DEFENSAR EL CATALÀ ÉS COSA NOSTRA

 

                                

Ja fa dies que vull comentar el llibre de l’Óscar Andreu, “Manual de defensa del català”, potser més pel decàleg que hi inclou, que pel llibre en sí. Llibre lleuger, d’humor, poc literari, molt llegible. Testimoni d’un català d’avis paterns espanyols que fins que no va sortir del seu barri als divuit anys es pensava que el català era una llengua que s’havia inventat la seva mare per parlar amb ell. Així ho deia ell en els seus monòlegs i així ho repeteix en el llibre.

La qüestió és que amagat en la part interior de la coberta hi ha un decàleg de defensa del català que no té pèrdua. Són deu afirmacions senzilles, però dignes de recordar perquè, renoi!, sovint sembla que haguem perdut la memòria de qui som, que ens faci vergonya ser-ho o que haguem de demanar permís per viure en català.

Som-hi amb el decàleg!

                                           I

La llengua pròpia dels territoris de parla catalana és (el nom ja en dona pistes) EL CATALÀ.

Doncs això! Clavat als països de parla anglesa, on la seva llengua és l’anglès. I per als de parla francesa, el francès. I per... Pensem-hi!

I quins són aquests territoris? Doncs el País Valencià, les Illes Balears, la franja de Ponent, el Principat d’Andorra, la Catalunya Nord, la Ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Carxe a la regió de Múrcia i... sí, també Catalunya! 

                                        II

El CATALÀ rep altres noms, depenent del lloc on es parli perquè és una llengua unida, diversa i vibrant.

Diu la IA que rep els noms de: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, alguerès, rossellonès, català de la Franja i sí! Català. Però, i això ja no ho diu l’IA, sinó jo, peti qui peti, tant si agrada com si no, TOT ÉS CATALÀ.

                                      III

Parlem CATALÀ perquè ens arrela al passat, ens connecta al present i ens projecta al futur, però sobretot perquè ens dona la gana.

Passat: Neix a l’Edat Mitjana, provinent del llatí, al segle XV té el seu màxim esplendor. Als segles XVI, XVII I XVII està en decadència i al segle XIX ressuscita amb la Renaixença.

Present: Ho he d’explicar? La situació que estem vivint ara, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari, és un llegat del franquisme i els seus hereus.

Futur: Com que la IA diuen que és el futur, suposo que també volem que parli català, no?

                                      IV

Parlem CATALÀ perquè és de justícia! Els drets lingüístics són drets humans.

Doncs deu ser la justícia que es passen pel forro la majoria dels jutges que operen a Catalunya els quals, mentre fan els judicis i dicten justícia en castellà, condemnen a mort el català.

                                      V

Si nosaltres no parlem CATALÀ, ningú el parlarà per nosaltres.

Explico una petita anècdota: Habitualment compro el pa en un forn de tota la vida de Tarragona. Progressivament tots els dependents han passat a ser sud-americans. Jo no canvio mai al castellà; ho dic a poc a poc, síl·laba per síl·laba, però intento per tots els mitjans  de mantenir el català. Darrera el taulell hi ha una noia que al parlar-li jo en català, també m’hi parlava ella. Frases senzilles. -Què volies?, Moltes gràcies!, El vols tallat?, Estic aprenent, Adeu, gràcies!- De sobte, un bon dia ja no el parlava gens. De bon rotllo, sempre de bon rotllo, li vaig preguntar:

-Ja no parles català?

-Es que ningú em parla en català -em va dir amb to planyívol.

M’hi vaig fixar i efectivament. Els client parlaven ja d’entrada en castellà, a ella i a tots els seus companys, i si alguns pocs començaven en català, a la seva resposta en castellà, ràpidament canviaven. Jo, per dins, m’estirava els cabells, em donava cops al pit i pensava: Però quin interès ha de tenir una persona a parlar una llengua que no és la seva i que li resulta difícil parlar-la, si els propis parlants d’aquesta llengua no la parlen?  

                                      VI

El bilingüisme social és una trampa dels que t’exigeixen que siguis bilingüe perquè així ells poden continuar sent monolingües.

No se m’havia ocorregut, però potser sí que aquest és l'objectiu dels ignorants retrògrades que consideren que l’única llengua digna del món és la seva i es neguen a aprendre’n qualsevol altra. 

                                      VII

Amagar-lo o renunciar a parlar el CATALÀ és fer-li la feina a Lluís XIV, a Felip V, a Franco, als seus hereus i als que durant més de tres segles han intentat esborrar-nos del mapa.

D’aquests, tots crien malves menys els hereus del franquisme. Vull dir-los una coseta: si la nostra llengua ha sobreviscut fins avui després de perseguir-la durant més de tres segles, no cal que us esforceu més per aniquilar-la perquè quan vosaltres (i jo) també crieu malves, el català subsistirà.

                                      VIII

Per què hauríem de gastar un sol cèntim en un negoci, plataforma, subscripció, partit o entitat que menysprea la llengua CATALANA?

Això no és nou, però... per què no ens hi mirem més a partir d’ara? Boicot a qui només té en compte els catalans per a fer negoci, sense respectar la nostra llengua i la nostra identitat!

 

                                      IX

Sense llengua perdem identitat, sense identitat perdem sobirania, i sense sobirania no som res.

O potser és al reves. Darrerament penso que ha estat l’intent fallit del procés d’independència allò que ha refredat la identitat i amb la identitat enfredorida tant se’ns en fot la nostra llengua. On punyeta són el milió i escaig de persones que es van manifestar durant set anys per la Diada Nacional de Catalunya? Tots parlen en castellà ara? Veig aquesta desafecció progressiva pel CATALÀ i no se m’ocorre res més.

                                       X

Compartim-lo, reclamem-lo, rebel·lem-nos! Parlem CATALÀ!

Diu l’Óscar que de tant en tant quedava amb la Carme Junyent i que un dia li va preguntar què els diria als parlants en català per redreçar la situació d’amenaça que patia la llengua. La resposta de la Carme va ser rasa i entenedora, però sobretot demolidora per la solució tan fàcil que proposava:

-Parleu-lo!

                       Ja ho sabem, parlem-lo!

 

           

     

M'HAN ESTAFAT?

 

                            

No ho sé. Un cop superada la vergonya -tan gran i tan ruc, que dèiem abans-, explicaré el que m’ha passat. Si algú em vol acompanyar en el sentiment, gràcies; si algú vol riure, que ho faci a la meva salut; si a algú li serveix la meva experiència, que li aprofiti.

Se’m va espatllar l’assecadora. El tambor no girava i vaig buscar el servei tècnic oficial de Brandt a Internet -on, si no? En vaig trobar uns quants que treballaven amb la marca. D’oficial, cap. Vaig escollir-ne un i vaig trucar. Molt amable, la senyora, que no parlava català, però m’entenia, va prendre nota i al cap d’un parell d’hores vaig rebre una trucada d’una veu més jove, també dona, tampoc parlava en català, també m’entenia; era per confirmar tot el que li havia dit a la primera. Tanta exquisidesa i detall només per prendre nota ja era sinònim d’haver-la encertat. Un parell d’hores més i em va trucar el tècnic per quedar. Simpàtic, accent caribeny, sense parlar català, però entenent-me -Soc una persona que no canvia al castellà, però em meravella veure com he rebaixat les meves exigències lingüístiques; ara ja em sento agraïda, només perquè m’entenen-. Després de treure la tapa del darrere de l’assecadora, em va mostrar que la corretja estava bé i em va dir que era una peça del motor el que s’havia de canviar, però que se l’havia d’emportar al taller perquè allí treballaven més bé els electrodomèstics. Que la reparació valia 168,19 i que n’hi havia d’avançar 50 de paga i senyal. Vaig haver de decidir ràpidament si li donava la meva assecadora a un desconegut, a més a més de donar-li 50 euros. Vaig dir-li que d’acord, vaig signar l’albarà i em va dir que en dos o tres dies ho tindríem.

      -Que estrany! –em va dir la mare quan va veure l’albarà- No hi ha l’adreça.

      -Ai, mama! Sempre buscant-li els tres peus al gat, tu.

Ja se sap que no ens agrada que ens facin dubtar d’allò que nosaltres mateixos ja no tenim clar.

      -No saps res de l’assecadora? – em va preguntar la veu de la consciència al cap de cinc dies.

      -No, demà trucaré -vaig respondre jo, la veu de la inconsciència.

I ara ve quan tothom pensa que l’assecadora ja l’he vist prou, oi? Doncs... un moment, no cal precipitar-se.

Truco i em diuen que falta una peça, que l’estan esperant i que en breu tindré l’assecadora a casa. L’atenció telefònica, ho repeteixo, una delícia; la dels missatges per WS també.

Dos dies més i em truquen per portar-me-la. És clar que sí, dona! No et calia patir. Ho vaig pensar per a mi; a la mare no li vaig dir res, que a mi no m’ha agradat mai que em diguessin “Veus? Ja t’ho deia” i penso que als altres, tampoc.

El noi porta l’assecadora, l’engega, m’ensenya que el tambor funciona perfectament, pago la resta i se’n va. L’endemà, més contenta que un gínjol, ja tinc assecadora!, em disposo a omplir-la i... oh sorpresa! Només obrir el tambor m’arriba una olor estranya, desagradable, que ja deixo de sentir quan miro al fons del tambor perquè el que m’arriba per la vista m’eclipsa l’olfacte. Veig un tambor deslluït, hi passo els dits i m’hi queda enganxada una substància indefinida, una mescla de pols i greix, tot incrustadet a les parets del tambor. La brutícia també estava ben adherida al filtre, en aquest cas a llunes i piquets. 

Però què li han fet a la meva assecadora??? I llavors, l’ensurt definitiu: una taca de rovell d’uns deu centímetres de diàmetre en un dels laterals. O sigui, que m’havien canviat el tambor, però per comptes de posar-me’n un d’acer, brillant, net i nou, me n’havien posat un de desballestament. Si portava anys al sol o s’estava mort d’avorriment en alguna nau, no ho sé. Només sé que el cor em va començar a anar al trot. 

Truco, no contesten i el cor ja, al galop. Torno a mirar a Internet. Ara m’apareixen unes quantes empreses amb el mateix nom. En miro dues. L’una té seu social a Santo Domingo, l’altra a Brasil, l’altra a les Canàries. I ja no miro més. La salut és lo primer. Penso, sense gaires esperances, d’enviar un whatsapp, però com que es tracta d’escriure, em rumio bé el que vull dir i ho escric. En castellà, que vaig per feina:

1. A qui heu demanat permís per canviar el tambor?.

2. Si m’havíeu de posar un tambor de segona mà, jo tenia dret a saber-ho.

3. Com a mínim el podíeu haver netejat, que almenys no ho hauria notat. O potser sí, perquè el tambor deu portar, pel cap baix, deu anys abandonat.

