GRÀCIES, AMIC!

                                 

Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.

Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!

Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!

                                                    

En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!

No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 

TINC UN COTXE PETIT

UN MÓN NOU     

A LA MEVA CARRETERA (1) i (2) Abril 2013

EXPRÉS

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

i CERVELLS DE PALLA     

Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

FINAL FRACTURA

                                                           

Vaig prometre fa mig any que no parlaria més de la meva mà dreta fins que no pogués dir que estava totalment recuperada. Com que acostumo a complir les promeses, però això no ho podré dir mai, faré cinc cèntims —o cinquanta— de com s’ha acabat el succés.

Vaig començar aquesta  mini-sèrie en quatre 

lliuraments amb 

LA MÀ ESQUERRA.

Vaig seguir amb COMBAT A CINC ASSALTS. 

El tercer capítol, 

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA 

el vaig publicar el 20 de febrer. 

Feia vint dies que m’havien tret el guix i just havia anat sis vegades a un fisio privat que em feia veure les estrelles, però que de mica en mica anava extraient la meva mà d’allà on fos que s’hagués quedat encallada. La setmana següent vaig encetar les sessions amb la fisio de la Seguretat Social, amb menys dolor i pocs avenços. Als dos mesos, o sigui a l’abril, vaig explorar altres opcions. Vaig anar dues vegades a l’osteòpata, que gairebé no em tocava i, amb tot, em semblava notar alguna millora.

Una altra opció va ser una traumatòloga especialista en mans, que va dedicar més atenció a la meva mà de la que li havien dedicat entre tots fins aleshores. Em va demanar radiografies i allí es va veure que cúbit i radi estaven mal soldats. 

Sense cap dubte: mal soldats i amarats per la boira

S’havia d’operar. Vaig deixar l’osteòpata -no hi havia prou malalt per tant especialista- i per indicació de la traumatòloga vaig canviar de fisio; a banda del problema dels ossos mal soldats, tots els dits menys el polze s’havien quedat encarcarats i no podia posar la mà plana, ni pelar patates, ni fruita, ni subjectar bé el bolígraf... Resumint, qualsevol cosa que requerís un ajustament del dit polze amb la resta dels dits. Abans de la intervenció s’havia d’intentar, doncs, desencarcarar els dits. El fisioterapeuta també estava especialitzat en mans i va tenir la meva entre les seves una bona estona. Vaig veure de seguida que sabia el que tenia entre mans. Encara m’han quedat ganes de fer jocs de paraules amb les mans, ves! Vaig començar a anar cada dia, dues hores i mitja a rehabilitació: exercicis a dojo, banys de parafina, ultrasons, làser, pressurització. El Josep Maria —ja li puc dir pel nom, que de tan tocar-me la mà ens vam fer íntims— al cap de dos mesos em va haver de dir a contracor que ja no es podia avançar més amb els dits i em va donar l’alta. Tanmateix havia guanyat molt. Plana no li puc posar la mà, però puc escriure i els problemes alimentaris estan superats; també hi tinc més força. Vaig tornar a la traumatòloga per parlar de l’operació.

            —En què consisteix? —vaig preguntar.

Recordo que en la primera visita, en parlar de l’operació em va dir “no t’espantis, eh?”. No ho vaig entendre. Soc valenta, jo. Ara ja, sí.

            —Mira, els dits no hi guanyaran res amb la intervenció. Però el canell sí. Com que el cúbit i el radi treballen junts en el canell, han d’estar al mateix nivell i resulta que a tu el radi t’ha quedat més alt que el cúbit. Una opció és tallar el radi i són cinc setmanes de guix; l’altra és treure os del maluc, que és un os molt maco que es regenera molt ràpid i afegir-lo al cúbit, i això són set setmanes de guix.

Em vaig posar literalment les mans al cap. Com podia ser? Si jo només havia ensopegat en un esglaó de l’escala! I era l’últim! I ja era a la porta de casa! Com podia ser que d’un desencadenant tan inofensiu se’n derivessin unes conseqüències tan desaforades?

—Ara per saber quina de les opcions és millor, haurem de fer un TAC.

—D’acord... I van bé aquestes operacions?

—Acostumen a anar bé..., sí.

