NAZIS I COLOMS

                                                   

Des de joveneta que sento a dir que davant dels insults i els afronts, el millor menyspreu és no fer-ne cas. Hi estic d’acord, malgrat no sempre ho aconsegueixi, perquè penso que aquesta és la millor manera de preservar la pau personal, i també la col·lectiva.

Ara bé, fins a quin punt podem no fer cas de l’afrontador i els seus blasmes?

A la meva terrassa, els coloms fa temps que s’hi passegen amb una total impunitat, com si fos seva, vaja! Al principi vaig pensar deixa’ls fer, que potser no tenen cap més lloc on aixoplugar-se, pobres, pobres coloms! Després vaig mirar de tenir-los contents amb molinets de coloraines girant amb el vent i amb algun falcó de goma que brandant les ales semblava que els hagués d’espantar, tot de broma, és clar, només per animar l’ambient. He provat de parlar molts cops amb el capitost, sempre en el seu llenguatge, uns cops mana un, altres, un altre de ben diferent. Tots fan el mateix: em miren i semblen donar-me la raó. A vegades fan que sí amb el cap, però sempre tinc la impressió que em segueixen la veta. No en tenen prou amb passejar-s’hi que també hi fan les seves necessitats, avui a la barana, demà al terra i demà passat damunt de la planta més reeixida, perquè no tenen mal gust i saben el que fan. L’altre dia se me’n va cagar un al cap, sort que tenia la boca tancada,  i encara em mirava altivament, com exigint-me una explicació.

Com que ni les bromes, ni el diàleg ni el menyspreu no serveixen, he decidit adoptar mètodes més expeditius. M’han dit que als basars xinesos, hi venen uns aparells per un preu molt mòdic que llancen petards un a un, amb la freqüència que prèviament se’ls hi programa. Diuen que són l’hòstia i que els coloms no tornen mai més, ni demanant-los-hi per favor, que tampoc no seria el cas. Però a mi els petards no m’agraden, que a vegades t’acaben petant a les mans, i a més jo no els vull cap mal als coloms, només que em deixin viure tranquil·la. Al final m’he decidit per un altre mètode que sembla que és infal·lible. Es tracta de no parlar-los-hi en la seva llengua, sinó en la meva. Sembla que marxen esperitats, ales ajudeu-me, perquè es pensen que és la llengua del diable. I com que les paraules en aquesta llengua són la meva arma, l’única que sé fer anar, crec que podria funcionar.

Parlant de decisions i paraules, ja comença a ser hora de tombar-nos cap els coloms, que badant el bec a la màxima obertura, no paren de dir com si fos un acudit o una bufonada macabra, nazi, nazi i més que nazi al poble català. Podríem mirar-los als ulls i dir-los-hi en català: Fins aquí hem arribat, nois! 

No és només una televisió pública que en fa les comparacions de la mà d’un parell de catedràtics (?) que juguen malèvolament amb una sofisticada perversió del llenguatge, i les il·lustra amb les fotos corresponents, sinó que un nombre important de representants del PP ( entengui’s Poders Públics, siguin del signe que siguin) arenguen els espanyols i els fan pedagogia per donar a desconèixer i fer incomprensible el fet català.

No voldria caure en el parany de girar 180º i inculpar-los a ells del que ens acusen a nosaltres. Només vull recordar que Goebbels, Ministre de Propaganda del tercer Reich d’Adolf Hitler, amb el seu magnífic i eficient equip, controlava els mitjans i  convencia les masses de coses molt allunyades de la realitat, conscient que l’odi uneix més les persones que qualsevol sentiment positiu. Va esmerçar molt temps, treball i diners per persuadir el poble alemany que els jueus eren escòria i que era necessari eliminar-los.

Aquí, tenim per una banda el no coneixement del tema per part de molts españols i per l'altra, l'embranzida que se li dóna amb la desinformació. Tinc dubtes de si ja som al gueto. En tot cas estem amb els mínims recursos i en un entorn que col·loca l’hostilitat en un plataret de la balança i l’odi en un altre. Si no em fallen els meus escassos coneixements de Mecànica, no hi queda lloc per l’empatia, ni tan sols per la simpatia. No cal que esperem a què ens treguin de les nostres cases, ens despullin del poc que ens queda i decideixin a quin comboi hem de pujar. No n’hi ha prou amb queixar-se i denunciar i tampoc no cal gastar petards. Serà suficient amb dir Adéu Espanya! en català, només faltaria, i fer-ho d’una vegada.

Per cert, pels que volen marxar com jo, però que tenen dubtes, aconsello el  programa de TV3 Sense ficció, "Hola Europa!" en directe o a TV3 a la carta. S'hi donen moltes respostes i es desvetllen bastantes incògnites. Espero que tots els temors es dilueixin i cadascú tingui llibertat per decidir sense por. I recordeu, la cultura ens fa lliures i la informació també. El que ens fa esclaus i xais llanuts sense opinió pròpia és la desinformació, encara que surti de la boca de catedràtics, polítics, periodistes, artistes,... suposadament formats,  assabentats... i demòcrates.

La meva gent...

...del meu país

 Sap greu que no ho entenguin.