Finalment:

      Vostès es pensen que la clienta és idiota o què?

Més que res, s’hi sent d’idiota, la clienta, molt idiota.

De seguida em contesten que miraran a veure què ha passat, que parlaran amb el tècnic i bla, bla, bla, tot amb l’amabilitat habitual. Al cap de mitja hora, em diuen que passarà el tècnic i em farà un manteniment complet, que ho netejarà tot, però que l’assecadora funciona, que ell els ho ha dit. I els dic que no vull que passin, que el que m’ofereixen no em serveix per res perquè després d’haver vist el que havia vist, per molt que m’ho netegessin tot, no seria capaç de posar la meva roba allà dins. Encara m’envia un àudio el tècnic, gairebé inaudible. Entenc “correa”, “tambor”, “motor” i... “però la secadora funciona, no, senyora?”.

Ai, caram! I d’aquí ve l’interrogant del títol. Si realment l’únic important és que l’assecadora funcioni, m’han estafat? Estic pensant, per exemple, si vas a què et posin una cremallera al vestit i et posen la cremallera, però t’arrenquen un parell de botons o et deixen una butxaca penjant, es pot dir que la feina està feta? Si venen a canviar-te la placa de cocció i te la canvien, però t’esquerden el marbre que l’envolta, pots dir que no t’han fet la feina? És que em xoca aquesta insistència en dir que la màquina funciona. O és que potser el concepte de reparació té diferent sentit aquí que en altres parts del món? O és això o sí, m’han estafat, plomat, esquilat, afaitat. Apa, ja em direu què en penseu!

Com que veig que hi ha unes quantes empreses amb aquest nom, no voldria que paguessin justos per pecadors, ara. La meva, la que m’ha “arreglat” l’assecadora és aquesta:

 

ABANS NO CREMI TOT

 

                        

Des que un bon amic em va dir que Trump no era tonto, sinó que s’ho feia, cada dia que el veig -o sigui, diàriament perquè les seves atzagaiades són diàries- li escodrinyo el rostre per veure si trobo en la seva expressió algun rastre d’intel·ligència. És en va. Cap indici, ni de la clàssica ni de la que en diuen emocional. Cap indici d’empatia, de pietat, cap indici de solucionar res. Ans al contrari. Per començar hi veig una avarícia desmesurada: fem gran Amèrica, vull el petroli veneçolà, Groenlàndia per als EEUU, si no em compres les armes a mi, deixo que et massacrin; a Gaza hi farem un espectacular ressort turístic, a mi no hi ha canvi climàtic que em faci perdre un dòlar... Segur que ho té ben entès això de ”Amèrica per als americans”, Mr. Trump? No haurà entès pas “El món sencer per als americans”? També hi veig una molt mala actuació teatral, res a veure amb el magnífic mètode Stanislavski que tants bons actors i actrius ha donat a Hollywood. Hi veig una ignorància supina, terriblement perillosa per algú que es creu amb dret a dirigir el món. Hi veig una jactància de què el que ell fa i decideix és el millor i la resta només es mereix el seu menyspreu. La meva percepció, en mirar-me’l, es debat entre si és boig o si és malvat. Considerar-lo boig per mi seria un acte de generositat, que no estic disposada a concedir-li. Malvat? Jo diria que sí. Seria la maldat de la persona que no és conscient del mal que fa perquè és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

Aquests dies he rellegit Sòcrates i diu el filòsof grec que no existeix la maldat, sinó, per ignorància, un enfocament equivocat de l’objectiu del bé. No he pogut evitar pensar en tots els dirigents que han estat, indiscutiblement, destructius pel món i la humanitat i, ni enfocant-ho d’aquesta manera aconsegueixo justificar-los. Penso en Stalin, assassinant milions de dissidents perquè no el molestessin (un bé comú) o en Mao deixant morir de fam quaranta vuit milions de camperols per poder convertir la Xina en potència industrial (un altre bé comú). Penso, evidentment, en Hitler que va pretendre exterminar tot el poble jueu (un bé per a l’espècie humana, és clar).

Per cert, que els jueus supervivents no haurien fet mai el que estan fent els seus descendents; o és que estan dirigits per algú que també s’ha equivocat en el seu objectiu del bé? Cal parlar de Putin? El seu bé és recuperar tots els territoris de l’antiga URSS, caigui qui caigui i peti qui peti, provocant milers de morts ucraïnesos, però... també russos?

No puc estar d’acord amb la idea de Sòcrates, ho sento. Jo també podria tenir l’excusa d’estar equivocada en el meu objectiu del bé quan penso que a aquests tres espècimens que actualment amenacen el món els haurien de tancar i llençar la clau al mar.

Però si algú em solleva especialment, per perillós, nociu i poderós, és  Trump perquè cada vegada que obre la boca és per posar més llenya al foc, cada vegada que aixeca la mà és per encendre un nou polvorí, cada vegada que abaixa el polze és per cremar l’existència de milers de persones, cada vegada, en fi, que respira amb el seu pèssim alè, el món s’intoxica una mica més, apropant-se per tant a la seva descomposició.

Ara que fa un any que Trump es va instal·lar a la Casablanca i la calamitat s’ha instal·lat al món, voldria dir-los  als congressistes americans, demòcrates i republicans, i també als ciutadans americans, que a les seves mans tenen aturar l’home que, essent benèvola, diré que s’ha equivocat de bé i que, si no ho soc, diré que és un gran perill per a la humanitat.