El TAC ja me l’he fet i ja m’he decidit. No m’operaré. Tinc poques limitacions pel que fa al canell: el tema de la cullera, que ja he après a equilibrar amb un gir de la mà; no puc posar-me el palmell de la mà davant de la cara, però tampoc és que sigui un gest imprescindible per viure. Finalment si faig algun gest brusc amb el canell de forma involuntària, tinc una sentida; o sigui que res de brusquedats: he de tractar la meva mà amb la mateixa suavitat amb què tracto la meva neta. La segona opinió, del segon especialista en mans, m’ha confirmat el que volia sentir: que pel que hi ha a guanyar, també hi ha un risc que no cal córrer.

Entre un i altre especialista encara vaig fer una incursió en el món de la medicina alternativa per si es podia guanyar alguna cosa en el tema dels dits. Vaig anar a l’acupuntor. El doctor xinès, joveníssim, em va dir:

—Yo puedo calmal dolol.

—No, dolol no tengo. Yo quiero cural mano —de seguida em vaig adaptar a parlar xinès. O hauria de dir indi?

—Culal, no. Calmal dolol, sí. Plobamos?

—Vale! —ves què li havia de dir!

—Tumbal.

Em va fer estirar en un llit, em va clavar tres dotzenes d’agulles i em va fer posar de bocaterrosa. Em va semblar que amb el cantell de la mà em tallava l’esquena en juliana amb un ganivet exprés. 

És que ni el Marc Ribas a CUINES

El darrer cop —el de la gràcia, suposo— més aviat devia ser amb un matxet. Com que anava acompanyant els cops d’exclamacions no vaig poder evitar de pensar si m’estava castigant. És que no tinc la consciència tranquil·la. El canell no me’l van enguixar bé, però jo vaig cometre l’estupidesa d’aguantar el dolor amb un sofriment i un estoïcisme que ara trobo immorals. Per què? Confiava en el traumatòleg que em portava. “Tot va bé —m’havia dit a les tres setmanes de la fractura—. L’inflament et marxarà ràpidament quan et treguin el guix i tot es posarà a lloc”.

—Ahola descansal! Una hola.

I em va tapar amb una manta que semblava una estufa catalítica.

—Volvel maltes que viene.

—De acueldo.

“No sufla, doctol. Aquí estalé”. Ho vaig pensar, no li vaig dir. No volia que pensés que me n’estava enlient i tornés a treure el matxet.

A uns dits ganxuts sempre se'ls pot donar
alguna utilitat.
Els collarets de flors els fa la meva cosina
Marta Duran Flors Encantades

UN PREMI! PER MI???

                                 

                             

                                     

Aquest mes de gener vaig estar molt enfeinada. No sabia que participar en un blog col·lectiu com Roda el món i torna al blog m’enganxaria a la catosfera, que és la comunitat de blogs de la xarxa social catalana, d’una forma tan intensiva i intensa, que si ho hagués sabut...ho hauria fet abans, ves, perquè ha estat una gran experiència.

Ja sé que els amics bloguers sabeu de sobres el que explicaré ara, més que jo, però als que entreu en el meu blog només com a lectors, us vull desvetllar el misteri:

Què són els bloguers? Els bloguers som la gent que treu el cap a la xarxa per ensenyar el que pensem, el que sabem fer, el que ens agrada i també el que ens punxa, a través de les nostres entrades o posts. De blogs no només n’hi ha de històries, com el meu, sinó també de poesia, de pintura, de labors, de manualitats, de divulgació, d’enigmes (sí, també). El nostre denominador comú és que ho mostrem de forma desinteressada, exclusiva i inèdita, per dir-ho amb una paraula que tothom entén, GRATIS. Qualsevol pot gaudir del nostre art amb un simple clic. Els bloguers fem entrades als nostres blogs perquè som uns filantrops i volem el bé per tothom. Que tots conegueu la nostra obra és el millor que us pot passar. – i quina frase més brillant, de màrqueting,  m’ha quedat! – però el nostre desig més íntim és compartir-ho. Si ens llegiu i a més a més comenteu, el nostre desig s’haurà fet realitat.

I fins aquí hauria arribat el meu post, abans de participar en la trobada blogaire. Ara he d’afegir que m’hi he entusiasmat perquè seixanta vuit bloguers participants han generat disset mil pàgines llegides i tres mil cinc-cents comentaris repartits i compartits entre tots els posts. Són dades que ens dóna la Carme Rosanas, podríem dir la mare del nostre blog col·lectiu, i qui em va convidar a participar-hi. L’entusiasme ve de què un feedback tan intens i enriquidor de comentaris, que van i venen sobre cada entrada en concret, jo no l’havia vist mai, i els companys experts em diuen que tampoc.

