No m’agrada el
futbol i, amb tot, m’agrada el Barça, m’encanta, em fa feliç. No obstant no
vull dir que sóc culé perquè no voldria que se m’encomanessin les penes
d’aquest gran col·lectiu que s’estén pel meu país petit i també nord, nord enllà,
pels mars del sud i per la ruta de les espècies, pel continent que espera sota
el Mediterrani i pel de l’altra banda de l’Atlàntic.
I no voldria, no
perquè no m’agradin els grups. Hi ha molt de positiu en la pertinença a un grup
i potser quan aquest és tan potent, encara més, perquè hi ha moments que
gràcies a l’ídol que agrupa i al seu bon fer, gent del món sencer s’agermana.
Ho fa obviant diferències d’edat, de sexe, de llengua, de color de la pell, de
classe social, d’ideologia política... Tots a la una amb la paraula clau:
BARÇA! En directe o a través del televisor de casa o del bar, de l’iPad, del
mòbil, de l’ordinador o de la pantalla gegant que instal·la l’ajuntament a la
plaça major. Amb la ràdio anant en cotxe o quan no hi ha senyal, a dins de la
font o fora, amb cava o amb cervesa, què hi fa? Som tan feliços i estem tant
contents que res no enterboleix la nostra alegria.
I què passa quan el
Barça perd? Tristos, no cal dir-ho, amb cara de pomes agres i que ningú no ens
trenqui la girada perquè podem mossegar. Fins i tot un adoloriment muscular i
ossi, digne de la combinació més severa d’artritis i fibromiàlgia ens envaeix
el cos de dalt a baix. Però i la memòria? Perdem la memòria o bé la que ens
queda és tan memòria de peix que el darrer partit jugat i guanyat queda massa
lluny per recordar-lo? Ni aquest, ni les desenes que se n'han guanyat, només en
aquesta lliga serveixen per desintegrar la nostra por.
Aleshores
critiquem, censurem, desaprovem, som tècnics, tàctics i experts en alineació,
moviments i detecció d’errades dins del camp. Diem frases com “ virtualment
eliminat”, “potser sí, fin de ciclo”,
“aquest Barça fa temps que s’aguanta pels pèls” i altres bajanades que
prefereixo no retenir perquè el meu enuig sí que superaria llavors el de suportar
una derrota. Exigim dimissions, tallem caps, demanem per Déu nous fitxatges que
ens treguin del pou en el que hem caigut a pic des que l’adversari s’ha avançat
i ha fet el primer gol. Tots dins del pou i el Barça jugant sol sobre el camp,
perquè l’esperit dels culés, que l’havia d’acompanyar sempre, s’ha precipitat
vers el més pregon dels abismes.
A vegades amb un
sol desencís en tenim prou per pensar
que el vaixell s’enfonsa i perdre la confiança en els nostres aguerrits
mariners. Sembla com si Calipso, Circe i lotòfags, trobats en el camí per Ulisses en l’Odissea,
s’haguessin posat d’acord en fer-nos perdre la memòria a tots. Si els
desencisos són dos, volem esquinçar-nos les vestidures i amb tres, ens cremem
com bonzes al mig del carrer.
És aquesta la part
dels culés que no m’agrada. Perdre la memòria dels grans moments en un instant
i la confiança que semblava tan ferma, en un sol contratemps.
M’agraden molt els
tests facilets que hi ha a les revistes de la perruqueria. És l’únic que
aconsegueixo llegir sense irritar-me. Amb una mica de vista a l’hora de
respondre les preguntes, em donen un excel·lent resultat per aixecar-me
l’autoestima: sóc seductora, tinc la mà trencada en economia familiar, sóc gran
amiga dels meus amics i estic preparada per trobar una feina que em realitzarà
i em farà molt feliç.
Com que em sembla
que ja sé de quina manera s’han d’esquitllar les preguntes, n’he muntat un per
provar-me a mi mateixa fins a quin grau puc prometre amor etern al Barça. Són
preguntes més fàcils que les de les revistes, perquè en totes hi ha una
comparació que il·lustra la pregunta. - Tinc memòria de peix?
- He gaudit com un nen moltes vegades?
- Sóc fidel com un gos?
- Porto bé que em retirin la confiança atorgada, com si ja no fos apta?
- He de posar la mà a la llaga com Sant Tomàs, per creure?
- Vull matar fins i tot els meus fills quan perden, talment una mare espartana?
- Crec en els miracles, com el de la multiplicació dels pans i els peixos?
- Tenim el millor jugador del món, com Messi per exemple?
- Crec que els alemanys són superiors, també en futbol? I no diré en què més.
- El Barça forma part de les coses que em fan feliç, com llegir un bon llibre, escriure una història, picar l’ullet a un núvol o tenir recurrentment el mateix somni des del passat 11 de setembre?
No
dono les meves respostes aquí perquè de la meva intimitat ja en vaig escriure
prou l’últim dia. El test és meu, però el regalo per si algú es vol posar a
prova.
Vinga
va, que només són quatre gols. Si remuntem, millor, però sinó... Visca el
Barça! per favor. I per sempre.
