Imatge de la portada de la meva amiga i bloguera Maijo Ginovart Lluís
I una pista sobre la imatge de portada:
Fragment de "LA TEVA MEMÒRIA, ROCCO"
Has començat bé la Carriera, has començat molt bé. Però de sobte, fas un moviment estrany amb el cap i... Què et passa,
Rocco? Perquè t’atures? Has fet una frenada tan brusca que en Giacomo ha sortit
disparat endavant per damunt del teu cap. Des de terra et mira amb els ulls
encesos. Però tu no el veus, Rocco, tu només et mires allò que t’ha fet aturar
i és que no acabes de saber què és. Sembla una pedra, una pedra normal i corrent,
però no ho és, eh que no? Tu hi veus uns dibuixos estranys. Semblen, semblen,
semblen... ferradures!
El que succeeix a continuació, Rocco, podria allargar-se una bona
estona, i tu potser sempre ho recordaràs així, però en realitat només dura uns
instants. A prop del circuit hi ha un nen que et mira. Un nen? Una nena? Nen...
nena... nen... nena... ! És una nena, a tu no t’enganyen amb aquesta roba. Una
nena amb els ulls color de mel, molt grans, molt oberts, que fan un recorregut
estrany. Van de tu a la pedra i de la pedra a tu. No saps pas què està passant;
l’olor, que ara encara més forta, no t’ajuda i
en el teu desconcert voldries cridar, però només et surt una rebufada i
un xiscle. La nena sí que crida i ho fa amb un espinguet que no sabràs fins més
tard si és d’alegria o de reprovació:
—Aquí! És aquí!
Tornes a mirar-te la pedra. Sí, és aquí, què passa? És el que voldries
dir-li, però en aquest moment recordes que estàs fent una cursa perquè mentre
et mires la nena amb el teu ull esquerre veus que per la dreta els teus
companys, cadascun amb el seu genet, t’avancen veloços. I tu també arrenques a
córrer, rabent. No te’n recordes d’en Giacomo, ni el veus com aixeca el puny
enlaire mentre renega a tort i a dret. Vas lleuger com una ploma, sense la càrrega,
sense el fuet. Et sembla que portes les ales de Pegàs, encara que cap tàvec no
t’hagi picat per fer caure el teu genet a terra. I penses: per ell, per
Bucèfal, per Velocíssimus, per Sultana i per Morello, per Rocinant, per tots
els cavalls guanyadors i pels que mai no han guanyat res! Per la nostra
espècie!
Galopes, galopes com no ho has fet mai, com mai no havies pensat que
sabessis fer-ho. Els avances tots, cavalls i genets, t’emportes tot el que
trobes per davant. I guanyes la cursa. Rocco, has guanyat!
—Rocco! —et diu tothom— Rocco, has guanyat! Rocco, Rocco, Rocco!—criden.
I també
—Scosso, scosso! Scosso vincitore!!!
Tu no saps pas què volen dir, encara que t’és una mica
igual, perquè la feina és teva a contenir aquesta bogeria. Entre una colla,
gairebé et pugen a les espatlles, si no és perquè tu espernegues amb les potes.
Si us plau, que soc un cavall! —els ho diries si poguessis—. Dones la volta
d’honor a la Piazza, amb tota la gent
de la teva contrada. Mires a dreta i esquerra, però en Giacomo s’ha
volatilitzat; no és que t’importi, però sents curiositat.
Amics de Barcelona i rodalies, si us ve de gust, hi esteu convidats!
N’estic
dels insectes fins al capdamunt. Aquest estiu han envaït la meva vida i es
pensen que em manen ells. Parlo dels insectes amb boca xucladora, àvids de sang
dolça com la meva. Diguem-los mosquits —tigres o domèstics, és igual—, mosques,
cuïcs, tabals, vespes o abelles. Amb potes llargues, curtes, amb ales més
transparents o menys, a ratlles o llisos. Encara que a tots els anomenem
mosquits, cadascun té els seus gustos de paràsit.
He
arribat a no sortir a la terrassa al vespre per evitar les seves picades. A dins
de casa hi he posat tota mena de repel·lents: elèctrics, esprais, espelmes...
M’he empastifat de citronella, primer en gotes, després en pasta. Si la
citronella fos un arbre, jo en seria una representació. Quasi m’ofego amb tanta olor! No hi ha res a fer. Res no els
dissuadeix d’atacar-me. Mosquits, mals esperits! Ja només em falta provar la
pala de la senyora d’Iniesta que es veu que és infal·lible per matar les
mosques i els mosquits de Fuenteabilla. Si convé, puc anar-hi a viure també.
Durant
tres nitsvaig tenir una bestiota
d’aquestes a l’habitació, que només atacava amb els llums tancats.Em va picar cada nit. Jo ben untada de
citronella, l’elèctric brandant a tot drap i el Fogo espraiant com un esperitat.
Sí? Doncs el malparit no en tenia prou de picar-me que quan havia acabat feia
una mena de vibració, prrrrrrrrrrr, un crit de victòria.
—T’he picat! Per si no te
n’has adonat, tonta del bote! Ja pots fer el que vulguis.
I
així cada nit. Fins que un dia al matí el vaig enxampar. S’estava arraulit, com
un mosquitet mort, en un lateral de l’armari a l’espera que arribés la
mitjanit per començar a xuclar-me la sang. Criminal! El primer instint va ser
d’esclafar-lo amb el coixí sense pietat talment un assassí de novel·la negra.
El que jo dic: una bestiota.
Però tenia l’Elna amb mi que observava la meva excitació sense entendre res i
el segon instint em va fer pensar que fins i tot l’enemic té sentiments. I si
li oferia diàleg? Va guanyar el primer instint. No va fer falta donar-li cap
explicació a la meva neta perquè ella el mosquit ni el va veure i el meu gest
d’estampar el coixí contra l’armari la va fer riure a cor que vols. Encara va
riure més amb la vibració que vaig
dedicar al mosquit, a manera d’absoltes. És fàcil fer riure un nen. Més que
matar un mosquit.
Aquests mateixos!
La
setmana passada
feien castell de focs
davant de casa.
Com que no em resignava a
mirar-me’ls des de darrera el vidre, vaig comprar un parell de torretes, mida
natural per a geranis, plenes de cera amb citronella i en vaig posar una a cada
banda de la terrassa. Oli en un llum! Ni un mosquit durant dues hores. Ara bé,
quan les vaig apagar no vaig ser a temps de posar les proteccions ni de tancar
la porta de la terrassa. Amb vint segons vaig rebre quatre picades. Segur que
estaven parapetats en algun racó i quan vaig apagar la citronella van dir:
—A por ella!!!
Això
és una guerra oberta entre els mosquits i jo? Són tots a casa meva? O algú més
els està patint més que altres anys, aquest estiu?
La
darrera batalla va començar dissabte. És la del mosquit que se m’ha posat
davant de l’ull esquerre. Estic segura que és d’aquells tan minúsculs —invisibles,
en diuen— i
que el tinc entre la parpella i les pestanyes. Si moc el cap, ell també es mou,
però a vegades va per lliure i també es mou encara que jo estigui quieta. I
quan dic moure vull dir moure, eh? No d’una peça, sinó articuladament. Mai no
n’havia vist cap de tant a prop. Li veig les ales, els ulls i tot el detall de
la seva anatomia. Va anunciar el seu adveniment una estona abans, amb una
espècie de llampec intermitent i platejat que em passava pel davant. Després va
arribar ell.
Què
faig? Vaig a l’oculista o a l’entomòleg? Igual és un exemplar rar —el
mosquit de l’ull, li dirien, o potser el mosquitalull— i
als especialistes els interessa estudiar-lo. Segur que és una espècie invasora.
