HOLA!

Benvolgut lector, fa dies que no puc dir.te res de nou i no es perquè no hi hagi novetats a la meva vida. No pensis que t,he abandonat . Un greu problema familiar m, impedeix mantenir el contacte. Els hospitals, ja m,ho havien dit, xuclen la vida. Per ser exactes, gairebé no hi ha vida o no té res a veure amb la que hi havia abans. No vull abandonar.te pas. Sento que si t,abandono a tu, jo també m,abandono. Intentaré seguir en la mesura que pugui. Escriure les meves llargues històries al mòbil em resulta difícil, però ara mateix és el meu únic contacte amb el món. I es que l,amic ET tenia rao: mi casssa, teleefono. Mi casssa ara mateix, no, però el teleefono VA de conya.

LA BELLA LILA

Ara que fa mig any de la presentació del gos de la meva filla, ara que fa tanta calor que els dits s'enganxen al teclat i les neurones s'enganxen entre elles,  ara que les fotos de la Lila amenacen de bloquejar-me el mòbil... ara és el moment de complir la promesa que vaig fer de fer una entrada amb fotos de la Lila.

Si bé una imatge val més que mil paraules, no sóc capaç de fer un post sense paraules. Espero que entre les poques paraules i les moltes imatges us feu una idea de totes les meravelles que és capaç de fer la meva gosseta, perdó! la gosseta de la meva filla.

La volien petita i ho era...

Mmmmm...

Zzzzz...

No puc, no puc...

La meva orella inquieta

Esgarrapo el que puc

Quina mania amb voler-me fer obrir els ulls

... i s'ha fet gran, molt gran.

 

 

Però em sembla que se l'estimen igual.




Sinó no li canviarien el llit tan sovint.

Quan l'operació d'estètica

De ren del Pare Noel

Pobreta! Mal a la poteta.

Queda clar que no hi cap

I aquí quasi que tampoc

Tant no creixerà, no?

 

La veritat, enlloc no s'està tan bé com a terra

Amiga dels seus semblants

Hummm! Quina bona olor que fas avui, Nira.

I fins i tot dels gats de la meva amiga Amèlia

Mirades d'amistat, si o no?

L'amic Tito

 

i l'amic Tit

De fet només es coneixen virtualment, però no ha de canviar pas res, oi? quan ho facin personalment.


Saltar els desnivells?

Ni abans ...

... ni ara

Elegància innata

Per quan plou

Per carnaval

Per quan convingui

Diuen que els gossos s'assemblen als seus amos, o era a l'inrevés?

Assemblar-se, assemblar-se potser no, però eh que són igual de guapes?

I després de tot això, algú dubtava de l'independentisme de la Lila???

PER SOLIDARITAT, INDEPENDÈNCIA

Sento abandonar, avui, el meu habitual sentit de l’humor, però la indignació no em deixa somriure.

                         

S’han fet llargs. Aquests mesos des que vam saber la data i la pregunta, se m’han fet, se’m fan, llargs com un embaràs fora de termini, a l’estiu i en plena selva equatorial. I és que és un embaràs de risc. No pas per la mare, ni per les condicions internes de gestació, sinó per les agressions  i per l’amenaça d’avortament a causa d’agents externs. Externs, aliens i altament perjudicials pel fetus. Però no estaven en contra de l’avortament aquests paios?

El govern del PP no en té prou amb menystenir la nostra llengua – aplicant la llei Wert fins les últimes conseqüències, aquí, a les Balears, on sigui –, amb menysprear la llibertat d’expressió – enviant qüestionaris capciosos als jutges signants del manifest pel dret a decidir – i amb declarar il·legal la Copa Tricentenari – de fet, hi ha alguna cosa legal a Catalunya?  – Tampoc no ens permet recuperar totalment els Papers de Salamanca – i amb això vulnera la seva pròpia llei. 

No en té prou amb aquestes subtileses que ara, més que mai, ataca, no el que més ens importa, sinó el que més necessitem per la nostra supervivència.

 
Ja fa un parell d’anys, va decidir que allargava la concessió de les autopistes d’Abertis a Catalunya, tot i estar amortitzades de sobres, per compensar el dèficit de les seves autopistes a España. I el "no vull pagar" els fa petar de riure.

         – Catalanets  - diuen -  continueu pagant les errades dels governs d’España, que vosaltres sou la Solidaritat.