A Trump, avui més que mai, només li etzibaré la frase que l’intervencionisme americà ha provocat entre els seus perjudicats, des de la fundació dels EEUU:  

Entorna-te’n a casa, ianqui!                        (Abans no cremi tot)

Segurament em posaran a la llista negra si mai vull anar als EEUU, si no és que ja hi soc, perquè la meva aversió contra aquest home no és nova i les meves xarxes em delaten, però m’és igual. No vull deixar de denunciar una injustícia -una rere l’altra- que, n’estic segura, més la meitat del món comparteix, encara que no tothom ho faci públic. 

 

I que consti que tot el que està passant, jo ja ho explico a “L’amagatall”. (Més o menys, perquè la meva visió del futur ja no és el que era):

“Amb aquestes lectures he pogut comprendre més bé el que m’havien explicat els avis sobre la Guerra Radical. Va tenir lloc a mitjans del segle XXI, ells eren uns nens i pràcticament no en sabien res, només allò que els explicava la seva mare: que no gaire lluny hi havia una guerra. Perquè en aquella guerra hi van participar molts països, però no el nostre. La majoria de potències  contendents pertanyien bàsicament al món occidental, però també en  prenien part algunes altres de l’Orient Mitjà i de l’Extrem Orient i també d’Amèrica del Sud, totes amb govern autoritari. En realitat, va ser una guerra mundial, encara que alguns països insignificants en quedessin al marge. L’extrema dreta s’havia obert pas al món, gràcies a què tothom era ignorant de la història i a què la immensa majoria no sabia en què havia desembocat en temps passat una ideologia tan extremista. Tots aquests estats estaven dirigits per governs feixistes i allò que podia haver estat un punt en comú, pel fet de la seva radicalitat i per la voluntat d’excloure la resta, va ser el que va provocar l’enfrontament entre ells.

          He provat d’entendre-ho i he arribat a la conclusió que el germen de la Guerra Radical va sorgir durant les dues guerres del primer quart del segle XXI: la d’Ucraïna i la de Gaza. Els dirigents dels seus dos estats veïns, Rússia i Israel, ambdós d’extrema dreta i expansionistes van envair aquells països, sempre en nom de l’espai mínim vital. Els russos, pel desig de recuperar uns territoris que havien estat de l’antiga URSS i els israelians, per la convicció que la terra que habitaven els palestins els pertanyia per decret diví. Eren guerres localitzades en territoris relativament petits, però els seus governants es van saltar totes les recomanacions, totes les lleis, totes les amenaces i totes les sancions de les organitzacions internacionals. La sensació d’impunitat —'aquí tothom pot fer el que vol i que vagin dient'— va ser captada i interioritzada per altres estats modestos, però amb superior capacitat ofensiva que els seus veïns, que es van envalentir per fer el mateix. El missatge implícit estava clar: sempre pots sotmetre algú si és més pobre, menys poderós i, sobretot, si té menys capacitat armamentística que tu. I aleshores els veritables senyors de la guerra, que ho contemplaven tot a distància sense perdre punt, van començar a adobar el terreny per dur a la pràctica els seus objectius totalitaristes”.

 

 

ABDUÏTS

 

                                    

Sé que ara no diré res de nou, però a mi no deixa de sorprendre’m com ens ha canviat el mòbil. Ens ha canviat la vida, la manera de relacionar-nos i també a nosaltres.

Allò que abans era una conversa entre amics o família, ara és una conversa privada de cadascú amb el mòbil. I encara que amics o família hi siguin presents, no tenen la prioritat de la nostra atenció.

Tinc uns veïns de segona residència a tocar de casa, que sempre són a la terrassa, al davant de la meva galeria. Sense voler -i prometo que ha estat sense voler- n’he observat com ha evolucionat el seu ús del mòbil al llarg dels tres últims anys. Primer era el senyor el que estava permanentment mirant el mòbil, mentre la senyora, amb els braços plegats, mirava el mar. Aquest any la senyora ha canviat el mar pel mòbil; ell segueix amb el mòbil. De tant en tant els ve família, fills i nets, suposo. Me n’alegro, sempre els veia molt sols, sols tots dos i sols l’un amb l’altre. Ara sempre hi ha algú a la terrassa; si són un o dos, cadascú amb el seu mòbil. Si són més, s’asseuen al voltant de la taula i, si no és que sigui hora de menjar, de nit la taula sembla un arbre de nadal amb totes les llumetes enceses. Però també a l’hora dels àpats sempre hi ha algú que té el mòbil a la mà i diria, diria que la resta menja pensant que ja falta poc per connectar-se.

M’he inspirat en una tafaneria per explicar una anècdota, però segur que tothom entén que l’anècdota esdevé universal en la majoria de les cases.

Al mòbil li parlem, li somriem, li fem cares i poses que després ensenyem a tothom, gràcies al mòbil. A qui sinó? No només això: com que volem que el que fem impressioni, i ja comencem a estar tots curats d’espants, el que ens empesquem per impressionar cada vegada és més trasbalsador, colpidor i escruixidor.

El mòbil ens fa contents quan rebem aquella resposta que s’ha demorat uns insofribles deu segons i ens posa nerviosos quan no arriba a la velocitat supersònica que voldríem. El mòbil ens fa perdre el temps amb els milers d’hams que té per aconseguir el seu objectiu i també ens fa perdre la consciència de qui som, del que volem i de cap on anem. El mòbil és el substitut il·legítim i il·lusori de les relacions humanes i personals, físiques, de tu a tu.

No negaré que el mòbil tingui beneficis, però és que realment als humans tots els invents ens agafen sense la preparació necessària per evitar fer-ne un mal ús i sempre n’acabem pagant les conseqüències. Que el mòbil ens ha abduït és un fet que jo no puc explicar, i que les múltiples possibilitats i la finestra oberta al món que ens ofereix són uns avantatges que pagarem cars, que ja els estem pagant, n’és un altre, penso que indiscutible.

                                                                Així de gran és l'abducció

Jo, com que tinc la sort, o la mania, de buscar cura i solució a les meves cabòries a través del que escric, ja m’he ocupat de solucionar-ho.

«El mòbil havia estat la causa del triomf de l’extrema dreta al món occidental, van sentenciar els experts després de laboriosos estudis que es van allargar els quatre primers anys de postguerra. El problema no era només deixar-se enganyar, el problema era deixar-se enganxar. Al mòbil. I de mòbil en tenien nens, joves i grans. Joves i nens van protestar sorollosament amb vagues de braços caiguts a classe i manifestacions al pati. A ells els en reduïen l’ús i a casa i al carrer, els adults, tots, es llevaven, menjaven, dormien, vivien amb el mòbil. Les noves autoritats, de nova tendència, van anar prenent mesures més dràstiques: progressivament van anar limitant l’ús privat del mòbil als adults, fins arribar al límit actual d’una hora. Només quan els adults van començar, per força, a predicar amb l’exemple, es va poder estendre la limitació als més joves. Primer es va començar per augmentar l’edat d’ús del mòbil als quatre anys, després als deu, als catorze i finalment, als divuit. Va costar molt, fins als anys vuitanta del segle passat no van assolir del tot l’objectiu. El síndrome d’abstinència era intens, i és que el sentiment de pèrdua, per a petits i grans, era el mateix que si s’hagués perdut una persona estimada. Tothom plorava i molts van necessitar ajuda psicològica».

 

I, amb això, declaro inaugurada la temporada d’espòilers de la meva nova novel·la, ja al forn de l’editorial, que no és pas de ciència-ficció. Només va del temps passat al temps futur. Una mica futur, tan sols: any 2127. I ja que se m’ha escapat de xerrar el temps, també diré l’espai: una casa de poble n’és la protagonista. I el títol, només faltaria!, “L’amagatall”.

Estimats lectors, que us sé impacients per llegir-me: tot arriba i cada vegada falta menys.  

CARTA ALS REIS MAGS

 

                                                      

Sento a parlar tant de la Intel·ligència Artificial que m’he sentit obligada a preguntar-me si servirà per millorar el món. A simple vista jo diria que no, però ho he volgut preguntar a Google i he trobat paraules com aquestes: mercat, capitals, frau, automatització, robots, algoritmes, xarxa, evitar tasques rutinàries, fomentar tasques creatives, dependència, costos, agilització... i bla, bla, bla. No he volgut posar totes aquestes paraules al ChatGPT perquè m’ha fet por que m’explotés el PC.

No hi he trobat res de pobresa, desigualtats, guerres, injustícia, solitud... Em sembla que la I.A. no té resposta a cap d’aquests problemes de la humanitat. Potser és perquè té l’origen en la intel·ligència humana. Potser.

Digueu-me retrògrada per estar en contra d’un avenç “tan important”. Ja ho sé que en alguns àmbits deu aportar solucions, però pertanyent a l’espècie humana com pertanyo i amb els anys d’experiència que porto, permeteu-me que dubti de l’honestedat de l’espècie per a fer un bon ús de l’invent. I no és pas un perjudici. Però és que, amics, si bé diuen que som els més evolucionats de l’espècie animal, no hauríem de perdre de vista que només som una baula més de la cadena i que estem molt lluny de la perfecció. Segur que podem millorar, però no crec que sigui a través de la I.A. i, francament, pensar que uns éssers com nosaltres tenim la pretensió de crear-ne uns altres que han de ser gairebé perfectes, em faria riure, si no fos per la gravetat de les conseqüències.

He de dir en defensa pròpia que el meu pessimisme té una base real perquè dels grans invents de la humanitat no n’hem sabut veure la part negativa fins que ha sigut massa tard. Penso en l’energia nuclear, un bon invent per la medicina i altres usos, però definitiu per la destrucció dels pobles en la guerra i per l’amenaça que representa. Penso en els mòbils, tan útils, tan complets ells, i tan perjudicials per als joves, no prou preparats, ni neurològicament ni emocionalment ni sociològicament, per tenir-los a les mans. I penso en el carallot del reportatge sobre la I.A. que es vantava que d’aquí a pocs anys ja no distingiríem si parlàvem amb una persona humana o amb un producte de la I.A. I de què punyeta ens servirà això, pregunto? Que no! Que invents sense avenç social ni millora no són progrés, són retrocés.

Aquest ha de ser l’objectiu únic, o bé prioritari, la millora del món i dels éssers que l’habiten. De tots, sense excepció. Perquè no ens confonguem: la millora d’uns pocs sempre anirà en detriment dels altres, que no és res més que el que està passant actualment.  

Aquest any els he escrit una carta, als Reis. Per començar l’hem escrit a mà i en paper amb ratlles, res d’I.A. Parlo en plural perquè li he demanat a la meva neta Elna que me l’escrigui ella. No fos cas que els Reis, veient-me tan ganàpia, diguessin que a mi ja m’ha passat el temps d’escriure’ls cartes. Als Reis Mags els demanarem que facin màgia i que ens facin avançar ni que sigui mitja baula més. Que estovin els cors més durs. Vegis Netanyahu, Putin i tots els caps de trons dels cinquanta nou països en guerra que hi ha actualment, que no han trobat cap altra solució que massacrar els seus veïns i, conseqüentment, també el seu propi poble. Ah sí, i tots aquells que ajuden a què les guerres s’eternitzin. Doncs això, que estovin els cors durs, que arranquin l’ambició de terres i riqueses de l’ànima humana i, en fi, que si hi ha algú que en el lloc del cor hi té una pedra, que n’hi portin un de ben bla i innocent. Es quedaran parats del benestar que els envaeix de sobte.

I ja sé que és molt demanar, però estic convençuda que si els Reis Mags no ho fan, la I.A. encara menys.

 

                    

PEL CAMÍ DE SANTA OLIVA

 

                            

Soc una nostàlgica dels mapes de carreteres. Fa anys, quan anava de copilot al cotxe, no és per dir-ho, jo era, tot i ser dona, una navegadora infal·lible. Ja queda clar, per raons òbvies que ara, anant de pilot titular, els mapes no me’ls puc mirar. Però com els trobo a faltar!

Quan em vaig comprar l’últim cotxe, fa pocs anys, el vaig voler amb navegador perquè ja no em refiava de mi mateixa per saber trobar els llocs. No sé si ara hi ha més llocs o més carreteres o el meu cervell està més embullat. La qüestió és que el navegador m’ha decebut perquè no treballa tan bé amb les seves localitzacions com treballava jo amb els mapes. I és que ja s’entén! Dit planerament, a dalt hi ha un satèl·lit que controla tot el món. No és estrany que se li escapi alguna cosa -qui tot ho vol, tot ho perd, que no sé si seria gaire bona traducció de quién mucho abarca, poco aprieta, segur que ens entenem-. A damunt ha de passar per un intermediari, la veu de la senyora: en la rotonda, coja la segunda salida – en 500 metros siga recto y enseguida a la derecha – recálculo – conduzca dos kilómetros por esta carretera – recálculo – recálculo – recálculo.

Bé, aquesta introducció és per explicar el periple de setanta cinc minuts que vaig fer l’altre dia per anar de Tarragona a Santa Oliva, deixant-me guiar per la senyora del navegador. Tarragona – Altafulla – Torredembarra – El Creixell – Roda de Berà – Comarruga – El Vendrell. I havien passat 25 minuts des que havia sortit de casa. Poc després de El Vendrell, això em diuen els que s’ho coneixen, havia de trobar un encreuament cap a Santa Oliva, però jo vaig seguir “cegament” les indicacions de la senyora i aquí va començar el calvari: Bellvei – l’Arboç – Les Masuques – Sant Marçal – Sant Jaume dels Domenys. Passat Sant Jaume em vaig aturar. La veu ja m’havia fet passar, entre altres proves d’aquella formidable gimcana, per una riera i per un camí sense sortida. I mira que el senyal ho avisava! Però jo encara tota la fe en la senyora! Soc tan càndida, a vegades! Si no hagués estat perquè les vinyes m’ho desmentien, m’hauria sentit com Ulisses a la recerca d’Ítaca, enmig d’un mar embravit, ressonant-li el cant de les sirenes, en el meu cas, per res, plaent. A veure, Tereseta, centrem-nos, que no pot ser que faci més de mitja hora que has passat pel Vendrell i encara no hagis arribat a Santa Oliva. Torno a demanar-li la direcció al navegador: Conduzca dos kilómetros hasta la siguiente rotonda y coja la cuarta salida. Tothom sap què és la cuarta salida, no? Torna per on has vingut, maca! Oh my God! No me’n sortiré d’arribar a destino? I ves per on, abans d’arribar a la rotonda de la vergonya trobo un indicador, d’aquells de tota la vida, que diu Llorenç del Penedès cap allà. I arribo a Llorenç del Penedès i allí sí, allí hi apareix lluminós l’indicador de Santa Oliva. I també n’hi apareix un altre que diu: Vendrell 3 Kms. Pot ser? Havia trigat  quaranta cinc minuts per arribar a un punt a 3 Kms. de distància???

                                                                   Una volteta de res

Havia sortit amb temps perquè ja em conec, i conec el navegador, però vaig arribar a l’hora justa. Per sort, a Santa Oliva m’ho van perdonar tot i la xerrada que vam fer sobre El silenci de Vallbona amb les dones del Club de Lectura va ser gratificant i em va reviscolar.

Vaig tornar a Tarragona en 30 minuts jo soleta, sense cap ajuda espacial ni cap veu robotitzada. Tornar sempre és més fàcil. A meitat de mes he d’anar a un Club a Vilanova i la Geltrú i ja tremolo. Hauré de sortir després d’esmorzar, a veure si hi puc arribar a mitja tarda!

Ara parlaré de Santa Oliva. Vaig quedar meravellada que un poble de 3300 habitants tingués tanta activitat literària i cultural. Penso que, com sempre, una biblioteca és el gran vehicle per a la mobilització intel·lectual dels que tenen la sort de tenir-la i els orígens de la de Santa Oliva no són nous, sinó que es remunten a l’any 1964. Van ser uns orígens modestos, a iniciativa de la pedagoga Marta Mata i del mossèn de la parròquia Josep M. Mas, i anava adreçada als alumnes de la catequesi, que s’impartia a la Sala dels Arcs. De mica en mica es va anar creant un fons de llibres, simplement compartint els llibres de cada nen amb tots els altres. Més endavant, el servei de llibres es va ampliar a diferents indrets del poble: la plaça Major, el Bar Nou, el Poliesportiu i la plaça de la Nostra Llar. El fons bibliotecari es va anar eixamplant, l’horari d’apertura també. Una cosa va amb l’altra, no? Més llibres, més temps per gestionar-los. Ara la biblioteca està situada a l’Escola Parellada. És municipal i amb esperança de convertir-se en Biblioteca de la Generalitat. Molta sort en l’objectiu! 

Del que no hi ha dubte és que és un lloc segur on s’hi pot trobar llibres i, com diu l’Inquilí, la mascota de la biblioteca creada per la il·lustradora Iraida Llucià, un lloc on s’hi pot viure aventures, aprendre, viatjar, inspirar-se i sobretot... sentir-se acompanyat i estimat.

Actualment està gestionada per voluntàries del Club de Lectura. Per qui, sinó? Dones-lectores-activistes culturals, quin gran tàndem!

EN EL NOSTRE COR, LILA

 

                       

Quan prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb el Nadal.

      No faré escarafalls ara perquè la Lila “només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam, comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.

      Però actualment, i gràcies a Déu, qui es posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és molt més curta que la nostra.

      La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.

La meva filla diu que li fa mal físicament el cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia, per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho entomava de grat.

La Lila movia la cua quan estava contenta i arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa, oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir felicitat, ella va ser feliç.

He parlat molt d’ella en aquest blog. Al principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.

Aquestes són les entrades que li he dedicat. Ara sento no haver-n’hi dedicat més.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

LA BELLA LILA

EL NAS

VIDA DE GOS

CONFIDÈNCIES

LA LILA, DE VACANCES

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

LILA I OCELLS

 

Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.

ALS LECTORS DE BALTASANA

 

                                     

Igual que després de les eleccions ve el recompte, després de publicar un llibre jo sempre en penjo les opinions. I ja sé que això sembla una auto-ensabonada perquè resulta que quasi totes són bones, que no és perquè el llibre no tingui defectes o no agradi, sinó perquè penso que qui els hi troba, ja no me’n dirà res. I és que potser s’ha de tenir molta confiança per fer-ho i tot i així, a vegades surt malament. Jo a vegades m’he llegit llibres de companys que comencen, el seu primer llibre, -com jo fa deu anys- perquè m’ho han demanat o per solidaritat de gremi. L’he llegit, a vegades fent un esforç, i quan els he donat la meva opinió per escrit -que evidentment no tot era bo ni tot era dolent- no m’han contestat mai més. També tinc algun cas d'haver fet algun suggeriment de forma oral a qui me'n ha demanat lectura i opinió i perdre-hi l’amistat. O sigui, que tothom vol una crítica, però ningú la vol negativa. Jo sí, eh? Si us plau, si la teniu, doneu-me-la. Sembla que hi faci conya, però a mi les crítiques negatives m’ajuden a millorar. Això sí, me les han de dir amb correcció, només això. I amb mesura: si em diuen que tot és dolent tampoc no m’ho creuré. Apali, que una mica de criteri i confiança en el que faig encara els tinc!

Som-hi, doncs!

La majoria de les crítiques no són completes. He agafat els fragments que deien alguna cosa diferent de les altres, però ja veureu que hi ha alguna consideració que es va repetint en quasi totes.

 

Per a mi, Baltasana és un llibre que està fet de moltes capes:

1. La història de la protagonista-narradora.

2. Els contes de la muntanya i els seus protagonistes.

3. La consciència ecològica.

4. Les reflexions sobre les idees i els valors.

5. L’herència-testament.

Tot embolcallat amb la poesia, les bones lletres i els dibuixos preciosos, tota una declaració d’amor a la Terra i a les generacions que l’habitaran en el futur. 

Per llegir i rellegir (i pot ser que encara aparegui alguna capa més…)

...

Gràcies per escriure tan bonic! He passat molt bona estona.

...

He acabat el teu últim llibre. És una història d’amor a la natura. I no solament m’agrada el text, sinó el canvi de lletra quan parla de la muntanya. El llegia a poc a poc perquè em sabia greu que s’acabés. He gaudit com mai. Gràcies.

...

M’encanta aquesta forma de començar amb aquesta mena de metàfora recuperar la vista ( “Fins que no em van operar de la vista...”), una advertència a la necessitat de tornar a veure el que no volem veure, el que ens entossudim a oblidar, a destruir...

M’encanta aquesta forma tan senzilla de descriure la vida en el poble. Potser sigui certa la tafaneria, però queda ben clar que aquesta no és altra cosa que solidaritat, respecte, compromís i interès pels altres... mentre que l’anonimat que t’ofereix la ciutat no és sinó una forma de fugir del compromís personal i social, de la solidaritat, del respecte, de l’interès pels altres.

M’encanta que hi hagi una farigola gegantina, perquè encara que em costi hi puc creure.

...

T’he de dir que estic disfrutant de Baltasana. És un dels pocs llibres que llegeixo pel plaer de llegir, en què el final m’és igual.

...

Quin canvi d’estil en el teu últim llibre! He de reconèixer que em va desconcertar fins que m’hi vaig endinsar. Vaig haver de treballar la lectura i això és bo. Però la ironia hi continua surant. És ben bé un llibre teu.

...

