Fa dies que sento parlar de la corrupció i passa que quan una paraula arriba molt sovint a la meva oïda, no ho puc evitar, l’he de veure escrita al paper. Ja ho sé, la majoria en tenen prou amb parlar-ne, però jo no, jo necessito contemplar-ne la grafia.
Sense exigir-me d’estar-hi gaire atenta, adverteixo
que la paraula va sovint de bracet amb la política i ja quasi em retiro perquè
jo, en política, sóc una neòfita. Tot just vaig començar a interessar-me’n
l’agost passat, tot esperant setembre. I no va ser per la política, sinó pel
país i el seu avenç cap a la llibertat.
Com que no m’agrada rendir-me a la primera, faig un
pas més i cerco en diferents llocs l’etimologia de la paraula corrupció. Sembla
que és una paraula que representa diferents significats, però el que em coincideix
en tots és “trencar” i també “fer malbé” i “destruir”. Totes em serveixen per
constatar la seva veracitat, perquè sí que la corrupció ha trencat l’economia,
ha fet malbé el món i ha destruït la confiança en els poders públics.
I em quedaria aquí si no fos que ampliant el meu
camp visual veig que en l’índex de continguts de la viquipèdia hi ha una llarga
llista de corrupcions: corrupció urbanística, corrupció sexual i moral,
corrupció esportiva, corrupció empresarial, corrupció bancària, corrupció
policial, corrupció estructural,... fff! corrupció miris on miris... fff! fff!
fff!
Em miro els meus amics, els meus pares, els meus
fills, són corruptes? Em miro a mi mateixa, sóc corrupta? M’atabalo i dubto de
tothom al meu voltant, La confiança destruïda es dilata indefinidament i tothom
és susceptible de corrompre’s. O no?
D’entrada el poder, gran o petit, ja sembla un bon
esquer per fer caure en el parany i em venen al cap aquells refranys “l’ocasió
fa el lladre” o bé “qui oli remena, els dits se n’unta”. Però de veritat que
tothom té un preu? De debò que posar la mà a la caixa és el que fa la meitat
del país, mentre l’altra meitat en paga les conseqüències? Ens volen fer creure
que això és el més normal del món i que qui no se’n aprofita és tonto. I ho deu
ser normal, quan els corruptes es passegen per la neu i per on els hi convé amb
total impunitat i la cara ben alta. Perquè sense comptar-ho, ja va quedar clar
que jo no sóc de nombres, si tots els corruptes traguessin de les seves descomunals
i desaprensives butxaques el que han robat, ni el nostre país petit, ni el del
costat, més gran, no patirien la desmoralització ni l’agonia que estan patint
en aquests moments.
Torno a treballar després de quinze dies de baixa.
En quinze dies sembla que el món s’hagi capgirat i els corruptes del nostre món
més proper s’hagin reproduït com bolets verinosos en un sòl en descomposició. També uns cossos originats
a l’espai anomenat meteorits incontrolables han sorprès els científics i
sobretot les mil dues-centes persones que n’han patit les conseqüències. Em
demano si, com a fenòmens generats al cel, no hauran estat un càstig per
fulminar la corrupció i els corruptes, i en el seu descontrol s’han equivocat
de latitud i han caigut a l’altre extrem del continent. Total, des de tant
amunt ha de ser ben difícil distingir-ho.
M’assec a la meva cadira i en tocar el primer
bitllet, em tornen els refranys a la memòria: untar-me els dits? ocasió? I no
en tinc cap dubte: fa falta alguna cosa més per ser corrupta.
I NO TINC IMATGE PER IL·LUSTRAR-HO. N'HI HA TANTES...
