diumenge, 29 de novembre del 2015

ALGUNS HOMES

                                                
Ja fa uns quants anys vaig tenir ocasió de conèixer de prop una dona que patia maltractaments. Bàsicament patia maltractament psicològic, però també alguna empenta i estrebada. I ja se sap que en el camp semàntic del maltractament, després de l’empenta ve la bufetada.
El dia 25 vam celebrar el Dia Internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Ja sé que la part positiva d’aquesta “celebració” és per la conscienciació del problema, que benvinguda sigui, però que terrible que s’hagi d’instituir un dia així! No cal que arribi el dia perquè tots i totes haguem de pensar sovint en aquest tema. Alguns homes – i vull remarcar alguns. Homes que em llegiu, Déu em guardi de generalitzar! - s’encarreguen de recordar-nos-ho massa sovint. 























Els mitjans de comunicació fan recompte de víctimes i tots ens esgarrifem de saber que una altra dona ha caigut.
No puc evitar pensar en aquests homes cada vegada que això passa. Quins deuen ser els seus sentiments, les seves emocions, per arribar a fer una cosa així?
Sembla que alguns homes estimen tant les seves dones que abans que perdre-les prefereixen destruir-les i, evidentment, destruir-se; de fet, ja eren homes destruïts. O ets meva o no seràs de ningú, diuen, proclamen en la intimitat.
Alguns altres, durant un temps van estimar la seva parella, però en no complir prou les expectatives amb la brillantor que s’esperava – no brillar prou al costat d’una perla com ell, no deixar prou brillant el terra, no brillar-li prou els ulls en mirar-se’l - el desencís els porta a creure que menyspreant-la i maltractant-la se sentiran millor. El menyspreu podria ser la primera paraula en el camp semàntic que parlava.
També tenim els homes Pigmalió. La dona que els acompanya no és ben bé el que volen, però ells pretenen modelar-la. En aparença són constructors, només en aparença. Davant la impossibilitat de forjar un somni, tasca per la qual s’havien sentit capacitats, la frustració és més gran que si mai no ho haguessin intentat. La frustració és a l’avantsala del maltractament. No m’han sortit bé les coses, la culpa és teva.




La casuística és més ampla, però en els tres grups n’hi trobaríem un bon grapat d’aquests homes. Només parlo de la nostra societat occidental; tots sabem que en d’altres, el maltractament a les dones està institucionalitzat.
I segueixo preguntant-me pels pensaments d’aquests homes: on estableixen la frontera entre l’amor i l’odi? Què són per a ells conceptes com respecte i dignitat? Consideren la dona un ésser inferior, potser rebaixat a la categoria d’objecte? Se li ocorreria a un home insultar un amic perquè porta una camisa que no li agrada o donar-li un cop de puny perquè la pizza s’ha torrat massa, un dia que el convida a sopar? No, eh que no? Així doncs, potser tot és qüestió de força. La dona calla, la dona vol pau, la dona pren paciència, la dona no s’hi torna.
La meva coneguda era una companya de feina, també amiga. L’angoixa que li sobrevenia a l’hora de plegar i tornar cap a casa era atroç. Pobreta meva! Jo li oferia d’anar a casa meva, tot i que en fer-ho no deixava de pensar en els meus fills, per si a aquell bèstia se li ocorria venir a buscar-la. Però ella mateixa es desnonava perquè no es volia ni imaginar quina podria ser la resposta del seu home si no la trobava a casa quan arribés. La noia no tenia gaires amics ni amigues, i penso que són importants, però moltes vegades no són prou, perquè l’autoestima d’una dona maltractada no dóna ni per confiar les penes a ningú. Vaig fer trucades al Servei d’Informació i Atenció a les dones. Ella no s’atrevia ni a això, per por a què ell detectés la trucada.
-         Miri, tinc una amiga que...
La interlocutora devia pensar, com acostuma a passar, que el problema era meu.
-         Sí, però ha de venir ella, eh?
-         Però... aquí... personalment?
-         Sí, sí, ella mateixa aquí.
No hi va anar mai. La por la podia. El calvari va tenir dues etapes. Aquesta va ser la primera. La segona va començar quan ella va aplegar prou coratge per deixar-lo. Ja no treballàvem juntes llavors, però el que m’explicava quan ens trobàvem era de pel·lícula de terror. Amb l’ordre d’allunyament no n’hi havia prou i les maneres d’atansar-s’hi, no les explicaré, fan esborronar. En aquell home s’hi havia succeït les tres modalitats i per aquest ordre: Pigmalió, expectatives no complertes i  meva o de ningú.
Aquest és l’únic cas que jo vaig conèixer de prop i puc assegurar que de totes les idees per intentar treure la meva amiga d’aquell malson no n’hi havia cap de bona ni efectiva. Crec que ja ho vaig dir algun dia en un post: Ho tens mol difícil quan ensopegues amb un home d’aquests!
La meva amiga se’n va sortir.
És veritat que l’educació, la conscienciació, la mentalització són molt importants, però crec que els maltractadors porten un virus molt endins, que només surt amb la dona que algun dia van estimar i en alguns casos que encara creuen que estimen. És un virus que augmenta de volum i agafa múscul a mesura que es va exercitant. Però jo tinc una teoria i potser us sonarà a exaltació de la violència. Què tal si la dona aprengués a defensar-se? Amb força no, amb traça. I des de nenes; igual que aprenen a nedar, aprendre a defensar-se. Si a la primera empenta l’agressor rebés una resposta a l’alçada de les circumstàncies, potser la segona vegada s’hi pensaria una mica i el virus, així ben quiet, es començaria a inhibir per comptes de créixer.
Així ho fa un personatge secundari de la meva novel·la que, per cert, aquest mes que ve ja us podré començar a explicar. Després d’un ensurt majúscul es posa a aprendre karate i els futurs agressors mai més no en surten de franc. Ei, no hi surt el Jackie Chan a la meva novel·la, eh?, però els cops de peu i braç estesos que dóna la Sandra no tenen res a envejar-li.
Pot semblar que estic trivialitzant el tema, però no és així. Crec fermament que si totes les dones sabessin defensa personal, aquest abús de força dels homes maltractadors quedaria força disminuït. O sigui que la violència no només no augmentaria, sinó que disminuiria. Veig improbable que ells també n’aprenguessin, però si ho fessin, aleshores sí que eradicaríem el virus. L’autocontrol, un dels valors que es defensen i en el qual entrenen totes les disciplines de  defensa personal, ompliria el món i no se’n solucionarien pocs de problemes.


La defensa personal va ser la seva solució

dijous, 19 de novembre del 2015

LA SEDUCCIÓ

                                   
                               
Dissabte va ser dia de llàgrimes a París i a tot el món civilitzat. Llàgrimes en saber la notícia, llàgrimes en veure i sentir l’espant de l’atac, llàgrimes en anar coneixent-ne tots els detalls. Tornarem a plorar, estem avisats.
El monstre viu entre nosaltres, potser al nostre carrer, encreuant la seva mirada amb la nostra, prenent una copa al nostre costat, ensenyant-nos les  fotos en algun dels seus perfils de Facebook. I secretament rumia, conspira i cova un pla. Quan arriba el moment, res no el torba, ens mira als ulls i ens mata.
Què està fallant? – ens preguntem tots – perquè gent nascuda aquí se senti seduïda a matar els seus compatriotes d’una forma tan execrable? I sobre la taula, com sempre, diferents opinions: l’actitud i les accions de les potències occidentals envers els països islàmics en conflicte, la no integració i automarginació dels immigrants en els seus països d’acollida, el vell i irresoluble conflicte Israel-Palestina. I possibles solucions: atacar el cor d’Estat Islàmic, educar correctament no només en els valors occidentals, sinó en l’Islam, canviar l’atac pel diàleg.
Jo, permeteu-me que sigui pessimista, des de la meva quasi total ignorància, penso que si no hi ha un miracle – i no cal que sigui del cel; estic pensant en alguna conjuntura que convidés els terroristes a reflexionar, si és que és possible – això no té solució.
Si és veritat el que diuen els experts, els terroristes volen fundar un estat islàmic, tal com ho va fer Israel, tal com ho vol fer Catalunya. Mai no hi haurà hagut cap estat tan fonamentat en la sang, la mort i la violència com aquest. De veritat que algú es pensa que després d’haver viscut crivellant, degollant, cremant gent innocent, viuran tranquil·lament en família en una casa amb hortet? Matar com ho fan ells és una droga que genera addicció; no se’n desenganxaran tan fàcilment. Però potser aquest només és un argument de seducció: un fi que justifica els mitjans. Seduïts per la gihad, expliquen. En realitat, seduïts per la mort, la pròpia i la dels altres, seduïts pel poder de tenir a les mans la vida de les persones i manllevar-los-hi de la manera més ignominiosa, seduïts per creure’s déus en nom de Déu.
Hitler va seduir els alemanys per poder exterminar el poble jueu. Estat Islàmic -que no és un home sol, sinó una hidra de molts caps que es reprodueixen- vol seduir el món islàmic per acabar amb el món occidental.
La tempesta ha començat, diuen; ells s’han erigit en tempesta. Contra el seu desig de mort i destrucció n’hi contraposo un altre: que un plugim suau, però persistent els amari fins al moll de l’os, que els mulli les bales, els apagui el foc, els desactivi les bombes, els clarifiqui les idees i els estovi el cor. Ells també són víctimes. Víctimes de la molta ignorància i de la incultura – i no importa que siguin llicenciats - i encara més, víctimes de la “seductora barbàrie”. I si realment creuen que és el seu Déu qui els inspira, cometen un greu error d’interpretació: Al·là, el Compassiu i Misericordiós, no beneeix el seu terror.