VIRTUALMENT ELIMINAT?

No m’agrada el futbol i, amb tot, m’agrada el Barça, m’encanta, em fa feliç. No obstant no vull dir que sóc culé perquè no voldria que se m’encomanessin les penes d’aquest gran col·lectiu que s’estén pel meu país petit i també nord, nord enllà, pels mars del sud i per la ruta de les espècies, pel continent que espera sota el Mediterrani i pel de l’altra banda de l’Atlàntic.

I no voldria, no perquè no m’agradin els grups. Hi ha molt de positiu en la pertinença a un grup i potser quan aquest és tan potent, encara més, perquè hi ha moments que gràcies a l’ídol que agrupa i al seu bon fer, gent del món sencer s’agermana. Ho fa obviant diferències d’edat, de sexe, de llengua, de color de la pell, de classe social, d’ideologia política... Tots a la una amb la paraula clau: BARÇA! En directe o a través del televisor de casa o del bar, de l’iPad, del mòbil, de l’ordinador o de la pantalla gegant que instal·la l’ajuntament a la plaça major. Amb la ràdio anant en cotxe o quan no hi ha senyal, a dins de la font o fora, amb cava o amb cervesa, què hi fa? Som tan feliços i estem tant contents que res no enterboleix la nostra alegria.

I què passa quan el Barça perd? Tristos, no cal dir-ho, amb cara de pomes agres i que ningú no ens trenqui la girada perquè podem mossegar. Fins i tot un adoloriment muscular i ossi, digne de la combinació més severa d’artritis i fibromiàlgia ens envaeix el cos de dalt a baix. Però i la memòria? Perdem la memòria o bé la que ens queda és tan memòria de peix que el darrer partit jugat i guanyat queda massa lluny per recordar-lo? Ni aquest, ni les desenes que se n'han guanyat, només en aquesta lliga serveixen per desintegrar la nostra por.

Aleshores critiquem, censurem, desaprovem, som tècnics, tàctics i experts en alineació, moviments i detecció d’errades dins del camp. Diem frases com “ virtualment eliminat”, “potser sí, fin de ciclo”, “aquest Barça fa temps que s’aguanta pels pèls” i altres bajanades que prefereixo no retenir perquè el meu enuig sí que superaria llavors el de suportar una derrota. Exigim dimissions, tallem caps, demanem per Déu nous fitxatges que ens treguin del pou en el que hem caigut a pic des que l’adversari s’ha avançat i ha fet el primer gol. Tots dins del pou i el Barça jugant sol sobre el camp, perquè l’esperit dels culés, que l’havia d’acompanyar sempre, s’ha precipitat vers el més pregon dels abismes.

A vegades amb un sol desencís en tenim prou  per pensar que el vaixell s’enfonsa i perdre la confiança en els nostres aguerrits mariners. Sembla com si Calipso, Circe i lotòfags,  trobats en el camí per Ulisses en l’Odissea, s’haguessin posat d’acord en fer-nos perdre la memòria a tots. Si els desencisos són dos, volem esquinçar-nos les vestidures i amb tres, ens cremem com bonzes al mig del carrer.

És aquesta la part dels culés que no m’agrada. Perdre la memòria dels grans moments en un instant i la confiança que semblava tan ferma, en un sol contratemps.

M’agraden molt els tests facilets que hi ha a les revistes de la perruqueria. És l’únic que aconsegueixo llegir sense irritar-me. Amb una mica de vista a l’hora de respondre les preguntes, em donen un excel·lent resultat per aixecar-me l’autoestima: sóc seductora, tinc la mà trencada en economia familiar, sóc gran amiga dels meus amics i estic preparada per trobar una feina que em realitzarà i em farà molt feliç.

Com que em sembla que ja sé de quina manera s’han d’esquitllar les preguntes, n’he muntat un per provar-me a mi mateixa fins a quin grau puc prometre amor etern al Barça. Són preguntes més fàcils que les de les revistes, perquè en totes hi ha una comparació que il·lustra la pregunta.

1. Tinc memòria de peix?
2. He gaudit com un nen moltes vegades?
3. Sóc fidel com un gos?
4. Porto bé que em retirin la confiança atorgada, com si ja no fos apta?
5. He de posar la mà a la llaga com Sant Tomàs, per creure?
6. Vull matar fins i tot els meus fills quan perden, talment una mare espartana?
7. Crec en els miracles, com el de la multiplicació dels pans i els peixos?
8. Tenim el millor jugador del món, com Messi per exemple?
9. Crec que els alemanys són superiors, també en futbol? I no diré en què més.
10. El Barça forma part de les coses que em fan feliç, com llegir un bon llibre, escriure una història, picar l’ullet a un núvol o tenir recurrentment el mateix somni des del passat 11 de setembre?

No dono les meves respostes aquí perquè de la meva intimitat ja en vaig escriure prou l’últim dia. El test és meu, però el regalo per si algú es vol posar a prova.

Vinga va, que només són quatre gols. Si remuntem, millor, però sinó... Visca el Barça! per favor. I per sempre.

LES DONES QUE M'AGRADEN

Diuen els que han llegit el meu llibre que és un llibre intimista, que vol dir que en els relats que s’hi desgranen l’autora es despulla per deixar entreveure, gra aquí, palla allà, la seva intimitat.

