dissabte, 27 d’abril de 2013

VIRTUALMENT ELIMINAT?



No m’agrada el futbol i, amb tot, m’agrada el Barça, m’encanta, em fa feliç. No obstant no vull dir que sóc culé perquè no voldria que se m’encomanessin les penes d’aquest gran col·lectiu que s’estén pel meu país petit i també nord, nord enllà, pels mars del sud i per la ruta de les espècies, pel continent que espera sota el Mediterrani i pel de l’altra banda de l’Atlàntic.

I no voldria, no perquè no m’agradin els grups. Hi ha molt de positiu en la pertinença a un grup i potser quan aquest és tan potent, encara més, perquè hi ha moments que gràcies a l’ídol que agrupa i al seu bon fer, gent del món sencer s’agermana. Ho fa obviant diferències d’edat, de sexe, de llengua, de color de la pell, de classe social, d’ideologia política... Tots a la una amb la paraula clau: BARÇA! En directe o a través del televisor de casa o del bar, de l’iPad, del mòbil, de l’ordinador o de la pantalla gegant que instal·la l’ajuntament a la plaça major. Amb la ràdio anant en cotxe o quan no hi ha senyal, a dins de la font o fora, amb cava o amb cervesa, què hi fa? Som tan feliços i estem tant contents que res no enterboleix la nostra alegria.

I què passa quan el Barça perd? Tristos, no cal dir-ho, amb cara de pomes agres i que ningú no ens trenqui la girada perquè podem mossegar. Fins i tot un adoloriment muscular i ossi, digne de la combinació més severa d’artritis i fibromiàlgia ens envaeix el cos de dalt a baix. Però i la memòria? Perdem la memòria o bé la que ens queda és tan memòria de peix que el darrer partit jugat i guanyat queda massa lluny per recordar-lo? Ni aquest, ni les desenes que se n'han guanyat, només en aquesta lliga serveixen per desintegrar la nostra por.

Aleshores critiquem, censurem, desaprovem, som tècnics, tàctics i experts en alineació, moviments i detecció d’errades dins del camp. Diem frases com “ virtualment eliminat”, “potser sí, fin de ciclo”, “aquest Barça fa temps que s’aguanta pels pèls” i altres bajanades que prefereixo no retenir perquè el meu enuig sí que superaria llavors el de suportar una derrota. Exigim dimissions, tallem caps, demanem per Déu nous fitxatges que ens treguin del pou en el que hem caigut a pic des que l’adversari s’ha avançat i ha fet el primer gol. Tots dins del pou i el Barça jugant sol sobre el camp, perquè l’esperit dels culés, que l’havia d’acompanyar sempre, s’ha precipitat vers el més pregon dels abismes.

A vegades amb un sol desencís en tenim prou  per pensar que el vaixell s’enfonsa i perdre la confiança en els nostres aguerrits mariners. Sembla com si Calipso, Circe i lotòfags,  trobats en el camí per Ulisses en l’Odissea, s’haguessin posat d’acord en fer-nos perdre la memòria a tots. Si els desencisos són dos, volem esquinçar-nos les vestidures i amb tres, ens cremem com bonzes al mig del carrer.

És aquesta la part dels culés que no m’agrada. Perdre la memòria dels grans moments en un instant i la confiança que semblava tan ferma, en un sol contratemps.

M’agraden molt els tests facilets que hi ha a les revistes de la perruqueria. És l’únic que aconsegueixo llegir sense irritar-me. Amb una mica de vista a l’hora de respondre les preguntes, em donen un excel·lent resultat per aixecar-me l’autoestima: sóc seductora, tinc la mà trencada en economia familiar, sóc gran amiga dels meus amics i estic preparada per trobar una feina que em realitzarà i em farà molt feliç.

Com que em sembla que ja sé de quina manera s’han d’esquitllar les preguntes, n’he muntat un per provar-me a mi mateixa fins a quin grau puc prometre amor etern al Barça. Són preguntes més fàcils que les de les revistes, perquè en totes hi ha una comparació que il·lustra la pregunta.



  1. Tinc memòria de peix?
  2. He gaudit com un nen moltes vegades?
  3. Sóc fidel com un gos?
  4. Porto bé que em retirin la confiança atorgada, com si ja no fos apta?
  5. He de posar la mà a la llaga com Sant Tomàs, per creure?
  6. Vull matar fins i tot els meus fills quan perden, talment una mare espartana?
  7. Crec en els miracles, com el de la multiplicació dels pans i els peixos?
  8. Tenim el millor jugador del món, com Messi per exemple?
  9. Crec que els alemanys són superiors, també en futbol? I no diré en què més.
  10. El Barça forma part de les coses que em fan feliç, com llegir un bon llibre, escriure una història, picar l’ullet a un núvol o tenir recurrentment el mateix somni des del passat 11 de setembre?



No dono les meves respostes aquí perquè de la meva intimitat ja en vaig escriure prou l’últim dia. El test és meu, però el regalo per si algú es vol posar a prova.



Vinga va, que només són quatre gols. Si remuntem, millor, però sinó... Visca el Barça! per favor. I per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada