudoku corresponent, per saber que el sofert ciutadà ja ha començat a
esperar, i després quan des de dins algun company surt per avisar que ja poden
fer passar al següent, intenten esbrinar quin número hi ha sota la ratllada,
amb una confusió tal que sovint criden un número que ja han cridat abans. El
noi es jove, encara amb ganes de treballar una mica millor, si es que això és
possible, s’aixeca, va a mirar a dintre una vegada i una altra, torna i,
sobretot, se n’alegra molt quan pot cridar al següent. La dona és més tranquil·lota,
és més gran i s’ho agafa amb més calma. La seva única feina és ratllar noms.
Això sí, té un ordinador per ella sola, amb un monitor de
El meu fill es relaxa i escolta música amb l’iPod. De tant en tant em posa un auricular a l’orella i anem marcant el ritme amb el peu tots dos. Ara toquen totes les músiques guais dels anuncis televisius. Quasi que veig els anuncis. Un de cotxes amb el gi-ra-pà, tots els de Estrella Damm: Summer Cat, Apple Jack, el de quatre parts de cervesa per sis de llimona, el de Free Damm,. La Shakira amb un altre cotxe. El del casament a la francesa amb Sant Miquel 00...
El que veig ara no és un anunci. El senyor
gros i vermell del meu davant s’aixeca, fa les tres passes possibles fins
arribar a la paret i es gira de cara a l’auditori. Està més vermell del que em
pensava i la caròtida del coll se li ha inflat. No sento el que diu, però veig
que belluga molt de pressa els llavis, em sembla que renega. La seva dona li dona
l’esquena perquè està pendent del passadís per on van avisant que el turment
s’ha acabat per al propietari del número que toqui entrar. Ara segueix amb la
vista el culet del policia vestit de carrer que acaba de passar pel seu costat,
el ressegueix fins dalt i torna cap baix, amb ulls de morbosa cobejança. He
recuperat els anuncis, un de colònia d’home, gairebé sento el perfum del
policia, que desfila en olor de multituds”.
Fins aquí, que
no vull que em vinguin a buscar i em prenguin emmanillada. Què diria l’Elna,
per Déu!
La qüestió és que tot i havent anat altres vegades a fer
alguna gestió a la Policia sense tanta espera, es veu que la d’aquella ocasió
se’m va quedar gravada a foc i quan hi he d’anar no em programo res més en tot
el matí o en tota la tarda. He de reconèixer que l’altre dia l’agilitat va ser
màxima i a l’hora oficial de la cita, ja havia acabat.
A la recepció una policia parlant català em va atendre
amablement i em va donar les indicacions per recollir el paperet que avisava
que el titular de la cita prèvia ja havia arribat. Un company seu, enravenat,
jove, un nervi que no parava quiet, i castellanoparlant anava acompanyant els
usuaris a la maquineta.
De seguida em van cridar. En el centre operatiu on la
burocràcia espanyola intenta tenir tothom controlat vaig comptar, crec, dotze
taules: deu homes i dues dones. Ea! Viva la paridad de genero, Pedrito!
Em va tocar un xicot guapot que també parlava castellà. I fins aquí cap
molèstia. La molèstia la vaig tenir, i gran quan, amb mirada d’acer i to que no
admetia rèplica em va dir:
ꟷNo entiendo el
catalán.
“ꟷOh, doncs, l’hauries d’entendre, no?
Perquè ets a
Catalunya i aquí tenim les dues llengües i què passaria si jo no sabés parlar castellà, a veure, eh? I a més, sempre és
positiu entendre un altre idioma i és bo pel teu currículum i bla, bla, bla,
bla...”.
Algú s’ho ha cregut, que li vaig dir tot això? Ja
m’hauria agradat, però ni m’ho vaig plantejar. Jo havia anat a fer-me el
passaport i la meva mare m’esperava a quaranta kilòmetres de distància perquè
de forma imprevista l’havia de portar al metge. Jo no em volia entretenir, no
volia problemes, volia enllestir, o sigui, volia l’agility tan desitjada.
I quina ràbia m’agafa quan penso que vaig passar al
castellà sense la més petita oposició, igual que un xaiet anant pel corriol
espantat pels lladrucs del gos d’atura. I encara, mentre esperava que em
confeccionessin el passaport, vaig fer una cerca a Plataforma per la Llengua
perquè no tenia clar si en aquests establiments de l’Estat també tenia el dret
d’emprar la meva llengua. I sí, hi tenia dret, tot el dret, i em vaig indignar
de mala manera, i segur que no tant per l’altivesa de l’agent que no
entendia, de per se prou indignant, sinó per la meva actitud passiva
i excusada per les presses. Lamentable,
imperdonable, deplorable, patètic!
.jpg) |
Per si a algú li interessa |
Doncs això, que a l’hora que tenia la cita ja sortia
per la porta amb el passaport a la mà. Ja sortia, sí, però pensant que el dia
que m’esperava seria amarg com un fel per la meva pusil·lanimitat, vaig tornar
a entrar i em vaig adreçar a la noia que parlava català. Em va atendre amb un
somriure.
ꟷSí, digui’m.
ꟷNomés us volia
felicitar per la diligència amb què treballeu. La meva cita era just ara,
m’heu atès i, mira, ja tinc el passaport. Abans trigàveu moltíssim.
La noia va ampliar el seu somriure. Jo encara no havia
acabat.
ꟷAra només us falta
parlar o com a mínim entendre el català tots. Així com tu, no?
L’agent nervi, enravenat, castellanoparlant va aturar
el seu passeig imparable pel recinte i de cua d’ull vaig veure que aixecava el
cap i em mirava. O sigui que aquest sí que m’entenia en català! Ara sí que em
posa les manilles, adeu agenda del dia, adeu feinada que tinc, adeu velocitat
supersònica per arribar al poble, adeu portar la meva pobreta mare al metge.
ꟷAdeu, gràcies ꟷvaig dir i vaig marxar pitant.
I quina audàcia la meva, haver plantat cara a una noia
que em somreia! La gràcia hauria estat enfrontar-me al “mirada d’acer”. Ara que
em sé la llei, poso a Déu per testimoni que no em passarà més, que afrontaré el
meu destí al cuartelillo per haver reclamat els meus drets i que no acceptaré la garantida acusació de desafiament a l’autoritat, sedició i
rebel·lió. Ai, senyor! Quan ens alliberarem de les cadenes, quan?
