diumenge, 10 de març de 2013

TINC UN AMIC



 
Confesso amb una certa vergonya que no vaig interessar-me pel futbol fins l’any 2009, quan el Barça va començar a guanyar partits, lligues i copes.

L’any 2009 va ser l’any del meu canvi. Vaig aficionar-me al futbol, al Barça, vaja. Vaig fer un viatge a la Normandia que em va portar a unes reflexions sobre la mort,  sobre les guerres i sobre l’absurditat dels morts a les guerres que, ho confesso també amb vergonya, mai no havia encarat. També vaig alliberar-me d’uns certs lligams i vaig començar a entrebancar-me amb uns altres, perquè el cel mai no és blau del tot i no hi ha felicitat completa, i el dia que sigui així la vida haurà perdut  part de la seva salsa,  barreja de pors i desitjos.

Però no estic escrivint per parlar del meu canvi. El Banc de Sabadell de moment no és el meu banc, per tant, això ara no toca.

Vull escriure sobre la fidelitat. Diuen els que em coneixen que sóc fidel als meus amics i torno a confessar, avui és dia de confessions - aprofito que no tenim Papa a Roma per emprar aquests sagrament públicament sense por de represàlies – que ho faig instintivament i que per instint, escolto i me’n preocupo i hi estic amatent quan sé que més ho necessiten. He après en pròpia carn que el suport dels amics és imprescindible en moments baixos, de moral baixa i baixa autoestima. Potser per això m’hi aboco sense condicions.

No dic tot això pel meu propi enaltiment perquè el mèrit de la fidelitat es veuria compensat i descompensat pel de la vanitat. Ho dic per explicar que ara mateix tinc un amic en hores baixes. És un amic que incomptables vegades m’ha confortat, m’ha alliberat, m’ha fet feliç i sobretot m’ha fet sentir que no estava sola, perquè el meu sentiment era compartit per una gran multitud.  És un amic que no és un de sol, sinó uns quants, normalment són onze, però a darrere n’hi ha uns altres onze i bastants més que no llueixen samarreta. Un quants milions sospiren pel meu amic i respiren amb el seu aire. Són d’aquí, del nostre país i molts cops identifiquen una cosa amb l’altra, un equip amb un país, però què hi fa la confusió si així l’amor pel país s’intensifica en qualitat i quantitat? També n’hi ha una legió arreu, al país del costat, a Europa, a Àfrica i al món sencer, que el segueixen.

Que tants i tants es preocupin per ell no és gratuït. L’amic, que no és un sinó onze que corren, s’ha guanyat a pols que se l’estimin perquè ens ha fet gaudir com ningú i com mai i molts cops ha fet realitat els nostres desitjos.

L’amic, que és humà, i que ens ha donat tantes alegries, ara ens necessita. Necessita el nostre suport incondicional, els nostres ànims i el nostre alè per encoratjar-lo. No és just marxar del camp abans d’acabar el partit, quan van maldades, no ho és veure que perden i donar-ho tot per perdut, no diu gaire al nostre favor retirar-li la confiança, només en nom de la por a perdre el somni. Jo no ho faré igual que no voldria que m’ho fessin a mi. Els amics de veritat ho demostren en els moments difícils i aquest n’és un, i el que més dol dels amics és que deixin d’estimar-te quan ho han fet intensament.



Visca els meus amics! I els vostres! I visca el Barça!!!

Si us plau!

Amic estimat que estima el seu país, i el meu i el vostre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada