dimarts, 19 d’abril de 2016

FILTRACIÓ


                                               
A vegades em pregunto si amb tantes filtracions, algun dia també sortiran a la llum els meus secrets més ben guardats. Encara que sembli que tots els esbombi aquí, no em vull fer la interessant, però que consti que en tinc, eh? en tinc!
Tot i que de moment, si el meu nom sortís en una llista – d’evasors- , segurament passaria desapercebut i si algú se n’apercebés diria alguna cosa com ara:
            -Qui és aquesta?
           -No ho sé pas!- respondria l’altre soci, receptor de la filtració- alguna mindundi, segur!
I així quedaria la cosa. No és gaire probable que hi surti, però, en una llista d’evasors. Ni actualitzada ni caducada que, ben bé no acabo d’entendre el que vol dir “caducada”: abans sí, ara no, abans vaig matar tres homes, ara ja no en mato cap; abans robava bancs, ara ja no; no és que hagi pagat pel que feia abans, però ara ja no ho faig. Tornant a la meva presència a la llista, per poder evadir, primer t’has de deixar envair, en aquest cas per amuntegaments de bitllets i ara mateix, em sembla que el vent bufa cap a una altra banda.
Ahir vaig rebre una filtració. Aquesta! Com podeu comprovar, és una filtració amb filtre, a prova dels millors hackers.




Només la penso passar als meus amics més íntims, que no vull que se’n beneficiï ningú més. No és una llista molt llarga, però sí molt valuosa. És una llista amb quatre noms que, un bon amic del poble i jo hem volgut filtrar, després de pensar-nos-ho molt perquè no desitgem que el món pateixi cap sotrac, però al final hem pensat que teníem el deure moral de fer-ho. Els quatre noms van acompanyats de dades molt interessants, dades clau per tenir una idea molt aproximada del que representa per la humanitat tenir coneixement dels elements de la llista. Són aquests:


VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS

A la llista des de desembre de 2012.
Nom que figura a la llista: Teresa Duch.
Llibre de viatges amb disset relats, que tant et poden fer riure, com plorar, com tremolar, com enutjar-te i fins i tot com escandalitzar-te, però mai, mai et faran tancar el llibre.
Amb la connivència de Marc A. Pérez Olivan, autor de la portada, que no és a la llista.


LES PALMERES NO FAN OMBRA

A la llista des de febrer de 2015.
Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.
Recull d’articles de l’autor apareguts a la premsa entre 2013 i primers de 2015, tots ells resultat de la seva mirada implicada i curiosa i la seva manera irònica de transmetre-ho. Com diu l’anunci aquest que està tant de moda, els imprescindibles per conèixer o recordar amb un somriure què va passar, a Tarragona, al Tarragonès, a Catalunya, al món durant aquest període.
Amb la complicitat de Jaume Batlle, autor de les il·lustracions del llibre. Tampoc és a la llista.


LA GUERRA NO ERA CAP JOC

A la llista des de març del 2015.
Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.
Les memòries d’un dels milers de “biberons” de disset i divuit anys, cridats a files quan l’exèrcit republicà ja agonitzava. Tot i narrades en forma de novel·la, qui inspira aquesta història és la memòria del protagonista, actualment de 96 anys, i el seu desig que el pas del temps no esborri una informació vital per la nostra Història.
Amb el consentiment tàcit de Màxim Calvo, el soldat-biberó. Ell no és a la llista.


LES CADENES SUBTILS

A la llista des de febrer del 2015.
Nom que figura a la llista: Teresa Duch.
Trobada vital entre dues dones. L’una, de 78 anys, viu en una residència; l’altra de 20 hi comença a treballar. L’amistat que naixerà entre elles es convertirà en una cadena impossible de trencar. Crims i secrets inconfessables. Res no és el que sembla, ningú no és qui aparenta ser.
Amb la complicitat expressa de ImatChus. No sé si és a la llista; a veure si confessa.


Com ja he dit, només passaré la llista als meus amics més amics. Queda sota la seva responsabilitat que la filtració no s’escampi. O si.

Aquesta ha estat una filtració-campanya de màrqueting – per si no havia quedat clar- perquè ningú no es perdi l’oportunitat de llegir els llibres de l’Enric i meus. I si al cap i a la fi, els Papers de Panamà no fossin res més que una bona, excel·lent, campanya de màrqueting per promocionar els paradisos fiscals? Ai, si em llegeix Montoro!

Ja només em queda desitjar-vos que passeu un magnífic dia de Sant Jordi, que escolliu un bon llibre que us faci gaudir, que no patiu gaires trepitjades ni massa cops de colze. Sortir per Sant Jordi és molt bonic, encara que a vegades agobiant, així que si voleu comprar un bon llibre sense sortir de casa, aquí ho teniu molt fàcil:

compra'l

compra'l












   

                                                 
compra'l
compra'l



I parlant d'una altra filtració,  torno a relacionar les presentacions de "Les cadenes subtils" que hi ha properament, per si alguna us queda a prop i m'hi voleu acompanyar:

      - 22 d'abril: 
Biblioteca de Roda de Berà a les 6 de la tarda

   - 6 de maig: 
Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a les 8 del vespre

  - 10 de maig: 
Centre de Lectura de Reus, a dos quarts de vuit del vespre

  - 20 de maig: 
Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc, a les 7 de la tarda

  - 24 de maig: 
Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a les 8 del vespre



       
                                                               


             

dilluns, 4 d’abril de 2016

LA BOIRA

                           
                             
Aquests dies que els meteoròlegs s’emocionen tant amb la boira, m’he recordat de quan era joveneta i vivia permanentment al poble. Hi havia hiverns que la boira no s’aixecava durant quinze dies, a vegades més. Els dies de boira eren tristos i aclaparadors, no tant per ella mateixa, sinó perquè enyoràvem el sol. La boira podia ser freda, humida, quieta, bellugadissa i, la més criminal, –deia el meu pare– la boira gebradora que, amb la seva tenacitat, deixava els arbres sense esperança. 


Ho sabia tot el meu pare, de les boires i els núvols, de la pluja i la saó, de la terra i els arbres.







Quan de més gran vaig treure el cap enfora, vaig adonar-me que el clima marca el caràcter de les persones. Després vaig saber que els psicòlegs ja havien parlat molt sobre el tema, però a mi em va semblar que feia el gran descobriment quan vaig relacionar el caràcter dels londinencs amb la boira tan persistent que enfosqueix els seus dies. 



Un altre viatge a França –i no és pas tan lluny– va ser suficient per adonar-me que com el meu país, amb totes les seves mancances, no hi havia res. I no ho deia pel menjar, que també, sinó pel sol que tenim la sort de gaudir a casa nostra.
No sé si és cosa de casa meva, del meu poble, o és una expressió de més gran abast la que diu “Aquest està emboirat”. Amoïnat, decebut, capficat, moix, fixat, consirós, enamorat? En qualsevol d’aquests casos, a casa meva se li aplicaria aquest qualificatiu. És fàcil d’entendre: algú viu dins de la seva boira i no vol, no pot o no sap veure si a fora hi ha alguna cosa més. Doncs bé, resulta que he arribat a la conclusió que ens movem entre la boira. A vegades més espessa i a vegades més lleugera, però sempre la tenim a l’aguait sotjant-nos, a l’espera d’envoltar-nos.


I el sol no sempre la pot travessar perquè segons quina boira és infranquejable. Tots emboirats? Potser sí.




Tots tenim amics i persones estimades, que viuen dins la seva boira i no ens hi deixen entrar, ni que ens hi posem proveïts d’un martell i una escarpa. La boira dels records, del ressentiment, de la melancolia, de la insatisfacció. Sap greu, però a vegades hem de posar distància entre la nostra boira i la seva, per no quedar-hi atrapats, mentre intentem travessar-la.
Ja fa mesos que veiem la boira que envolta els refugiats. Els segueix allà on van i no els deixa; és la boira bellugadissa. Estic segura que porten les eines i que se’n sortiran, però no serà pas amb l’ajuda dels polítics europeus; aquests sí que viuen dins la seva boira. I bé que hi estan! Hi deu haver boires ben confortables, però a mi no me les van ensenyar mai.


Aquells que maten a tort i a dret i s’immolen a la recerca del paradís han creat una atmosfera irrespirable: la que hi ha a fora de la seva boira freda, glaçada. Però veuen el sol, ells? Jo crec que no.



El meu pare era un arbre. Robust, sa, imbatible. Ho sabia tot. Sabia tant que a vegades em cansava d’escoltar-lo. 






Ara que me l’escoltaria, tot s’ha esvaït en la boira que l’embolcalla. Una boira gebradora que el fa viure a les palpentes i no el deixa ni reconèixer l’espai on ha viscut tota la vida, la seva pròpia casa. La meva boira particular no em permet veure que, per molts raonaments que li faci, ell no sortirà mai de la seva. Il·lusa de mi! Com si hagués nascut ahir i no conegués la boira!
-         Has d’acceptar la boira – em sento dir una vegada i una altra.
Hi ha boires que es dissipen, n’hi ha que s’aixequen i hi ha aquelles que el sol les pot travessar, però hi ha boires que no acceptarem mai. Gebradores, criminals, sense esperança.

Aquest bolígraf altre cop me l’ha tornat a jugar i m’ha fet escriure un post simbòlic. Amb tot, crec que tothom ho haurà entès perquè... qui no coneix la boira? Qui no enyora el sol?

dimecres, 23 de març de 2016

AFORTUNADA

De tot el que es va dir a la presentació de "Les cadenes subtils" a Vimbodí, he seleccionat aquesta part. És la meva manera de presentar el Ramon, el meu presentador.

Aquesta foto és perquè comproveu que dic la veritat. Una excursió a la Vall de Boí amb Mossén Àngel, la Carme Pàmies, el Jordi Farré, el Ramon i jo. Això devia ser fa només quaranta cinc anys. Només. Fixeu-vos-hi bé: les ca mises, els pantalons, la càmara de fotos, la joventut, les cares radiants... L'únic que no ha canviat són les muntanyes. No us sembla sentir la frescor del Pirineu?


Amb el Ramon Setó vam compartir l’adolescència. En recordo l’amistat, les sortides amb la colla, les cançons folk i la guitarra. També les misses del Papa Joan cantades cada diumenge a Missa Major, que em semblava llavors que afermaven la meva fe. No van ser molts anys, però van ser intensos. Anys d’iniciació i descoberta. Un dia d’aquests n’escriuré una novel·la perquè hi ha molt a explicar. Ara que ja sé com es fa, serà molt fàcil. És posar-s’hi, pim-pam i ja està escrita. El Ramon va marxar aviat del poble per anar a estudiar a Tarragona. Més endavant vaig marxar jo per anar-hi a treballar. I si ens havíem vist quatre vegades en tot aquest temps, ja havíem fet prou. 
M’està passant darrerament, des que estic pre-jubilada – crec que no és que tingui més temps, és que he canviat d’hàbits i de recorreguts- que em trobo vells coneguts: ex-novios, alguna amiga amb qui no em parlava, veins d'escala que vaig conèixer en començar a viure al pis, companys d’antigues feines i de feines més recents, i el més gratificant, amics i amigues, amb els quals no m’hi havia vist o almenys no m’hi havia pogut aturar a parlar més de cinc minuts, des de feia vint, trenta, quaranta anys. El Ramon és un d’aquests amics. Ell s’ha jubilat fa poc però ja ens hem trobat casualment i l’hem fet petar varies vegades. Així que he desnonat tots els candidats i candidates, molt vàlids tots ells,  que s’oferien a mans besades a fer-me la presentació aquí a Vimbodí, i l’he anat a trobar a ell, perquè m’ha semblat que  era la persona ideal. Filòleg, amb  inquietuds culturals  i, el més més important per fer una bona presentació i deixar-me molt bé: és amic meu.

Costa una mica ensenyar això sense semblar presumptuosa. El cas és que aquesta és l'única manera que ho vegin els meus amics no-facebook.

De cara, el Pep Potau, fotògraf oficial de Vimbodí i l'Enric Alfonso,
Regidor de Cultura. Abans que res, bons amics.
El públic, des de l'esquerra. Gràcies!
El Grup de Teatre Vent de bosc. Primera escena. Genials!

Family mine, molt interessats.

Les meves primeres i sempre amigues.




Segona lectura. La Rosa Albes del Vent de bosc. Tot i estar tipa
de llegir-me el capítol "La guerra", em va fer emocionar.

Per fi, el Ramon, amb qui començava el post. Pels afalacs, llegiu a dalt.















Amb el Chus Moreno, l'il·lustrador de la novel·la, ja un amic.

El públic des de la dreta. Gràcies!












Tercera lectura. Baltasana. L'Alfons i la Lorena del Vent de bosc.
Imatge i so de l'Antonio Fernández. Tot i el poc temps de preparació, impecables!
Jo mateixa. Feia una mica de fred.




















Totes les fotos són fetes pel Pep Potau, la Sandra Casas, la Carme Pàmies, el Josep Maria Mercadé i una servidora.

Sóc afortunada.
Després d'escriure Viatges insòlits de viatgers abrandats, molts lectors em preguntaven si escriuria més llibres. M'ha costat dos anys escriure la novel·la i un any de peregrinació pel desert. No desconfiava d'arribar a la terra promesa, però d'oasi en aquest camí, no en vaig trobar cap. Només força sovint, algú que, com qui diu, em donava aigua - imprescindible per continuar- quan em preguntava com anava la novel·la. He vist que no m'ho preguntaven per quedar bé, sinó que un cop la novel·la ha vist la llum, han corregut a comprar-la, han corregut a acompanyar-me en les presentacions i han corregut a dir-me que els havia enganxat, que no l'havien pogut deixar, que se'ls havia cremat el sopar, que havien perdut hores de son, que se'ls havia fet curta, que l'interès no decreixia ni després de conèixer-ne el secret principal. 
Sóc  molt afortunada.
Com que jo sempre em complico la vida, he pensat que és una llàstima que els hi hagi durat tan poc i m'he proposat escriure'n una de més llarga, almenys que se la puguin fer durar quinze dies. Tot i que els nombres no són lu meu-tothom ho sap- he fet un càlcul senzill per saber com de llarg hauria de ser el llibre. De promig, els lectors triguen tres dies a llegir-la, per tant, perquè els durés quinze dies, la novel·la hauria de tenir mil pàgines. Cap problema, ja em diu sempre el Pons que m'enrotllo molt, massa. El problema és el temps per escriure-la. Dues-centes pàgines, dos anys, mil pàgines, deu anys. Uf! La meva producció literària seria molt breu. Bona, segons diuen, però breu. Així doncs, seguiré amb la novel·la curta.
Amb tot, segueixo sent afortunada. Si o no?

Si voleu tafanejar els videos, us poso aquí el link de youtube, on estan penjats. Les cadenes subtils .Els d'aquesta presentació i els de la de Tarragona. Són varios, trenta minuts en total. Podeu escollir.






dilluns, 14 de març de 2016

"LA MORDIDA" I ALTRES BÀLSAMS

                            
Després de l’empatx de perfums de les festes de Nadal, vaig decidir que, si de mi depenia, la tele la veuria tan poc com pogués. Vet-ho aquí, doncs, que només la miro a les hores de menjar –allò que no s’hauria de fer mai, ja ho sé– I fa uns quants dies que rumio si tancar-la a l’hora de dinar. I per què? Cada migdia posen aquest anunci de pega –si que ho és de pega, sí– per tenir les dents postisses ben agafades. No sé què diuen de la mordida, insinuant que podràs mossegar el que vulguis. La qüestió és que tots els jubilats que surten a l’espot mosseguen amb tal deliri que a mi, que em costa molt perdre la gana, quasi me la fan passar.

No són precisament pomes el que mengen

Hi ha uns quants anuncis sobre gent gran i no tan gran que n’hi ha per llogar-hi cadires. I això m’ha fet recordar que fa uns anys – em pensava que eren menys, però he vist que ja en són nou – vaig llegir un llibre de Màrius Carol, “El club dels 50”. No l’he pogut trobar, –he de posar ordre a la meva biblioteca. No hi ha res que em faci emprenyar més que buscar un llibre que sé que el tinc i no trobar-lo–però una de les coses que recordo que deia era que hi havia un col·lectiu a partir de certa edat, devien ser els 50 i més, que constituïa un grup econòmic important, en el qual havien posat el focus els fabricants de segons quins productes i els ofertors de segons quins serveis. És un grup, deia, amb poder adquisitiu alt, lliure de càrregues familiars i hipoteques, que podia permetre’s productes de qualitat, capricis, delicatessen, alta cosmètica, sortides d’alt standing... I potser és veritat. En veig força d’anuncis que semblen anar dedicats a aquest sector.
No sé si ara que el senyor Carol ja passa de la seixantena es considera encara formant part d’aquest grup o ja ha començat a pensar com un pensionista normal i corrent, la classe que actualment pitjor malviu. És clar que quan un va tan sobrat com per adonar-se que la gent del seu costat és gent tan guapa, segur que haurà fet previsió d’un bon pla de pensions, però si us plau, si us plau, que no sigui aquell de l’home que dóna menjar als coloms assegut al banc, que deprimeix només de pensar en quin futur ens espera, si abans de començar a cobrar-lo ja estem tan deprimits.
Que no es preocupi el Màrius que d’anuncis per gent més gran de.... –60, 70, 80...– també en fan. És clar que molt,  molt afortunats no són. Tenim el de la mordida, ja n’he explicat les bondats; tenim el de la dona que no para en tot el dia i encara al vespre, no pot deixar de ballar, animada pels crits de gaubança de tota la família i reconfortada per la crema màgica escampada per tots els punts febles del seu cos. Hi ha el de la Lola Herrera i les seves amigues, capaces, si es prenen cert elixir en llevar-se, de recórrer qualsevol ciutat del món del matí al vespre. També tenim el de les dues dones –de la franja d’edat preferida del Màrius, però a qui els hi podria interessar per sempre– que ballen alegrement, després de trobar la solució a la seva incontinència (urinària). La veritat, quasi em venen ganes de provar el producte si he de poder ballar amb tanta gràcia i tan desacomplexadament.


Aquests són els anuncis que recordo, que em fan riure per no plorar. Tots de dones, excepte el de la mordida, que és força equitatiu perquè tots, homes i dones, mosseguen sense vacil·lar. Ves, que em fan una mica de por i tot, perquè m’obliguen a plantejar-me si el canibalisme, al cap i a la fi, només depèn de les dents.

El Luís Suárez em cau massa bé i l' Hannibal Lecter no el vull
 tenir posat aquí dins que igual se'm menja els lectors

Per als homes, ara mateix només em ve al cap l’anunci sobre els problemes d’erecció. Què passa? És que als homes no els agrada comprar? Això és el que diuen. O potser només els interessa un tema? També ho diuen. Ah sí, i el del George Clooney, home ja gran, a qui l’elegància acompanyarà fins a la tomba. Diu que anuncia una marca de cafè, però en realitat va a parar al mateix lloc que l’anunci anterior. A que ve, sinó, que sempre surti acompanyat d’aquestes noies de bandera que se’l miren embadalides?

Tot i que no esmento cap marca –avui estic fent només ús de la memòria i ja veig que la poca memòria m’acabarà fent fora del club del Màrius– veig que, com en el post dels perfums, em repeteixo en el tema dels anuncis i en denunciar-ne la discriminació. Doncs, senyal que n’hi ha, si en només dues hores, en percebo tanta, no? On són aquells que vigilen tot el que s’emet per televisió? Tampoc no en recordo el nom, quina cosa!

divendres, 4 de març de 2016

L'ÚLTIM TAST- LES CADENES SUBTILS

Convido avui al darrer tast de Les cadenes subtils i em comprometo d'aquí a quinze dies a tornar a les meves quimeres, anades de bola i reflexions pseudo-filosòfiques a què us tinc tan mal acostumats. Això si és que durant aquest temps, la imaginació no ha fet escàpol a través de les pàgines del llibre.
Els diferents tasts sobre la novel·la ja són representatius de la mateixa, però hi ha un tema del que no us he parlat, que és el crim amb el qual s'inicia la història i la investigació que duu a terme la Mimí per tal de satisfer les seves ànsies de resoldre'l, posant-se en risc si convé, per aconseguir-ho. Resulta que la Mimí és una auxiliar d'infermeria, no pas una detectiu professional. La qüestió és: se'n sortirà?
Podria transcriure aquí l'escena del crim, però no vull que la Carme i d'altres esperits sensibles -que encara que no es manifestin, sé que hi són- se m'espantin i decideixin no llegir la novel·la. Això sí que seria un crim.
Aquí el teniu. És només un fragment. No patiu que no desvetllo cap incògnita.

.../...
Escanegen les pàgines que els interessen, recullen els altres llibres i la documentació i ho tornen tot a la Núria, donant-li les gràcies. La Sandra veu que dos nois, que abans no hi eren, consulten —o ho fan veure?— els llibres d’una altra prestatgeria. La Mimí ja fa estona que se n’ha adonat. Un altre, repenjat en el marc de la porta de la sala no els treu l’ull de sobre. Deu ser un vigilant —pensa la Mimí— i aquí potser no porten uniforme. Se sent eufòrica per tota la informació que han trobat i està decidida a fer-li un somriure quan passin pel seu davant. I si vol, també pot convidar-la a una birra, ves. Però no en tindrà ocasió, perquè quan arriben a la porta ja ha desaparegut, tant ell com els altres dos. No ben bé. Només han retrocedit en la seva posició, i quan les dues noies acaben de baixar les escales, els veuen a la porta del carrer. Semblen esperar-se.
La Mimí va pensant en quin és el millor dels seus somriures, però la Sandra, ara que els veu tots tres junts, identifica ràpidament el posat, el pentinat i la indumentària. Són caps rapats, no en té cap dubte. N’ha vist d’altres per Tarragona, caminant en grup, i li fan un cert respecte. Però mai no se l’havien mirat tan directament i això l’incomoda força. No les deixen de petja, i el seu proper gest demostra que ha tret conclusions més enllà del que ho ha fet la Mimí: aquells tres són allí per elles. Sense més explicacions, es posa davant de la Mimí, a qui li estranya aquest gest, mentre pensa que no hi té res a fer ella amb els encants ocults de la Sandra. Malgrat tot, la segueix, accelerant el pas, perquè veu que la Sandra camina de pressa.
—Què, nois? Ens deixeu passar?— diu la Sandra amb un somriure.
Un d’ells l’agafa per les rastes i li estira el cap enrere. La Mimí no dóna crèdit al que veu. Es mira la Sandra i després els nois, interrogant-los amb la mirada.
 «Amables?
He dit amables?
Ja veig que aquí hi ha de tot.
Com a tot arreu.»
Un altre li agafa el canell a ella i li doblega enrere.
—Mira tu, quina puteta més fina. Fa cara d’innocent i tot.
            —Sí, ningú no ho diria que no para de ficar el nas —i atansa el seu a la cara de la Mimí, a qui la sorpresa i la por han paralitzat—. Oi, puteta fina? Oi que t’agrada ficar el nas a tot arreu?
            —Sabeu qui som?
             —No —diu la Mimí.
La Sandra sembla que negui amb el cap. En realitat està calculant com de fort la tenen agafada. El tercer, que encara no havia obert boca, dóna, amb pretesa autoritat, una frase que vol ser una ordre.
            —Deixeu en pau els nostres herois!
            —Sí, deixeu en pau els nostres herois —diuen com una consigna—. Putetes!!! —i riuen, sense adonar-se que el riure els fa afluixar les seves preses.
La Sandra ha saltat com una molla. En uns segons ha clavat un cop de colze a l’estómac del seu opressor i aixecant la cama en direcció al que havia donat l’ordre, li dóna una puntada de peu a la cara.
El noi que doblega el canell de la Mimí es queda tan sorprès que no té temps d’esquivar el cop que rep del braç estès de la Sandra.

—Corre, Mimí, corre!
.../...

I fins aquí, puc exposar.

El dia 19 de març faig la presentació al meu poble. Jo com sempre us convido a tots. No tinc enemics declarats per no fer-ho. Aquest cop en garanteixo la cadira per tothom. Després de la primera ensopegada he arribat a la conclusió que hi ha una cosa pitjor que la sala mig buida. És veure que els assistents han de marxar perquè no hi caben. 




I aquestes són les llibreries on podeu trobar el llibre: A Tarragona, Llibreria La Capona, Llibreria Adsera i Llibreria de la Rambla; a Vimbodí, Llibreria Guixots; a Reus, Llibreria Gaudí; a Barcelona, La impossible i Llibreria Athenea; a Montblanc, Llibreria La Baldufa  i Llibreria Requesens; a la botiga de Terra Ignota Ediciones, i també reservant-lo a la vostra llibreria habitual. 




Ja acabo. Després de Vimbodí hi haurà presentacions a :

Roda de Barà: el 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal.
Montblanc: el 6 de maig, a la Biblioteca Josep Conangla i Fontanilles
Reus: el 10 de maig, al Centre de Lectura
Barcelona: el 24 de maig, a la Llibreria La Impossible
Amposta: al mes de maig, encara per concretar

Us faré saber l'hora a mesura que ens hi atansem.


dijous, 18 de febrer de 2016

GRÀCIES!

Tinc una amiga bloguera - no en revelaré el nom, ella s'hi reconeixerà - a qui aprecio molt, amb la qual comparteixo sovint la seva forma de pensar. Un dia em va dir: Sempre em sembla que no dóno prou les gracies. I a mi també em passa. 
No em canso de donar les gràcies a tots els que van assistir a la presentació de Les cadenes subtils a Tarragona per acompanyar-me en un moment tan important per a mi. Aquest cop he d'afegir, amb més insistència encara, les meves disculpes per haver convidat tothom a bombo i plateret i després, com qui diu, no haver-los deixat entrar. Que no va ser així, però sí que el malentès amb l'administrador del local i l'asignar-me per a la presentació una sala més reduïda que la que jo creia que podríem disposar, va fer que molta gent s'hagués de quedar a fora. Aquest fet va provocar que l'alegria de veure tanta assistència, quedés una mica diluïda pel que va semblar podia haver estat una mala planificació de l'acte. Reitero, doncs, les meves disculpes i aquestes les deixo aquí. 

Però en falten unes altres: fa més d'un mes des del meu últim post, i això que tenia en ment, no de fer un tast, no, sinó un menú degustació, de la novel·la. Però és que les cadenes m'han lligat tan curt que no m'he pogut escapar. Les cadenes i tota la resta. Ho mig explicaré aquí a manera d'excusa-disculpa. Abans, però, unes quantes imatges de la presentació.

La Marta, l'Emi i la Maite, tres amigues, tres grans lectores











Una servidora intentant recordar el parlament
Amigues, amics i algun desconegut (fins aquell dia)


La presentadora de la novel·la, la meva primera i més exigent profe.  Gràcies, Lurdes Malgrat. 


I la Muntsa, totalment imbuida de l'escena del crim

La sala era bonica



Aquest és el meu modest parlament. No parlo gaire del llibre, però és que ja s'havia dit quasi tot. Només el que es podia dir, és clar.

                                  
Entre les lectures i el que us ha explicat la Lurdes, jo crec que ja us feu una idea sobre de què va Les cadenes subtils, no?. Coses que no es diuen a la novel·la:
Aquesta novel·la, tal com diu en les primeres pàgines, està dedicada a la meva filla. I per què? Doncs perquè ella en té la culpa que l’hagi escrit. M’explico. La meva filla Noemí va tenir una de les seves primeres experiències laborals en una residència. De les vicissituds que hi va viure, i de les que vaig viure jo en veure-la tan enquimerada, totes dues en vam fer més endavant unes reflexions sobre la vellesa i les seves mancances personals i socials, que em van empènyer a escriure’n alguna cosa. En un principi va ser un relat. Després vaig sentir que el tema m’atrapava i vaig seguir escrivint deixant que la imaginació, a vegades ben autònoma i sense demanar-me permís, fes la resta.
Van sorgir dues històries. La que s’esdevé en l’època actual, que té aquest tema de fons: els vells i la seva relació amb la resta del món, i l’altra, la història de la Maria, que arranca l’any 39 a Baltasana. Aquesta conté algunes de les històries que he sentit parlar sempre a casa sobre la guerra, de com els rojos en van fer de grosses durant tres anys i els nacionals s’hi van tornar durant trenta-cinc. Un material impagable que, crec que fins ara, no he estat conscient del seu valor i de la fascinació que sempre ha exercit sobre mi.
Però no hi trobareu la meva filla en aquesta novel·la, encara que en origen, la Mimí fos ella. Ni la meva filla ni cap de les persones que han inspirat els personatges que s’hi mouen.
Mireu, quan vaig publicar Viatges insòlits de viatgers abrandats, va passar una cosa molt curiosa. Disset relats molt variats, alguns emotius, d’altres desbaratats; en molt pocs parlava directament de mi o dels meus sentiments. En la majoria ho feia de personatges que sentia a les antípodes de mi mateixa. I què va passar? Força gent em va dir: És que t’hi veig a tu o bé: M’agraden perquè són històries que en conec la protagonista. I algú em va dir, el que és el súmmum ja: Teresa, jo et conec una mica, però crec que una persona que no sabés res de tu, llegint aquest llibre et podria arribar a conèixer molt bé. És veritat que jo vaig bastant amb el cor a la mà, amb el lliri a vegades,  i que potser ensenyo massa de mi, però... deixar-ho palès en un llibre em sembla que ja és massa.
Per això en aquesta novel·la he intentat distanciar-me dels personatges tant com he pogut. M’han dit que així ho fan els grans mestres, si no és que directament escriguin les seves memòries, i a aquests sí que m’hi vull apropar. I també he volgut distanciar els personatges dels seus inspiradors reals, perquè així amb aquesta barreja, ningú  no recordi a ningú. Ara només falta que quan llegiu la novel·la em digueu que cada personatge té una mica de mi, que llavors sí que em podria plantejar de penjar la ploma i anar al gimnàs.
El que no he volgut disfressar són els escenaris per on transcorren les històries perquè són els que conec i per on m’he mogut al llarg de la vida. M’ha semblat que els personatges, heterogenis i disfressats, havien de tenir un lloc ferm on assentar-se i moure’s, un espai i un temps fidels a la realitat. Els indrets són, doncs, reals, existeixen, alguns amb el nom canviat.
I ara us explicaré una altra cosa. La meva família paterna és de mena treballadora. Treballadors de sol a sol i treball dur; sense escatimar temps ni força. No com els picapedrers; més. No com JuntsxSí i la CUP; més. No com els empleats d’alguns bancs; encara més. Han treballat de pagès. Amb alegria! Com si el treball fos una benedicció. El meu avi i els meus oncles van envellir molt i ja són morts, però estic segura que quan Sant Pere els va obrir les portes del cel els va trobar arromangats i preguntant: Què s’ha de fer?. El meu pare en té 86 i, ja ho he dit abans,  està molt fotudet. Quan rep alguna visita, diu sempre una  primera frase a manera de salutació-lamentació-excusa: És que no em deixen treballar... I té un somni recurrent – segur que ell voldria que ho fos més- . És l’únic que el fa llevar una mica content:  Treballàvem tots, érem a l’era; només paràvem per esmorzar i per dinar, els sacs s’anaven omplint; si en fèiem de feina!
És una lloable virtut la de ser treballador, però jo, sense dir-ho al meu pare – Déu me’n guard! – sempre m’hi he rebel·lat una mica perquè penso que a la vida, el treball s’ha de compaginar amb altres plaers semblants. Tot i amb això, alguns d’aquests gens paterns dec haver heretat. L’altre dia, preparant-me aquestes paraules em vaig recordar que fa tres anys, en l’altra presentació, us vaig donar un consell. Parlava del treball. Algú se’n recorda? No? Aiiii! Deia que m’havia adonat de com et canvia la vida quan tens una il·lusió i acabava així: Busca’t una il·lusió, no pensis mai que és impossible, desitja-la, somia-la i sobretot, posa’t a treballar. Veuràs com es compleix.
I aquest any m’ha passat una cosa ben estranya, esotèrica gairebé. Fa uns tres mesos, quan la publicació va començar a agafar forma i vaig pensar en aquesta presentació, per mi molt important, en sec una frase lapidària es va colar per algun interstici del meu cervell. Deia així: Tu aquesta presentació no la faràs. Molt sorpresa i certament espantada ho vaig intentar racionalitzar. És clar, és una cosa que et fa il·lusió i això és la por de no poder-ho fer. I me’n vaig voler oblidar. Cap a meitat de desembre es van encadenar i desencadenar una sèrie d’esdeveniments que me la van fer recordar: problemes familiars greus, hospital – ai, ai, ai! –, un problema de salut meu – potser no la podràs fer, eh?-, volta amb els problemes familiars, més hospital – Déu meu!  -, el meu problema que no s’acabava de solucionar, problemes lleus d’altres familiars,... – Ho hauré de suspendre? – La setmana passada  a aquesta hora érem a l’hospital. Semblava que el destí m’havia marcat impedint-me de celebrar la presentació del meu llibre. I tant com ho havia desitjat... El 31 de gener se’m van esborrar tots els contactes del mòbil – Ara sí, ara sí que aquesta presentació no la faràs.
Amb tot, a empentes i rodolons, aquí caic allà m’aixeco de cos i d’esperit, a vegades a mig gas, a vegades sota mínims, jo anava treballant per la causa: parlo amb aquest, parlo amb l’altre, demano això, demano allò, penjo la portada a facebook, hi penjo el book-tràiler,  faig la invitació, no queda bé, me la fa el meu fill Marcel, queda impecable, la penjo a facebook, l’envio per whatsapp, per mail, m’agrada, m’agrada, m’agrada, m’agrada, assistiré, assistiré, assistiré, assistiré, sí que vindré, no m’ho perdré, i tant que vindré, per fi la teva novel·la... Sabeu què? A fer punyetes la frase lapidària! Si en deu minuts  no ens cau el sostre al damunt  hauré fet la presentació. Ah sí, que parlàvem del treball. Un consell per aquest any – a la meva edat ja puc donar consells, no? -i a veure si en la propera presentació us en recordeu: si algun dia una frase lapidària se us cola en el cervell, seguiu treballant. Feu-ho, en la mesura de les vostres possibilitats, però feu-ho perquè treballant i només treballant, podreu capgirar el destí.

                         I aquest és el vídeo resum de la presentació