Del que escric en aquest bloc i en l’altre, ningú no me n’ha dit res en aquest sentit. Serà que això d’escriure en primera persona, parlant de sentiments, emocions, temors i peripècies no deixa espai pel dubte: sóc jo i em quedo al descobert. Però, però... i si hagués creat un personatge  heterònim que no fos jo sinó un altre i aquest altre s’hagués cruspit el jo i ja no parlés jo sinó ell? Això ho canviaria tot? Així, la intimitat dels altres és més excitant si pertany a una persona real que a un personatge de ficció amb un cor de cartró pedra?

 Aquest micro-pròleg és un aclariment al meu escrit d’avui, perquè sé que parlant d’intimitat tothom fa les seves conjectures i el d’avui és un relat amb unes confessions molt íntimes, meves o del meu personatge. 

A vegades sento dir:

     -     Sí senyor, amb dos collons!

o bé:

     -     Al final ha donat un cop de puny damunt de la taula.

I jo em pregunto d’on deuen sortir exclamacions i fets tant... d’home, per expressar determinació, valor, decisió...? Que potser les dones no tenim aquestes qualitats o és que es pretén demostrar que quan les tenim és perquè som més home que dona?

No he tingut el gust de conèixer-les personalment, per tant aquest no és un amor a primera vista, però sovint en sé d’elles, del que diuen i del que fan. Potser per això, estic amatent a les seves paraules, perquè en un moment o altre del seu parlament, m’acaben tocant el cor.

N’hi ha una de  decidida que no té cap problema en dir NO, quan aquesta raó s’imposa. Es diu Irene i ja en van dues vegades. La primera va deixar el calb, amb pretensions de ministre d’educació, però a qui falla la cultura, ben plantat, o millor ben assegut, a la seva cadira, presidint la reunió a Madrid. La segona sense desplaçar-se ni res, només va dir:

     -     Aquesta llei no l’aplicarem.

Era una llei publicada per la justícia de l’estat que ens asfixia, tan imparcial com sempre i cega més que mai,  per no discriminar un nen que volia l’escolarització en castellà. Per ell, i dubto que fos per ell, una classe sencera havia de sacrificar el català.

N’hi ha una altra amb un nom curiós a les nostres contrades, Muriel, que en llatí significa “àngel de juny” i potser sí que ho és perquè la seva veu va començar a sentir-se un mes de juny, amb aquesta frase: “Som una nació. Nosaltres decidim” La frase, contundent,  cridada més que mai el 10 de juliol de 2010 per un milió i mig de persones, contrasta amb la seva discreció, i va ser decisiva perquè els catalans agaféssim oxigen i diguéssim prou. 

Avivada per aquest oxigen, la Carme parla amb el cor, amb una veu que es fa sentir arreu de Catalunya. És una veu que va arrencar, semblava, del no res en nom de l’Assemblea amb una paraula clara i inequívoca: Independència. Als que tenim una edat, l’Assemblea ens en recorda una altra que es va quedar en suspens els anys setanta, tot fent confiança a Espanya i pensant que podia arribar l’entesa. La seva veu decidida convida a creure que el somni és possible. Ara ja, sense entesa.

La quarta dona respon al nom de Pilar. De gran recorregut per la política, sempre a l’esquerra i per Catalunya, i per les televisions, sempre defensant les seves idees. Hi ha qui l’acusa de canviar-se sovint de jaqueta, però jo trobo que totes les jaquetes que porta li estan bé. Caricaturitzada al, per a mi, magnífic programa Polònia, trencant llits i aixecant taules, res no la fa inhibir-se i segueix, abrandada i convincent, dient el que pensa a la seva columna de La Vanguardia, a 8TV amb el seu amic-botxí, en Cuní, o allà on sigui que li preguntin.

Em deixo pel final la Teresa, com jo, quin honor el meu. En puc dir que la major part del seu recorregut l’ha fet en l’anonimat i m’imagino que comprimint-se les ganes de parlar, perquè quan ho va fer la primera vegada va ser explotant en contra de les farmacèutiques i des de llavors no ha deixat d’expressar-se, amb manifestes ganes de fer-se entendre. Ara s’ha convertit en la veu dels indignats i estic convençuda que els seus representats ho deuen estar celebrant perquè no podrien tenir millor intèrpret, advocada i portaveu.

Són cinc i per això no les podré batejar com Les quatre genets de l’apocalipsi, ni com Les set magnífiques, ni com Les tres magues d’Orient. Tampoc com Les set sàvies de Grècia. I no ho podré fer perquè aquestes penyes tan conegudes, de cap manera tenen una dona entre elles, però sobretot, sobretot, perquè no necessiten cap nom. Són simplement cinc dones del meu país, que em sedueixen: decidides, prudents, contundents, persuasives, abrandades, perseverants, coratjoses i amb el do i poder de la paraula. Em fan sentir orgullosa de ser dona i catalana i són les dones que m’agraden a mi.

Ah!  També m’agraden totes les meves amigues, que sinó m’agradessin ja no ho serien, la meva mare, les meves àvies i com no? la meva filla. Sense elles i tot el que ha intervingut i pren part en la meva existència, jo no estaria escrivint el que escric, ara i aquí.

