DONCS JO ESTIC CONTENTA

 RES MÉS LLUNY DE LA MEVA INTENCIÓ QUE ENSABONAR ELS POLÍTICS, PERÒ PENSO  QUE ALGUNS D'AQUESTS POLÍTICS ENS PODEN PORTAR ALLÀ ON VOLEM ARRIBAR.

Mapa electoral 25-11-12

      

 S’ha dit molt, mai massa, però jo ho repeteixo: aquest és un moment únic pel nostre país. Tinc uns quants anys i molts records, per això penso que puc dir que estic contenta. Malgrat la desil·lusió d’uns i l’escepticisme d’altres, jo estic contenta.

No hi fa res la manera, ni el govern, ni els pactes. El que hi fa és unir-se per una mateixa causa. Com diu la meva amiga Carme: vols cosa més bonica que govern i oposició lluitant per un mateix fi? No és aquesta una imatge idíl·lica defensant una convicció sòlida?

Hi ha un home que parla com un savi, a qui els diaris ultranacionalistes espanyols anomenen ogre perquè la no comprensió de les seves paraules no els permet veure-li el cor. N’hi ha un altre que va néixer amb el cap molt alt i a força d’empentes i batzacades cada vegada va més capcot. L’han linxat des de l’altra banda i també des d’aquesta i malgrat tot, penso que l’adversitat el fa créixer i que de cada errada, a banda d’un cabell blanc i una arruga més, n’extreu una lliçó de vida.

He patit molt tots aquests dies per si els homes que tenien l’oportunitat d’agafar les regnes del cavall cap a la independència, no l’aprofitaven i decidien cavalcar per camis diferents. Però ara estic contenta.

Si l’home que parla com un savi li allarga la mà, o la senyera, és igual, a l’home capcot que s’arrisca per totes bandes, crec que el nostre cavall galoparà potser lent, més del que alguns voldríem, però segur cap a la meta.

Millor encara si la senyera de la unió dels catalans s’estira i també l’agafa l’etern jove idealista, més preocupat per les retallades que per la independència, i el jove que s’estrena en política i busca acabar amb la injustícia social per damunt de tot. A mi em sembla, i així els hi diria, que l’administració dels nostres propis recursos pot ser la clau per sortir d’aquesta situació. Hem arribat on som, precisament perquè els nostres recursos els administren d’altres.

No diré res de l’home seriós i inflexible, que ha renunciat al somriure, que diu que sí, però que no, que anomena sovint la paraula federal, que quasi ningú no sap on ubicar-la, i que contempla impàvid com molts dels seus fugen d’estampida de casa seva a la recerca d’una esquerra millor. Si vol agafar-se a la senyera que ho faci, però després que no se’n deixi anar.

Al nostre cavall no l’aturaran ni les tanques que, cada cop més altes, anirà trobant, ni els xacals que se li llancin a les potes per entrebancar-lo. Tampoc els ogres de veritat que, amb les seves ganyotes, les seves calbes, la seva ceguesa i ignorància, vagin llençant el seu alè emmetzinat pels beuratges que ells solets van destil·lant.

El nostre cavall ha de seguir sense immutar-se. Amb orelleres si convé per no distreure’s. Si cal, li espantarem les mosques perquè estigui tranquil. Li donarem sucre i aigua perquè no defalleixi. Fins i tot buscarem allà on sigui un ferrer per amortir-li el caminar. L’important és que el cavall senti que estira el carro d’una gran majoria de persones a Catalunya, i que de cap manera no es pot aturar.

Temps era temps que va salpar la barca

Temps era temps que un onze de setembre va arribar

Ara és el temps del cavall que galopa,

El cavall que ha de portar-nos a la llibertat.

EL BLOC DE VIATGES INSÒLITS

Fins al 14 de desembre, dia de la presentació del meu llibre VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS a Tarragona, Salsa-ficció cedeix el protagonisme al bloc viatgesinsolits.blogspot.com, que he engegat perquè els meus lectors puguin fer el seguiment de tot allò que s'hi relaciona. El teniu aquí mateix, en l'enllaç de la dreta.

La portada del llibre és obra del meu amic Marc A. Pérez Oliván

Sempre llevat que algun esdeveniment dels que darrerament fan trepidar el meu petit-gran país no em facin córrer a agafar la ploma i penjar una entrada en aquest bloc, de les que acostumo des del mes d'agost passat.

NOMBRES NO, SI US PLAU

                                     

Dimarts va ser el meu aniversari. Vaig complir els mateixos anys que l’any que vaig néixer. Del segle XX, és clar. Com que no tinc complexos, per l’edat vull dir, puc revelar que vaig néixer l’any 56. És una coincidència que només passa un cop a la vida i n’hi ha que ni això. Els nascuts a la dècada dels noranta ho tenen més difícil.

Aquest fet ha estat una gran troballa per la meva ment plena de lletres, que no de nombres, que s’ha posat a sumar, restar, multiplicar i dividir com una posseïda. Sí, perquè he descobert que els meus anys dividits entre dos, són els anys que fa que treballo en la meva feina actual. Mitja vida exacta. El número de la mitja vida també és el dels amics que em van felicitar: la meitat per facebook, l’altra meitat, personalment.

Segueixo dividint, sempre entre dos. A més no arribo perquè jo no sóc de nombres , això ja queda clar. El resultat són els anys que fa que vaig decidir que em faltava una de les tres coses típiques i tòpiques que diuen que s’han de fer. L’arbre ja l’havia plantat; sóc de pagès jo i això de plantar un arbre em fa riure una mica perquè n’he plantat uns quants més. De fills n’he tingut dos; encara els tinc, però només a estones, perquè no volen ser menys i també s’estan obsessionant amb les tres coses i això els hi porta molt de temps. Així que vaig començar a arrenglerar una lletra rere una altra, i una paraula rere una altra i una frase rere una altra. Primer anava molt a poc a poc, quasi no es veia el que escrivia, per això he trigat tant a acabar el meu llibre. És un llibre de relats i els únics nombres que té són els de les pàgines. Tot el demés són lletres. Casualment tantes lletres com anys tinc multiplicades per dos milers exactes.

Faig un darrer càlcul perquè el cap el tinc a punt d’explotar. I és que no m’agraden gens els nombres. Divideixo els anys que m’ha costat escriure el llibre entre dos i em dóna un número primer d’una sola xifra que no relaciono amb res meu, però sí amb vaques flaques i vaques grasses, amb les notes musicals, amb els colors de l’Arc de Sant Martí, amb les vides que té el gat,  amb el Polzet i els seus germans i amb les cabretes que no deixaven entrar el llop a casa.

Encara forço una mica més la màquina i sumo els meus anys amb les cabretes. Li afegeixo les notes musicals, les vides del gat i les vaques flaques. Ara li resto l’any que vaig néixer, les vaques grasses i els colors de l’Arc. El cervell em bull a tota marxa i gairebé se’m queda en blanc quan veig que després de tants càlculs em surt un número tan curt. Em sembla que he incomplert una propietat fonamental de la suma i la resta, ara mateix no recordo quina, mai no la vaig entendre prou bé. Crec que deia que no s’havien de sumar ni restar coses diferents. Però ara m’adono que aquest és el número de lletres que té la meva paraula preferida, i la de moltíssima gent en aquest país. Un nombre tan gran de gent que no el pronuncio per no marejar-me. Són catorze lletres si li afegeixo l’article l’, encara que no es pugui apostrofar. I ho faig: l’-i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a, perquè la meva paraula preferida és concreta, única i intransferible, i no una de tantes.

I ara que ja sóc on volia arribar, em capbusso en els meus cinquanta sis anys a la recerca de les arrels del sentiment que em motiva.

El primer succés que em féu reflexionar fou la irrupció a crits de la Guardia Civil: “Este acto no está autorizado. Salgan fuera!” Era en un dels actes programats a la Setmana de la Joventut del meu poble. Amb els cetmes apuntant-nos a fregar quan passàvem pel seu davant, vaig sortir amb els meus amics més rient que espantada. Era molt jove, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que si allò no era una guerra, poc li’n faltava. Una guerra desigual on uns senyors armats manaven i nosaltres, quatre gats acovardits, em semblava,  acotàvem el cap i obeíem. Crec que l’acte era il·legal perquè havíem fet el programa només en català. No ho recordo bé perquè en aquella època ho prohibien tot: els actes, les conferències, les manifestacions, els recitals, les reunions i els berenars de pa amb tomàquet a la plaça del poble. Estic contenta perquè finalment hem aixecat el cap. Seguim sense tenir armes però tenim la raó. I valents, no ho sé, però quatre gats no, i ja se sap que la unió...

Recordo que anava a tots els concerts del Lluís Llach quan ben just començava, amb els seus cabells llargs i només amb la guitarra, i penso que mai no li agrairé prou l’haver desvetllat amb les seves cançons el sentiment d’identitat que dormia dintre meu. Quan el veig ara empenyent la barca Yayoma-Maremar plena d’estelades pintades, al Senegal, concloc que qui és lluitador viu i morirà lluitant.

I per avui ja no explico més perquè sinó hauré de començar a posar nombres més enllà del dos davant de cada batalleta i jo, ja ho he explicat, els nombres sempre que puc, me’ls estalvio.

BOMBOLLES

                                             

M’atanso a l’ordinador i veig que alguns dels éssers entremaliats  que tinc a casa m’ha canviat el fons d’escriptori. On hi havia unes tulipes grogues i consistents, ara hi ha unes bombolles transparents de coloraines, fràgils i bellugadisses, em sembla, si no és que torni a tenir un atac de vertigen.

M’assec i em disposo a recuperar el paisatge que m’ha donat la benvinguda al món informàtic des de fa més de set anys. Però al fixar la vista en la pantalla veig quelcom insòlit, i torno a pensar en el vertigen.

Les bombolles tenen una mena de moviment difús en el seu interior. Paro l’atenció en una de lilosa i hi concentro tota la meva capacitat visual que amb ulleres no és poca. Unes lletres grans l’envolten, però, quina llàstima! l’envolten per dins i no distingeixo bé el què diuen. Hi ha una R i una E i una F, REF, i a les que arriben per l’altra banda de la bombolla hi llegeixo ...ABORAL. REF.....ABORAL. Crec que ja sé la paraula. Ara veig millor el seu moviment intern i constato que sí,  REFORMA LABORAL és el que diuen les lletres. S’hi senten gemecs, planys, plors i malediccions. Homes i dones, alguns amb les butxaques dels pantalons cap enfora, d’altres quasi despullats, treballen sota el sol, sota la lluna i sota l’espasa de Damocles que amenaça de tallar-los el coll si afluixen el ritme. A les parets de la bombolla, les imatges crues de tots aquells que ja han caigut al forat de la desocupació i de la pobresa.

Una mica més amunt, una altra bombolla d’un to verdós porta la paraula MERCATS FINANCERS. Ja m’he acostumat a aquest tipus de lletra, ja el puc llegir. A l’interior una frau canceller amb vestit jaqueta verd pistatxo juga amb la bombolla PRIMA DE RISC, que es va inflant per moments. La frau, amb una expressió entre beata i perversa la fa botar i rebotar amb el cap, amb les mans, amb els malucs i l’acarona amorosament, tal com feia un avantpassat seu parodiat per Charles Chaplin en el Gran Dictador.

Ja no penso en el vertigen. Amb les bombolles no cal dubtar, només cal deixar-se portar.

Ara em fixo en dues bombolles abandonades, gairebé immòbils. No tenen la lluentor de les altres. M’hi concentro. A l’una hi diu IMMOBILIÀRIA. Està plena de pols com si hagués patit un esfondrament fa poc. A l’altra hi llegeixo CONSUM, però no hi veig res. El fum m’ho impedeix.

Una bombolla , que no havia vist fins ara, es belluga en direcció ascendent i s’expandeix ràpidament. Ja començo a llegir el seu nom. Ah, Catalunya! És clar, Catalunya! A dins hi ha un xivarri ensordidor i centenars de milers de caps. Se’n distingeixen sobretot les estelades que inunden la bombolla i li donen un color peculiar, intens i autèntic. Tothom crida alguna cosa, que sóc incapaç d’entendre perquè no s’acaben de posar d’acord en dir-la tots alhora. Només sento que s’acaba en à, una à tònica que no em deixa cap dubte sobre la força de la paraula que la precedeix.

Queda encara una altra bombolla significativa, de color de gos quan fuig, UNIDAD DE ESPA... Són unes lletres barroques, com les de la Reforma Laboral. Em recorden el tan enyorat Siglo de Oro espanyol. Estic atabalada amb tant de moviment dins unes simples i transparents bombolles. I ara sí que m’atabalo quan veig el que té a dins. Una munió de tancs tots ben afilerats apunten cap a Catalunya!! la meva bombolla preferida! Si us plau, no pot ser! I altre cop el cor se m’accelera, aquesta vegada perillosament. Però, ah no! Potser no cal amoïnar-se. A dintre, un homenet d’uniforme amb cara de general crida Foc!! cada dos per tres. Foc! Foc! Foc! torna a cridar. I els tancs ho intenten, però no poden, estan massa rovellats. Pel darrere dels tancs emergeixen de tant en tant altres homenets, no gaires, que l’atien perquè cridi més i més fort. L’homenet s’enerva i s’enfada i pica de peus perquè ni els tancs respecten la seva autoritat. I de tant picar, la bombolla es trenca i els tancs amuntegats cauen al peu del fons d’escriptori. En la seva caiguda es trenca l’equilibri d’aquest petit univers i les bombolles es comencen a alterar.

La bombolla dels mercats, que feia uns minuts es mantenia estable, explota. És culpa de la PRIMA DE RISC . Em sembla que se n’ha atipat del joc de la frau i de tanta austeritat. Només en queda de record un gomet de color verd pistatxo encastat a l’escriptori i de sobte sento que ja no m’agraden tant els colors sòlids i les imatges immòbils.

La bombolla de la reforma ha rebentat les parets i els esclaus del segle XXI s’alliberen de les seves cadenes i surten com poden d’aquell infern. Molts moren en l’intent, però ho fan amb dignitat i abnegació. Saben que la bombolla  s’ha acabat.

Giro els ulls esverada, tinc molta por. Però la bombolla Catalunya sura mansament  al meu davant i ja puc entendre el què criden. S’ha expandit, però no massa. Just el país petit que és, sense lligams, sense amenaces, sense rancúnies, en llibertat.

Tot d’una em decideixo. Em quedo amb aquest fons d’escriptori de bombolles, més suau, més diàfan, més legítim, més genuí.

I quan fa una estona que me’l miro i me’l remiro, em pregunto si en aquest món excessiu on res no sembla tenir límits i tot és portat precisament al límit, tindrem prou mesura per acomboiar la nostra bombolla per a què deixi de ser-ho i es torni la realitat tangible que desitgem.

                                                                                                                                            

AMB EL COR, CONFESSO

Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com

 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.

2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.

3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.

4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.

5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.

6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.

7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.

8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.

9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.

10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.

... I SETEMBRE VA ARRIBAR

  
Exultant i gairebé tocant el somni que empeny per fer-se realitat, evoco les paraules d’una amiga que, en començar a caminar, va vaticinar:

-         Avui acabarem amb els peus destrossats.

Jo vaig mirar-me les estelades arreu i pertot, onejant en l’aire i en les esquenes de la gent, a les façanes, als balcons i a les faroles, i vaig dir una frase que va fer riure a tothom, malgrat que a mi m’havia sortit de l’ànima:

-         Doncs a mi m’és igual. Jo avui dono els peus per Catalunya.

Caminava amb els meus amics pel lateral esquerre, primer del Passeig de Gràcia i després de la Gran Via. Des d’allí i durant tres hores no vam veure cap altre paisatge que les estelades,  pel davant, pel darrere i sobretot per la dreta, i l’helicòpter que, deien, ens anava comptant. Per això aixecàvem els dos braços enlaire, per això cridàvem ben fort in- inde- independènci-a, perquè a Madrid poguessin dir que ens havien comptat dues vegades, o més, i que havíem segrestat Barcelona. A crits, potser.

Les úniques notícies que vam tenir de la manifestació van ser les que em donava la meva mare per telèfon. De vuitanta anys ja feia dies que em deia:

-         Així vols dir, vols dir que jo encara ho veuré això?

Enganxadeta a la tele, el cor se li envolava cap a Barcelona i si n’hagués tingut dos, dos se li haurien envolat. De ben segur que com ella, cinc-cents mil avis més.

