VITRUM, MÉS QUE MAI

                                               

El cap de setmana passat va tenir lloc al meu poble la Fira del Vidre artesà, VITRUM, per cinquè any consecutiu. Vaig estar vigilant TV3 —la meva— divendres, dissabte i diumenge per veure si en deien alguna cosa, però res. La Fira Mediterrània de Manresa, el Suquet de Peix de Roses, la Fira del Llibre de Besalú, la Festa dels Petits Camaleons, el Festival Iber d’Alcanar... la majoria vitalícia de la dreta americana al Suprem... ai no! això no és cap fira, tot i que a vegades ho sembla. Diria que no hi ha cap més fira del vidre en tot Catalunya, per tant l’esdeveniment bé es mereixia un petit apunt al Telenotícies, no? Ja sé que  van venir el primer any, però qui es podia imaginar aleshores que la Fira agafaria tanta volada? Amb tot, cap problema perquè la difusió va arribar a tots els racons del país, i és que, ens agradi o no, sense difusió avui en dia som morts. Per fer-ho arribar més lluny encara, ara en parlaré al meu blog que, segons les estadístiques arriba fins a Polònia, Suècia, Singapur, E.E.U.U. i Austràlia. No sé pas qui em deu llegir a Singapur; sí que ho sé, a Austràlia, que hi tinc una amiga —Hola, Àstrid!—, però no penso contradir a Blogger que és el servei que em permet arribar a vosaltres, lectors, i compartir el que escric.

Vimbodí i Poblet es va omplir de gent de gom a gom, que anaven d’una activitat a l’altra sense donar l’abast: les demostracions de vidre bufat en diferents punts del poble, els mercats d’artesania, els jocs creatius relacionats amb el vidre, els àpats popular amb vaixella de vidre? No, això no. Les exposicions, les cercaviles, el concurs de beure amb porró, el Vitromusical, el concert de Joan Reig... I encara me’n deixo. Tot ben coordinat per la Rosa que, a més a més és la regidora del Museu. La veritat és que entre la gernació forana i l’alegria general de la gent del poble, obrir-se pas semblava misión impossible.

Vimbodí té una tradició molt antiga en el vidre. Ja al segle XII a la partida de Nerola hi havia un forn de vidre que abastia el monestir de Poblet. Tanmateix, allò que tothom recorda o n’ha sentit a parlar és dels forns que s’hi van instal·lar els primers anys del segle XX, que donaven feina a molta gent del poble i també de fora. Algun s’hi va mantenir fins als anys cinquanta. De fet el forn recuperat i el museu que hi ha actualment provenen i són testimonis d’aquesta tradició més recent. 

Fotos del Museu i meva

El  Museu-Forn del Vidre   es pot visitar tot l’any i gaudir de les demostracions del mestre vidrier Paco Ramos.

Aquest any la Vidriera d’Honor ha estat la Sílvia Bel. Va venir dissabte a la tarda i amb la seva senzillesa habitual em va fer advertir que les actrius i els actors actuen, però com a persones no tenen res a veure amb els papers que interpreten. Ja sé que això és una evidència, però és que des que la Sílvia fa el paper de Marta a la sèrie de la sobretaula “Com si fos ahir”, haig de fer esforços per no creure que és una malvada integral. Bé, això només significa que és una actriu integral. La Sílvia ens va dedicar un petit discurs sobre la importància dels oficis i fins i tot va bufar per elaborar una magnifica ampolla de vidre. Amb l’ajuda del mestre segovià Diego Rodríguez, això sí.

La Sílvia i el Diego
Foto: JM Potau

Eh que és bonic?
Foto: Rosa Albes

Un altre acte que ha tingut molt d’èxit

és el que té lloc cada any al Carrer

de les Abraçades, un carrer d’escales

dels més estrets de Catalunya, amb

només 94 centímetres d’amplada. 

Potser amb aquesta dada no caldria

que expliqués perquè té aquest nom,

però tinc ganes de fer-ho, ves! 

Dues persones alhora no hi poden

passar si no és abraçades. 

Per cert, cada any pel Vitrum, concurs d’abraçades al Carrer de les Abraçades. Com més gent s’abraci, millor. Al peu de les seves escales, aquest any la Júlia, una xiqueta que entre molts altres empeny el poble amb força, hi ha explicat diverses vegades perquè ningú no s’ho perdés, el conte del vidrier i la pagesa, la Llegenda del Matrimoni de Vidre, recreada per l’Enric, un periodista lletraferit com jo que tampoc no para de donar impuls al poble.

També durant unes hores de diumenge al matí es va produir una mena de prodigi, increïble per qui no ho hagi vist mai: l’escultor català Iván López a partir d’un bloc de gel va esculpir un “matrimoni” gegant, a imatge del de vidre, amb tots els seus detalls i filigranes, però molt més gran —com per amanir-se el xai al forn, l’ogre del Polzet. És clar que l’oli i el vinagre són per l’amanida, però els ogres són carnívors, sí o no?

De gel
Foto: JM Potau

I com que segur que tothom s’està preguntant què caram és això del Matrimoni de Vidre, ho hauré d’explicar. És una simple setrillera, i atenció! que el nom correcte és setrilleres, però en aquest cas són dues setrilleres en una sola peça. Amb dos compartiments i dos brocs, un per l’oli en un costat, un pel vinagre a l’altre. Com el matrimoni, vaja! Sempre junts, però cadascú per la seva banda. Com soc, eh?

I de vidre
Foto meva

No sé si algú va tenir una idea brillant o va sorgir espontàniament i tothom s’hi va animar, però pràcticament tots els pobles de Catalunya, per petits que siguin, tenen la seva festa a partir d’aquelles particularitats o aquella història que els diferencia del altres. En el cas del Vitrum, la idea va ser de la Maite, que era regidora  de Turisme l’any que es va fer la primera edició de la Fira. Vimbodí i Poblet té quasi mil habitants, però hi ha pobles petitíssims —ja vaig parlar de Fulleda a HEROÏNES— que igualment han trobat el seu tret identificador tan important i de tant interès com qualsevol altre. I és que la història no discrimina els llocs on s’esdevé, igual com el pas del temps no té cap mirament amb els llocs on s’ha escrit la història. Només els pobles amb el seu interès i respecte poden fer-la reviure. Gràcies des d’aquí a tota la gent que, igual que la Rosa, la Júlia, l’Enric, la Maite, s’ha bolcat generosament en els actes perquè tot sortís el millor possible. Jo que ja tinc uns quants anys puc dir que mai havia vist Vimbodí i Poblet tan imparable.

Quan al vespre de diumenge guaito per la finestra i veig els carrers tan tranquils, quasi deserts, una certa enyorança m’aclapara i em consolo amb una realitat implacable que també té a veure amb el pas del temps: d’aquí a no res, tornarà el primer cap de setmana d’octubre i amb ell el VITRUM.

VINT-I-QUATRE HORES

                                            

Vint-i-quatre hores donen per molt. A Stefan Zweig li van donar per escriure un llibre, “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”. I això que Zweig era un home, que si arriba a ser una dona, els llibres haurien estat uns quants més.

Jo també podria escriure alguna cosa amb aquest títol. Potser l’hauria de canviar lleugerament. “Vint-i-quatre hores en la vida de dues dones”, o bé “Vint-i-quatre hores a urgències”, o bé “El meu idil·li amb el sistema sanitari. Nou capítol”.

Una dona, la meva mare, ho va patir; l’altra, jo, m’ho mirava sense poder fer-hi gaire res. Un refredat que es va complicar ens va portar a l’Hospital Comarcal, per prescripció del metge de capçalera que, amb bon criteri, es volia assegurar el diagnòstic de pulmonia.

Les vint-i-quatre hores a l’hospital van donar per tres anàlisis de sang, una d’orina, una d’esput i una radiografia. A més de tres vies doloroses, tres punxades en un dit per comprovar el sucre i cinc pinçades en un altre per observar la saturació de la sang. Ah sí, me n’oblidava! Unes quantes sacsejades —sacsejada ve de sac— cada vegada que volien moure la mare, algun moc i alguna resposta poc temperada.

Però bé, la qüestió és que la medicació li va fer efecte. La medicació constava d’oxigen, mascaretes de baf per ajudar a respirar, sèrum amb paracetamol i... sí! Antibiòtic. Estava convençuda que l’antibiòtic li aniria  bé, però tenia els meus temors que no n’hi donessin. Pel que es veu, aviat ens podrem morir d’una infecció per petita que sigui. Diu que els laboratoris no trigaran gaire a no fabricar antibiòtics, que no els és rendible. És la fi dels antibiòtics. Ai, si Fleming aixequés el cap! Quin món el nostre! No

sé si fer com Sergi Pàmies que de seguida que va saber que els antibiòtics escassejarien es va passejar per totes les farmàcies de confiança a fi de fer-ne una bona reserva.

La mare de seguida va reaccionar gràcies a l’antibiòtic i suposo que a tot el demès. Després de vint-i-quatre hores a urgències vam poder anar cap a casa. Ho vaig fer amb la sensació —esbiaixada, segur, per haver maldormit a la butaca multiposicional de l’acompanyant— que no havíem rebut gaire bon tracte.

I que consti que era còmoda i no tenia res trencat ni res.

Però avui, a deu dies vista, penso que no va ser tan dolent. A vegades un mal encontre, una conversa eixuta, una mirada freda ens ho pot fer veure tot en negatiu, però en justícia he de reconèixer que si una part dels professionals semblaven robotitzats, l’altra part era humana i humanitària. Com sempre, l’opinió i les  sensacions particulars que  puguem tenir, ja sigui als hospitals, als bancs, a l’administració, a les botigues, a l’escola, a qualsevol lloc al servei del públic, prové del tracte de les persones i amb les persones. Ara em tiraré una floreta. Quan treballava, força gent em deia: jo soc client d’aquí per tu. I la veritat, el comentari m’omplia de satisfacció i em feia pensar que només per això ja valia la pena de treballar bé i tractar bé tothom. Ai, que ja surt la Teresa altre cop amb el lliri a la mà!

Potser sí, potser sí, però millor el lliri que un card, no? Que amb el card és més fàcil punxar-s’hi, fins i tot qui el porta. 

I és prou vistós, però també una mica traïdor.

                          

EL TURISTA MALTRACTAT

                                     

Aquesta crisi que arrosseguem des de fa deu anys ha fet estralls en tots els sectors, ja ho sap tothom. Darrerament m’he trobat (o m’hi he fixat, que potser ja fa temps que és així) que l’abaratiment del preu del menú comporta l’abaratiment del contingut dels plats. No és en tots, però en alguns restaurants el que et serveixen en un menú de dotze euros és de jutjat de guàrdia. A una «amanida de salmó amb vinagreta de cítrics» on et serveixen un llit d’enciam amb cinc trossets de salmó fumat de la mida de l’ungla del dit gros del peu i dues llesquetes de pa torrat, amanit amb suc de taronja no se li pot dir ben bé un entrant, em sembla a mi.

Jo m'imaginava una cosa així

I a cinc tallets minúsculs de magret d’ànec acompanyats amb tres làminetes de poma i un raig de vinagre concentrat de Mòdena no crec que se li pugui dir «Magret d’ànec amb poma caramel·litzada i reducció de vinagre de Mòdena». Però així ens ho venen i així ho comprem. Entre la crisi, els programes televisius sobre cuina —amb els quals qui sap fer una truita amb patata ja es creu que pot muntar un restaurant— i els baixos sous que deuen cobrar els treballadors de la restauració, anem arreglats. No sé si els turistes van de menú o de carta, o potser van d’entrepans, però trobo bastant penós per la imatge del país que el nivell hagi baixat tant.

Fa uns quants dies vaig anar a fer el turista a la Vall d’Aran amb la mare i un fill. La mare hi havia anat molt amb el pare i en tenia grans records. Dels restaurants també. El dia que hi vam a arribar, a migdia i ben acalorats, vam entrar al primer restaurant que vam trobar. Era en un poblet molt petit on abans hi havia un restaurant i ara n’hi ha una pila, un al costat de l’altre. Dues noies romaneses ens van donar la benvinguda —sense paraules, després vaig saber el perquè— i ens van assignar una taula. Vaig pensar: Veus que bé? Les dones estrangeres són valentes, s’obren pas a Catalunya i munten negocis i... Bé, a una li faltaven modos i la que ens va prendre nota no entenia res de català ni de castellà. Com que la mare li preguntava si les favetes amb pernil eren tendretes, va haver de sortir la cuinera. Ella sí que entenia i parlava el castellà. Va sortir amb dos pots de favetes, un de petit i un de gran.

         —Cuál quiere? —va preguntar a la mare, amb molt simpatia.

Ella, que poques vegades ha menjat un plat precuinat es va quedar a quadres.

         —Ah! Que són de llauna?

         —Sí, de lata, de lata —va respondre la cuinera, amb l’orgull de qui treballa amb un producte de qualitat superior.

         —Ah, no, no... Si son de llauna, no. No les tenen bullides?

         —Cómo?

         —Bullides... hervidas!

         —Hervidas en la cocina por ustedes. Hechas en el restaurante —vaig intervenir jo.

         —En la cocina? No, es que ésto no se estila aquí, saben?

Més que no estilar-se jo crec que no va arribar  a entendre el que li demanàvem.

Vam comentar entre nosaltres que probablement, aquestes favetes petites que serveixen al restaurant totes ho són de llauna i que combinades amb el pernil i un bon amaniment ja donen la talla. El que no fa ningú és ensenyar la llauna, és clar, però pel que sembla, per la cuinera la llauna era un signe de qualitat. Suposo que és qüestió de cultures. Vam acabar demanant tots tres olla aranesa que, per cert, tenia força gust de caldo Maggi. Ja ho deien fa anys: Maggi te quiere ayudar i aquelles xiques necessitaven ajuda.

         —D’aquí endavant menjarem a la carta —vam dir—. Un dia és un dia i tres, tres.

Algú em creurà si dic que ni menjant a la carta la cosa anava fina? O sigui, que els records de la mare dels bons àpats dels restaurants aranesos no es van poder renovar. I això combinat amb la desgana i el retard en servir d’algun cambrer fart de turistes em va aigualir una mica la sortida. Sort que les muntanyes i les valls i els rius i l’aire pur segueixen al mateix lloc, i que sigui per molts anys.

Sí, per favor, que sigui per molts anys.

L'anècdota de la Vall d’Aran no és res comparada amb el que vaig poder veure a Tarragona la setmana passada en una de les places més turístiques de la ciutat. Érem en una terrassa i a la taula del costat s’hi va asseure una parella joveneta. Eren estrangers. Jo crec que van demanar sangria, pel color que tenia. 

Pot ser que n’hi hagi amb alcohol i sense? Els hi porten les dues copes plenes. La noia fa un glop i quan passa la cambrera pel seu costat la crida. Assenyala la seva copa i fa que no amb el dit. La cambrera, una dona de quaranta i tants, amb aspecte un pèl deixat i maneres matusseres, es desfà en disculpes. Entra al bar i torna a sortir amb dues ampolles amb tanca de gasosa mig plenes, suposadament de sangria.

         —No pasa nada, no pasa nada.

Era la frase que anava repetint, mentre somreia i deia alguna cosa més que jo no entenia i també feia somriure a la parella —Els estrangers són educats. Encara que no ho entenguin, somriuen—. M’agafa la copa de la noia i l’aboca de qualsevol manera dins d’una de les ampolles. Com era d’esperar, d’una copa tan gran a un broc tan petit, la meitat va anar per terra, per la taula, pel seu damunt. La cambrera anava rient i xerrant. Els nois ja no reien, que amb els plans de nit tarragonina de tapes i cervesa que havien fet i ara potser s’haurien d’anar a canviar, ves! Jo m’havia quedat tan garratibada que la meva amiga, d'esquena a l'espectacle, em va preguntar, esverada, què passava. El millor de tot és que no va acabar de buidar la copa de la noia dins l’ampolla i n’hi va deixar com una tercera part. Li va acabar d’omplir de l’altra ampolla i se’n va anar tan xiroia. Jo ho vaig trobar vergonyós, però la parella no va semblar molesta ni res. Van continuar xerrant i bevent i quan van acabar van marxar. Devien pensar que aquí ho fèiem així.

Ja sé que forma part del decàleg del bon viatger l’adaptar-se al lloc on va i no fer escarafalls de res perquè cada cultura del món és diferent i té les seves peculiaritats. Com les favetes en llauna dels romanesos, no? Però hòstia!!! Que això no és cultura, que això és incultura pura i dura i a mi, què voleu que us digui? Em dol que la gent de fora pensi que aquí vivim i treballem així.

No hem quedat que volem un nou país?

Doncs a veure què fem!

FINAL FRACTURA

                                                           

Vaig prometre fa mig any que no parlaria més de la meva mà dreta fins que no pogués dir que estava totalment recuperada. Com que acostumo a complir les promeses, però això no ho podré dir mai, faré cinc cèntims —o cinquanta— de com s’ha acabat el succés.

Vaig començar aquesta  mini-sèrie en quatre 

lliuraments amb 

LA MÀ ESQUERRA.

Vaig seguir amb COMBAT A CINC ASSALTS. 

El tercer capítol, 

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA 

el vaig publicar el 20 de febrer. 

Feia vint dies que m’havien tret el guix i just havia anat sis vegades a un fisio privat que em feia veure les estrelles, però que de mica en mica anava extraient la meva mà d’allà on fos que s’hagués quedat encallada. La setmana següent vaig encetar les sessions amb la fisio de la Seguretat Social, amb menys dolor i pocs avenços. Als dos mesos, o sigui a l’abril, vaig explorar altres opcions. Vaig anar dues vegades a l’osteòpata, que gairebé no em tocava i, amb tot, em semblava notar alguna millora.

Una altra opció va ser una traumatòloga especialista en mans, que va dedicar més atenció a la meva mà de la que li havien dedicat entre tots fins aleshores. Em va demanar radiografies i allí es va veure que cúbit i radi estaven mal soldats. 

Sense cap dubte: mal soldats i amarats per la boira

S’havia d’operar. Vaig deixar l’osteòpata -no hi havia prou malalt per tant especialista- i per indicació de la traumatòloga vaig canviar de fisio; a banda del problema dels ossos mal soldats, tots els dits menys el polze s’havien quedat encarcarats i no podia posar la mà plana, ni pelar patates, ni fruita, ni subjectar bé el bolígraf... Resumint, qualsevol cosa que requerís un ajustament del dit polze amb la resta dels dits. Abans de la intervenció s’havia d’intentar, doncs, desencarcarar els dits. El fisioterapeuta també estava especialitzat en mans i va tenir la meva entre les seves una bona estona. Vaig veure de seguida que sabia el que tenia entre mans. Encara m’han quedat ganes de fer jocs de paraules amb les mans, ves! Vaig començar a anar cada dia, dues hores i mitja a rehabilitació: exercicis a dojo, banys de parafina, ultrasons, làser, pressurització. El Josep Maria —ja li puc dir pel nom, que de tan tocar-me la mà ens vam fer íntims— al cap de dos mesos em va haver de dir a contracor que ja no es podia avançar més amb els dits i em va donar l’alta. Tanmateix havia guanyat molt. Plana no li puc posar la mà, però puc escriure i els problemes alimentaris estan superats; també hi tinc més força. Vaig tornar a la traumatòloga per parlar de l’operació.

            —En què consisteix? —vaig preguntar.

Recordo que en la primera visita, en parlar de l’operació em va dir “no t’espantis, eh?”. No ho vaig entendre. Soc valenta, jo. Ara ja, sí.

            —Mira, els dits no hi guanyaran res amb la intervenció. Però el canell sí. Com que el cúbit i el radi treballen junts en el canell, han d’estar al mateix nivell i resulta que a tu el radi t’ha quedat més alt que el cúbit. Una opció és tallar el radi i són cinc setmanes de guix; l’altra és treure os del maluc, que és un os molt maco que es regenera molt ràpid i afegir-lo al cúbit, i això són set setmanes de guix.

Em vaig posar literalment les mans al cap. Com podia ser? Si jo només havia ensopegat en un esglaó de l’escala! I era l’últim! I ja era a la porta de casa! Com podia ser que d’un desencadenant tan inofensiu se’n derivessin unes conseqüències tan desaforades?

—Ara per saber quina de les opcions és millor, haurem de fer un TAC.

—D’acord... I van bé aquestes operacions?

—Acostumen a anar bé..., sí.

El TAC ja me l’he fet i ja m’he decidit. No m’operaré. Tinc poques limitacions pel que fa al canell: el tema de la cullera, que ja he après a equilibrar amb un gir de la mà; no puc posar-me el palmell de la mà davant de la cara, però tampoc és que sigui un gest imprescindible per viure. Finalment si faig algun gest brusc amb el canell de forma involuntària, tinc una sentida; o sigui que res de brusquedats: he de tractar la meva mà amb la mateixa suavitat amb què tracto la meva neta. La segona opinió, del segon especialista en mans, m’ha confirmat el que volia sentir: que pel que hi ha a guanyar, també hi ha un risc que no cal córrer.

Entre un i altre especialista encara vaig fer una incursió en el món de la medicina alternativa per si es podia guanyar alguna cosa en el tema dels dits. Vaig anar a l’acupuntor. El doctor xinès, joveníssim, em va dir:

—Yo puedo calmal dolol.

—No, dolol no tengo. Yo quiero cural mano —de seguida em vaig adaptar a parlar xinès. O hauria de dir indi?

—Culal, no. Calmal dolol, sí. Plobamos?

—Vale! —ves què li havia de dir!

—Tumbal.

Em va fer estirar en un llit, em va clavar tres dotzenes d’agulles i em va fer posar de bocaterrosa. Em va semblar que amb el cantell de la mà em tallava l’esquena en juliana amb un ganivet exprés. 

És que ni el Marc Ribas a CUINES

El darrer cop —el de la gràcia, suposo— més aviat devia ser amb un matxet. Com que anava acompanyant els cops d’exclamacions no vaig poder evitar de pensar si m’estava castigant. És que no tinc la consciència tranquil·la. El canell no me’l van enguixar bé, però jo vaig cometre l’estupidesa d’aguantar el dolor amb un sofriment i un estoïcisme que ara trobo immorals. Per què? Confiava en el traumatòleg que em portava. “Tot va bé —m’havia dit a les tres setmanes de la fractura—. L’inflament et marxarà ràpidament quan et treguin el guix i tot es posarà a lloc”.

—Ahola descansal! Una hola.

I em va tapar amb una manta que semblava una estufa catalítica.

—Volvel maltes que viene.

—De acueldo.

“No sufla, doctol. Aquí estalé”. Ho vaig pensar, no li vaig dir. No volia que pensés que me n’estava enlient i tornés a treure el matxet.

A uns dits ganxuts sempre se'ls pot donar
alguna utilitat.
Els collarets de flors els fa la meva cosina
Marta Duran Flors Encantades

LA DESCOBERTA

                                                   

Encara que sembli mentida ja ha passat un any des que vaig començar a tenir l’Elna amb mi cada matí. Allò que primer em va sembla que seria una càrrega, que em prendria llibertat i bla bla bla bla —àvia desnaturalitzada— ha resultat ser una xalada, que diem aquí.

Veure-la evolucionar dia a dia, tant físicament com cognitivament, és emocionant. D’aquell cosset que no s’aguantava dret, a un altre que llença les cames trontollants per fer els primers passos. De no atendre a raons amb uns plors que desvetllarien la bella dorment, només per gana, son o mal de panxa, a saber que ella es diu Elna i que la pesada que l’omple de petons cada matí és la iaia, per a ella la baba —perquè es veu que les consonants labials: b, p, m, f, v són les més fàcils—. També diu “alça!” i “així”, que no és per res, però ara m’he adonat que són paraules que jo repeteixo sovint. A més a més diu frases senceres que, de moment, ningú no entén, però que a costa d’insistir, segur, les arribarem a entendre.

Ara ben bé podria escriure un llibre sobre les gràcies i encants de l’Elna, però aquest no és el lloc i també entenc que els sentiments i les sensacions d’una iaia cofoia no tenen perquè interessar a qui no ho és, i potser tampoc a qui ho és. Si un defecte tenim els avis és el de considerar els nostres nets els millors del món. Així doncs, que jo cantés les excel·lències de la meva neta només provocaria que qualsevol avi digués, o pensés: el meu, la meva és millor.

Sí que si intento extreure allò més important d’aquest temps de convivència n’he de destacar la descoberta. La seva descoberta dels propis cabells, de les orelles, de les mans, dels peus. La descoberta d’una capsa que es pot obrir i tancar i, si té alguna cosa a dintre molt millor. La descoberta dels sons: una cullera picant en un plat, un xiulet fet amb els llavis, el timbre o el telèfon —quin esverament, al principi!—, la música. La descoberta de la textura de les coses: del menjar, d’un paper, d’un peluix, d’una tela, d’un pètal de flor, d’una pilota de goma. I és que la descoberta no consisteix en descobrir-ho un dia i prou; la descoberta és examinar i investigar allò que s’acaba de descobrir, una vegada i una altra, un dia rere l’altre, fins que es coneix tant  que perd l’al·licient del misteri.

Descobrir-se al mirall i trobar-se guapa també ha estat sensacional —per a mi—. Que ella no ho après tota sola? Potser no, però n’hi ha hagut prou amb un parell de vegades de dir-li “Mira que guapa que vas!” perquè ara es miri complaguda davant del mirall. Soc sexista? Segurament, i encara m’hi trobareu més si explico que amb una tovalloleta humida va resseguint totes les gotes, taques, brosses que hi pugui haver al terra i les neteja totes. Qui li ha ensenyat això? En el seu entorn pot haver vist escombrar i fregar, però dubto que a genollons i punt per punt. Vull dir, amb aquests dos exemples, que la genètica també compta i no només l’educació. Ara ve quan algun biòleg em pica al cap amb una maça.

Concentració màxima

Totes les descobertes que he anomenat fins ara han tingut lloc asseguda a la trona o bé a terra, immòbil. Però crec que les seves grans descobertes han estat dues. Una, l’aigua que raja per l’aixeta. Encara que l’aigua l’ha vist i l’ha tocat cada dia des que va néixer, la seva cara en obrir-li un rajolí l’aixeta del bidet i veure com s’escorre, amb la seva maneta mirant d’agafar-la per totes bandes, sense sortir-se’n i fent mil experiments inimaginables, de veritat que és un poema —d’amor. 

L’altra descoberta ha tingut dues etapes: la primera, de gateig (paraula inventada per una servidora que no ha trobat com substantivar el verb gatejar), que ben bé s’ha allargat tres mesos, la segona meitat combinada amb el caminar, però sempre agafada de la mà o dels mobles. Gatejar ja dona llibertat de moviments; l’Elna em seguia arreu on anava i acudia a tots els llocs on l’alçada asseguda li permetia —ui, perill!—. Ja començàvem a patir tots perquè a veure si aquesta nena no caminarà mai sola. I fa només vint dies es va llençar. Amb música de fons, cosa que indica, de ben segur, que també porta el ritme al cos com la seva baba. Dos dies més de gateig, com per acomiadar-se’n i ara ja és un no parar. D’aquí cap allà, d’allà cap aquí, ja no se li resisteix res: calaixos, armaris, objectes a l’abast de la seva alçada, fent puntetes i amb els braços aixecats. Sí, sí, ara ella ja camina i als que estem al seu voltant, el moviment dels ulls se’ns multiplica i ja gairebé tenim visió rotatòria de tres-cents seixanta graus. Tres-cents vint, va, no exagerem! Sigui com sigui, el perill s’ha intensificat. Perill de caure, de picar en algun lloc, d’enganxar-se els dits.

                                No és el primer dia, però també hi ha 

                                                una vella coneguda d'aquest blog.

Ara que ja s’ha acabat la meva dedicació diària a l’Elna, puc dir que tot això que per a ella ha estat una descoberta, per a mi ha estat un aprenentatge. Curiós que tinc dos fills que algun dia van tenir l’edat de l’Elna, però, com els passa a tots els pares, en aquell moment passava per l’aprenentatge d’estirar del carro, sense que s’aturés ni es desboqués, i també sense que es perdés res pel camí. Una bona llàstima! Almenys amb l'Elna he tingut l’oportunitat de gaudir d’un aprenentatge més plaent i relaxat.

I ara toca la segona carta a l’Elna. Algú es va pensar que les cartes s’acabaven amb El llibre en blanc de l'Elna I ara! Que poc em coneixeu!

Estimada Elna, t’ha tocat una baba que té l’afició d’escriure i potser no la perdrà mentre les mans i el cervell l’hi permetin. Com que no et lliuraràs de rebre una carta meva de tant en tant, només espero que t’agradi llegir. D’aquí a poc, al setembre, començaràs una nova etapa. Sortiràs de casa amb la motxilla a l’esquena. No pesarà gaire perquè només hi portaràs l’esmorzar. Quan tornis, la duràs plena de vivències, d’amiguets, de descobertes, de caigudes. Sí, caigudes. Pensa que cauràs moltes vegades perquè caminaràs pel món real, que aquest on has après a caminar també ho era de real, però estava encoixinat. Tu no t’espantis. Et faràs alguna rascada, algun blau, alguna ferida. El meu desig és que no passi d’aquí. Les fractures deixa-les per les iaies. N’hi ha que hi tenim experiència. Però si caus, aixeca’t! Només caient i aixecant-te aprendràs a caminar per la vida. Ara bé, si algun dia caus i et costa d’aixecar-te, ni et continguis ni et resignis. Plora i crida ben fort perquè els que t’estimem et puguem sentir i puguem córrer a ajudar-te!

Només puc dir gràcies

MOSQUITS, MALS ESPERITS!

                    

N’estic dels insectes fins al capdamunt. Aquest estiu han envaït la meva vida i es pensen que em manen ells. Parlo dels insectes amb boca xucladora, àvids de sang dolça com la meva. Diguem-los mosquits —tigres o domèstics, és igual—, mosques, cuïcs, tabals, vespes o abelles. Amb potes llargues, curtes, amb ales més transparents o menys, a ratlles o llisos. Encara que a tots els anomenem mosquits, cadascun té els seus gustos de paràsit.

He arribat a no sortir a la terrassa al vespre per evitar les seves picades. A dins de casa hi he posat tota mena de repel·lents: elèctrics, esprais, espelmes... M’he empastifat de citronella, primer en gotes, després en pasta. Si la citronella fos un arbre, jo en seria una representació.  Quasi m’ofego amb tanta olor! No hi ha res a fer. Res no els dissuadeix d’atacar-me. Mosquits, mals esperits! Ja només em falta provar la pala de la senyora d’Iniesta que es veu que és infal·lible per matar les mosques i els mosquits de Fuenteabilla. Si convé, puc anar-hi a viure també.

Durant tres nits  vaig tenir una bestiota d’aquestes a l’habitació, que només atacava amb els llums tancats.  Em va picar cada nit. Jo ben untada de citronella, l’elèctric brandant a tot drap i el Fogo espraiant com un esperitat. Sí? Doncs el malparit no en tenia prou de picar-me que quan havia acabat feia una mena de vibració, prrrrrrrrrrr, un crit de victòria.

       —T’he picat! Per si no te n’has adonat, tonta del bote! Ja pots fer el que vulguis.

I així cada nit. Fins que un dia al matí el vaig enxampar. S’estava arraulit, com un mosquitet mort, en un lateral de l’armari a l’espera que arribés la mitjanit per començar a xuclar-me la sang. Criminal! El primer instint va ser d’esclafar-lo amb el coixí sense pietat talment un assassí de novel·la negra. 

El que jo dic: una bestiota.

Però tenia l’Elna amb mi que observava la meva excitació sense entendre res i el segon instint em va fer pensar que fins i tot l’enemic té sentiments. I si li oferia diàleg? Va guanyar el primer instint. No va fer falta donar-li cap explicació a la meva neta perquè ella el mosquit ni el va veure i el meu gest d’estampar el coixí contra l’armari la va fer riure a cor que vols. Encara va riure més  amb la vibració que vaig dedicar al mosquit, a manera d’absoltes. És fàcil fer riure un nen. Més que matar un mosquit.

Aquests mateixos!

La setmana passada

feien castell de focs 

davant de casa. 

Com que no em resignava a mirar-me’ls des de darrera el vidre, vaig comprar un parell de torretes, mida natural per a geranis, plenes de cera amb citronella i en vaig posar una a cada banda de la terrassa. Oli en un llum! Ni un mosquit durant dues hores. Ara bé, quan les vaig apagar no vaig ser a temps de posar les proteccions ni de tancar la porta de la terrassa. Amb vint segons vaig rebre quatre picades. Segur que estaven parapetats en algun racó i quan vaig apagar la citronella van dir:

       —A por ella!!!

Això és una guerra oberta entre els mosquits i jo? Són tots a casa meva? O algú més els està patint més que altres anys, aquest estiu?

La darrera batalla va començar dissabte. És la del mosquit que se m’ha posat davant de l’ull esquerre. Estic segura que és d’aquells tan minúsculs —invisibles, en diuen— i que el tinc entre la parpella i les pestanyes. Si moc el cap, ell també es mou, però a vegades va per lliure i també es mou encara que jo estigui quieta. I quan dic moure vull dir moure, eh? No d’una peça, sinó articuladament. Mai no n’havia vist cap de tant a prop. Li veig les ales, els ulls i tot el detall de la seva anatomia. Va anunciar el seu adveniment una estona abans, amb una espècie de llampec intermitent i platejat que em passava pel davant. Després va arribar ell.

Què faig? Vaig a l’oculista o a l’entomòleg? Igual és un exemplar rar —el mosquit de l’ull, li dirien, o potser el mosquitalull— i als especialistes els interessa estudiar-lo. Segur que és una espècie invasora. Els mosquits autòctons no són tan agressius, per Déu! Són més... com nosaltres. No fa pas tant temps que vivíem en harmonia, caram!

ELS GERMANS DEL NORD

                                       

Darrerament millor no programar res ni massa llarg, ni massa lluny. No se sap mai quan el país et pot necessitar. Una amiga meva tenia programat un viatge al Perú, des de feia temps, per a primers d’octubre. Després de l’estomacada de l’1-O se’n va anar a l’altra banda del món i va deixar el cor aquí.

Il·lustració de la xarxa. Autor: JoAn TuRu

Jo no m’he programat cap viatge des del setembre passat, que ja sap tothom que tinc la bona feina de veure créixer la meva neta Elna, però va sorgir una sortida de tres dies, divendres, dissabte i diumenge, al Rosselló i el vaig reservar fa un parell de mesos. Algú s’imagina quan va ser aquest viatge? Doncs sí! El cap de setmana de la moció de censura! No era exactament un moment pel nostre país, però sí que era un moment especial que m’hauria agradat viure més de prop. Si el dijous ja va ser una xalada veure al Congrés del Diputats l’evolució de les cares dels uns i dels altres del matí al vespre, el divendres m’ho vaig perdre. És clar que quan el govern del PP va caure i algú ho va anunciar, les seixanta vuit persones que viatjàvem juntes vam fer un clam unànime.  El Canigó allà al fons va tremolar i fins em va sembla veure que la neu dels cims s’anava fonent. A partir d’aquí les consultes al mòbil i els intercanvis de whatsaps no van parar. 

Vaig pensar que el meu també seria un viatge amb el cor a Catalunya, però no va caldre: érem a Catalunya. Tenim una història comuna amb la Catalunya Nord que ja poden anar dient el que vulguin els que no saben qui som els catalans. 

La història parla per si sola. Des del segle XIII, amb Pere el Catòlic,  vam caminar plegats, fins que el segle XVII, a Felip IV —no em feu dir ara si era dels Àustries o dels Borbons, que no hi ha pas massa diferència— no se li va ocórrer res més que regalar el Rosselló i part de la Cerdanya a Lluís XIV de França. Ah! I ho va amagar a les Corts de Barcelona durant gairebé cinquanta anys. Ai, els interessos i els secrets dels governants! Se’ls en refoten els pobles i les persones. En aquests quatre segles parlàvem una mateixa llengua que al principi no era el català, sinó l’occità, del qual prové. Voleu llengua més bonica que la llengua dels trobadors?

Però encara vam trobar més signes d’agermanament que no són justificats per la història i la llengua comunes. Arreu on vam estar vam trobar solidaritat amb els nostres presos polítics: llaços grocs i pancartes demanant-ne l’alliberament ens van acompanyar al llarg del recorregut. A Perpinyà, a la tomba de Machado i a altres punts de Cotlliure, a Port-vendres, a Banyuls de la Marende, a  la carretera, als arbres. 

La flama del Canigó que cada any per Sant Joan arriba a casa nostra

A Perpinyà

La tomba d'Antonio Machado

I també a Argelers, en l’únic monument, si se’n pot dir així, que recorda que aquella platja va rebre els refugiats republicans espanyols, albergant-los en pitjors condicions que si haguessin estat presoners de guerra. Es veu que França -millor seria dir els dirigents francesos; els pobles del Rosselló fa anys que reclament memòria històrica- vol tapar aquest episodi vergonyant de la seva història, tot ben amagadet amb els apartaments de costa que han construït al llarg dels tres kilòmetres de platja per la qual hi van desfilar durant dos anys quatre-centes seixanta cinc mil persones. Poc que costaria una disculpa, no? Crims més grans s’han comès i s’ha demanat perdó, però ai! La grandeur de la France republicana no demana perdó i menys als republicans espanyols.

L'únic record als republicans espanyols que van fugir a França

Em feia especial il·lusió conèixer la maternitat d’Elna. De les històries que se n’expliquen, algunes de les quals ja coneixia per l’excel·lent treball de recerca de l’Assumpta Montellà, és molt difícil oblidar-se’n. Des dels nadons amb el cos colgat a la sorra, escalfada pel sol —l’única font de calor d’aquell hivern de malson—, fins la mare que en acabar de parir a la maternitat no podia deixar de plorar per totes les criatures que havia vist morir a la platja i per les mares que no havien tingut tanta sort com ella.

S'entèn que la maternitat els pogués semblar un paradís, venint d'on venien

Sento explicar la història de l’Elisabet Eidenbenz, la infermera suïssa que amb vint-i-cinc anys va convertit un palauet abandonat d’Elna en una maternitat on acollir les dones de la platja d’Argelers que estaven a punt de tenir un fill i penso en com canviaria el món si cadascun de nosaltres tinguéssim ni que fos unes engrunes de la humanitat, la solidaritat i la valentia d’aquesta dona. La història dels refugiats és una història tan antiga i tan repetida que sembla mentida que encara no haguem après a afrontar-la amb dignitat. És clar que per començar ja no hi hauria d’haver guerres que obliguessin la gent a deixar casa seva i fugir. I aquí ja tornem a topar amb els governants. Governants amb poc cervell, gens de cor i massa ambició. N’hi ha massa d’aquests!