Només en els darrers quinze dies, la llista de decisions per asfixiar Catalunya és d’escàndol. N’esmentaré algunes. Sembla que fa un parell de dies, el Santi Vila, amb els seus encants – polítics, és clar – va poder convèncer la ministra de Foment, però fins fa poc, la intenció del govern espanyol era que es reinvertissin la meitat dels beneficis del port de Barcelona, a España. Sort que el Santi es casa i la ministra no el volia desairar. El ministre Montoro presumeix, dins la seva magnífica reforma fiscal,  d’abaixar l’IRPF, mesura que perjudica totes les autonomies i, encara més, Catalunya, la Solidària: menys IRPF recaptat, ingressos per a Catalunya, més baixos. Mentrestant l’objectiu de dèficit segueix essent el mateix i Montoro en descarta cap flexibilitat. I al que no el compleixi, garrotada! Amb raó, el conseller Mas-Colell, penso que educat i contingut, comença a dir les coses pel seu nom, davant de tanta prepotència.

Ja només em faltava sentir el president extremeny Monago, anunciant també la rebaixa de l’IRPF dins la seva Comunitat, perquè si volem que l’economia es recuperi – diu – els diners han de ser a la butxaca de la gent. Ben dit, Monago, els traiem de les butxaques dels funcionaris de la Generalitat – sistema de finançament solidari, que diuen – i els posem a les butxaques dels extremenys. Prou que ho sap i no es cansa de dir-ho: si Catalunya sortís del règim comú de finançament de les autonomies, Extremadura patiria un greu espoli. I va, i abaixa els impostos. Sí, senyor, serà qüestió d'aprofitar-ho mentre no comenci l'espoli.

Cada cop se’m fa més insuportable de viure enganxada a Espanya, cada cop tinc més ganes de marxar i cada cop entenc menys el concepte de solidaritat  si el solidari queda molt pitjor que el beneficiat per la solidaritat. El govern espanyol no podrà fer res per impedir el referèndum per la independència, però ha decidit que, per si de cas el SÍ–SÍ no arriba a la majoria que necessitem, la nostra situació dins d’España sigui miserable de solemnitat i els haguem d’anar a implorar, de genolls, unes engrunes per sobreviure.

Estarà bé que guanyi el SÍ–SÍ, estarà bé que aconseguim que Catalunya sigui un estat independent, per solidaritat amb nosaltres mateixos, per la dignitat del nostre poble i  per la pròpia supervivència. 

L'AGÈNCIA

"El castell" és una obra inacabada - i no m'estranya - de Kafka, en la qual el protagonista K topa amb la burocràcia i no pot avançar. L'altre dia em vaig veure immersa en un embolic burocràtic i em vaig recordar d'aquest gran mestre.

Sóc dels que paguen, submisament i resignada, els impostos. Les multes de trànsit acotant el cap i les taxes municipals, remugant o renegant. Després hi ha Hisenda, o Agència Estatal d’Administració Tributària. Em pregunto perquè a una entitat massissa i perenne com aquesta li diuen agència. Em fa pensar en una agència de models, lleugera, o de viatges, constantment en moviment, o la Mortadelo y Filemón, Agencia de información, hilarant. Qualitats totes, que poc tenen a veure amb Hisenda. Cada any, l’Agència em recorda, desinteressadament, que tinc un IRPF per gestionar, ja sigui al meu favor o al seu.

Ara seria el moment de reivindicar la Hisenda pròpia i, encara que no vingui gaire al cas pel que vull explicar, ho faig. Si els impostos que paguem els catalans, han de redundar en Catalunya, tot i ser impostos, no ens faran tan mal.

Aquest any vaig fer les declaracions de tota la família i tothom content perquè, encara que poc, tots recuperaven alguna coseta. Menys jo. Sempre feia les paus, cinquanta euros amunt, cinquanta avall, però aquest any, ja m’ho esperava, m’ha tocat pagar. Poc, segurament, per la butxaca de Bárcenas, però bastant per la meva.

Vaig modificar el meu esborrany des de la web de l’Agència i, corresponent a la invitació que gentilment m’adreçava, em vaig disposar a confirmar-lo. Però no me n’acabava de sortir perquè se’m quedava pensant i no avançava. Vaig entrar i sortir diverses vegades de la web, però res. Mentrestant, em vingué l’acudit de mirar-me el compte corrent i l’ensurt va ser majúscul: m’havien cobrat l’impost. Només una vegada, no sigueu cruels. Vaig comprovar el meu esborrany a la web de l’Agència i continuava pendent de pagament. Aleshores va començar el Via Crucis.