Per poder seguir la mani tenia la mare, però els missatges que m’arribaven tot sovint al mòbil palesaven que no només érem els que hi érem, sinó molts més que no hi van poder ser.

Crida ben fort per una Catalunya lliure!!      17:40

Quina ràbia No hi puc ser!     17:50

Si us plau, fes un petó al terra que trepitgeu, fes-ho per mi    18:03

Mira-t’ho bé que m’ho has d’explicar tot     18:22

El meu cor és aquí amb vosaltres    18:35

Visca Catalunya independent!!     18:40

I a mi el cor, i hi torno amb el cor, em bategava a dos-cents per hora perquè m’adonava que per primera vegada érem tants caminant en la mateixa direcció.

I caminant, caminant, es veu que vam seguir un escamot equivocat i vam arribar a l’Arc de Triomf, que sembla que no era el camí correcte. I de les cartolines verdes per a la marea de les cinc preguntes, ja no ens en recordàrem més, que en algun lloc sí que devien bellugar, potser  a la capçalera de la manifestació i entre els  primers cinc-cents mil del seu darrere. Dels parlaments a l’estació de França i al Parc de la Ciutadella tampoc no en poguérem enxampar cap. I els meus peus que amb tanta noblesa volia donar per Catalunya, quan vam acabar ja no es podien aprofitar ni per ella, ni per mi, ni per servar el meu pobre cos que trontollava com una baldufa quan acaba de girar.

Però amb tot i més que me’n deixo, els tornaria a donar només per poder-ho tornar a viure.

Samuel Beckett va escriure “Tot esperant Godot”, una obra de teatre de l’absurd, en la qual Godot és un personatge que no arriba mai. Almenys a nosaltres sí que ens ha arribat Setembre. Anem un pas per davant de Beckett. Això nostre ni és teatre ni te res d’absurd. Ja tenim un altre pas. Ens en manca un tercer, decisiu, definitiu, irrevocable, i tenim un gran desig de caminar. Ens quedarem immòbils esperant Godot o l’anirem a buscar?

Ahir vaig comprar-me una caixa. És una caixa vulgar de les que compres per cinc euros. El que hi he posat, però, és de culte: l’ampolla d’aigua buida, del dia de la manifestació, els diaris del dia dotze amb aquelles fotos grandioses, la gorra de l’Assemblea que em protegí d’una insolació, la cartolina verda que no vaig poder mostrar i la meva vella, sargida i estimada senyera de trenta anys. Qui sap! Potser algun dia tot això em servirà de prova quan els meus nèts, amb document d’identificació catalana, incrèduls, em preguntin:

-         Àvia, tu també hi eres?

Diuen que una imatge val més que mil paraules i jo sempre replico sí, però mil paraules et poden fer somniar l’inimaginable. Aquestes són les meves imatges de la mani. Molt d’aficionada, de prop i des de la banda esquerra. En aquest cas la seva vehemència no té rèplica.

 

TINC UN COTXE PETIT

   

Tinc un cotxe petit. Quan jo tenia una família tradicional, a casa hi havia el cotxe gran per a famílies tradicionals, que no conduïa jo. El meu era el segon cotxe de casa, només per a funcions... quotidianes.

Amb el meu cotxe petit portava els fills a l’escola i també els seus amics on convenia. No hi feia res que fes una pluja fina o un aiguat torrencial, ni que el cel s’estirés blau sense cap núvol. Aleshores ningú no es queixava. Ell tampoc. Cinc places, però petit. Ara que els meus fills s’han fet grans com un santpau, ben just hi caben. El petit que és més santpau que la gran es queixa que quan surt s’ha de doblegar en seccions com un tríptic i que si us plau,  no el vegin els amics sortint d’un cotxe tan petit.

Amb el meu cotxe petit anava a comprar al super, encara hi vaig, i omplia la nevera, el congelador i el rebost per a tota la setmana. I si hagués volgut hauria pogut omplir dues neveres, dos congeladors i dos rebosts. Sembla mentida, tan petit com era!

El meu cotxe petit em porta cada dia a treballar, abans a deu minuts de camí, ara a mitja hora, i tot i essent tan petit mai no m’ha deixat penjada, només una vegada perquè el dipòsit de benzina com correspon a un cotxe petit, també és la mínima expressió i jo, amb la meva eufòria tan gran em vaig oblidar d’omplir-lo, com feia cada tres dies. Està clar que no va ser culpa seva. Per l’autovia els cotxes grans m’ultrapassen i s’allunyen fins a convertir-se en un puntet que desapareix en l’horitzó. El meu cotxe petit va fent via a cent deu per hora. Algun cop entre tots dos fins i tot hem avançat algun cotxe gran. I no ho sé, el meu cotxe petit s’excita tant que sembla com si s’anés a desencaixar.

Abans i ara els que em tracten per la meva feina diuen que tinc una bona feina.

       -            Sí, però té un cotxe  petit- sempre contesta algú.

Són gent normal, penso jo. No necessàriament han d’entendre de feines ni de cotxes. Petits. De segur que tenen un cotxe gran.

 A la meva filla gran sempre li havia agradat el meu cotxe petit. I ho deia:

         -     Jo vull un cotxe com aquest!                 

 Quasi ho exigia:

         -    Com aquest!!

Ja fa temps d’això. Quan es tragué el carnet de conduir i jo, generosament, li vaig oferir el  meu cotxe petit per començar a afrontar la carretera i els semàfors em va dir:

       -     No és segur. És un cotxe petit.

Se’l va comprar negre. El color tampoc no li devia agradar.

Quan passejo els pares, el pare sempre em diu:

-    És petit aquest cotxe.

-         Sí, però eh que va bé?- dic jo.

          -     Sí, sí, va molt bé, però...  és petit.

A la ciutat els cotxes grans m’avancen.

        -     Aparta’t, mosquit!- sembla que diguin.

Però quan és l’hora d’aparcar, el meu cotxe petit mosquit s’encabeix en qualsevol espai, mentre l'amo del borinot dóna uns quants tombs a l’illa gronxant-se amb una excel·lent suspensió i proferint exabruptes magistrals com pertoca a la categoria del seu gran cotxe.

Una antiga companya de feina, a qui encara aprecio molt, sempre que l’acompanyava a casa amb el meu cotxe petit, em deia:

          -     Jo no el sabria portar un cotxe petit.

I potser no. Un dia que em va acompanyar amb el seu cotxe gran, molt gran, vam fer avançaments prudents i també temeraris per la carretera de la costa, menjant-nos tot el que se’ns posava per davant, amb accelerades i frenades de rècord. Em sembla que el mar  tremolava només de veure’ns. De veritat que vaig patir per si no podia tornar a veure el meu cotxe petit mai més.

 

 Ja sé que hi ha cotxes més grans i d'altres molt més grans encara, però a mi m'agrada el meu cotxe. Cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l'horitzó.

Cotxe petit. Blau.

               

TOT ESPERANT SETEMBRE

Dedicat a l'estat espanyol que ens insulta, ens maltracta, ens roba i, encara no content, ens vol tenir de genolls i amb les mans lligades a l'esquena.

 





Aquesta és la meva petita aportació al gran somni de tots els que desitgem la independència.
 

M’has mirat amb desdeny. Els teus ulls reflectien l’odi de la mare desnaturada que no ha estimat mai el seu fill i, tanmateix li ha xuclat la sang fins la darrera gota a canvi de falses promeses d’estimació i de futur.

Potser és que mai no has estat la meva mare, potser el que hi havia entre tu i jo era una altra cosa: en aparença, una relació filial i en realitat, la destrucció sistemàtica. Tu a mi m’ho podies exigir tot, jo només acotava el cap i callava. Dictaves lleis, t’empescaves calúmnies, et delectaves en la teva prepotència... I jo callava. Les meves paraules et semblaven ofensives, de segur que no les entenies. T’estime, t’estimo, t’estim és parlar de províncies, ho has dit sempre. No t’adonaves que el sentiment neix al cor i que el cor es revela amb paraules.

Però el meu silenci toca a la seva fi. Jo de tan callar i esguardar ja no et temo perquè et conec: ets una donota, una mala dona de fets i de paraules. Sigui qui sigui qui parla per tu, sempre m’has detestat. I si ets capaç d’ofegar els teus fills, què faràs amb els que, com jo, no ho han estat mai! Com que sé de les teves mancances no em fas por, ni els teus discursos per la grandesa de la família, ni les teves amenaces de deixar-me morir.

Per això m’he aixecat i he parlat, “mare”. Amb paraules que no t’agraden, perquè no les entens, però de segur n’has copsat el sentit complet.

-                    Me’n vaig- he dit.

I els teus ulls han provat de fulminar-me, però m’has trobat blindat i no de raons. Amb tu no serveixen les raons. Estava blindat de decisió perquè sabia que ja no em faria enrere. Sentia que totes les meves cèl.lules miraven plegades vers un mateix punt a l’horitzó. Allà és on m’encamino. No em segueixis, no hi ha lloc per tu al meu costat. I no et facis mala sang. O sí, com vulguis. Et perdono tots els teus greuges, però no m’exigeixis, ni em manis, ni em demanis que torni. No ho faré.

Avui començo a navegar, el futur és aquí a la vora. Ben just d’aquí a pocs dies tocaré a port. Gairebé tres segles embarrancat enmig del mar de la teva supèrbia, però ara el vent m’és favorable i els meus porus ja respiren llibertat.

Lliscaré suaument i esquivaré els esculls,

lliscaré suaument i obviaré els corsaris,

lliscaré suaument i tocaré a port.

ERROR DIVÍ

                                               

I Déu es deixà caure en el buit. Exhaust, va estirar un mocador del no res i s’eixugà la suor.

   -Maleït sia!!- exclamà mentre provava de destriar alguna llum enmig de la foscor.

Però no hi havia llum, encara no l’havia creat. Ni cel, ni terra, ni sol, ni lluna, ni estels. Del seu ambiciós projecte de creació s’havia quedat en el primer pas. I només amb el primer pas ja se n’havia atipat. Un cansament que no havia conegut en tota l’eternitat l’havia començat a abatre poques hores després de crear l’home. I la dona. Com podia haver pensat que un ésser sorgit de la seva saliva i avivat amb el seu alè...

Havia forjat un pla perfecte, digne només de Déu. Tot divinament estructurat: crearia la llum i separaria el dia de la nit; crearia el firmament i separaria el mar i el cel. Després separaria la terra del mar i crearia la vegetació. Crear i separar, crear i separar, en un ordre pur i magistral.

I va ser abans de començar la creació, quan encara projectava el sisè dia creador, que va pensar que l’home es trobaria sol i necessitaria companyia. Una profunda angoixa va envair-lo, perquè ell també s’hi sentia molt de sol. Així doncs, per què no començar pel sisè dia? L’home i la dona serien al seu costat recolzant-lo en l’àrdua tasca que l’esperava. L’home i la dona serien els seus amics i a la vegada l’adorarien perquè els havia creat. També l’obeirien perquè ho deia ell i s’ha acabat! L’home i la dona tindrien descendència i el seu agraïment es transmetria eternament de generació en generació. Per sempre més, acompanyat. Oh, sí!

I dit i fet: ensalivà i bufà, i l’home va sorgir d’ell a imatge i semblança seva. També la dona amb alguna diferència significativa. Només acabats de crear els hi explicà amb il·lusió infinita el seu projecte: crear i separar, crear i separar. I ells, en la seva minsa intel·ligència, encara sense tastar la poma de l’arbre de la ciència que els hi havia d’obrir els ulls, el van entendre.

I el penediment ha rosegat Déu fins els nostres dies. Van començar portant-li la contrària sobre el sexe dels àngels, que eren abans de tot i de res, i a qui ni coneixien. Però el pitjor de tot va ser quan entre ells van engegar a discutir i van continuar estirant-se els cabells. No tenien pedres, ni pomes, ni plats, ni estrelles de mar per tirar-se pel cap, perquè Déu ho havia capgirat tot i el no res més absolut els envoltava.

De seguida li va quedar clar que la dona no se sotmetria a l’home, ni aquesta ni cap, que tampoc no pariria amb dolor per sempre. I que l’home aprendria a guanyar-se el pa d’altres maneres que, no necessàriament, el fessin suar. Encara, amb tot, Déu els va beneir. Però allò que el deixà en estat de xoc, del que encara no s’ha recuperat, va ser que inflexibles exigissin que, després de crear-los, els havia de separar.