Els mosquits autòctons no són tan agressius, per Déu! Són més... com nosaltres.
No fa pas tant temps que vivíem en harmonia, caram!
Fa
unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de
nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge
que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em
sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el
que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta
al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no
m’ho he demanat.
No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"
Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell
moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi
havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van
arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims
que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les
premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que
els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo
que m’encongís.
-Quan sortim, et tirarem pedres – em
deien.
I no
és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en
devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-Doncs jo... agafaré la perxa de collir
ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-Ja te les haurem tirat les pedres,
tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien
raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de
pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el
posar-me en ridícul.
Recordo
que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu
que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i
tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per
sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li
creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna
frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem
l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap
als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les
matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les
Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a
arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que
era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un
plis-plas tot va quedar oblidat.
Que
les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia
molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys - Jo també les vaig perdonar.
Potser
el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que
cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig
superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida
en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen
unes altres.
Aquella
temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima
d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una
mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia
veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més
que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La
resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si
ella ens ha perdonat.
Jo el
que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys
abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara
no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més
martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per
desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan
aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la
pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també.
Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien
rendit si no haguessin estat exposats a
aquelles circumstàncies.
I no
parlaré, que ja m’he allargat prou, de
l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de
l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya
fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i
amenaça.
I amb el somriure, l'amenaça
...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén
Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?
La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja
no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han
deixat que ens comptem un per un, ni més
ni menys que dos milions d’assetjats.
Per
molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si
tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en
el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori
del psicòleg.
No
em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides
que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels
polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari.
Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de
desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb
pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops,
aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades
per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si
es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.
Així és. No ens enganyem!
Un
mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida.
També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix
la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.
Jo,
com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un
títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet.
Però res a veure perquè...
La recordeu?
Fa
més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig s’hi va colar
la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i
dedicació.
Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta,
és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a
rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia
canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida
secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los,
però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que
es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més
captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.
A la
novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També
bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules,
amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i
mares de família dels que ningú no malpensaria mai.
Són
un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots
amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement
– ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la
divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que
pensava sobre el tema que toco i, a més, el
que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament!
M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?
Aquí
teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes,
alguna cosa sortirà, no?
No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.
Darrerament millor no programar res
ni massa llarg, ni massa lluny. No se sap mai quan el país et pot necessitar.
Una amiga meva tenia programat un viatge al Perú, des de feia temps, per a
primers d’octubre. Després de l’estomacada de l’1-O se’n va anar a l’altra
banda del món i va deixar el cor aquí.
Il·lustració de la xarxa. Autor: JoAn TuRu
Jo no m’he programat cap viatge des
del setembre passat, que ja sap tothom que tinc la bona feina de veure créixer
la meva neta Elna, però va sorgir una sortida de tres dies, divendres, dissabte
i diumenge, al Rosselló i el vaig reservar fa un parell de mesos. Algú
s’imagina quan va ser aquest viatge? Doncs sí! El cap de setmana de la moció de
censura! No era exactament un moment pel nostre país, però sí que era un moment
especial que m’hauria agradat viure més de prop. Si el dijous ja va ser una
xalada veure al Congrés del Diputats l’evolució de les cares dels uns i dels
altres del matí al vespre, el divendres m’ho vaig perdre. És clar que quan el
govern del PP va caure i algú ho va anunciar, les seixanta vuit persones que
viatjàvem juntes vam fer un clam unànime. El Canigó allà al fons va tremolar i fins em
va sembla veure que la neu dels cims s’anava fonent. A partir d’aquí les
consultes al mòbil i els intercanvis de whatsaps no van parar.
Vaig pensar que el meu també seria un
viatge amb el cor a Catalunya, però no va caldre: érem a Catalunya. Tenim una
història comuna amb la Catalunya Nord que ja poden anar dient el que vulguin els
que no saben qui som els catalans.
