EL GOS DE LA MEVA FILLA

                                          

La Lila, bona noia

La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.

Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.

Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?

            -   Mama, un gosset...- em deia.

            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.

Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:

            -   No hi ha gos.

            -   I per què? – inquiria ella.

            -   Sí, per què no? – tornava ell.

            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.

            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.

En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.

            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.

            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.

Iaia???

            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.

            -   Oh, doncs... com li he de dir?

            -   Què?

            -   Com li he de dir que et dius?

            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.

            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?

            -   Caram! Que no és el meu nom?

           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.

El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.

És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.

La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.

Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.

Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?

En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.

La Lila concentrada

EL GRAN MENYSPREU

                                         

Aquests dies de canvi d’any, sembla que tothom s’ha posat d’acord. Polítics d’aquí i d’allà, economistes, mitjans de comunicació i columnistes asseguren que ja hem tocat fons. És lògic. Hem patit una davallada tan bèstia en molts aspectes que, a banda de les conclusions dels experts,  el desig de millora  batega a tots els nivells. Jo ja em conformaria que la dignitat dels treballadors hagués tocat fons el passat 2013.

La crisi, qui ho dubta! i també la Llei de Reforma Laboral aprovada el 2012 pel govern Popular, paradoxalment el més impopular que els vells recorden haver conegut, han fet retrocedir els drets dels treballadors als anys cinquanta, quan els sindicats verticals donaven tots els avantatges als empresaris.

El patiment de tothom és prou respectable i lamentable, i prioritzar-ne algun seria un greuge per tots els altres. Un cop assumit, sense discussió, que la pitjor situació és la d’aquell que busca treball i no en troba, jo avui sento la necessitat de parlar dels treballadors que tenen la sort de tenir feina.

I començaré per aquells que són a l’altra banda, els que tenen moooolta  feina. Segurament en tenen tanta perquè treballen per dos, per ells i pels que estan a l’atur. Ben pagats o no tant, sobre el seu cap hi plana l’amenaça de l’acomiadament i de les represàlies, que sembla poder-se  contrarestar , només,  amb hores extraordinàries infinites, no comptabilitzades, no cobrades, no cotitzades. En aquest context la competitivitat, mesurada en hores, desplaça els aparentment menys competitius i la solidaritat és un valor a la baixa. Cadascú mira per ell i els germans de sang et poden vendre no per un plat, sinó per una cullerada  de llenties.

Als treballadors públics, els retallen des de fa dos anys sous, personal i il·lusions. Tinc amics i coneguts que treballen de mestres i professors i sé que mentre van prescindint de qualsevol caprici, han de bregar amb Informes PISA, españolización, aules d’acollida sense personal d’acollida, baixes sense cobrir i vocacions que lluiten per no estavellar-se contra el terra. Només són una part de l’ample col·lectiu de’empleats públics que cada dia que passa veu encongir les seves esperances. No tinc cap dubte que la resta igualment deu estar torejant envestides diverses.

Els joves que són contractats ara per les empreses – els grans ja no els contracten - han d’acceptar sense condicions, per manca d’altres oportunitats properes, contractes precaris amb el salari mínim interprofessional, des de fa uns dies congelat. No hi ha plans de vida possibles, perquè el futur és incert. Tant se val que siguin llicenciats en física o en filologia, amb estudis mitjans o amb estudis bàsics. Sovint es miren amb recel els companys, i no,  que els hi estan prenent la feina, de seixanta i tants anys, i que aquests al seu torn, els hi deixarien ben a gust. Els més agosarats es desplacen a Europa on en la majoria dels casos solucionen el problema del treball, però no sé si la vida els hi és fàcil en un país que no és el seu.

Els treballadors que treballen han de multiplicar  esforços i  resistència. No és el mateix treballar vuit hores que dotze, com no és igual anar treballant que treballar amb la llengua fora. S’ha acabat el temps per  la família, els amics, les aficions. La feina i la por de perdre-la absorbeixen  la vida. Psicòlegs i ansiolítics van de bòlit i es recomana no posar-se malalt, si un no vol augmentar el seu malestar amb l’angoixa permanent que la malaltia el conduirà a l’atur. Hipoteques, deutes, fills, càrregues familiars i instint de supervivència col·loquen els treballadors en un carreró sense sortida, i és que si en surten, no trobaran un altre carrer.

L’espasa de Damocles, de dos talls, exemplifica els bens que comporten també un risc o una càrrega negativa. Damocles va ser un personatge de la Grècia clàssica,  més de llegenda que històric, que, va ser convidat per Dionís II de Siracusa, a qui envejava, a ocupar el seu lloc durant un dia. Es veu que va gaudir d’allò més del càrrec, però quan s’acabava el dia es va adonar que damunt del seu cap una espasa de doble tall només lligada per un pèl de cavall, l’amenaçava. Avui, damunt dels caps dels treballadors hi ha suspesa una espasa de Damocles, crec que no cal que especifiqui quins són els seus dos talls.

Govern i empreses, emparats per la llei, s’han enfilat molt amunt en la Gran Encaixada que diuen ells, sosté els treballadors – qui sosté a qui? – i millora el mercat laboral, fent un Gran esforç – de qui? - perquè l’ocupació pugui estendre’s a tota la població en edat de treballar. Jo l’únic que veig és el Gran menyspreu a què estan sotmesos treballadors i aturats. I em conformaria que aquesta situació hagués tocat fons, però malauradament, molt em temo que això no s’acaba aquí. El que sí s’ha acabat és el treball digne. A canvi, el camí per tornar a l'esclavatge ja fa temps que l'hem encetat.

Simbòlic, però no tan lluny

L'ESTEL QUE ENS GUIA

                                 

Ja he fet el pessebre. No volia que em passés com l’any passat, que mentre buscava la caixa de les figures, van arribar els Reis. Aquest any que tinc més temps, m’hi he esplaiat de gust. És que quan veig tanta gent caminant en la mateixa direcció, no sé què em passa,  el cor se m’accelera.

Els meus capgrossos, així anomeno jo les meves figures del pessebre, perquè ho són, capgrossos i tossuts, que van vers el portal guiats per l’estel, només sumen una quinzena. A mi, que no sempre parlo del tema, però sempre el tinc al cap, m’agrada aplicar-los-hi un valor exponencial que els converteix en un milió i mig. És un càlcul simple perquè no sóc de nombres, jo, però m’enamora veure’ls tots amb aquella fe, perquè  ja se sap que la fe mou muntanyes.

I parlant de muntanyes, aquest any per comptes de tancar el pessebre amb muntanyes d’escorça i molsa, he deixat vies obertes perquè pastors d’altres ramats també s’hi puguin afegir. Que és Nadal, ostres! i tothom de la contrada hauria de seguir l’estel. Així, amb els camins oberts, tots hi poden entrar, també els més desorientats, perquè ... les pistes són clares: estel blanc sobre triangle blau amb quatre barres vermelles sobre fons groc. No es poden equivocar, l’estel els guia! A tots els que hi entrin els aplicaré la funció exponencial i qui sap! Potser podem arribar a tres milions. Perquè es vagin animant, hi he afegit totes les figures soltes que he trobat, fins i tot aquelles que ja havia deixat per inútils. No tothom ha de ser capgròs al pessebre. La qüestió és arribar al portal.

Em miro la cova, i l’àngel, i l’estel i penso que costarà d’arribar-hi, però de seguida veig la filadora, ella sempre tan puntual, ja hi ha arribat. Aixeca els braços nerviosament i crida:

            -   Au va! espavileu-vos, que novembre és a tocar.

Al darrere de la cova, els meus dos caganers, el de sempre i el del Barça, s’incorporen i s’apugen els pantalons.

-   S’ha acabat el temps d’estar ajupit – diu el del Barça

-   Sí, s’ha acabat la pudor i la por – replica el pastor.

Veig els pastors de les sopes que es comencen a dessonillar. Encara estan endormiscats perquè l’àngel els hi ha donat la bona nova amb la data i la pregunta. Han patit tal síncope que els ha costat de reaccionar.

            -   No passa res – no sé si em senten, jo els hi dic – Mai no és tard, però no us encanteu, que tenim pressa. Allà teniu l’estel, no us podeu perdre.

Friso per fer-me petita i capgròs -  jo en aquest pessebre, i en tots,  vull ser capgròs -  i preguntar-los-hi què en pensen de tot plegat: dels rius que s’han quedat secs, dels ponts, tots desapareguts, de les pedres que ens cauen de la banda de ponent. I és que els que porten les regnes del país veí, aparentment fan l’orni o l’astruc, que ja no ho sé, però en realitat estiren el seu braç, que ells creuen infinitament llarg, per esclafar-nos, prendre’ns l’aigua i deixar-nos morir de set, i polvoritzar els ponts que ens connectaven i els que volem bastir per anar més lluny. I el pastor del corder i el del porquet, el del feix de llenya, la pastora de la gerra al cap i la de la manta,  la que porta un pa i el que toca la flauta, que potser és una gralla, ves! sense tombar-se aixequen tots el braç i m’assenyalen l’estel del portal.

Ho entenc, aquell és el nostre port més proper. Anem cap allà sense desviar-nos. Sense aigua, sense ponts, esquivant les pedres... És la nostra fita i res no ens en distraurà. 

EL RAFAEL ÉS AMIC MEU

                                             

Tenia quaranta sis anys quan vaig saber que aquella paraula, que sentia de tant en tant en els mitjans, ompliria la meva vida des d’aquell moment i, al mateix temps, tot allò que significava la paraula, me la buidaria.

Els metges em van dir que la tremolor a la mandíbula, que no podia controlar quan a la feina arribava a moments límit d’estrès, tenia un nom. Em vaig negar a admetre-ho perquè estava convençut que la causa de tot era la pressió laboral a què estava sotmès. Tanmateix, la tremolor també apareixia quan al final del dia podia per fi asseure’m al sofà, al costat de la meva família. Vaig haver de claudicar quan els meus moviments més habituals, quasi mecànics, van començar a alentir-se per molt que hi aboqués  la meva voluntat més ferma.

Immediatament, vaig pensar en els meus fills i la meva dona i vaig entreveure el futur en una llambregada. El meu tarannà optimista em feu dubtar una vegada més del que havia sentit a dir de la malaltia. Arribaria un moment que entre ells i jo no hi hauria cap paraula? També jo em convertiria en un d’aquells malalts, en qui ben just reparava quan algun cop pel carrer, els veia intentant controlar el moviment imparable de la mà o el peu? I l’últim dubte que em turmentava: Seria capaç d’acceptar-ho?

Jo havia estat sempre un home actiu, amb gran sentit de la responsabilitat en tot el que envoltava la meva vida. I de cop i volta, tot s’aturaria. No s’aturaria, s’alentiria i quedaria fora del meu control. Em convertiria en una persona dependent, cada vegada més limitada. Seria una càrrega pels que m’envoltaven, sense cap possibilitat de recuperació i sempre aniria a pitjor. Així eren les malalties neurodegeneratives. Ho vaig anar sabent mentre llegia tots els articles i  llibres que vaig trobar sobre el tema. Pitjor que la mort, em vaig dir. No vaig pensar en suïcidar-me ni tampoc no vaig caure en cap depressió. A canvi, vaig decidir que mentre l’evolució de la malaltia m’ho permetés, intentaria viure amb intensitat cada segon del dia a la vora dels qui més estimava. Però la vida s’estava estancant només per a mi, no per a ells i el seu temps al meu costat era exigu comparat amb el que jo passava sol, amb el meu moviment indesitjable que progressava inevitablement.

Vaig refugiar-me en els llibres, una vella afició que havia quedat eclipsada rere l’home actiu i responsable que havia estat. Atrinxerat a la meva butaca en un racó de la sala d’estar, vaig envoltar-me de llibres i vaig començar a llegir. D’alguna manera vaig voler creure que totes les històries que llegís omplirien la meva vida interior quan arribés el moment, el terrible moment que la distància entre el meu cervell i el meu sistema motor fos insalvable, fins i tot per articular una sola paraula.

Aviat farà cinc anys que em van diagnosticar la malaltia. El cap i les espatlles em cauen endavant. Vaig aconseguir obviar la tremolor de la mandíbula per poder seguir llegint i, més tard quan vaig començar amb la mà, em van instal·lar un giny que sostenia el llibre i li girava les pàgines. Ja no puc llegir. Caic sovint i també em quedo palplantat a meitat de camí, com si m’hi haguessin clavat. Faig aquella cara inexpressiva que acaben fent els malalts de Parkinson. Li diuen cara de peix o de màscara, però jo quan em miro al mirall només veig la meva cara de sempre que ara no pot moure cap múscul ni  articular cap paraula.

El que més mal em fa és no poder parlar amb ningú de totes les històries que duc a dins i que he descobert durant aquests anys. Potser em vaig equivocar i no havia d’haver llegit tant. No obstant,  hi ha una cosa que ningú no em podrà prendre: el meu pensament. No el puc explicar, però hi és. Per això vosaltres el podeu conèixer.

Des del principi de la malaltia, vaig al gimnàs cada dia. Sembla que l’activitat física pot enfortir els músculs que s’han tornat més dèbils i inflexibles. És el millor que hi ha per a nosaltres. L’únic que hi ha. De moment. Al gimnàs hi vaig conèixer el Rafel i ens vam presentar tots dos, ja fa uns mesos, al càsting per la Marató de TV3. Sembla que en aquest moment la nostra única esperança és la investigació. El van escollir a ell i ho trobo just. TRUCA era la paraula i jo no vaig ser capaç d’escriure-la.

NOSALTRES, MINÚSCULS GRANS DE SORRA

                                   

Algun dia, aquests de dalt hauran de retre comptes de les seves barrabassades i de les tragèdies que provoquen quan a un d’ells o a tots alhora els agafa per arremetre a tort i a dret sense cap mirament.

No parlo dels de dalt de tot, no. Als de dalt de tot me’ls imagino Hieràtics, Majestàtics i de Posat greu. Des del seu Tro els deu ser ben difícil d’albirar la humanitat, a través de l’espessa i embrutida capa gasosa, i no deixar-la abandonada. Parlo d’aquests subjectes que viuen a l’atmosfera i que em recorden molt els déus de l’Olimp descarregant la seva fúria contra els homes, i les dones i els nens, i tot el que pul·lula sobre la terra.

No hi ha pietat per a ningú que es trobi en el seu punt de mira. Sol, pluja i vent fan aliança per maltractar-nos i canviar la fesomia del planeta. Pluges torrencials, huracans, tifons, tornados, desbordaments, esllavissaments... D’una sola envestida escombren milers de vides i deixen el seu hàbitat com ínfim i dolorós record del que va ser.

On queda l’harmonia de l’univers i què és el que els fa ser tan cruels? Una pregunta absurda perquè ells ni deuen tenir, ni els han de respectar, principis morals que els facin distingir el bé del mal. Però nosaltres sí, oi? Llavors, per què tenim tan poca cura de l’ambient? Probablement les descàrregues tan violentes i cada cop més freqüents que rebem dels de dalt no siguin al cent per cent una resposta al nostre malbaratament de la natura i el medi ambient, però sí que ho han de ser en una bona part.

Sembla que no sapiguem amb qui ens la juguem quan irresponsablement trenquem un equilibri tan perfecte. Som minúsculs grans de sorra, a mercè del vent i els seus col·legues, que en qualsevol moment podem ser esclafats i aniquilats. Contra la seva força no hi tenim res a fer si no som capaços de canviar els mals hàbits que estan arruïnant el món on vivim. Però què tal si un dia d’aquests tombem el cap definitivament vers aquelles zones desafavorides a les que sempre les hi toca el rebre? De ben segur, són les menys culpables de la degradació del planeta i les que més car ho paguen. Resultaria més efectiu, a banda de solidari, que corre-hi precipitadament cada cop que ens assabentem que el seu destí implacable els colpeja, per després oblidar-nos-en ràpidament. Segur que aconseguiríem amortir l’impacte dels grans cataclismes que aquests déus rabiüts ens envien, i que nosaltres bategem innocentment, fent-los confiança, com Sandy, Katrina o Haiyan. Greu error. A l’enemic ni se l’anomena. Només així donaríem un veritable sentit a la paraula “progrés”, amb la qual sovint ens omplim la boca, perquè mentre el progrés no sigui per tothom, ens hauria de fer vergonya tan sols d’anomenar-la.

ELS AMICS DELS MEUS AMICS

                                

Jo  amb la meva mare m’hi entenc la mar de bé. A part d’uns problemes d’oïda que té, res que no es pugui arreglar vocalitzant i aixecant el to de veu, la nostra comunicació és ben fluïda. No ens afecten els problemes generacionals, en temps llunyà tan intensos, entre altres coses perquè em sembla que la meva generació està atrapant la seva. Darrerament no tinc gaire clar en quina escala generacional em trobo. Ara bé, hi ha un tema en el qual ni la vocalització, ni el to de veu, ni la bona voluntat són suficients per a entendre’ns. És el tema de les noves tecnologies.

Me’n recordo que l’any passat per Tots Sants, va posar el crit al cel quan li vaig dir que havia penjat els seus panellets a facebook.

        -   Penjar?

        -   Sí mama, penjats al mur.

        -   Al mur? Com un mur d’execució? I penjats???

Fa un parell d’anys, a mi el facebook em feia més por que una pedregada. Ja se sap, fills joves, pederastes a la xarxa, cites a cegues amb psicòpates... i desvetllament de la pròpia intimitat a tot el món. Això és el que pensava quan sentia la paraula maleïda.

Un dia, un amic m’aconsellà que per satisfer les meves ànsies de lectors del que escrivia m’aniria bé d’obrir-me un blog. Em va agafar tanta por, i aquí ja s’hi afegia la ignorància, que vaig pensar renunciar a que em llegissin i quasi també a escriure. Alguna inspiració divina, en forma d’àngel de la guarda a sota el coixí, em devia convèncer que no fos tan poruga, que ni el blog, ni facebook, ni internet mossegaven.

I una tarda en plegar de treballar, vaig escriure a la barra de google  “com crear un blog amb blogger” i vaig començar la meva odissea per la xarxa. Dic començar perquè no va ser fàcil i d’hores n’hi vaig esmerçar moltes, del dia, de la nit, inclús a la feina i conduint, el cap no deixava de rumiar el perquè m’havia entrebancat en aquell pas o en aquell altre i no podia avançar. Finalment, el blog va sortir i va veure la llum. Tímidament hi vaig penjar un relat i l’endemà un altre pensant, ho dic francament, que si algú ho llegia, que m’estranyaria molt, millor i sinó, també. Jo ja tenia el meu blog que tant m’havia costat de gestar i es veu que amb això ja em donava per satisfeta. Per sort, de seguida hi vaig anar tenint visites i comentaris, d’altra manera el meu “gran èxit” tecnològic hauria resultat ben buit.

Fer-me un compte a facebook em resultà molt fàcil. Clicar “m’agrada” en alguns comentaris dels meus amics era el més divertit. Jo feia clic i els meus amics ho sabien. A poc a poc vaig anar posant algun comentari intranscendent, facebook no demana més, i algú clicava “m’agrada” i algú més, fins i tot, comentava. Quina meravella! Estava asseguda davant del meu ordinador... i no estava sola! A través dels meus amics vaig conèixer nous amics i d’altres amics dels meus amics em volien conèixer a mi.

        -   Però són gent a qui no coneixes... – diu la meva mare, esgarrifada.

   - Sí, però són amics dels meus amics – responc jo, intentant tranquil·litzar-la.

Vaig començar a trobar altres blogs per la xarxa, que mostraven veritables obres d’art  en vessants diverses. Artistes que mostraven la seva obra, que segurament hauria quedat inèdita i ni el món ni jo no l’hauríem pogut gaudir, si haguessin esperat que un marxant d’art, un agent, un editor... i ja posats a demanar, un mecenes,  els hagués considerat dignes de ser representats i exhibits.

Quan la Via Catalana, els que em seguiu ja ho sabeu, vaig formar part del Blog-via cap a la independència. Encara hi sóc i m’hi mantindré fins que la Via arribi on ha d’arribar. No la dels blogs, l’altra. Hi vaig conèixer blogs i bloguers i blogueres excel·lents, que no hauria conegut mai si no hagués vençut la meva por. Com m’alegro d’haver-ho fet!

Potser he tingut sort i a mi no m’ha tocat ni el pederasta ( pederastes a mi? si us plau...) ni el psicòpata de torn, ni ningú m’està fent xantatge per les meves fotos compromeses. Sí que he tingut un intent d’espionatge, suposo que pels meus textos de caire independentista, que m’ha fet riure molt. Crec que només es tracta de tenir sentit comú. A facebook, ensenyar als amics, i potser als amics dels meus amics, el que realment vulgui ensenyar, i al blog, explicar el que desitgi explicar.

I tornant a la meva mare. Provar de fer-li entendre el mur, les fotos penjades, el perfil, els grups, les converses públiques i les privades, els links, la quantitat de gent que a vegades s’aplega en un comentari,... ah! i els amics dels meus amics, és tasca molt laboriosa que crec que només reeixiria asseient-nos juntes a l’ordinador i altre cop, esmerçant-hi moltes hores. No tinc cap dubte que n’aprendria. Potser ho entendria amb més rapidesa que jo, ves!

Encara que potser l’essència ja l’entén. Aquest any, quan vam acabar de fer els panellets em va dir, assenyalant la plàtera dels més lluïts:

        -   Aquests els penjaràs a facebook, no?

VAIG VIATJAR A POLÒNIA

                                                  

Polònia és un país amb moltes esglésies, catedrals i monuments que, com nosaltres, commemoren derrotes i desolacions, més que victòries i moments gloriosos de la seva història. Té trenta vuit milions d’habitants. La travessen dos rius importants, el Vístula i l’Óder, i està envoltada d’una munió de nacions, algunes poderoses com Alemanya i Rússia, i d’altres no tant, com Eslovàquia, Ucraïna, Bielorrússia, Lituània i la República Txeca. Pel Nord, té sortida al mar Bàltic.

Abans que els editors de llibres de text m’acusin de voler fer-los la competència, i sobretot abans que premeu l’ESC i deixeu de llegir... Un moment! No és això el que volia explicar de Polònia.

No pretenc que em facin filla adoptiva d’aquell país, durant molt de temps, mancat de llibertat. Esser filla natural del meu, que aviat tindrà la seva, em satisfà i m’honora. Però he de reconèixer que el viatge que vaig fer a Polònia em va impactar, per això trec el tema sovint. Crec que seré honesta si dic que l’home que ens va menar per les seves ciutats, pobles i racons més turístics hi va tenir molt a veure, amb les seves explicacions, en aparença disteses, però soterradament apassionades, que precisament em van fer sentir més que turista, polonesa.

Els polonesos i les poloneses de l’aigua en diuen voda i  del cafè, cava. Per dir que sí, ho fan amb tak i si ens desitgen bon profit ens ho fan saber amb smacznego! . Sembla difícil que ens puguem entendre, però nosaltres els catalans, cridats polacos amb menyspreu, ho tenim més fàcil que d’altres. En realitat, no és facilitat, són ganes.

Polònia té mil anys d’antiguitat com a nació, els mateixos que fa que va adoptar el cristianisme. La seva història és plena d’erosions, fragmentacions i apropiacions per part dels països veïns, que sempre l’han cobejat talment el més preuat dels tresors. M’estranya que no hagi emergit mai Neptú, del mar Bàltic, amb les seves legions per annexionar-la a l’omnipresent reialme submarí com la perla que li mancava. Entre el segles XIV i XVII Polònia fa una aliança amb Lituània, els dos països governen plegats i arriben a ser molt poderosos. Totes les nacions tenen la seva etapa d’esplendor i de somnis imperialistes. Alguns es fan realitat i d’altres no, però tots acaben apagant-se eclipsats pel proper astre-nació de torn. També Polònia i Lituània van veure apagar el seu somni.  L’any 1795, Polònia era repartida entre els seus veïns i desapareixia com a tal. Tot i amb això, la cultura i la ciència van continuar les seves activitats, conservant així el sentiment d’identitat nacional.

Hauran de passar cent vint-i-tres anys per ressorgir com a estat propi l’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial. L’alegria els durarà poc. Al setembre de 1939, quan aquí les represàlies contra els vençuts feien estralls,  són els primers de rebre l’embat dels alemanys seguint Hitler, delerós de fer-se l’amo d’Europa. Varsòvia és envaïda. Que la Segona Guerra Mundial va lliurar-se del 1940 al 1944? Doncs, no senyor. A Polònia va començar abans i es va acabar després. Al gener de 1945 els alemanys es retiraven de Varsòvia, deixant sis milions de polonesos morts, tres dels quals eren jueus. Els morts i la ciutat destruïda no van ser cap obstacle perquè els russos s’esperessin com voltors a que fugissin els darrers nazis, per entrar i “alliberar”  la ciutat. S’hi van quedar fins el 1989. Van instaurar el realisme socialista, com a  tots els països de l’Est i l’iniciativa pròpia i la creativitat personal van haver de quedar-se a casa. Els hi van reconstruir a la perfecció la ciutat de Varsòvia sobre la ciutat destruïda i també sobre els cadàvers que sepultaven les seves runes. Stalin va voler fer-los-hi un regal i va manar construir el 1952 el Palau de l’Amistat que ara s’anomena de la Cultura i de la Ciència, però va morir abans de veure’l acabat. Els polonesos ho van sentir moltíssim, més que res pels vint-i-dos mil compatriotes que havia fet assassinar en suposat temps de pau. Encara ara, tot i ser un edifici magnífic, n’hi ha molts que pensen que seria millor enderrocar-lo. Finalment Rússia va fer l’honor a la ciutat de celebrar-hi el “Pacte” de Varsòvia, en teoria un Tractat d’amistat, col·laboració i assistència mútua i a la pràctica l’ocupació militar i política i la imposició econòmica als set països restants que en formaven part.

He parlat molt de Varsòvia perquè  és la història d’aquesta ciutat la que més em va colpir. Cracòvia té una altra història recent totalment diferent. Els nazis, just envair Varsovia, es van enamorar de Cracòvia, la convertiren en una ciutat íntegrament alemanya i van instal·lar el seu Quarter General al Castell de Wawel, en un petit turó lleugerament més alt que la ciutat. En el seu somni d’eliminar tot el que enterbolís la puresa de la raça, van planejar matar tots els jueus de la ciutat, també els polonesos amb veu pròpia,  professors universitaris, intel·lectuals, artistes i tothom que signifiqués qualsevol obstacle en el seu objectiu. No se’n van sortir del tot. S’explica molt bé a la Llista d’Schindler, la pel·lícula d’Spielberg  basada en una novel·la biogràfica de Thomas Keneally, que té com escenari real la ciutat de Cracòvia. També Roman Polanski va viure des del tres anys a la ciutat i va patir en pròpia pell l’experiència del gueto. Ho relata en les seves memòries.

A Polònia són catòlics practicants. Veneren el sacerdot Maximilian Colbert, que es va bolcar ràpidament a acollir jueus a la seva església quan començaven les persecucions. I quan els nazis a Auschwitz mataven quinze presoners per cada un d’escapat, va oferir-se a ocupar el lloc d’un pobre pare de família que suplicava que no el matessin. Els nazis van acceptar el canvi. Al cap i a la fi havien de ser quinze, tant era un com l’altre. L’empremta de Karol Wojtyla és per tot arreu. Diuen que el Papa quan el 1979 va visitar Polònia va demanar a Déu que hi hagués un canvi a la seva terra, tants cops esbocinada, envejada i menyspreada. Va trigar, però deu anys després, el 1989, el sindicat Solidarnosc convertit en partit polític va guanyar les eleccions i els russos van haver d’abandonar Polònia.

Les poloneses i els polonesos són gent cordial que no pateix la nostra crisi perquè ells ja en tenien una quan aquí grimpàvem per damunt de les nostres possibilitats. Ara ells respiren perquè mai no van tenir l’eufòria suficient  per endeutar-se tant com ho vam fer nosaltres. Integren la remolatxa en la seva dieta, gairebé tant com ho fem aquí amb el blat i als països asiàtics amb l’arròs. No aprofiten les patates per cuinar-les deliciosament fregides, però fan tota mena de pastissets, a quin més bo. Els hi agrada discutir sobre qualsevol cosa i els costa posar-se d’acord. L’acudit diu que on es troben  dos polonesos hi tenen, no dues opinions, sinó tres. Hi ha qui té la teoria que la vulnerabilitat de Polònia es troba en aquesta dificultat de posar-se d’acord, que els impedeix mantenir-se units.

Segurament la meva opinió, i el meu entusiasme em delata, no és imparcial, però els veig coratjosos i lluitadors, tot i saber-se en desavantatge. En tenen moltes d’històries d’aixecaments, però jo m’he fixat en dues: el 1943 hi va haver la revolta desesperada dels jueus del gueto contra l’omnipotent SS. Què hi podien perdre? Va ser esclafada i el barri arrasat a sang i foc. I el 1944, la insurrecció dels varsovians des de diferents fronts de la ciutat. La rèplica de Hitler va ser : mateu a tothom. Es referia a tothom: homes, dones, nens, vells, malalts, personal d’hospital... Gairebé ho van aconseguir.

Només em queda afegir que Polònia ha sabut renéixer de les seves cendres i que els seus habitants han volgut deixar enrere, que no oblidar,  l’última pàgina viscuda, segurament la més trista que han escrit. Jo crec que ho estan aconseguint.

Bé, i després del viatge i de verbalitzar els meus pensaments sobre Polònia i la seva història en aquesta entrada, he de concloure que qui ens diu polacos, igual que ens diu nazis, no té ni idea del què parla i potser li convindria llegir-la, o millor encara, viatjar a Polònia.

 

Monument a la insurrecció de Varsòvia                    Foto: Quico Sempere