UN PREMI! PER MI???

                                 

                             

                                     

Aquest mes de gener vaig estar molt enfeinada. No sabia que participar en un blog col·lectiu com Roda el món i torna al blog m’enganxaria a la catosfera, que és la comunitat de blogs de la xarxa social catalana, d’una forma tan intensiva i intensa, que si ho hagués sabut...ho hauria fet abans, ves, perquè ha estat una gran experiència.

Ja sé que els amics bloguers sabeu de sobres el que explicaré ara, més que jo, però als que entreu en el meu blog només com a lectors, us vull desvetllar el misteri:

Què són els bloguers? Els bloguers som la gent que treu el cap a la xarxa per ensenyar el que pensem, el que sabem fer, el que ens agrada i també el que ens punxa, a través de les nostres entrades o posts. De blogs no només n’hi ha de històries, com el meu, sinó també de poesia, de pintura, de labors, de manualitats, de divulgació, d’enigmes (sí, també). El nostre denominador comú és que ho mostrem de forma desinteressada, exclusiva i inèdita, per dir-ho amb una paraula que tothom entén, GRATIS. Qualsevol pot gaudir del nostre art amb un simple clic. Els bloguers fem entrades als nostres blogs perquè som uns filantrops i volem el bé per tothom. Que tots conegueu la nostra obra és el millor que us pot passar. – i quina frase més brillant, de màrqueting,  m’ha quedat! – però el nostre desig més íntim és compartir-ho. Si ens llegiu i a més a més comenteu, el nostre desig s’haurà fet realitat.

I fins aquí hauria arribat el meu post, abans de participar en la trobada blogaire. Ara he d’afegir que m’hi he entusiasmat perquè seixanta vuit bloguers participants han generat disset mil pàgines llegides i tres mil cinc-cents comentaris repartits i compartits entre tots els posts. Són dades que ens dóna la Carme Rosanas, podríem dir la mare del nostre blog col·lectiu, i qui em va convidar a participar-hi. L’entusiasme ve de què un feedback tan intens i enriquidor de comentaris, que van i venen sobre cada entrada en concret, jo no l’havia vist mai, i els companys experts em diuen que tampoc.

Una conseqüència d’aquests llaços estrets que hem establert és que els seguim mantenint un cop acabada la trobada, visitant-nos en els nostres respectius blogs. Una altra és que, contradient el tòpic que el bloguer és un home – una dona, un cyborg... – solitari i agorafòbic davant de l’ordinador, ens volem posar cara i farem una trobada la propera primavera, mentre l’herba, i la barba, creix, les flors ens fan plorat els ulls i els sentiments es confonen davant de tanta bellesa – de la primavera, és clar – Ho farem sense ordinador, encara que sigui difícil, i recitarem els nostres posts, a propòsit per l’ocasió,  de memòria.

Després d’aquest cant a la blogueria, només he d’afegir – no us feu il·lusions, encara no acabo – que a la catosfera hi ha bloguers novells com jo, que no arribo als tres anys de vida, i d’altres bloguers de solera, com el Pons007, que ha complert nou anys i ha arribat als vint-i-cinc mil comentaris. El Pons és amant dels nombres – no com jo, Nombre no, si us plau – de les sèries estrangeres i molts temes més, com el tema mític de “noi coneix noia i li agrada” Pons, corregeix-me si m’equivoco, si us plau. Bé, aquest blogaire sap com fer-ho per mantenir els bloguers en estat de perpètua excitació participativa i per tant, el llistó de la participació ben alt. Per això, ha creat els Premis Pons a l’excel·lència blogaire perquè cada bloguer els atorgui als seus dos bloguers preferits. Són uns premis endogàmics, només entre bloguers de la mateixa tribu, si no ho he entés malament. Jo també tinc algú que ha pensat en mi. 

És l’Alfonso Robles Motos, que m’ha concedit el premi, amb unes paraules boniques com no m’han dit mai, fixeu-vos: salsa-ficció – i la Teresa, suposo, no? – és un dels descobriments més agradables de la trobada blogaire del gener. Uau! Gràcies Alfonso, això va per tu:

L’Alfonso és de Topares, un poblet petit de la província d’Almeria, del qual no us podeu perdre la història.  Topares, petit però eixerit. Els seus dos blogs n'ostenten el nom en el títol, Topares i les lletres i Topares siempre.  Això sí que és donar relleu particular al poble. Més que jo, que encabeixo en el meu blog els arbres del meu poble, mi cassssa, els lloros de la meva ciutat, les cebes, el gos de la meva filla, les meves indignacions, les dones que m’agraden, els nazis, els transports exprés i la independència. Blog poti-poti, al qual algun dia li hauré de fer una neteja de cutis.

La companya blogaire guardonada al mateix temps que jo ha estat l'Assumpta. Tot un honor perquè l’Assumpta és una activista imparable en els blogs, els seus i els dels altres i en moltes més activitats. I jo que sempre m’havia vantat de tenir gran capacitat de treball... Aquí la majoria  em guanyen!

I avui, encara ambientats en Oscars i catifa vermella... and the Pons007 prizes go to: 

El blog Cantireta, de  la Montse. I per què? perquè em va fer una bona acollida al blog, per les petites entrades amb gran sentit que fa en el seu blog, perquè la literatura és el seu món i què caram! perquè és de Verdú, a l’Urgell, sí,  i parla una miqueta com jo; gran misteri perquè sóc de la Conca tocant a les Garrigues, però la nostra llengua és així.

I el blog Des del meu mar, d’una altra Montse, per la foto del seu mar, pel color del seu blog, pel tipus de lletra... noooo! que no és per això! És perquè veig que té inquietuds semblants a les meves i temes també molt propers.  

No res, un plaer presentar els meus amics bloguers als meus amics lectors i viceversa.
Amics lectors, us convido a entrar a Roda el món i torna al blog, a la dreta hi trobareu tots els blogs de la trobada, i a deixar algun comentari.
Amics bloguers, no sigueu esquerps i responeu a tots els comentaris. (Recomanació del tot inútil, perquè els bloguers responem sempre els comentaris, és més, cada comentari d'un lector nou ens provoca un intensíssim... moment sublim.