La història parla per si sola. Des del segle
XIII, amb Pere el Catòlic,vam caminar
plegats, fins que el segle XVII, a Felip IV —no
em feu dir ara si era dels Àustries o dels Borbons, que no hi ha pas massa
diferència— no se li va ocórrer res més que regalar el Rosselló i part de la
Cerdanya a Lluís XIV de França. Ah! I ho va amagar a les Corts de Barcelona
durant gairebé cinquanta anys. Ai, els interessos i els secrets dels
governants! Se’ls en refoten els pobles i les persones. En aquests quatre
segles parlàvem una mateixa llengua que al principi no era el català, sinó
l’occità, del qual prové. Voleu llengua més bonica que la llengua dels
trobadors?
Però encara vam trobar més signes
d’agermanament que no són justificats per la història i la llengua comunes.
Arreu on vam estar vam trobar solidaritat amb els nostres presos polítics:
llaços grocs i pancartes demanant-ne l’alliberament ens van acompanyar al llarg
del recorregut. A Perpinyà, a la tomba de Machado i a altres punts de
Cotlliure, a Port-vendres, a Banyuls de la Marende, ala carretera, als arbres.
La flama del Canigó que cada any per Sant Joan arriba a casa nostra
A Perpinyà
La tomba d'Antonio Machado
I també a Argelers,
en l’únic monument, si se’n pot dir així, que recorda que aquella platja va
rebre els refugiats republicans espanyols, albergant-los en pitjors condicions
que si haguessin estat presoners de guerra. Es veu que França -millor seria dir els dirigents francesos; els pobles del Rosselló fa anys que reclament memòria històrica- vol tapar aquest
episodi vergonyant de la seva història, tot ben amagadet amb els apartaments de
costa que han construït al llarg dels tres kilòmetres de platja per la qual hi
van desfilar durant dos anys quatre-centes seixanta cinc mil persones. Poc que
costaria una disculpa, no? Crims més grans s’han comès i s’ha demanat perdó, però
ai! La grandeur de la France
republicana no demana perdó i menys als republicans espanyols.
L'únic record als republicans espanyols que van fugir a França
Em feia especial il·lusió conèixer la
maternitat d’Elna. De les històries que se n’expliquen, algunes de les quals ja
coneixia per l’excel·lent treball de recerca de l’Assumpta Montellà, és molt
difícil oblidar-se’n. Des dels nadons amb el cos colgat a la sorra, escalfada
pel sol —l’única font de calor d’aquell hivern
de malson—, fins la mare que en acabar de parir a la maternitat no podia deixar
de plorar per totes les criatures que havia vist morir a la platja i per les
mares que no havien tingut tanta sort com ella.
S'entèn que la maternitat els pogués semblar un paradís, venint d'on venien
Sento explicar la història de
l’Elisabet Eidenbenz, la infermera suïssa que amb vint-i-cinc anys va convertit
un palauet abandonat d’Elna en una maternitat on acollir les dones de la platja
d’Argelers que estaven a punt de tenir un fill i penso en com canviaria el món
si cadascun de nosaltres tinguéssim ni que fos unes engrunes de la humanitat, la solidaritat i la valentia d’aquesta dona. La història dels refugiats és una història tan
antiga i tan repetida que sembla mentida que encara no haguem après a
afrontar-la amb dignitat. És clar que per començar ja no hi hauria d’haver
guerres que obliguessin la gent a deixar casa seva i fugir. I aquí ja tornem a
topar amb els governants. Governants amb poc cervell, gens de cor i massa
ambició. N’hi ha massa d’aquests!
Dijous
em vaig passar el dia literalment enganxada al telèfon. Era el meu Sant i entre
les amigues, conegudes, parentes que es diuen Teresa i els que en tenen alguna
a prop —que no saben la sort que tenen— i se'n recorden, les felicitacions no van parar.
Entraven al mòbil, sortien del mòbil, el mòbil cremava, la bateria s’acabava.
