Segurament sóc d’idees fixes.
Ara que en queda constància escrita me’n vaig adonant. Quan començo a escriure
sobre un tema, no ho puc fer només una vegada, sinó que persevero fins a fer-me
pesada. El pitjor de tot és que no tinc una idea fixa i només una. El pitjor és
que vaig agafant-ne de noves i mai no abandono les que ja tenia en ment.
Vaig començar a parlar de Catalunya i la independència el mes d’agost
passat i no n’he deixat de parlar. El mateix em passa amb la crítica social i
política. Encara és hora que em tranquil·litzi i la deixi passar, però com es
fa això? Que potser algun dels assumptes que he criticat s’ha solucionat? No i
no, i han anat a pitjor.
L’altre dia vaig escriure sobre un amic que tenia i ara tinc el cuquet
que em diu que n’he de tornar a parlar. Total, que m’aferro entre unes i altres
idees fixes i m’hi aferro fort perquè penso que la solidesa de les idees és
l’únic que tinc per fer front a la lleugeresa del temps que no s’atura. El
temps fugisser s’escapa com aquelles bromes àgils poca-cosa, que jo tant
estimo, a qui la marinada s’emporta allà on vol sense trobar-hi oposició, o com
l’aigua que se’ns escola entre els dits sense cap possibilitat d’aturar-la.
Tota aquesta marrada* per acabar parlant del Barça. Si la felicitat té cara, és
la dels culés el dimecres passat, l’endemà del Barça- Milan. Somriures creuats,
mirades de complicitat i converses entusiastes. Fins em va sembla que el meu
cotxe petit em feia l’ullet quan el vaig anar a buscar l’endemà al matí. Dia
lluminós, carretera més ampla, horitzó seductor... I no m’agrada el futbol!
El més difícil havia estat possible. Un miracle? Doncs, si
els miracles són qüestió de fe, potser sí. Ja ho diuen, la fe mou muntanyes,
però jo em pregunto: com es mouen les muntanyes? Perquè si guanyar el Milan era
moure una muntanya, aquesta la vam moure entre tots. Sense nosaltres i el
nostre alè, la muntanya hauria romàs immòbil. Ara, escalar la muntanya i fer el
cim, això, això ho va fer el Barça.
Beneit sigui! Fa miracles, fa el cim, ens fa feliços.
*
Fer marrada: fer una volta per arribar a lloc. Res a veure amb la primera idea
que suggereix aquesta paraula, bonica, però poc coneguda.
.jpg) |
| Amics que comencen a fer el cim, després que es mogués la muntanya |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada