Divendres
passat vaig presentar el meu darrer llibre, “Camins de pedra”, al poble
d’Arbolí. Com és? —em preguntaven— Si és un poble molt
petit... Els pobles, com tot en la vida, no s’haurien de mesurar per la quantitat,
sinó per la qualitat, en aquest cas dels seus habitants.
Hi vaig presentar
el llibre perquè un dels relats que el composen té com protagonistes dos nois
d’Arbolí i, si bé l’acció transcorre a Occitània —el relat en qüestió es titula
“Oc”—, Arbolí és sempre present en el record d’un dels personatges. I ja sabem
que tan importants com les accions són els pensaments. Sovint, més i tot. Amb
tota la recerca que vaig haver de fer i amb tot el que em vaig inventar, què
menys que anar-ho a ensenyar als seus veïns!
|
Aquest! |
El poble em va
sorprendre gratament. Sorprendre perquè quan l’albires pràcticament ja hi ets. Gratament perquè el paisatge que l’emmarca pel darrere,
sumat a l’arbreda exuberant que l’envolta, donen la raó a l’origen del seu nom,
en altre temps Herbulino, ara Arbolí, tothora arbres.
Vaig tenir
l’honor d’obrir els actes de la seva festa major i m’hauria agradat fer-hi una
passejada més llarga amb llum de dia. Aquest any LA DEVESA, l’Associació
Cultural d’Arbolí, havia convocat el “1r concurs de carrers engalanats” i crec
que, qui més qui menys, s’hi va aplicar a fons perquè quan vam arribar tothom
estava ben enfeinat sense notar, semblava, la fresca dels seus 714 metres
d’altitud que als forasters ens va sorprendre, no tan gratament. No sé si la consigna
era fer un guarniment sostenible, però de tot el que s’hi veia, poques coses
semblaven acabades de comprar: plantes, filats, verdures, fruites, flors
seques, mobles vells, artesania i andròmines diverses, segurament tretes de les
golfes de les cases. I tot, sense saber què escollir de tan bonics i
imaginatius com anaven quedant els diferents espais.
|
Potser no caldria dir-ho, però les flors tendres
no formen part del concurs |
A l’hora de la
presentació, una munió d’arbolinencs s’aplegà al voltant de l’acte.
Trobar-me’ls tan a prop em va fer sentir acollida. En realitat van ajuntar-se
tots a la placeta de l’església de Sant Andreu, arrecerats cap a mi, perquè era
el punt on hi tocava menys l’aire, que en aquells moments, les vuit del vespre,
ja rascava, calava, amarava i tots els sinònims de fred intens que se li
vulguin aplicar seran bons. Jo, com digna incauta que ve de fora, portava tres
capes de roba, però si n’hagués portat vuit haurien fet el mateix efecte perquè
era roba d’estiu sense cap virtut per guardar d’aquell fred; les meves
companyes lectores havien tingut més vista que jo i anaven més ben equipades.
Els veïns anaven, la majoria, amb parques i anoracs i fins i tot, un em va dir
que allí ni en ple estiu, les guarden a l’armari, perquè els vespres també poden
ser molt freds. Malgrat el fred, i això encara té més mèrit, escoltaven amb
gran atenció, tant les meves explicacions, com els fragments del llibre que llegien
les lectores. Sense distreure’s amb el vol de cap mosca que, evidentment, si
les mosques venen amb la calor, a Arbolí no n’hi deu haver mai cap.
Un
maridatge amb vi del celler Burgos Porta de Poboleda va arrodonir l’acte, cosa
que tothom va agrair, fins i tot els quasi-abstemis com jo, perquè qualsevol
escalfor enmig d’aquella fredor s’agraïa infinitament. La meravellosa copa,
contenidora de l’elixir revifador, ens la vam poder emportar.
Encara quan, en
acabar, ja ens en anàvem vam poder veure tots els actes de la festa major
anunciats en diferents carrers del poble. Però no en un programa de paper, no
pas, sinó que cada acte estava anunciat representant-lo artísticament en un
espai concret. M’explico tan malament que, en aquest cas sí, una imatge valdrà
més que mil paraules.
|
Camins amb caminant |
|
I camins de pedra i llibres |
Viure en un poble
petit de forma permanent és una opció que segurament molts no escollirien. Jo
també soc de poble i no puc dir res perquè me’n vaig anar a la ciutat, tot i
que porto el meu poble al cor. Però potser per això, la meva mirada vers els
pobles com el meu i més petits sempre és afectuosa. Crec que la vida hi és més
dura, en general, i els recursos, més escassos, però això no impedeix que els
seus habitants siguin imaginatius i emprenedors i que sovint ho demostrin amb
les seves aportacions, en aquest cas, a la festa.
Em deixo la copa
a la vista. És buida, però sé que cada vegada que me la miri, recordaré Arbolí
com un moment dolç de la meva vida, de la qual ja me n’he begut més de dos
terços. Potser per això m’apassiono pel terç que, entre xarrups aspres i
dolços, encara em queda. O això espero.
Dono les gràcies
a la Meritxell, al Miquel Àngel, als arbolinencs que em van acompanyar i, només
faltaria! a les meves amigues lectores, Sònia, Montse i Elisabet. Arbolí, poble
petit, però eixerit. I inspirat!