I
Déu n’hi do la de Tereses que conec! Sumant els contactes del mòbil i les
xarxes, comptant les Tereses, Treses, Teresines, Tesses, Teres i Maites en vaig
comptar trenta set, començant per la meva mare, una tieta, una cosina i una
altra tieta que ja no hi és. I no hi compto ni la Teresa de Calcuta, ni Santa
Teresa de Jesús, ni les Teresines, ni la Teresa Rampell perquè a aquestes no
les tinc entre els meus contactes. Això sí, totes elles són més grans de
cinquanta anys. En les trenta set no n’hi ha cap que baixi dels cinquanta.
De 50 o més, però genials!
Teresa
és un dels noms que s’acostumaven a posar abans i ja no es posen. Com Carme,
Àngels, Rosa, Magda, Mercè, Lluïsa... Hi ha alguns noms que s’han salvat de la
crema, que es posaven abans i es posen ara, com ara Anna, com ara Maria, però
diria que són els únics que es mantenen. La gent vol innovar —i ho trobo molt
bé— i posar noms nous i poc coneguts, el més bonic dels quals, no cal que ho
digui, és Elna. Elna significa “llum” i “victòria” i diuen que prové d’Helena,
que és el nom que va posar l’emperador Constantí al poble d’Elna, en honor a la
seva mare.
Algunes
de les meves amigues de la infància no en tenen prou amb dir-se un nom dels que
he dit, que totes porten, portem, al davant el nom de Mª, escrit així: Mª
Carme, Anna Mª, Mª Rosa, Mª Magdalena, Mª Teresa... I no és suficient amb això
que, a més a més, ens posaven, al batejar-nos, dos noms més. Jo em dic Mª
Teresa, Mª Dolors i Mª dels Torrents. El primer el posava la padrina, el segon
el padrí i el tercer el mossèn. Totes les nenes batejades en tots els anys que
hi va haver el mateix mossèn al poble es diuen de tercer nom, Mª dels Torrents,
en honor de la Mare de Déu dels Torrents, la patrona del poble. Una obsessió
com una altra, més inofensiva que altres. Totes menys una que es diu Mª dels
Torrents de primer nom i suposo que el mossèn n’hi devia posar un altre de
tercer. No és estrany que, arrossegant un nom tan llarg, amb el temps, totes
haguem anat perdent el Mª i el segon i el tercer nom, que potser algunes ja ni
recorden.
Jo,
si pogués manar, posaria el meu nom a alguna nena. Li posaria Tresa, que és com
ho diem a la meva terra, a les comarques de Lleida i... no sé a on més perquè el
nom de Tresa no ho coneix ni la Viquipèdia, ni el Registre, ni les webs
d’onomàstica, ni ningú. Ningú no dona raó d’aquest nom, almenys jo no he trobat
la informació. Amb això de la llengua normativa hem guanyat unificació de la
llengua escrita, però trobo que també hem perdut riquesa lingüística.
Si
jo manés potser em canviaria el Sant de dia perquè sempre el 15d’octubre he de sentir a dos quarts de set
del matí les campanades que commemoren l’assassinat del president Companys i
des de fa uns anys em recorden que la persecució fa molt que va començar i que
qui ens persegueixmai, mai no deixarà
de fer-ho; i no és una bona manera de començar el dia del Sant, caram! I l’any
passat el 15 d’octubre va ser l’endemà de la sentència a la nostra gent. I
aquest any, l’endemà del 15 d’octubre començava altre cop l’enclaustrament, per
no dir-li confinament. I potser canviaria el mes i tot perquè fa tres anys, el
15 d’octubre encara ens sentíem tots de les bastonades que molts van rebre
l’1-O.
Ai,
si jo manés, si jo manés..., però, com sap tothom, jo no mano. Només escric les
meves fabulacions aquí i a tot arreu on em deixen. Una obsessió com una altra,
també inofensiva, crec, perquè no la imposo a ningú.