Tòpicament femenines, només ornamentals per alguns, però absolutament imprescindibles

 

No et veig, estimada lectora, estimat lector, però t’endevino decebuda, decebut i amb la perplexitat inundant-te el rostre. Segurament les expectatives prèvies a la lectura no han quedat cobertes i l’exhibició de la intimitat que ja es besllumava només ha estat una promesa incomplerta. Potser un dia, no molt llunyà, parli dels homes que m’agraden  i doni una altra pista intimista sobre la meva vera identitat  nacional, ... o era sexual?

AMABLE

Aquest és el relat que es va publicar al número 35 de La Lluna en un Cove http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/, ara fa un any. He de confessar que després de veure'l publicat no me'l vaig llegir gaire més perquè jo mateixa em vaig espantar del que havia escrit. Ara, al número 45, la il·lustradora Laura Relea va escollir il·lustrar-lo. Realment, el seu dibuix espaordeix més que el mateix relat, fins i tot abans de llegir-lo. S'ha de saber mirar, però. Potser per això m'he decidit a penjar-lo, perquè em meravella com un dibuix aparentment tan senzill, pot expressar tant.

La Laura Relea té un bloc, conjuntament amb unes companyes, sobre teràpies alternatives,   http://www.lasalaenblanc.blogspot.com/ que val la pena visitar i té intenció d'obrir-ne un amb les seves il·lustracions. Ja en donaré notícia quan ho faci.

                                                                                                                                                                    

                                                                                             

A la Plaça del Vent, una nena s’agafa fort a la mà de la seva mare, que escorcolla el seu voltant aliena als temors de la seva filla. Aquesta, entre admirada i esporuguida, veu com es van acostant els gegants i malgrat que ja sap que son de cartró, no pot evitar torbar-se davant la imponent presència dels Gegants Pagesos.

Mai abans d’avui no havia vist res de semblant ni en aquesta terra, ni en la seva ni enlloc. Ahir l’aigua queia a la plaça com ploguda del cel, i tothom a sota xopant-se. Avui, una corrua de ninots que li fan certa basarda, traspassa la plaça ballant i  fins i tot li donen la mà. Alguns li recorden els personatges dels contes que l’esperen a casa i que omplen de companyia el seu petit  i solitari món.

                                                           .../...

Quan es despertava després del primer son i cridava la seva mare,  mai no rebia resposta. Al principi plorava amb desconsol. Més tard va adonar-se que per molt que plorés la mare no vindria, senzillament perquè no hi era. I les llàgrimes es van acabar.

No va saber mai on anava la mare. A la primeria li preguntava, però ella li donava llargues amb qualsevol excusa o s’hi enfadava, «que pesada que ets, nena». I va començar a pensar que li feia nosa. Ja no l’abraçava com abans, ni se l’asseia a la falda i l’amanyagava. Ara sempre tenia pressa i la pressa li semblava que era per marxar lluny d’ella, com més aviat millor. També hagué d’acostumar-se a aquesta buidor, no per habitual menys dolorosa.

Tenia sis anys i es deia Hanna. El cabell, els ulls clars i les seves faccions palesaven el seu origen de més enllà del Bàltic.

Feia tres anys que havien sortit amb la seva mare de Letònia i després de passar per Madrid i Barcelona, havien arribat a la ciutat, just quan la crisi començava a fuetejar el món occidental. De les oportunitats de feina que la mare havia tingut fins aleshores, no en van quedar sinó uns minsos estalvis per a sostenir-se uns mesos, i una decisió ferma de continuar vivint amb el mateix nivell de vida que havia conegut aquí, molt pel damunt del que tenia al seu país. Si això comportava fer un altre tipus de feina, no seria pas primmirada. Era maca, amb un cos desitjable, li constava, i també molt decidida... ningú no li havia de prendre el pel a ella, es dediqués al que es dediqués.

Va aconseguir per a la Hanna plaça en un col·legi del centre, «aquesta és la teva escola i jo ara me n’he d’anar». Tampoc això li va resultar fàcil a la Hanna; no era una nena que despertés simpaties fàcilment. Aparentment, res no la diferenciava de les altres nenes, però el seu esguard desconfiat i recelós feia que  companys i companyes no se li atansessin ni poc ni molt.

Una nit, la seva mare va portar un home a casa. Parlaven en letó, però la Hanna va sentir que li deia “professor” en català, i li va fer gràcia perquè ella coneixia molt bé el significat d’aquesta paraula. Gracia i estranyesa alhora, de sentir-ho en boca de la mare, a qui mai no havia sentit  parlar una altra llengua que no fos la seva, i també pel to burleta que emprava quan ho deia.

El professor era un home de mitjana edat, a la Hanna li va semblar amable. Ell li parlava en letó, només algunes paraules, no massa clares, però ella les hi entenia. També en català, el mateix català hermètic dels nens i les nenes del col·legi, que a ella se li feia tan difícil a vegades. Des del començament es va interessar per les seves coses i sempre provava de fer-la somriure.

Les visites es van anar repetint i ell va agafar el bon costum de portar un conte a la Hanna, cada vegada que venia amb la mare. Ells es tancaven a l’habitació i entre “professor” i “professor” xerraven , reien, gemegaven i deixaven escapar el fum per  sota la porta.

Per  a la Hanna que, en l’experiència dels pocs anys, estava convençuda que els canvis a la seva vida només s’hi produïen per empitjorar, la gentilesa del professor era tota una novetat. Semblava que, per primera vegada en molt de temps, algú tenia un detall amb ella. Una successió de detalls: li donava el conte, la pujava a coll, li feia un petó...Li era amable.

Com que la relació es va perllongar, la Hanna es va anar fent la seva petita-gran biblioteca de contes que, a part d’obrir-li els ulls a una pila d’històries que mai no s’hauria imaginat, li desvetllava un sentiment d’agraïment que, de mica en mica, es va anar transformant en un gran afecte pel professor.

La seva mare, aprofitant que s’entenien bé, sortia a vegades a mitja nit i s’estava un parell d’hores a fora, tampoc no era qüestió de perdre poder adquisitiu perquè l’excel·lentíssim professor s’hagués encapritxat d’ella.

I va arribar el moment que el professor havia anat preparant a consciència. Una nit, en absència de la mare i amb l’amabilitat habitual, va agafar un conte, el preferit de la Hanna, se la va asseure a les cames i mentre amb una mà anava girant els fulls, amb l’altra li acariciava la cara, el coll, l’esquena... Amb els ulls closos i els llavis mig oberts li omplia la cara de petons. I la Hanna estava contentíssima perquè «quina sort que algú m’estima». No era la mare, no eren els companys, però era el professor, el seu professor que li portava un conte cada dia.  Enmig de l’alegria de la Hanna, el professor, cec de lascívia i ja incapaç d’aturar aquell deliri, va continuar la seva comesa. Ella reia i reia de les pessigolles que li feia i enmig de les rialles, es va girar i se’l va mirar. El va veure aclucant els ulls, i també com un filet de saliva li queia per la comissura de la boca. Espantada, va saltar a terra i va marxar corrent. Però no va trigar ni un minut a tornar. Duia un mocador a la mà i, sol·lícita i amoïnada, es va afanyar a eixugar-li la saliva , mentre li deia:

-Què et passa? Què no et trobes bé, professor? Tens mal de cap? Ara vindrà la mama, no pateixis. Ja me l’explicaràs un altre dia el conte.

Ell va estirar la mà per a tocar-li la cara, però a l’atansar-s’hi, va veure aquells ulls verds, esbatanats, que per primera vegada descobria confiats, sense recel. Va ser com si s’hagués enrampat. Davant la mirada estorada de la Hanna, es va quedar quiet, com paralitzat, després es va tapar la cara amb les dues mans i va començar a plorar com un nen. Va recordar el nen que havia estat quan era com la Hanna, innocent, crèdul, net de cor...era com ella i la mare l’acotxava. La seva veu, ressonant-li al fons de la memòria, també li explicava un conte. «Déu meu! Com he arribat fins aquí? M’he convertit en un monstre». Sense voler, van desfilar pel seu davant un seguit d’imatges colpidores, escruixidores, potser definitives... que havien marcat la seva existència, tal vegada excuses que empraria per exculpar-se per les seves inclinacions...

La Hanna continuava dreta al seu davant, perplexa per tot el que provava a endevinar, sense èxit, en la mirada del professor, i  per molt que si esforçava, no aconseguia  relacionar aquella escena amb cap de les històries fantàstiques que, gràcies a ell, havia conegut.

Per fi, el professor s’aixecà trontollant. Balbucejava unes paraules, una vegada i una altra:

-Sóc jo, sóc jo..., sóc jo...

Va passar pel costat de la Hanna. Ella va somriure, ignorant la tempesta.

-Sóc jo..., sóc jo..., només jo en sóc el responsable...

La Hanna no va tornar a veure més el seu professor, però durant un temps, cada setmana algú li va anar enviant un conte, sense més informació del remitent que una targeta on tan sols hi deia “gràcies”.

Sabia qui li enviava els contes, també intuïa que no el veuria més. El que no entenia era perquè li donava les gràcies.

                                                           .../...

La Hanna ja ha saludat a tots els Nanos, els Nous i els Vells, i ara li sembla que són amics que coneix de tota la vida. Amb una certa tristesa veu com es van allunyant i ella no els vol perdre. Corre al seu darrere i la mare l’estira pel braç i la pren cap a la vora. Amb un dit als llavis li ordena silenci i li assenyala un grup de gent que van darrere de la corrua de ninots de cartró-pedra. La Hanna se’ls mira  bé a tots, un a un. Van molt ben vestits i n’hi ha un que porta a la mà el que a ella li sembla un bastó molt bonic, amb una empunyadura daurada, igual que la cadena que duu al coll. De sobte, en un d’ells hi reconeix uns ulls  i crida «Professor, professor!!». L’home es gira dissimuladament, ha reconegut aquella veu, però no ho ha de demostrar, episodi tancat, ara és un altre home. Ella no s’ho pensa dues vegades i corre cap al seu professor. Se li abraça a les cames, el torna a cridar emocionada: «Professor!». El professor sent el contacte d’aquells bracets al seu cos, altre cop s’enrampa i sent com l’electricitat  li recorre tot el cos, fins a la punta dels cabells. El circuit torna a funcionar. La puja a coll i l’omple de petons, mentre mira de reüll al seu voltant. La mare, entre la gentada, mira cap una altra banda i pensa que potser l’impresentable professor, que un dia va desaparèixer sense acomiadar-se, ara se’n tornarà a afal·lerar i li permetrà millorar el seu nivell d’ingressos.

La Hanna somriu feliç. Ha recuperat l’única persona amable que ha conegut en la seva curta vida.

Autora: Laura Relea

MOURE MUNTANYES I FER EL CIM

 

Segurament sóc  d’idees fixes. Ara que en queda constància escrita me’n vaig adonant. Quan començo a escriure sobre un tema, no ho puc fer només una vegada, sinó que persevero fins a fer-me pesada. El pitjor de tot és que no tinc una idea fixa i només una. El pitjor és que vaig agafant-ne de noves i mai no abandono les que ja tenia en ment.

Vaig començar a parlar de Catalunya i la independència el mes d’agost passat i no n’he deixat de parlar. El mateix em passa amb la crítica social i política. Encara és hora que em tranquil·litzi i la deixi passar, però com es fa això? Que potser algun dels assumptes que he criticat s’ha solucionat? No i no, i han anat a pitjor.

L’altre dia vaig escriure sobre un amic que tenia i ara tinc el cuquet que em diu que n’he de tornar a parlar. Total, que m’aferro entre unes i altres idees fixes i m’hi aferro fort perquè penso que la solidesa de les idees és l’únic que tinc per fer front a la lleugeresa del temps que no s’atura. El temps fugisser s’escapa com aquelles bromes àgils poca-cosa, que jo tant estimo, a qui la marinada s’emporta allà on vol sense trobar-hi oposició, o com l’aigua que se’ns escola entre els dits sense cap possibilitat d’aturar-la.

Tota aquesta marrada* per acabar parlant del Barça. Si la felicitat té cara, és la dels culés el dimecres passat, l’endemà del Barça- Milan. Somriures creuats, mirades de complicitat i converses entusiastes. Fins em va sembla que el meu cotxe petit em feia l’ullet quan el vaig anar a buscar l’endemà al matí. Dia lluminós, carretera més ampla, horitzó seductor... I no m’agrada el futbol!

El més difícil havia estat possible. Un miracle? Doncs, si els miracles són qüestió de fe, potser sí. Ja ho diuen, la fe mou muntanyes, però jo em pregunto: com es mouen les muntanyes? Perquè si guanyar el Milan era moure una muntanya, aquesta la vam moure entre tots. Sense nosaltres i el nostre alè, la muntanya hauria romàs immòbil. Ara, escalar la muntanya i fer el cim, això, això ho va fer el Barça.

Beneit sigui! Fa miracles, fa el cim, ens fa feliços.

* Fer marrada: fer una volta per arribar a lloc. Res a veure amb la primera idea que suggereix aquesta paraula, bonica, però poc coneguda.

Amics que comencen a fer el cim, després que es mogués la muntanya

TINC UN AMIC

 

Confesso amb una certa vergonya que no vaig interessar-me pel futbol fins l’any 2009, quan el Barça va començar a guanyar partits, lligues i copes.

L’any 2009 va ser l’any del meu canvi. Vaig aficionar-me al futbol, al Barça, vaja. Vaig fer un viatge a la Normandia que em va portar a unes reflexions sobre la mort,  sobre les guerres i sobre l’absurditat dels morts a les guerres que, ho confesso també amb vergonya, mai no havia encarat. També vaig alliberar-me d’uns certs lligams i vaig començar a entrebancar-me amb uns altres, perquè el cel mai no és blau del tot i no hi ha felicitat completa, i el dia que sigui així la vida haurà perdut  part de la seva salsa,  barreja de pors i desitjos.

Però no estic escrivint per parlar del meu canvi. El Banc de Sabadell de moment no és el meu banc, per tant, això ara no toca.

Vull escriure sobre la fidelitat. Diuen els que em coneixen que sóc fidel als meus amics i torno a confessar, avui és dia de confessions - aprofito que no tenim Papa a Roma per emprar aquests sagrament públicament sense por de represàlies – que ho faig instintivament i que per instint, escolto i me’n preocupo i hi estic amatent quan sé que més ho necessiten. He après en pròpia carn que el suport dels amics és imprescindible en moments baixos, de moral baixa i baixa autoestima. Potser per això m’hi aboco sense condicions.

No dic tot això pel meu propi enaltiment perquè el mèrit de la fidelitat es veuria compensat i descompensat pel de la vanitat. Ho dic per explicar que ara mateix tinc un amic en hores baixes. És un amic que incomptables vegades m’ha confortat, m’ha alliberat, m’ha fet feliç i sobretot m’ha fet sentir que no estava sola, perquè el meu sentiment era compartit per una gran multitud.  És un amic que no és un de sol, sinó uns quants, normalment són onze, però a darrere n’hi ha uns altres onze i bastants més que no llueixen samarreta. Un quants milions sospiren pel meu amic i respiren amb el seu aire. Són d’aquí, del nostre país i molts cops identifiquen una cosa amb l’altra, un equip amb un país, però què hi fa la confusió si així l’amor pel país s’intensifica en qualitat i quantitat? També n’hi ha una legió arreu, al país del costat, a Europa, a Àfrica i al món sencer, que el segueixen.

Que tants i tants es preocupin per ell no és gratuït. L’amic, que no és un sinó onze que corren, s’ha guanyat a pols que se l’estimin perquè ens ha fet gaudir com ningú i com mai i molts cops ha fet realitat els nostres desitjos.

L’amic, que és humà, i que ens ha donat tantes alegries, ara ens necessita. Necessita el nostre suport incondicional, els nostres ànims i el nostre alè per encoratjar-lo. No és just marxar del camp abans d’acabar el partit, quan van maldades, no ho és veure que perden i donar-ho tot per perdut, no diu gaire al nostre favor retirar-li la confiança, només en nom de la por a perdre el somni. Jo no ho faré igual que no voldria que m’ho fessin a mi. Els amics de veritat ho demostren en els moments difícils i aquest n’és un, i el que més dol dels amics és que deixin d’estimar-te quan ho han fet intensament.

Visca els meus amics! I els vostres! I visca el Barça!!!

Si us plau!

Amic estimat que estima el seu país, i el meu i el vostre

CORRUPTA

 

Fa dies que sento parlar de la corrupció i passa que quan una paraula arriba molt sovint a la meva oïda, no ho puc evitar, l’he de veure escrita al paper. Ja ho sé, la majoria en tenen prou amb parlar-ne, però jo no, jo necessito contemplar-ne la grafia.

Sense exigir-me d’estar-hi gaire atenta, adverteixo que la paraula va sovint de bracet amb la política i ja quasi em retiro perquè jo, en política, sóc una neòfita. Tot just vaig començar a interessar-me’n l’agost passat, tot esperant setembre. I no va ser per la política, sinó pel país i el seu avenç cap a la llibertat.

Com que no m’agrada rendir-me a la primera, faig un pas més i cerco en diferents llocs l’etimologia de la paraula corrupció. Sembla que és una paraula que representa diferents significats, però el que em coincideix en tots és “trencar” i també “fer malbé” i “destruir”. Totes em serveixen per constatar la seva veracitat, perquè sí que la corrupció ha trencat l’economia, ha fet malbé el món i ha destruït la confiança en els poders públics.

I em quedaria aquí si no fos que ampliant el meu camp visual veig que en l’índex de continguts de la viquipèdia hi ha una llarga llista de corrupcions: corrupció urbanística, corrupció sexual i moral, corrupció esportiva, corrupció empresarial, corrupció bancària, corrupció policial, corrupció estructural,... fff! corrupció miris on miris... fff! fff! fff!

Em miro els meus amics, els meus pares, els meus fills, són corruptes? Em miro a mi mateixa, sóc corrupta? M’atabalo i dubto de tothom al meu voltant, La confiança destruïda es dilata indefinidament i tothom és susceptible de corrompre’s. O no?

D’entrada el poder, gran o petit, ja sembla un bon esquer per fer caure en el parany i em venen al cap aquells refranys “l’ocasió fa el lladre” o bé “qui oli remena, els dits se n’unta”. Però de veritat que tothom té un preu? De debò que posar la mà a la caixa és el que fa la meitat del país, mentre l’altra meitat en paga les conseqüències? Ens volen fer creure que això és el més normal del món i que qui no se’n aprofita és tonto. I ho deu ser normal, quan els corruptes es passegen per la neu i per on els hi convé amb total impunitat i la cara ben alta. Perquè sense comptar-ho, ja va quedar clar que jo no sóc de nombres, si tots els corruptes traguessin de les seves descomunals i desaprensives butxaques el que han robat, ni el nostre país petit, ni el del costat, més gran, no patirien la desmoralització ni l’agonia que estan patint en aquests moments.

Torno a treballar després de quinze dies de baixa. En quinze dies sembla que el món s’hagi capgirat i els corruptes del nostre món més proper s’hagin reproduït com bolets verinosos en un sòl en descomposició. També uns cossos originats a l’espai anomenat meteorits incontrolables han sorprès els científics i sobretot les mil dues-centes persones que n’han patit les conseqüències. Em demano si, com a fenòmens generats al cel, no hauran estat un càstig per fulminar la corrupció i els corruptes, i en el seu descontrol s’han equivocat de latitud i han caigut a l’altre extrem del continent. Total, des de tant amunt ha de ser ben difícil distingir-ho.

M’assec a la meva cadira i en tocar el primer bitllet, em tornen els refranys a la memòria: untar-me els dits? ocasió? I no en tinc cap dubte: fa falta alguna cosa més per ser corrupta.

        I NO TINC IMATGE PER IL·LUSTRAR-HO. N'HI HA TANTES...

TEMPUS FUGIT*, O NO

                                     

Aquest no és un relat d'autoajuda, només és la meva percepció 

del pas del temps i els meus tràfecs per alentir-lo. 

