La
setmana passada vaig anar a un míting. Crec que no havia anat a cap des que
tenia divuit anys i encara no estic segura que se li pogués dir míting en
aquella època, perquè sempre hi havia el risc que vingués la Guàrdia Civil i
desallotgés la sala. Això quan es decidia, malgrat les prohibicions i la denegació
de permisos, que el míting es feia, perquè a vegades ni s’arribava a celebrar.
No
sóc gaire inclinada als mítings, jo - ja queda clar, quan en gairebé quaranta
anys no he anat a cap – així que espero no haver de tornar-hi. I no és que no
m’agradés el de l’altre dia; al contrari, em va agradar molt. L’entusiasme i la
convicció dels oradors s’encomanava, tot i que a mi no fa falta que m’encomanin
res; estic ben tocada pel virus de l’independentisme.
Potser
no cal que digui a quin míting vaig anar, oi? És el de la llista on tots van
junts, on tots hi estem barrejats. Són una colla que no s’espanten per res, que
han arraconat la por i que digui el que digui Espanya, Europa, Obama, només
miren endavant amb el convenciment que el nostre desig d’independència, que fa
cinc anys només era un germen, es farà realitat. Per això em va agradar tant.
Si
dic que espero no anar a cap més és perquè m’agradaria que la unitat que s’ha
aconseguit, pel noble objectiu comú que el poble ha proposat i els polítics han
secundat, es mantingués ferma i sense esquerdes. Que no em calgués anar a
mítings per fer-me decidir per sobiranisme de dretes o d’esquerres i que tot ho
fessin – com va dir el President Companys, abans de ser afusellat – per
Catalunya! I ja sé que demano una utopia, perquè quin sentit tindria la
Política si nomes tinguéssim una opció?
La
qüestió és que a mi ara també m’han vingut ganes de fer un míting. I com que no
tindré ocasió de fer-lo des de la tarima, el faré des d’aquí. Que ningú no es
preocupi. Serà curt i concís. No prometré res, no parlaré ni de la llengua, ni
de les infraestructures, ni de la sanitat, ni de l’ensenyament, ni de la
política social. Ja n’han parlat els meus, no pas els altres, que només parlen
del què ens caurà al damunt quan tinguem la independència. Per altra banda,
tinc confiança en què ho faran bé. El meu míting no té res a veure amb la gestió política,
sinó amb l’ètica i la integritat i és una petició als polítics per quan, d’aquí
a divuit mesos, com a molt tard, puguin governar la Catalunya independent:
1r.
Que cap majoria absoluta serveixi per tractar el poble amb la prepotència que
ho està fent l’actual govern espanyol.
2n.
Que hi hagi algun mecanisme de control per detectar la corrupció dels polítics
– cal afegir que el mecanisme no hauria de ser ni deficient ni corrupte?
3r.
Que s’eliminin del nostre diccionari, per haver entrat en desús, sintagmes com tràfec d’influències, frau
fiscal, evasió de capitals, informació privilegiada... i paraules com filtració, amiguisme, clientelisme, impunitat,
immunitat ... Si en sabeu més els hi podem afegir.
4rt.
Que, amb perícia, ens portin amb mà hàbil i honesta a guanyar i mantenir el
país que desitgem.
5è.
Que no oblidin mai que sense els nostres vots, no serien on són.
Mentrestant,
en aquests divuit mesos de transició, els demano que es mantinguin junts,
resolts i audaços, com ja han demostrat que saben fer. Per Catalunya! – Permeteu-me
que no escatimi en aquests moments un brindis com aquest i que el repeteixi
tantes vegades com calgui.
Benvolguda
lectora, benvolgut lector, només en nom de l’esperança i la il·lusió, he escrit
avui com si la independència ja fos un fet consumat; no et vull enganyar: una
bona part del gra és al sac, però no hi és pas tot, ni està ben lligat. Deixa’m
matisar un parell de frases – grans frases! – que hem sentit molt en els
darrers temps. Una és “Estem vivint un moment únic per Catalunya”, l’altra “Tot
està per fer i tot és possible”. Doncs bé, només l’instant de posar el teu vot
pel “SÍ” a l’urna – votant per Junts pel Sí, i si no t’agraden, per la CUP -
pot ratificar, superar i immortalitzar aquest moment únic. Fins llavors, encara
tot – quasi tot - està per fer, però sí, tot és possible.
 |
| Foto Glòria Rabadà |