La setmana passada la Lila va fer vacances.
Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com
que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en
faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la
Lila i jo, de vacances a casa meva.
He anat parlant d’ella, però ara ja fa
temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat
d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.
La Lila, bona noia com sempre, no dona feina,
ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos
passejos diaris.
Pel menjar no hi pateixo gaire.
El pinso li agrada i barrejat
amb un petit tast de les meves
bajoques, tomàquet amanit,
pernil dolç, pa amb
tomàquet,
vedella, pa, tonyina, poma,
taronja, està més que contenta.
Vaja! No
és que m’ho digui,
però se li nota l’agraïment.
El passeig... el passeig ja és
una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a
passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són
el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi
posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot
en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no
m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més,
quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que
ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió
inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí,
ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.
Jo no sé si per ella és una gimcana aquell
passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh,
una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina
gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut
mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina
muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara
creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en
aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m,
deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no,
no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t,
atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls
pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures,
ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has
corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva
ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig
que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat
serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et
moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els
coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots.
I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig
el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack,
Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara
vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur
Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!
Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!
La pregunta és: quins mèrits he fet jo per haver nascut aquí i quins greuges va cometre ella per nèixer allà. Me la faig sovint; per Nadal, més.
La Naajia va morir el
dia de Nadal. No recordo on. Africà és tan gran i se’n moren tants, de nens...
Feia mesos que estava malalta i mesos que esperava. Esperava ella, la seva
mare, els germans, els veïns, tot el poble. Esperaven que arribessin els remeis que l’havien de
curar.
El germà gran li havia
dibuixat el camí per on arribarien i cada dia la medecina era més a prop. El
dia que va morir faltava molt, molt poquet per arribar, segons els càlculs del
germà. Les dues germanes petites, bessones, feien, volien fer, màgia, al seu
costat amb les figures del pessebre. Devien ser cristians. La mare l’abraçava i
li deia, amb l’única esperança que es podia permetre, que per Nadal, al nord,
es recordaven més del sud i que segur, segur arribaria un gran carregament de
medecines. La seva també, la seva la primera, perquè ja feia mesos que
esperaven, i tothom ho sabia i ja no podien esperar més, i aleshores ella es
curaria, i mai més no es posaria malalta, i...
La Naajia va pujar al
cel per un camí ample, però llarg i en el viatge va descobrir moltes coses que
mai no s’hauria imaginat. El primer que va veure van ser les medecines; encara
els faltava molt per arribar al seu poble, el seu germà s’havia equivocat.
També distingí les oenegés, desesperades, un braç a Europa, un altre a l’Àfrica
i, com que els àngels ho veuen tot, llegeixen els rostres i penetren els cors,
va albirar la impotència a la seva cara. El camí al cel passava per Europa, per
on, sinó?, un dels melics del món. Va veure la màgia del Nadal: la gent
atrafegada amb regals, els grans magatzems atapeïts, els llums dels carrers, quasi
encegant-la, les neveres plenes a vessar, les farmacioles també, les cuines expulsant
baf i aromes per tot el món del nord, en crisi. Veié els nens que ploraven,
picaven de peus i es llençaven a terra perquè volien més i més. Els grans, homes
i dones que ja no creixerien, sense tants escarafalls, tampoc no en tenien prou;
ho deien a crits les seves cares. Les taules eren plenes de grans viandes i de
grans famílies, algunes amb els cors ben petits. Els magnífics cartells
lluminososarreu i pertot deien “Nadal
és amor”.
La Naajia seguia el seu
camí de dret al cel. Amb llum pròpia, en fer-se de nit encara brillava més. Tenia
màgia. Segurament per això la vaig veure a través del finestral de casa meva. O
va ser ella la que em va veure a mi? Jo estava entaulada, eren les set de la
tarda i encara tenia esma per continuar menjant. Crec que va ser per la seva
mirada que em vaig començar a trobar malament i vaig escriure aquesta història.