De sis a nou de la tarda, vaig fer nou trucades a Hisenda. Los agentes sempre estaban ocupados, en castellano i en català. Vaig deduir que de sis a set era hora punta i de vuit a nou, es preparaven per plegar. Em quedava el dubte de quina devia ser l’explicació entre set i vuit, però no vaig voler capficar-m’hi, que les idees fixes no són bones per la salut.

Vaig trucar al telèfon d’Atenció al client del meu banc, però si el problema ha estat generat des de la web d’Hisenda, em van dir, és Hisenda qui t’ho ha d’arreglar.

Sessió de meditació i uns quants Ommmmmmm! per poder dormir, perquè ja veia a venir que per poder confirmar el meu esborrany, hauria de tornar a pagar.

L’endemà a les nou, em vaig asseure davant del telèfon i, gràcies a Déu, ja no estaven tan ocupados. No sé si era pitjor el dubte que m’havia rosegat fins llavors o la constatació del fet que vaig comprovar en aquell moment.

            – Si usted no tiene el borrador confirmado, no tiene el impuesto pagado.

Del càrrec de l’import al meu compte, ells no podien ni volien saber-ne res. Era un detall sense importància en el que no hi estaven implicats.

A les nou i deu les cames em van començar a tremolar. Sí, com l’altre dia al súper, amb el nen llançador de martell. Potser és hora que m’ho comenci a fer mirar això de la tremolor. Així que vaig continuar fent trucades. De l’un em passaven a l’altre. De Informàtica a Esborrany, i a Inspecció, i tornem-hi a Esborrany, sense deixar-me ni explicar i donant-me respostes d’ajuda al contribuent com aquestes:

            – Esto que me dice es imposible.

            – No puede ser – i em tornaven a rematar, després de comprovar-ho – Usted no tiene el IRPF pagado.

            – Esto, a Borrador. Le paso.

            – Pues haga usted un escrito... aunque no le va a servir de nada, claro! Porqué si no tiene el borrador confirmado...

            – Esto, a Informàtica. Le paso.

I tot sense comptar les vegades que se’m va tallar o que em posaven en espera indefinida per oferir-me tots els magnífics serveis de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

No puc assegurar en quina llengua em parlaven, perquè les orelles em botzinaven terriblement i les xifres de l’import que, irremeiablement, hauria de tornar a pagar, ballaven i reien sorollosament damunt del meu cap, en forma d’empleats d’Hisenda.

Quan ja vaig adonar-me que, encara que em passés la resta de la vida trucant a l’Agència, allí no m’arreglarien res, vaig trucar al banc, a la meva oficina, i una ex-companya m’ho va solucionar en menys d’un minut – eternament agraïda, Covi – després de fer una simple trucada a la central. Diu que li van dir que passava de tant en tant que la web d’hisenda es quedava penjada després de fer el càrrec al compte del contribuent. Es veu que a l’Agència no ho sabien.

En fi, setze hores perdudes miserablement, un centenar més de cabells blancs i un desig vehement de deixar de tenir tractes amb l’Agència. Si mai tenim Hisenda pròpia, que sigui com més aviat millor,  si us plau, que no li diguin Agència. Després de sentir tantes vegades aquest nom en unes circumstàncies tan adverses, podria agafar-li al·lèrgia ipso facto.

CEBES MAGNETITZANTS

                                   

No ho faig mai de romancejar al súper, si no és a la caixa per pagar. I que consti que estic encantada amb aquesta cadena de supermercats que sembla que és de les poques empreses d’Espanya que, no només no té pèrdues, sinó que cada any genera nous llocs de treball. Encara que no combregui amb les afinitats polítiques de l’empresari, és per felicitar-lo. Però per molt bonics que siguin els seus súpers, no m’agrada passar-hi les hores. Ni els minuts. Quan hi vaig, ho faig de pressa i vaig per feina perquè, quina pèrdua de temps tan gran haver d’anar a comprar per omplir la nevera, i l’estómac, per una cultivadora de l’esperit com jo!

L’altre dia hi vaig acompanyar la meva filla a comprar una sola cosa que necessitava. Res, unes sépies, imprescindibles per sopar. Ai, les parelles joves! Com que anava carregada amb altres bosses, vaig decidir esperar-me a l’entrada. Al cap i a la fi, esperar que comprés una cosa sola no podia ser esperar gaire.

Hi ha dies que mires i no veus res, n’hi ha que ho veus tot i ho assimiles i n’hi ha d’altres que no només ho assimiles, sinó que t’ho fas tan teu, que arriba un moment que cridaries:

         – Prou, prou! No vull veure res més!

Estava just encarada al passadís de les verdures, amb les cebes en primer pla. Només això ja em va provocar una tensió perquè jo – ja sé que és un sacrilegi – no suporto la ceba, no l’he suportat mai. No pas perquè em facin plorar, que aquest seria el mal menor, sinó pel seu gust i la seva aroma. No les aguanto ni quan les cava el meu pare a l’hort, ni al plat, ni cuita ni crua, ni amb salsa de calçots, que diuen que no són cebes i que jo dic que són cosins germans, ni, sobretot, trobant-me-la a la boca, petitíssima, en el sofregit. Per sort els que comparteixen els àpats amb mi, habitualment o esporàdica, ja ho saben i per prevenir mals pitjors – que ja han patit – me l’estalvien. I ells s’estalvien un disgust.

Allí davant tenia les cebes i la seva olor, però crec que només això ho hauria portat mig bé, mentre esperava. Però no sé que caram tenien les cebes que tothom s’hi aturava.  Un home es va atansar el manat de cebes al nas,  les va olorar profundament i cap al carro! Es veia clar que tenia alguna mancança. Una parella, amb la dona al davant i l’home submís, amb el carro, al darrere, d’entrada res; la dona només mirava endavant i l’home només mirava la dona, però de sobte ell,  com si les cebes l’haguessin cridat, es tombà i digué:

         – Maria, cebes!

         – Ai sí! – va dir ella, ensumant.

Una dona velleta va provar de treure una ceba del manat, però la dependenta li va dir que no podia ser i la dona se’n va anar tota trista sense ceba. Em va fer tanta llàstima que li volia proposar de compartir el manat, si no fos que jo i la ceba...

Una noia jove, amb un cotxet i un nen de quatre o cinc anys, es va aturar davant dels enciams. Mentrestant, el nen va agafar un manat de cebes i el feia rodar al seu voltant, igual que preparant-se per fer llançament de martell. Jo estava esgarrifada per si se li escapava de les mans. La velleta ja era lluny, però la probabilitat d’encertar qualsevol client era del cent per cent. La mare seguia amb els enciams, sense decidir-se. Finalment, el nen va aturar el seu moviment de vertigen i va llençar el manat amb tota la fúria a dins del cotxet. Les cames que, fins aleshores, només havien complert la funció d’aguantar-me, en l’espera, em van començar a tremolar i la tremolor augmentava a mesura que passaven els segons i no sentia cap plor de criatura dins del cotxet. La mare va agafar un iceberg i va continuar pel passadís empenyent el cotxet amb una mà i el carro amb l’altra.

Un xicot d’uns trenta anys, de bon veure, venia pel passadís de la verdura, en direcció cap a mi. Mira, la compensació al càstig de la ceba, vaig pensar, però que va! Es va aturar davant les cebes, com no podia ser d’altra manera. Se les mirà, comptà quantes n’hi havia i les deixà al seu lloc, desolat, em va semblar. “Home busca dona per compartir... manat de cebes” crec que seria un bon text de reclam per a persones soles, per a les quals, els packs standard de cebes i de tot, són massa grans.

La meva filla no venia. Segur que, a més de les sépies havia comprat uns musclos i un julivert, i potser una maionesa i uns tovallons de paper, que ja la veia jo rodant per tot el súper i d’un moment a l’altre apareixeria davant de les cebes. I jo allí esperant, i patint. Per la dona gran, per la pobreta criatura que ja no diria mai més res, pel solter – que ho havia de ser – de trenta anys, per l’home que ensumava les cebes talment... no, no ho diré, i pel pobre home darrere la dona, a qui havia recordat la importància d’una bona ceba.

I a part de patir, rumiava. Intentava recordar quines eren les propietats de les cebes i em venia la d’antioxidant, la de control de la diabetis i el colesterol i estava segura que també anava bé per l’insomni, però res de propietats magnètiques ni magnetitzants. Ja estava decidida a comprovar–ho personalment, situant-me davant de les cebes, a veure què passava i, ves per on que la meva filla ja va aparèixer allà lluny i es va anar atansant a la caixa sense passar per les cebes. Vaig agrair-li infinitament perquè el meu cervell ja devia començar a tenir forma de ceba i la seva aroma segur que havia començat a formar part de la meva olor personal. I la dona vella i l’home jove també eren a caixa parlant, sense saber que podien compartir quelcom més que conversa. L’home submís va passar tot sol, com un llampec, pel meu costat, amb cara d’emprenyat, que segur que la seva dona,  desagraïda, al final no havia volgut cebes. L’home que ensumava les cebes talment... va tornar a passar i va deixar el manat a la prestatgeria. I, gràcies a Déu! la dona amb cotxet reia amb el seu marit que, per cert, portava un bebè a coll, mentre li deia:

         – Mira, mira  què ha posat el nen dins del cotxet.

