Aquest és el relat que es va publicar al número 35 de La Lluna en un Cove http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/, ara fa un any. He de confessar que després de veure'l publicat no me'l vaig llegir gaire més perquè jo mateixa em vaig espantar del que havia escrit. Ara, al número 45, la il·lustradora Laura Relea va escollir il·lustrar-lo. Realment, el seu dibuix espaordeix més que el mateix relat, fins i tot abans de llegir-lo. S'ha de saber mirar, però. Potser per això m'he decidit a penjar-lo, perquè em meravella com un dibuix aparentment tan senzill, pot expressar tant.
La Laura Relea té un bloc, conjuntament amb unes companyes, sobre teràpies alternatives, http://www.lasalaenblanc.blogspot.com/ que val la pena visitar i té intenció d'obrir-ne un amb les seves il·lustracions. Ja en donaré notícia quan ho faci.
A la Plaça del Vent, una nena s’agafa fort a la mà de
la seva mare, que escorcolla el seu voltant aliena als temors de la seva filla.
Aquesta, entre admirada i esporuguida, veu com es van acostant els gegants i
malgrat que ja sap que son de cartró, no pot evitar torbar-se davant la
imponent presència dels Gegants Pagesos.
Mai abans d’avui no havia vist res de
semblant ni en aquesta terra, ni en la seva ni enlloc. Ahir l’aigua queia a la
plaça com ploguda del cel, i tothom a sota xopant-se. Avui, una corrua de
ninots que li fan certa basarda, traspassa la plaça ballant i fins i tot li donen la mà. Alguns li recorden
els personatges dels contes que l’esperen a casa i que omplen de companyia el
seu petit i solitari món.
.../...
Quan es despertava després del primer
son i cridava la seva mare, mai no rebia
resposta. Al principi plorava amb desconsol. Més tard va adonar-se que per molt
que plorés la mare no vindria, senzillament perquè no hi era. I les llàgrimes
es van acabar.
No va saber mai on anava la mare. A
la primeria li preguntava, però ella li donava llargues amb qualsevol excusa o
s’hi enfadava, «que pesada que ets, nena». I va començar a pensar que
li feia nosa. Ja no l’abraçava com abans, ni se l’asseia a la falda i
l’amanyagava. Ara sempre tenia pressa i la pressa li semblava que era per
marxar lluny d’ella, com més aviat millor. També hagué d’acostumar-se a aquesta
buidor, no per habitual menys dolorosa.
Tenia sis anys i es deia Hanna. El
cabell, els ulls clars i les seves faccions palesaven el seu origen de més
enllà del Bàltic.
Feia tres anys que havien sortit amb
la seva mare de Letònia i després de passar per Madrid i Barcelona, havien
arribat a la ciutat, just quan la crisi començava a fuetejar el món occidental.
De les oportunitats de feina que la mare havia tingut fins aleshores, no en van
quedar sinó uns minsos estalvis per a sostenir-se uns mesos, i una decisió
ferma de continuar vivint amb el mateix nivell de vida que havia conegut aquí,
molt pel damunt del que tenia al seu país. Si això comportava fer un altre
tipus de feina, no seria pas primmirada. Era maca, amb un cos desitjable, li
constava, i també molt decidida... ningú no li havia de prendre el pel a ella,
es dediqués al que es dediqués.
Va aconseguir per a la Hanna plaça en un col·legi
del centre, «aquesta és la teva escola i jo ara me n’he d’anar». Tampoc això li va resultar
fàcil a la Hanna;
no era una nena que despertés simpaties fàcilment. Aparentment, res no la diferenciava
de les altres nenes, però el seu esguard desconfiat i recelós feia que companys i companyes no se li atansessin ni
poc ni molt.
Una nit, la seva mare va portar un
home a casa. Parlaven en letó, però la
Hanna va sentir que li deia “professor” en català, i li va
fer gràcia perquè ella coneixia molt bé el significat d’aquesta paraula. Gracia
i estranyesa alhora, de sentir-ho en boca de la mare, a qui mai no havia
sentit parlar una altra llengua que no
fos la seva, i també pel to burleta que emprava quan ho deia.
El professor era un home de mitjana
edat, a la Hanna
li va semblar amable. Ell li parlava en letó, només algunes paraules, no massa
clares, però ella les hi entenia. També en català, el mateix català hermètic dels
nens i les nenes del col·legi, que a ella se li feia tan difícil a vegades. Des
del començament es va interessar per les seves coses i sempre provava de fer-la
somriure.
Les visites es van anar repetint i
ell va agafar el bon costum de portar un conte a la Hanna, cada vegada que venia
amb la mare. Ells es tancaven a l’habitació i entre “professor” i “professor”
xerraven , reien, gemegaven i deixaven escapar el fum per sota la porta.
Per
a la Hanna
que, en l’experiència dels pocs anys, estava convençuda que els canvis a la
seva vida només s’hi produïen per empitjorar, la gentilesa del professor era
tota una novetat. Semblava que, per primera vegada en molt de temps, algú tenia
un detall amb ella. Una successió de detalls: li donava el conte, la pujava a
coll, li feia un petó...Li era amable.
Com que la relació es va perllongar, la Hanna es va anar fent la
seva petita-gran biblioteca de contes que, a part d’obrir-li els ulls a una
pila d’històries que mai no s’hauria imaginat, li desvetllava un sentiment
d’agraïment que, de mica en mica, es va anar transformant en un gran afecte pel
professor.
La seva mare, aprofitant que
s’entenien bé, sortia a vegades a mitja nit i s’estava un parell d’hores a
fora, tampoc no era qüestió de perdre poder adquisitiu perquè l’excel·lentíssim
professor s’hagués encapritxat d’ella.
I va arribar el moment que el
professor havia anat preparant a consciència. Una nit, en absència de la mare i
amb l’amabilitat habitual, va agafar un conte, el preferit de la Hanna, se la va asseure a
les cames i mentre amb una mà anava girant els fulls, amb l’altra li acariciava
la cara, el coll, l’esquena... Amb els ulls closos i els llavis mig oberts li
omplia la cara de petons. I la
Hanna estava contentíssima perquè «quina sort que algú m’estima». No era la mare, no eren els
companys, però era el professor, el seu professor que li portava un conte cada
dia. Enmig de l’alegria de la Hanna, el professor, cec de
lascívia i ja incapaç d’aturar aquell deliri, va continuar la seva comesa. Ella
reia i reia de les pessigolles que li feia i enmig de les rialles, es va girar
i se’l va mirar. El va veure aclucant els ulls, i també com un filet de saliva
li queia per la comissura de la boca. Espantada, va saltar a terra i va marxar
corrent. Però no va trigar ni un minut a tornar. Duia un mocador a la mà i,
sol·lícita i amoïnada, es va afanyar a eixugar-li la saliva , mentre li deia:
-Què et passa?
Què no et trobes bé, professor? Tens mal de cap? Ara vindrà la mama, no
pateixis. Ja me l’explicaràs un altre dia el conte.
Ell va estirar la mà per a tocar-li
la cara, però a l’atansar-s’hi, va veure aquells ulls verds, esbatanats, que
per primera vegada descobria confiats, sense recel. Va ser com si s’hagués
enrampat. Davant la mirada estorada de la Hanna, es va quedar quiet, com paralitzat,
després es va tapar la cara amb les dues mans i va començar a plorar com un
nen. Va recordar el nen que havia estat quan era com la Hanna, innocent, crèdul, net
de cor...era com ella i la mare l’acotxava. La seva veu, ressonant-li al fons
de la memòria, també li explicava un conte. «Déu meu! Com he arribat fins
aquí? M’he convertit en un monstre». Sense voler, van desfilar pel seu
davant un seguit d’imatges colpidores, escruixidores, potser definitives... que
havien marcat la seva existència, tal vegada excuses que empraria per exculpar-se
per les seves inclinacions...
La Hanna continuava dreta al seu davant,
perplexa per tot el que provava a endevinar, sense èxit, en la mirada del
professor, i per molt que si esforçava,
no aconseguia relacionar aquella escena amb
cap de les històries fantàstiques que, gràcies a ell, havia conegut.
Per fi, el professor s’aixecà
trontollant. Balbucejava unes paraules, una vegada i una altra:
-Sóc jo, sóc jo...,
sóc jo...
Va passar pel costat de la Hanna. Ella va somriure,
ignorant la tempesta.
-Sóc jo..., sóc
jo..., només jo en sóc el responsable...
La Hanna no va tornar a veure més el seu
professor, però durant un temps, cada setmana algú li va anar enviant un conte,
sense més informació del remitent que una targeta on tan sols hi deia
“gràcies”.
Sabia qui li enviava els contes,
també intuïa que no el veuria més. El que no entenia era perquè li donava les
gràcies.
.../...
La Hanna ja ha saludat a tots els Nanos, els
Nous i els Vells, i ara li sembla que són amics que coneix de tota la vida. Amb
una certa tristesa veu com es van allunyant i ella no els vol perdre. Corre al
seu darrere i la mare l’estira pel braç i la pren cap a la vora. Amb un dit als
llavis li ordena silenci i li assenyala un grup de gent que van darrere de la
corrua de ninots de cartró-pedra. La
Hanna se’ls mira bé a tots,
un a un. Van molt ben vestits i n’hi ha un que porta a la mà el que a ella li
sembla un bastó molt bonic, amb una empunyadura daurada, igual que la cadena
que duu al coll. De sobte, en un d’ells hi reconeix uns ulls i crida «Professor, professor!!». L’home es gira
dissimuladament, ha reconegut aquella veu, però no ho ha de demostrar, episodi
tancat, ara és un altre home. Ella no s’ho pensa dues vegades i corre cap al
seu professor. Se li abraça a les cames, el torna a cridar emocionada: «Professor!». El professor sent el
contacte d’aquells bracets al seu cos, altre cop s’enrampa i sent com
l’electricitat li recorre tot el cos,
fins a la punta dels cabells. El circuit torna a funcionar. La puja a coll i
l’omple de petons, mentre mira de reüll al seu voltant. La mare, entre la
gentada, mira cap una altra banda i pensa que potser l’impresentable professor,
que un dia va desaparèixer sense acomiadar-se, ara se’n tornarà a afal·lerar i
li permetrà millorar el seu nivell d’ingressos.
La Hanna somriu feliç. Ha recuperat l’única
persona amable que ha conegut en la seva curta vida.
Autora: Laura Relea |