diumenge, 1 de novembre del 2015

LES AMIGUES

Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.                                      
                                       
L’altre dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però no depèn de mi.
Els joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats. Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven, reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables, capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere, ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a l’arena.
No vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de ser-ho.
No recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents descobrint el món.
Hi ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.


                             Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!

Al principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes. A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.
En les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació, de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens trobem, ets en el pensament de totes.
Diu que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i, sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi estarà d’acord.





Fotos:  Carme Pàmies



Els joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog, però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir, com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.


I a qui endevini on vam anar aquesta 
vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog
         


dimarts, 20 d’octubre del 2015

NOMINADES

                                        
Recordo, de joveneta i des que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari; com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de l’escenari.
Jo també cantava sempre: per casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en el vaixell de les responsabilitats.

No només era això
Eufemisme de responsabilitat, és això

                                                                       


                                                                                                                             




Bé, no és cert del tot perquè amb els fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema, però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes? Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem el to.
A que deu obeir avui aquesta obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa, si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària – algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també; també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí que després arriben les nominacions i els veus patir. 
Per cert, sempre havia associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de “Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa, ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no, però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra. La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria selectiva va molt bé en aquests casos.
-      Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora – Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-      I tant! – vam dir totes dues amb diligència. Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-      Sí, canteu bé... però... vosaltres que n’espereu d’aquesta coral?
-      A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-      Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi feia caure de ple!
-      Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-      És que necessitem un altre perfil. Aquí no venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va dir.
-      Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-      I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-      Un altre. Aquí treballem molt.
-      Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-      Treballem molt, eh que sí? – va dir dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em vaig  mirar la Carme, que ha viatjat per mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia. Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
-       Però, perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-      Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense arguments, només va dir:
-      No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la cua entre cames.
-      Som massa grans, Teresa – es va lamentar la Carme.
-      Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-      I si no ens han volgut perquè sóc jo la que no canto bé?
-      Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB...  Potser mai no m’hi he fixat – prometo fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar, amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot passar que, amb aquesta cara,  et nominin abans de començar.
En fi, m’he après una cançó en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.



Ei, us ho havíeu cregut? Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que la del peix.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

ASSETJATS

                                                
Fa unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no m’ho he demanat.


                       No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"

Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo que m’encongís.
-      Quan sortim, et tirarem pedres – em deien.
I no és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-      Doncs jo... agafaré la perxa de collir ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-      Ja te les haurem tirat les pedres, tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el posar-me en ridícul.
Recordo que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un plis-plas  tot va quedar oblidat.
Que les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys -  Jo també les vaig perdonar.
Potser el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen unes altres.
Aquella temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si ella ens ha perdonat.
Jo el que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també. Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien rendit si no haguessin estat  exposats a aquelles circumstàncies.

I no parlaré, que ja m’he allargat prou,  de l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i amenaça. 

I amb el somriure, l'amenaça

...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén




















Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?

La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han deixat que ens comptem un per un,  ni més ni menys que dos milions d’assetjats.


CLASES DE MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES

Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.


És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".

I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET

dimecres, 23 de setembre del 2015

EL MÍTING

                                             
La setmana passada vaig anar a un míting. Crec que no havia anat a cap des que tenia divuit anys i encara no estic segura que se li pogués dir míting en aquella època, perquè sempre hi havia el risc que vingués la Guàrdia Civil i desallotgés la sala. Això quan es decidia, malgrat les prohibicions i la denegació de permisos, que el míting es feia, perquè a vegades ni s’arribava a celebrar.
No sóc gaire inclinada als mítings, jo - ja queda clar, quan en gairebé quaranta anys no he anat a cap – així que espero no haver de tornar-hi. I no és que no m’agradés el de l’altre dia; al contrari, em va agradar molt. L’entusiasme i la convicció dels oradors s’encomanava, tot i que a mi no fa falta que m’encomanin res; estic ben tocada pel virus de l’independentisme.
Potser no cal que digui a quin míting vaig anar, oi? És el de la llista on tots van junts, on tots hi estem barrejats. Són una colla que no s’espanten per res, que han arraconat la por i que digui el que digui Espanya, Europa, Obama, només miren endavant amb el convenciment que el nostre desig d’independència, que fa cinc anys només era un germen, es farà realitat. Per això em va agradar tant.
Si dic que espero no anar a cap més és perquè m’agradaria que la unitat que s’ha aconseguit, pel noble objectiu comú que el poble ha proposat i els polítics han secundat, es mantingués ferma i sense esquerdes. Que no em calgués anar a mítings per fer-me decidir per sobiranisme de dretes o d’esquerres i que tot ho fessin – com va dir el President Companys, abans de ser afusellat – per Catalunya! I ja sé que demano una utopia, perquè quin sentit tindria la Política si nomes tinguéssim una opció?
La qüestió és que a mi ara també m’han vingut ganes de fer un míting. I com que no tindré ocasió de fer-lo des de la tarima, el faré des d’aquí. Que ningú no es preocupi. Serà curt i concís. No prometré res, no parlaré ni de la llengua, ni de les infraestructures, ni de la sanitat, ni de l’ensenyament, ni de la política social. Ja n’han parlat els meus, no pas els altres, que només parlen del què ens caurà al damunt quan tinguem la independència. Per altra banda, tinc confiança en què ho faran bé. El meu míting  no té res a veure amb la gestió política, sinó amb l’ètica i la integritat i és una petició als polítics per quan, d’aquí a divuit mesos, com a molt tard, puguin governar la Catalunya independent:
1r. Que cap majoria absoluta serveixi per tractar el poble amb la prepotència que ho està fent l’actual govern espanyol.
2n. Que hi hagi algun mecanisme de control per detectar la corrupció dels polítics – cal afegir que el mecanisme no hauria de ser ni deficient ni corrupte?
3r. Que s’eliminin del nostre diccionari, per haver entrat en desús,  sintagmes com tràfec d’influències, frau fiscal, evasió de capitals, informació privilegiada... i paraules com  filtració, amiguisme, clientelisme, impunitat, immunitat ... Si en sabeu més els hi podem afegir.
4rt. Que, amb perícia, ens portin amb mà hàbil i honesta a guanyar i mantenir el país que desitgem.
5è. Que no oblidin mai que sense els nostres vots, no serien on són.

Mentrestant, en aquests divuit mesos de transició, els demano que es mantinguin junts, resolts i audaços, com ja han demostrat que saben fer. Per Catalunya! – Permeteu-me que no escatimi en aquests moments un brindis com aquest i que el repeteixi tantes vegades com calgui.
Benvolguda lectora, benvolgut lector, només en nom de l’esperança i la il·lusió, he escrit avui com si la independència ja fos un fet consumat; no et vull enganyar: una bona part del gra és al sac, però no hi és pas tot, ni està ben lligat. Deixa’m matisar un parell de frases – grans frases! – que hem sentit molt en els darrers temps. Una és “Estem vivint un moment únic per Catalunya”, l’altra “Tot està per fer i tot és possible”. Doncs bé, només l’instant de posar el teu vot pel “SÍ” a l’urna – votant per Junts pel Sí, i si no t’agraden, per la CUP - pot ratificar, superar i immortalitzar aquest moment únic. Fins llavors, encara tot – quasi tot - està per fer, però sí, tot és possible.

Foto Glòria Rabadà



dimarts, 15 de setembre del 2015

GUANYEM LA POR

                                               

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.

No ho sembla que tinguem por

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.
Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.
A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.
Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més,  pel gran mur que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.

Tants de decidits bé poden ajudar a decidir

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven  – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.
Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés,  ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.
Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?
I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem  la independència.
Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

Sí que som molts, però encara en podem ser més