Exultant i gairebé tocant el somni que empeny per fer-se realitat, evoco les paraules d’una amiga que, en començar a caminar, va vaticinar:
-
Avui acabarem amb els peus destrossats.
Jo vaig mirar-me les estelades arreu i pertot, onejant
en l’aire i en les esquenes de la gent, a les façanes, als balcons i a les
faroles, i vaig dir una frase que va fer riure a tothom, malgrat que a mi
m’havia sortit de l’ànima:
-
Doncs a mi m’és igual. Jo avui dono els peus per
Catalunya.
Caminava amb els meus amics pel lateral esquerre,
primer del Passeig de Gràcia i després de la
Gran Via. Des d’allí i durant tres hores no
vam veure cap altre paisatge que les estelades,
pel davant, pel darrere i sobretot per la dreta, i l’helicòpter que,
deien, ens anava comptant. Per això aixecàvem els dos braços enlaire, per això
cridàvem ben fort in- inde- independènci-a, perquè a Madrid poguessin dir que
ens havien comptat dues vegades, o més, i que havíem segrestat Barcelona. A
crits, potser.
Les úniques notícies que vam tenir de la
manifestació van ser les que em donava la meva mare per telèfon. De vuitanta
anys ja feia dies que em deia:
-
Així vols dir, vols dir que jo encara ho veuré això?
Enganxadeta a la tele, el cor se li envolava cap a
Barcelona i si n’hagués tingut dos, dos se li haurien envolat. De ben segur que
com ella, cinc-cents mil avis més.
Per poder seguir la mani tenia la mare, però els
missatges que m’arribaven tot sovint al mòbil palesaven que no només érem els
que hi érem, sinó molts més que no hi van poder ser.
Crida ben fort per una Catalunya lliure!! 17:40
Quina ràbia No hi puc ser! 17:50
Si us plau, fes un petó al terra que trepitgeu, fes-ho per mi 18:03
Mira-t’ho bé que m’ho has d’explicar tot 18:22
El meu cor és aquí amb vosaltres
18:35
Visca Catalunya independent!!
18:40
I a mi el cor, i hi torno amb el cor, em bategava a
dos-cents per hora perquè m’adonava que per primera vegada érem tants caminant
en la mateixa direcció.
I caminant, caminant, es veu que vam seguir un
escamot equivocat i vam arribar a l’Arc de Triomf, que sembla que no era el
camí correcte. I de les cartolines verdes per a la marea de les cinc preguntes,
ja no ens en recordàrem més, que en algun lloc sí que devien bellugar, potser a la capçalera de la manifestació i entre
els primers cinc-cents mil del seu
darrere. Dels parlaments a l’estació de França i al Parc de la Ciutadella tampoc no en
poguérem enxampar cap. I els meus peus que amb tanta noblesa volia donar per
Catalunya, quan vam acabar ja no es podien aprofitar ni per ella, ni per mi, ni
per servar el meu pobre cos que trontollava com una baldufa quan acaba de
girar.
Però amb tot i més que me’n deixo, els tornaria a
donar només per poder-ho tornar a viure.
Samuel Beckett va escriure “Tot esperant Godot”,
una obra de teatre de l’absurd, en la qual Godot és un personatge que no arriba
mai. Almenys a nosaltres sí que ens ha arribat Setembre. Anem un pas per davant
de Beckett. Això nostre ni és teatre ni te res d’absurd. Ja tenim un altre pas.
Ens en manca un tercer, decisiu, definitiu, irrevocable, i tenim un gran desig de
caminar. Ens quedarem immòbils esperant Godot o l’anirem a buscar?
Ahir vaig comprar-me una caixa. És una caixa vulgar
de les que compres per cinc euros. El que hi he posat, però, és de culte:
l’ampolla d’aigua buida, del dia de la manifestació, els diaris del dia dotze
amb aquelles fotos grandioses, la gorra de l’Assemblea que em protegí d’una
insolació, la cartolina verda que no vaig poder mostrar i la meva vella, sargida
i estimada senyera de trenta anys. Qui sap! Potser algun dia tot això em
servirà de prova quan els meus nèts, amb document d’identificació catalana,
incrèduls, em preguntin:
-
Àvia, tu també hi eres?
Diuen que una imatge val més que mil paraules i jo
sempre replico sí, però mil paraules et poden fer somniar l’inimaginable.
Aquestes són les meves imatges de la mani. Molt d’aficionada, de prop i des de
la banda esquerra. En aquest cas la seva vehemència no té rèplica.