Sempre m’ha inquietat la percepció relativa, o potser subjectiva, del pas del temps. I no em posaré ara a analitzar la teoria de la relativitat perquè, com ja ha quedat clar, jo no sóc de nombres ni de ciència. Amb tot, segurament que la teoria d’Einstein hi té alguna cosa a veure amb la meva preocupació.

El primer any més llarg de la meva vida m’arriba a la memòria en forma de calendari. Sí, un calendari, aquella mena de bloc amb una il·lustració vistosa i sis fulls a la part de baix, que s’anaven arrencant a mesura que passaven els mesos de dos en dos. Llavors eren tots així. El meu, el de l’any 62, sempre he pensat que no va durar un any, sinó un temps indefinit molt i molt llarg. Sempre que aixecava la vista –en aquella època jo era una nana- veia aquell camp daurat i aquells feixos d’espigues que un pagès anava arreplegant, semblava, sense pressa. Era gentilesa d’una marca d’adobs per a la terra i crec que, encara que de pagesos ara n’hi ha pocs, mig món li estaria agraït si en tornés a obsequiar, perquè actualment, el calendari regalat és objecte de desig no consumat i motiu de desengany per qui es queda sense a final d’any.

Vaig al temps i em deixo de calendaris perquè, sense adonar-me'n, se m’acaba d’escapar el temps parlant d’un any que va ser etern.

Recordo que després del 62 els anys van anar passant més de pressa, potser perquè en comparació amb aquell, mai cap no arribaria a ser tan llarg. Però no només això. Abans els anys es veien passar i un tenia temps d’esperar que arribés tal dia. Ara ens plantem de dilluns a divendres en un sospir i aquest any mentre pensava que havia de guarnir la casa per Nadal em van passar les festes.

Per què una hora a la feina no corre igual que una hora xerrant amb un amic, amb una persona estimada...? I no ho dic perquè l’hora a la feina transcorri lenta, no. És més aviat al revés: l’hora a la feina és d’una rutina trepidant que passarà tan ràpid com l’hora següent o l’hora anterior. En canvi, l’hora de l’amic és un temps assaborit a petits glops, el qual intentem perllongar en la mesura que podem, sabent que els seus efectes aniran més enllà del temps de trobada.

El temps a l’hospital acompanyant un malalt és etern i a la vegada massa breu si sabem que el malalt no tornarà a gaudir del temps, ni per a ell ni amb nosaltres.

Si perdem un ésser estimat el temps s’atura. Ni passa ni deixa de passar. El pensament i els sentiments retrocedeixen en el temps per aferrar-se a aquell gest, aquella paraula, aquella imatge que mai més no tornarem a percebre en temps real. Simultàniament la vida ens obliga a mirar endavant i a seguir cremant un temps que ens agradaria destruir per implacable i per no haver-se aturat quan ho havia de fer. Serà el temps també  qui,  amb el seu pas molt lent, però aparentment regular, tindrà un efecte balsàmic sobre l’enyor i la tristesa i anirà posant capes d’amortiment  damunt la pèrdua que ens havia deixat ancorats en un  punt sense retorn.

Tocant al meu tema preferit, diré que la vida viscuda i els esculls superats a vegades a batzegades, a vegades, poques, suaument, em semblen transcorreguts en un instant si ho comparo amb el que trigarà en arribar el 2014 quan decidirem allò que sí o sí, que sí que sí, que si més sí, tenim dret a decidir. I és que les amenaces, d’intervenció i d’altres, la españolización, l’incumpliment del dèficit, la consulta il·legal i els tancs i els conductors dels tancs que tenen tanta ànsia, a vegades fan riure, però d’altres fan imaginar un camí llarg i costerut.

El temps propi que semblàvem controlar de ple ens rellisca dels dits quan arriben els fills. Ja no tens temps. El teu és el temps dels fills. Els seus horaris, el seu ritme, les seves necessitats, els seus malestars de nit quan són petits, el teu malestar de nit quan són grans, a vegades també, de dia... Sense esma i sense temps et resignes a la conclusió que s’ha acabat el temps per a tu, tot i que el dia continuï tenint vint-i-quatre hores.

I de mica en mica o de sobte... els fills se’n van. El seu temps i manca de temps molt aviat passarà a ser irremeiablement d’un altre, perquè a la vida tot és cíclic, que ja ho deia Nietzsche en el seu Etern retorn.

Quan tens tot el dia, o quasi, per a tu, et pots quedar esmaperdut, atordit o perplex, que encara que sembli que no, són tres estats molt diferents. Ara és l’hora de córrer perquè a aquestes alçades segur que mitja vida ja t’haurà passat i no hi ha temps per perdre. Aquell somni que sempre has portat a dins, el petit pas que mai no t’has atrevit a fer, el desig, sexual o no, que t’has reprimit tantes vegades, el passatge per l’avioneta que t’ha de permetre volar... No perdis ni un minut que si mitja vida t’ha passat volant, la que et queda la faràs en coet supersònic. Et recomano obrir bé els ulls  i respirar fondo perquè suposo que no et voldràs perdre el paisatge, oi?

* Locució llatina que significa: el temps s’escapa.