dissabte, 7 de març del 2020

ESTIMADES DONES


                                   
Avui, contràriament als meus costums i per alleujament d'alguns, seré breu, però no puc deixar passar aquests dies sense la meva petita aportació a la causa.


Alguns autors reneguen de les seves obres de joventut. Jo no. Deu ser perquè la meva primera obra la vaig publicar amb més de cinquanta anys. L’he escollit avui, aquesta setmana, perquè el fet de publicar-la va significar sortir de la meva zona de confort i exposar-me a la crítica i perquè la portada, obra de Marc A. Pérez Olivan, mostra una dona que s’ha llençat a volar. No és que voli gaire alt, però vola. No és que no s’adoni del risc que corre, però vola. No és que en algun moment no hagi d’aterrar, però vola. Vola, vola i vola. Diuen els que em coneixen que en aquest recull de relats hi soc una mica jo en cadascun i a mi m’agrada pensar que si no hi soc, hi voldria ser. Qui no vol ser una viatgera abrandada?
Estimades DONES, filla, mare, neta, amigues, companyes, les que conec i les que no conec, però que sento com germanes: desfeu “les cadenes”, les subtils i les altres; esbotzeu el sostre de vidre; trenqueu “el silenci”, no el de Vallbona, sinó el vostre; no camineu per “camins de pedra”, sinó pels que us meni la vostra voluntat; no us deixeu trepitjar més, mai més. Voleu! I recordeu que “juntes formem una constel·lació que brilla amb llum pròpia”, i més que brillarà. Feliç Setmana de la Dona i que res no ens aturi!



diumenge, 23 de febrer del 2020

LES PLAGUES GLOBALS


                         
Ja fa un temps que em van venint al cap les plagues d’Egipte. Aquelles històries, llegendes, o mites bíblics que als anys 60 s’estudiaven a l’escola, aplegats sota el nom ―com no podia ser d’altra manera en aquella època― d’Història Sagrada, no recordo que m’entressin a sang, però sí que em devien entrar a fons perquè veig que formen part del meu imaginari. Per això de tant en tant apareixen en la memòria, ni que sigui per recordar-me que la història es repeteix.
I ja que hi som, no només es repeteix la Sagrada, sinó tota en general. Però com que la Història és una de les disciplines més menystingudes ara en els estudis, tant primaris com secundaris ―i com no n’estudiïs el grau, també en els universitaris―, així estem i així anem: no podem aprendre dels errors perquè no donem cap importància a allò que ens ajudaria a evitar-los.
Vaig a les plagues, que és allò de què volia parlar. La setmana passada, quan vaig escoltar que una invasió de llagostes està arrasant Àfrica Oriental i avança a 150 kilòmetres per dia, de manera que ja arriba a l’Índia, com si allí no en tinguessin prou amb les seves, hi vaig tornar a pensar. Aquesta és clavadeta a la plaga bíblica de fa tres mil quatre-cents anys.

La d'Egipte



La d'ara

Pel que fa a la resta, no és que hi coincideixin exactament, però jo també les qualificaria de plagues, sense dubtar. Tenim incendis per tot al món, ja gairebé impossibles de sufocar per mitjans humans; tenim aiguats, tirant a diluvis, que desborden rius i s’ho emporten tot per davant. Déu va convertir l’aigua dels rius en sang perquè els egipcis es morissin de set ―i per poc se li mor també el seu poble― i nosaltres hem convertit el mar en un abocador que emmalalteix les espècies que hi viuen, i de retruc també nosaltres. La cinquena plaga va consistir en una pesta que va exterminar tota mena de bestiar; cal que faci memòria de les vaques boges, la grip aviar i la pesta porcina? La sisena va ser una malaltia de la pell que produïa úlceres i nafres, i nosaltres de malalties ja fa temps que en patim algunes de molt bèsties, però ara el coronavirus amenaça de ser la pitjor. El tenim a la Xina, al Japó, a Corea del Sud, a l’Iran, a França, a Itàlia... Em dec deixar com a quaranta països. I si no fos perquè a EEUU n’hi ha ara mateix 35 casos, una ja començaria a malpensar.
Aquelles plagues es van centrar a Egipte i aquesta s’estén, o s'estendrà -i millor que m'equivoqui- al llarg i ample del món, com totes les altres que he esmentat. 

No voldria espantar ningú, però aquesta és la situació d'avui a les 18.50

I doncs, què n’esperàvem de la globalització? Desgraciadament, i com sempre, no calculem els efectes secundaris, ni els danys colaterals dels “grans” avenços de la humanitat. Crec que ja podem començar a oblidar-nos de les nostres petites misèries perquè a partir d’ara en tindrem de més importants.


dissabte, 25 de gener del 2020

AIGUA EN EXCÈS, SOLIDARITAT A RAIG FET


                               
Crec que si alguna cosa positiva se’n pot treure de les pluges i els aiguats que hem patit i, pel que sembla, patirem és que ha fet aflorar la solidaritat que batega dins les persones. De fet, els catalans ja ho som, de solidaris i generosos, però fins ara, així en general, només ho havíem pogut demostrar rascant-nos la butxaca sempre que havia calgut. Però avui parlo de la solidaritat d’arromangar-se davant de la feina ingent que se’ns ha girat. A l’octubre van ser els aiguats que van provocar la riuada i entre uns i altra, van negar la Conca de Barberà. Va ser el lloc més afectat, tot i que alguns pobles del Baix Camp, Déu n’hi do! I aquesta setmana, les poblacions de la costa han patit l’embat de pluges, embassaments, rius i mar. I allò que a l’octubre qualificàvem com un abús desmesurat de la natura, ara s’ha convertit en devastació total.
Explicaven alguna de les persones que a l’octubre van patir grans danys materials, o sigui ho van perdre tot o gairebé, que el primer sentiment en veure-ho tot destruït, va ser de solitud, però que va ser molt breu perquè immediatament veïns i no veïns es van bolcar a ajudar-los. I ara, a només  quaranta vuit hores d’haver passat el perill en tots els llocs afectats, ja hem vist imatges de multitud de persones organitzant-se a les platges i als pobles per netejar i recuperar allò que humanament es pugui recuperar. Que orgullosa n’estic del meu poble!
Potser una de les imatges que més hem vist en les dues llevantades que hem patit, a banda de la pluja i els rius, és clar, ha estat la dels ponts: ponts que es trencaven, ponts que perillaven, ponts que se’ls enduia l’aigua, ponts que quedaven submergits. L’aigua no ha respectat ni l’antiguitat, ni la història, ni l’eficàcia, ni la fidelitat dels ponts al territori. A l’octubre vaig tenir un disgust tan bèstia quan vaig veure els tres ponts del meu poble que el riu Milans —abans d’arribar al Francolí— s’havia endut que, durant uns dies, tenia la sensació que m’havien arrencat alguna part del cos. Després t’adones que res és tan valuós com la vida i que els que l’hi van perdre sí que ja no es podran recuperar, ni amb la solidaritat ni amb res.
El col·lectiu l’Escarritx Literari de Montblanc va voler plasmar en veu de tothom que en tingués ganes, com havia viscut la riuada. Ho vam fer en un llibre col·lectiu titulat «L’aiguat de Sant Marc» que estem presentant per tot arreu, amb els beneficis destinats a pal·liar, en allò que modestament puguem, la destrucció que va patir la Conca. Jo, com us podeu imaginar, estimats lectors que em coneixeu i ja em veieu a venir, vaig escriure sobre un dels ponts. O sigui:


                                        EL PONT

El pare sempre mirava al cel. No era per demanar empara o perdó, sinó per preveure quin temps faria i així saber quina de les mil feines que tenia al tros podria fer. Quan plovia, li agradava sortir a la finestra i cridar: «Aigua! Aigua!», rialler, eufòric i sabedor que l’aigua era un regal per les plantes i la natura. Crec que si aquell matí hagués mirat al cel hauria sabut que l’endemà no podria anar a treballar perquè l’aigua que venia, més que un regal, seria una maledicció.
         El pare m’ho ensenyava tot del cel, de la terra, dels arbres, dels camins, dels boscos, dels conreus, de l’hort. I jo... jo aprenia poc i malament. No em vaig adonar fins que es va morir que no havia sabut aprofitar la seva saviesa i que aquell gavadal de coneixements ja ningú més me’ls ensenyaria.
         Del nostre riu, el Milans, tota la vida n’hem dit el riu del Salt, perquè els trossos que l’envolten corresponen al veral que porta aquest nom. El nom li ve pel salt d’aigua que queia majestuós, esplèndid, sobre la font del Boyó, després de passar per sota el pont que, tot i haver-n’hi un altre molt a prop, per mi sempre ha estat el pont del Salt. A casa teníem avellaners a una banda del pont i hort i avellaners a l’altra. Sovint, amb els pares, anàvem primer a un tros, després travessàvem el pont i anàvem a l’altre. A vegades ens quedàvem uns minuts sobre el pont i miràvem a baix al riu. Amb precaució, perquè el pont no tenia baranes. Una certa sensació de vertigen m’envaïa des de la perspectiva de la meva poca estatura que, de segur, feia més gran l’altura del pont sobre el riu. Tot i així,  sempre hi tirava alguna pedra, només pel gust de veure-la impactar a l’aigua. A vegades baixàvem al costat del riu i ens assèiem damunt de les pedres, grans, inclinades en la seva direcció i polides per l’efecte de l’aigua que en altre temps les devia haver cobert. Quan em vaig fer més gran, hi anava amb la colla d’amigues. Preníem el sol i ens explicàvem secrets, protegides per l’ombra del pont i sempre amb cura de no caure al riu que, de fet, podíem traspassar tranquil·lament perquè l’aigua només ens arribava als turmells. Però just a sota del pont hi havia el toll i, amb fonament o sense, els grans explicaven que al fons del toll hi havia un xuclador, i que si algú hi queia ja no en podia sortir. Em sembla que aquella simple paraula, amb el seu immens contingut, ja ens aturava a l’hora de fer un pas, més enllà d’on sabíem que el podíem fer. El pont era de pedra, havia vist passar unes quantes guerres i havia vist caure més d’un aiguat. La natura i el pas dels anys l’havien anat erosionant i li faltava alguna pedra, però parava fort i conservava una aparença sòlida i indestructible.
         El 22 d’octubre a migdia, el cel es va obrir de bat a bat i va deixar anar l’aigua retinguda durant mesos i mesos de calor i sequera. Cap al tard, el riu, engreixat i esperonat per la pluja i pels torrents i barrancs que el nodreixen, es va endur tres ponts del poble, entre ells, el pont del Salt. I amb el pont es va endur el paisatge, els arbres, els conreus, els horts, els marges, el vertigen que ja no ho era tant, la font del Boyó tal com la recordava, els peus a l’aigua, les pedres al toll i la innocència. El riu es va emportar, amb el pont, part de la meva infantesa. Ara sé que la fressa que sentíem enmig de la tempesta no era només per la pluja, els trons i el riu; era també el crit desesperat d’auxili de tot un món que es resistia a desaparèixer. Enmig de la tristesa, vaig alegrar-me que el pare s’hagués estalviat d’haver de veure tanta desolació.


Adéu, pont estimat!






diumenge, 29 de desembre del 2019

LA CUINERA DESASTRE





                                       
Aquest any no la vaig encertar amb el dinar de Nadal. És el que passa quan tens al costat una mare bona cuinera. Quan comences a mirar els receptaris ja ho fas una mica acomplexada. Vols sortir dels caldos, els canelons, la sarsuela i el tall rodó i t’embranques en sofisticacions massa elevades pel teu nivell culinari. Com que a damunt, una té el seu amor propi (no, deixa’m a mi; ho farem així; no, aquesta any no; ho faig jo, ja t’avisaré) i la inseguretat va per dins, després passa el que passa: la salsa poc espessa, 

L'aparença era la mateixa


algun boci de pinya és dur, el xai disgustat, a algú se li fa bola... 



                                            Que sí, Marc, que tu ho expliques molt bé!


I a l’hora dels torrons tothom està tan tip —no sé pas de què— que gairebé no els toquen. I apa! Allà es queden les porcions tallades de torró! Un dibuix tan bonic com m’havia quedat, que semblava una mandala, ja destruït pels misèrrims tres bocins que han agafat. És clar que jo també havia preparat un sorbet de llimona amb cava per fer lloc a l’estómac entre els plats i les postres, però ai las! Les copes amb el peu llarg, llarguíssim, només cabien a la porta de la nevera i en obrir-la, amb presses, tres van anar per terra. Vidres i sorbet enganxifós per tota la cuina, que encara frego ara amb el lleixiu i el KH7. Com que una servidora té tanta moral, en vaig tornar a fer tres copes més, però quina mala sort! A l’hora de prendre-se’l era amargant i es va quedar tot a les copes. Resumint, que si li hagués de posar títol al meu Nadal a la cuina, seria “La cuinera desastre”. Sona a pel·lícula de Disney, no sé si ho és. Sort que la mare bona cuinera no va dir res. Cap retret, ni “Ja t’ho deia”, ni “Ho has volgut fer tu sola”, ni res. Vaig ser jo la que li vaig dir: Mama, l’any que ve tu fas de cuinera i jo d’ajudant, vale???
“Vale???” és el que diu molt l’Elna; no sé d’on ho ha tret. Almenys ella, la meva reina republicana,  no va deixar ni un macarró al plat. No tot ha de ser negatiu. Positiu? Estàvem tots junts, encara sense menú reeixit. Més coses positives: l’allau de felicitacions per Whatsapp va emmudir cap a mig matí; sempre s’agraeix, després de quatre dies de metrallament ininterromput. Una altra de positiva: l’Elna va jugar amb les figures del pessebre,




va cantar i ballar a dojo i va fer cagar el tió tantes vegades com el tió li va demanar. El pobre va quedar rebentat de tanta xocolata, contes, puzles, nines, caixes registradores... que sembla mentida que un tió pugui cagar tant, oi Elna? 


Les Converse també les va cagar el tió





                                                                  


Bonica, estimada meva, que n’és de bonic el Nadal amb tu al costat! La llumeta de la il·lusió als teus ulls a mi m’il·lumina per tot l’any; la teva innocència, que tot ho veu possible, em rescabala de tots els fracassos culinaris particulars i dels disgustos col·lectius de tot l'any i em torna l’esperança que tots els pares empresonats injustament puguin passar el proper Nadal amb els seus fills.
Ah, per cert! L’endemà, el xai sobrant estava per llepar-se els dits. Només, d’afegir-hi un pessic de sal i de deixar-lo a les mans de la bona cuinera, és clar!

dilluns, 2 de desembre del 2019

ACTITUD


                                               
La veritat és que m’estic començant a preocupar. Entre les múltiples trucades que rebo de números desconeguts al telèfon fix, en els darrers quinze dies he contestat a tres. Una m’oferia una medalla de la Creu Roja, d’aquestes que es pengen al coll, per demanar ajuda a distància. L’altra em preguntava com estava de l’oïda perquè ara, van dir, tenia l’oportunitat de fer-me una revisió auditiva gratuïta. La tercera em demanava si funcionava bé el llit articulat, que deien que havia comprat, i que no he comprat mai. No és ara que necessito pròtesi; era fa dos anys, quan em vaig trencar el canell, que potser avui no tindria la mà com la tinc si m’hi haguessin posat una pròtesi.
Ja sé l’edat que tinc, ja ho sé, però no diuen que l’important no és l’edat, sinó l’actitud? A veure si m’han enganyat, que jo soc molt innocent i m’ho acostumo a creure tot!
Amb tanta concentració d’ofertes la mosca ja em puja al nas i d’aquí passa al darrere de l’orella i torna cap al nas i així successivament. De la contundència amb què vaig penjar el telèfon la darrera vegada, la meva mare, que ja porta l’audiòfon que necessita, em va preguntar si passava alguna cosa. Ella que, a temporades viu amb mi i ara és temporada, tenia una resposta claríssima a les meves explicacions. Ja se sap que les mares, quan som molt petits o molt grans, ho saben tot. És en els cinquanta anys intermedis que ens pensem que qui ho sap tot i tot som nosaltres.
         Et deuen trucar per mi em va dir.
         Com per tu? Si no consta en lloc que estàs vivint aquí amb mi.
         Però ho saben, dona. No ho veus que aquesta gent ho saben tot!
Així doncs, a la preocupació de tantes empreses encaparrades per solucionar-me les mancances de l’edat, hi afegeixo que, sense haver-hi tingut mai tracte, saben, veuen, qui som els que vivim a casa i el que ens convé.
I encara que sé que això no és ben bé així, em poso a pensar en tants telèfons intervinguts i tantes Camargues, i tantes càmeres  que no sabem on són, però que hi són, i en tantes aplicacions que em segueixen a tot arreu, i  en tants, i en tantes... En resum, en tanta invasió de la intimitat a què estem sotmesos, que no s’acabarà, si no, en la coerció de la nostra llibertat i em poso de molt mala llet perquè resulta que és desolador que la humanitat hagi, suposadament, progressat per arribar fins aquí. 

Pobreta Llibertat, que poc s'ho pensava!

I que consti que ja ho sabia, que ja ho sap tothom i que no descobreixo res si dic que l’espècie humana sempre acaba canviant els beneficis d’allò que podria ser progrés, per perjudicis que l’acaben destruint. Les primeres eines dels prehistòrics van acabar convertint-se en armes per matar-se els uns als altres, l’energia nuclear en una arma de destrucció massiva, les revolucions en dictadures i, ara, tots els avenços tecnològics serviran al poder (econòmic, sobretot econòmic, ni que sigui disfressat de poder polític) per tenir-nos controlats i, si és el cas, reprimir-nos i castigar-nos.
Però bé, com que l’important és l’actitud, faré com si no ho sabés i, a dins de casa i al carrer, m’afiguraré que les meves intimitats només són meves i que soc lliure de respondre amb un estirabot a totes aquelles ofertes intempestives que em facin, amb l’excusa que coneixen les meves necessitats millor que jo.



diumenge, 10 de novembre del 2019

L'ALTRE JUDES


                                             
No sé si l’il·luminat que va concebre el nom de “Judes” —referint-se, és clar, a Judes Iscariot, que va vendre Jesús a canvi de trenta monedes de plata— per a l’operació contra els CDR, sap que n’hi va haver un altre de Judes, que no va ser traïdor i que, com bon deixeble de Crist, el van fer sant: sant Judes Tadeu. Que si el bon home aixequés el cap no li agradaria gaire saber que al seu nom sempre li encolomen el mateix atribut immerescut. I en aquest cas, encara menys, ja que aquest sant diuen que va morir a cops de porra. A saber si el guàrdia civil que es va inventar el nom deu ser un bon cristià, coneixedor del Nou Testament! Molta cura amb els sants, que diu que quan s’emprenyen són terribles! Suggereixo que li posin cognom a l’operació. Que tal Judes Precursor? I  Judes Benemèrit?
Jo, a la Guàrdia Civil —que Déu em perdoni i sant Judes Tadeu també— hi va haver un temps que la vaig perdonar. Li vaig perdonar els seus abusos, que als pobles patíem en excés: els pagesos, els caçadors, els que es desviaven del camí recte marcat per l’excel·lentíssim, els que cridàvem «La gallineta ha dit que prou...», ben fort, però només cantant. Ha plogut molt des de llavors. La Guàrdia Civil va patir molts atemptats a mans d’ETA i es van posar en el centre de la nostra compassió, almenys de la meva. Digueu-me il·lusa. Així doncs, fins fa més o menys tres anys, jo pensava que, amb tant de temps establida a Catalunya, la benemèrita ja es podia sentir d’aquí, que alguna cosa nostra se li hauria apegat. No vaig adonar-me del detall que aquest cos sempre és nouvingut al nostre país, perquè és un cos d’importació amb seu a España i, aquells que porten cinquanta anys aquí ja s’han jubilat —alguns, fins i tot, s’han fet independentistes—, però els guàrdia civils en actiu sempre són nouvinguts i per tant aliens a la nostra realitat.
Torno a l’operació Judes. Veig que aquest cop a més a més de no encertar el nom i de seguir amb la línia d’atestats surrealistes, els ha sorgit una vocació cineasta a l’estil Torrente. Algú pot creure en la veracitat dels vídeos que ens han ensenyat en obrir-se el secret de sumari? Amb tants CDR com conec i cap, com els que hem vist declarar: en castellà, «per provar», «per diners», amb respostes gairebé de burla, mig adormits, demanant disculpes als agents per les molèsties... Però això què és? Espero que es pugui aclarir aviat què està passant amb aquesta gent detinguda com terrorista i tractada com terrorista, abans no sigui massa tard per la seva salut mental. No serà que com sempre, la guàrdia civil ha fet l’atestat que li demanava la fiscalia, i aquest cop encara amb més matusseria de l’habitual? No serà que els acusats han declarat i estan declarant sota amenaça i sota l’efecte d’alguna cosa més? Precursors, diu. A veure, hi havia explosius, sí o no? Pensaven atemptar o només pensaven provar? Volien desplegar una pancarta o volien sembrar el terror entre la població? Es pensaven tancar amb el Torra o... amb la Rosalia?
Tot plegat fa riure, si no fes plorar. Fa riure tanta poca traça i tanta potineria en algú que se suposa que ha de descobrir i detenir perillosos delinqüents i més perillosos terroristes. Ja ho sé, ja ho sé que no es demanen gaires llums per ser guàrdia civil, però almenys els caps ho haurien de ser per algun motiu, no? Però ja ho veiem en els atestats a què tenim accés que de llums n’hi ha poques. Si, fins i tot, ni mentir saben! I fa plorar, ja sabem perquè. Perquè tenim els set CDR i els trenta manifestants a la presó, perquè hi tenim els Jordis i els nostres polítics. I tot gràcies a la feina i als informes d’uns suposats especialistes que no els arriben a la sola de la sabata ni en intel·ligència, ni en categoria moral. A veure si baixa sant Judes Tadeu i la seva corrua d’amics i fan la justícia que no es fa en aquest país!

I si són tots escaients com ell, molt millor


dijous, 10 d’octubre del 2019

ARBOLÍ, POBLE PETIT, PERÒ EXERIT


                            
Divendres passat vaig presentar el meu darrer llibre, “Camins de pedra”, al poble d’Arbolí. Com és? em preguntaven— Si és un poble molt petit... Els pobles, com tot en la vida, no s’haurien de mesurar per la quantitat, sinó per la qualitat, en aquest cas dels seus habitants.
Hi vaig presentar el llibre perquè un dels relats que el composen té com protagonistes dos nois d’Arbolí i, si bé l’acció transcorre a Occitània —el relat en qüestió es titula “Oc”—, Arbolí és sempre present en el record d’un dels personatges. I ja sabem que tan importants com les accions són els pensaments. Sovint, més i tot. Amb tota la recerca que vaig haver de fer i amb tot el que em vaig inventar, què menys que anar-ho a ensenyar als seus veïns!


Aquest!

El poble em va sorprendre gratament. Sorprendre perquè quan l’albires pràcticament ja hi ets. Gratament  perquè el paisatge que l’emmarca pel darrere, sumat a l’arbreda exuberant que l’envolta, donen la raó a l’origen del seu nom, en altre temps Herbulino, ara Arbolí, tothora arbres.


Vaig tenir l’honor d’obrir els actes de la seva festa major i m’hauria agradat fer-hi una passejada més llarga amb llum de dia. Aquest any LA DEVESA, l’Associació Cultural d’Arbolí, havia convocat el “1r concurs de carrers engalanats” i crec que, qui més qui menys, s’hi va aplicar a fons perquè quan vam arribar tothom estava ben enfeinat sense notar, semblava, la fresca dels seus 714 metres d’altitud que als forasters ens va sorprendre, no tan gratament. No sé si la consigna era fer un guarniment sostenible, però de tot el que s’hi veia, poques coses semblaven acabades de comprar: plantes, filats, verdures, fruites, flors seques, mobles vells, artesania i andròmines diverses, segurament tretes de les golfes de les cases. I tot, sense saber què escollir de tan bonics i imaginatius com anaven quedant els diferents espais.


Potser no caldria dir-ho, però les flors tendres
no formen part del concurs



A l’hora de la presentació, una munió d’arbolinencs s’aplegà al voltant de l’acte. Trobar-me’ls tan a prop em va fer sentir acollida. En realitat van ajuntar-se tots a la placeta de l’església de Sant Andreu, arrecerats cap a mi, perquè era el punt on hi tocava menys l’aire, que en aquells moments, les vuit del vespre, ja rascava, calava, amarava i tots els sinònims de fred intens que se li vulguin aplicar seran bons. Jo, com digna incauta que ve de fora, portava tres capes de roba, però si n’hagués portat vuit haurien fet el mateix efecte perquè era roba d’estiu sense cap virtut per guardar d’aquell fred; les meves companyes lectores havien tingut més vista que jo i anaven més ben equipades. 





Els veïns anaven, la majoria, amb parques i anoracs i fins i tot, un em va dir que allí ni en ple estiu, les guarden a l’armari, perquè els vespres també poden ser molt freds. Malgrat el fred, i això encara té més mèrit, escoltaven amb gran atenció, tant les meves explicacions, com els fragments del llibre que llegien les lectores. Sense distreure’s amb el vol de cap mosca que, evidentment, si les mosques venen amb la calor, a Arbolí no n’hi deu haver mai cap. 




Un maridatge amb vi del celler Burgos Porta de Poboleda va arrodonir l’acte, cosa que tothom va agrair, fins i tot els quasi-abstemis com jo, perquè qualsevol escalfor enmig d’aquella fredor s’agraïa infinitament. La meravellosa copa, contenidora de l’elixir revifador, ens la vam poder emportar.
Encara quan, en acabar, ja ens en anàvem vam poder veure tots els actes de la festa major anunciats en diferents carrers del poble. Però no en un programa de paper, no pas, sinó que cada acte estava anunciat representant-lo artísticament en un espai concret. M’explico tan malament que, en aquest cas sí, una imatge valdrà més que mil paraules.

Camins amb caminant

I camins de pedra i llibres


Viure en un poble petit de forma permanent és una opció que segurament molts no escollirien. Jo també soc de poble i no puc dir res perquè me’n vaig anar a la ciutat, tot i que porto el meu poble al cor. Però potser per això, la meva mirada vers els pobles com el meu i més petits sempre és afectuosa. Crec que la vida hi és més dura, en general, i els recursos, més escassos, però això no impedeix que els seus habitants siguin imaginatius i emprenedors i que sovint ho demostrin amb les seves aportacions, en aquest cas, a la festa.
Em deixo la copa a la vista. És buida, però sé que cada vegada que me la miri, recordaré Arbolí com un moment dolç de la meva vida, de la qual ja me n’he begut més de dos terços. Potser per això m’apassiono pel terç que, entre xarrups aspres i dolços, encara em queda. O això espero.


Dono les gràcies a la Meritxell, al Miquel Àngel, als arbolinencs que em van acompanyar i, només faltaria! a les meves amigues lectores, Sònia, Montse i Elisabet. Arbolí, poble petit, però eixerit. I inspirat!

divendres, 13 de setembre del 2019

D'ÀVIES I CRIATURES


                            
Darrerament tinc moltes amigues que exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs. Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!
Ho vaig il·lustrar així

 

Contràriament al que podria semblar, les àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets, ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món, llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O sigui, un suplici.
Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna


L'hora del te és sagrada


Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya, perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.
Dilluns de la setmana passada em vaig trobar formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre! Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre, ara l’un, ara l’altre.
A l’observació que va seguir a l’escena de dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?
I doncs, què farien els pares de les criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?
I ja posats a preguntar, què farien les àvies sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar, però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que ens ha passat a la vida.

Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida.



I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i, segur, segur, que molt més que els avis d’abans.

dilluns, 19 d’agost del 2019

LA LILA, DE VACANCES


                                      
La setmana passada la Lila va fer vacances. Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la Lila i jo, de vacances a casa meva. 

Casa meva és casa teva, Lila.





Només han passat sis anys 

des que hi va venir per 
primera vegada —només 
sis— i em va inspirar un
post divertit, això m'han dit,  que es titulava







He anat parlant d’ella, però ara ja fa temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.
La Lila, bona noia com sempre, no dona feina, ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos passejos diaris.


Pel menjar no hi pateixo gaire. 
El pinso li agrada i barrejat 
amb un petit tast de les meves
bajoques, tomàquet amanit, 
pernil dolç, pa amb tomàquet, 
vedella, pa, tonyina, poma, 
taronja, està més que contenta. 
Vaja! No és que m’ho digui, 
però se li nota l’agraïment. 






El passeig... el passeig ja és una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més, quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí, ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.
Jo no sé si per ella és una gimcana aquell passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh, una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m, deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no, no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t, atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures, ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots. I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack, Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!

Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!