Estimada flor meva, he triat aquest cop una carta per a parlar-te de Baltasana. El primer que m'agradaria dir és que el llibre és com la muntanya, un paratge que no atén a un ordre preestablert. La muntanya és inhòspita, i és així com ha de ser. L'amor a la muntanya, als viaranys, als barrancs, tot i prepotents, a les fonts juganeres, als animalons que saltironen les branques, qui si no una servidora et parlaria amb tant d'amor assaborit en les pàgines d'aquest llibre. I sona de bell nou la cançó del Déu Pan que agafa rialler al gamarús i se'l fica a l'espatlla, i el transporta per cotes baixes, i l'oculta a l'Àguila que es més a prop d' altres Déus. Amiga Teresa, ets tu la noia que s'asseu al barranc de Baltasana, ets tu la noia que si mira des de dalt al Turó de la Pena pot abastar, els Pirineus, El Monastir de Poblet, o potser Prades? Al teu llibre he respirat aquest aires.

Potser un dia, el Déu li va bufar la inspiració i va pintar un tapis preciós magenta i groguenc d'Orchis Sambucina. De segur que aquell dia no es devia pentinar.

...

Ja he acabat de llegir el llibre. És deliciós. I tot i que hi ha coses molt dures sobre l’autodestrucció de l’home, no em resulta angoixant.

...

Ja he acabat Baltasana. Molt diferent a les novel·les de la Mimí (em declaro fan seva), però m’ha agradat molt. Una nova visió del bosc, de la muntanya i els seus habitants, animals i vegetals, des de dintre del seu hàbitat. Has posat veu a tot allò que veiem quan anem a la muntanya. Moltes vegades hi he vist una planta o un arbre arrelats fortament a un lloc determinat i he pensat com deu ser la seva vida, dia rere dia, ancorats en un mateix lloc. Amb el teu relat has donat veu a totes aquestes cavil·lacions meves. Felicitacions. Repeteixo, m’ha agradat molt i espero la teva nova novel·la amb impaciència.

...

 

Com que la Teresa ja em coneix les manies, ella ja deu saber perfectament que és inevitable que, a l'hora de parlar de muntanyes, us parli de "La muntanya màgica". La relació no és casual. Molts ja coneixeu la trama, o més aviat, la manca de trama del novel·lot de Thomas Mann, una narració en principi breu, que havia de tenir les dimensions de "La mort a Venècia" i que se li va allargar fins a convertir-se en una autèntica mola. Al final, Mann aprofita l'estada en un balneari alpí per compondre una novel.la total, un tractat sobre la relativitat del temps i un compendi brillant d'ideologies. Doncs bé, bona part d'aquestes discussions estan escrites en forma de diàleg. Això és exactament el que trobem al final de Baltasana: uns diàlegs entre la narradora, ja des del més enllà, i una muntanya intemporal. També Baltasana resta i es complau a conversar amb l'autora, i amb algú altre, però no vull avançar esdeveniments.

La Teresa ha escrit un llibre on hi trobem poesia, novel.la, rondalla i diàlegs; no només això: ha decidit il·lustrar-lo amb dibuixos de la seva mare i el seu fill, com ella diu a la dedicatòria, l'ha guiat en qüestions de llengua. És doncs, també, un tribut entre generacions, i està escrit amb una prosa indubtablement rítmica, que fa que la lectura llisqui sense esforç ni entrebancs, de principi a final. Així doncs, l'autora s'ha ofert per complet a qui la vulgui llegir, sense defensa. Ara és hora que nosaltres li tornem el gest i ens endinsem amb ella en aquesta terra misteriosa. I si ens prenen per bojos, no hi fa res: al capdavall, tothom sap que dedicar-se a la literatura és una bogeria en si mateixa.

...

Vaig haver-la de llegir de pressa perquè volia saber el què. Ara me l’he de tornar a llegir per poder gaudir del com.

...

Hola, Teresa, ja m’he llegit Baltasana i he de dir-te que m’ha agradat molt. Has tingut una bona idea en plasmar relats fantasiosos referenciats el bosc de Poblet.

...

T’hi he trobat a tu, en la protagonista i en aquest personatge tan afable, irònic i idealista que apareix de tant en tant. (Gràcies!)

... 

Aquesta setmana he acabat de llegir Baltasana. M ha agradat el missatge i la originalitat de la narració.  Realment és molt diferent dels altres. Segurament el tornaré  llegir més endavant perquè crec que hi ha matisos que m'he perdut . Ets tan creativa inventant una història tant xula!!!! Et superes cada vegada més.  FELICITATS!!!

...

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

(Aquesta última crítica està penjada completa al blog de l'Helena Bonals, L'ECO SE SENT)

 

Gràcies, Carme, Montse, Maria Laura, Sònia, Berta, Ramon, Montse, Jacint, Marga, Maria, Manel, Helena, Adrià. Espero no deixar-me ningú dels que han tingut el detall bonic de dir-me la seva opinió. Sempre dic que la feina de l’escriptor no es completa fins que la seva història és llegida. Si a més a més, l’escriptor pot saber què en pensa el lector ja és un gran regal.

Gràcies també a la meva mare, a la Maite Martorell, al Manel Martínez, al Josep Maria Mestres i al Josep Mirada per les seves lectures del llibre abans de ser publicat. Allò que, per molt que ho rellegís, no veien els meus ulls,  ho van veure el seus i la seva mirada va fer el llibre millor del que era.

A tots ells i també als que em llegiu els dedico aquesta entrada d'avui.