Una conseqüència d’aquests llaços estrets que hem establert és que els seguim mantenint un cop acabada la trobada, visitant-nos en els nostres respectius blogs. Una altra és que, contradient el tòpic que el bloguer és un home – una dona, un cyborg... – solitari i agorafòbic davant de l’ordinador, ens volem posar cara i farem una trobada la propera primavera, mentre l’herba, i la barba, creix, les flors ens fan plorat els ulls i els sentiments es confonen davant de tanta bellesa – de la primavera, és clar – Ho farem sense ordinador, encara que sigui difícil, i recitarem els nostres posts, a propòsit per l’ocasió,  de memòria.

Després d’aquest cant a la blogueria, només he d’afegir – no us feu il·lusions, encara no acabo – que a la catosfera hi ha bloguers novells com jo, que no arribo als tres anys de vida, i d’altres bloguers de solera, com el Pons007, que ha complert nou anys i ha arribat als vint-i-cinc mil comentaris. El Pons és amant dels nombres – no com jo, Nombre no, si us plau – de les sèries estrangeres i molts temes més, com el tema mític de “noi coneix noia i li agrada” Pons, corregeix-me si m’equivoco, si us plau. Bé, aquest blogaire sap com fer-ho per mantenir els bloguers en estat de perpètua excitació participativa i per tant, el llistó de la participació ben alt. Per això, ha creat els Premis Pons a l’excel·lència blogaire perquè cada bloguer els atorgui als seus dos bloguers preferits. Són uns premis endogàmics, només entre bloguers de la mateixa tribu, si no ho he entés malament. Jo també tinc algú que ha pensat en mi. 

És l’Alfonso Robles Motos, que m’ha concedit el premi, amb unes paraules boniques com no m’han dit mai, fixeu-vos: salsa-ficció – i la Teresa, suposo, no? – és un dels descobriments més agradables de la trobada blogaire del gener. Uau! Gràcies Alfonso, això va per tu:

L’Alfonso és de Topares, un poblet petit de la província d’Almeria, del qual no us podeu perdre la història.  Topares, petit però eixerit. Els seus dos blogs n'ostenten el nom en el títol, Topares i les lletres i Topares siempre.  Això sí que és donar relleu particular al poble. Més que jo, que encabeixo en el meu blog els arbres del meu poble, mi cassssa, els lloros de la meva ciutat, les cebes, el gos de la meva filla, les meves indignacions, les dones que m’agraden, els nazis, els transports exprés i la independència. Blog poti-poti, al qual algun dia li hauré de fer una neteja de cutis.

La companya blogaire guardonada al mateix temps que jo ha estat l'Assumpta. Tot un honor perquè l’Assumpta és una activista imparable en els blogs, els seus i els dels altres i en moltes més activitats. I jo que sempre m’havia vantat de tenir gran capacitat de treball... Aquí la majoria  em guanyen!

I avui, encara ambientats en Oscars i catifa vermella... and the Pons007 prizes go to: 

El blog Cantireta, de  la Montse. I per què? perquè em va fer una bona acollida al blog, per les petites entrades amb gran sentit que fa en el seu blog, perquè la literatura és el seu món i què caram! perquè és de Verdú, a l’Urgell, sí,  i parla una miqueta com jo; gran misteri perquè sóc de la Conca tocant a les Garrigues, però la nostra llengua és així.

I el blog Des del meu mar, d’una altra Montse, per la foto del seu mar, pel color del seu blog, pel tipus de lletra... noooo! que no és per això! És perquè veig que té inquietuds semblants a les meves i temes també molt propers.  

No res, un plaer presentar els meus amics bloguers als meus amics lectors i viceversa.
Amics lectors, us convido a entrar a Roda el món i torna al blog, a la dreta hi trobareu tots els blogs de la trobada, i a deixar algun comentari.
Amics bloguers, no sigueu esquerps i responeu a tots els comentaris. (Recomanació del tot inútil, perquè els bloguers responem sempre els comentaris, és més, cada comentari d'un lector nou ens provoca un intensíssim... moment sublim.

EXPRÉS

                                            

Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món del treball actualment.

Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent, ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1. Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora. Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la més ideal per aquests abrandaments.

Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat, explota. Les olles també.

La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses! les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot els dilluns al matí.

El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc, també els de les altres autonomies. Tots sabem  què és el “café para todos”, oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja es manté.

L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés, que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.