         – Ah doncs, ens les quedem, no?

Tot semblava haver-se arreglat feliçment i jo en vaig voler extreure la part positiva pensant que ja havia completat la trilogia del meu imaginari vegetal infantil: La princesa i el pèsol, La mongetera màgica i ara Les cebes magnetitzants.

No li vaig explicar res de res a la meva filla, que després em diu que això d’escriure fa que se me’n vagi la bola, o potser és la ceba, i vegi perills allà on no n’hi ha, i que sempre tinc pressa per anar corrents a escriure i no em puc esperar mai ni cinc minuts. I no ho sé, no m’he pogut treure les cebes del cap fins ara, quan les he abocat, amb aroma inclosa, aquí. Amb tot, em torturo pensant: tindrà raó la meva filla?

CARTES DESCONEGUDES

                                      

Parlava l’altre dia, sobre les cartes que s’escrivien abans, amb uns companys lletraferits com jo i em va sorprendre que un d’ells, força més jove, digués que n’havia escrit i rebut moltes i que li feia una gran il·lusió rebre-les. No sé quants anys fa de l’invent dels correus electrònics, que segur que va ser el principi de la fi de les cartes, però l’evolució ha estat tan vertiginosa en aquest camp que les cartes es veuen lluny, lluny enllà.

I ara podria parlar de cartes cèlebres. De narradors, de poetes, de personatges històrics, d’amor, de comiat, de confessions, de secrets. També d’aquella carta d’en Mas que en Rajoy mai no va contestar.

Però aquestes ja tenen, per famoses, el seu coneixement i reconeixement públic. Aquestes altres de les que vull parlar són inèdites, desconegudes i ignorades per gairebé tothom, perquè resideixen en el meu armari de records i, potser si les busqués bé, també en algun  armari vell de casa.

Les primeres cartes que recordo haver rebut amb molta il·lusió, s’identificaven ràpidament perquè trencaven el blanc immaculat del sobre convencional amb una sanefa feta de romboides alternats, blaus i vermells, que seguia tot el seu contorn. Par avion i By air mail era la inscripció que ostentaven totes.  Les enviava a casa el meu cosí des del Sàhara, on hi feia el soldat i ens explicava “tot” el que hi realitzava, que era ben poc, però amb l’esforç d’expressar-ho en paraules escrites, arribava a ser molt. Devia ser un esforç comparable al meu, perquè jo ben just havia aprés a llegir i m’hi passava una bona estona llegint-les amb fruïció. Tanmateix, estic convençuda que quan rebia la nostra carta, en la qual tots hi escrivíem alguna cosa, la seva il·lusió superava la meva. Fer la mili era, en opinió de molts que la van patir, la pèrdua de temps més descarada i institucionalitzada, per la que van haver de passar tots els nois, durant gairebé dos-cents anys, i l’avorriment, l’estat mental que més la caracteritzava.

Més endavant, l'anar de colònies em va regalar l’amistat d’una noia, amb qui amb el temps vaig perdre contacte, que estic convençuda que ara mateix ha d’exercir d’artista. Durant uns anys ens vam escriure cartes i les seves, els seus sobres, eren singulars. Els pintava amb colors vius i dibuixos d’allò més diferents: estampats, psicodèlics, geomètrics, abstractes… i només deixava un petit requadre en blanc per l’adreça del destinatari. Em sentia importantíssima quan veia el meu nom emmarcat per aquelles obres d’art. Encara ara em sorprèn que l’inalterable Servei de Correus li acceptés unes cartes que atemptaven greument contra l’ordre establert. Jo també feia les meves tentines d’artista quan responia a les seves cartes, però només eren tímids intents referenciats en el seu art.

Recordo que no gaires anys més tard, vaig escriure una carta de ruptura amorosa, segurament per manca de valor de fer-ho personalment i recordo, perquè m’ho va fer saber, l’enuig del destinatari en rebre-la. Ho vaig entendre i ho entenc, però encara ara és hora que sàpiga quina és la millor manera de trencar una relació sense trencar el cor de l’altre i el teu propi: per carta, per mail, per whatsapp, potser anunciant-ho a facebook; o personalment, prenent un cafè o millor una til·la, o bé quan t’estàs acomiadant, perquè així l’acció és la mateixa, només que passa de ser temporal a definitiva; tal vegada a la francesa, sense dir ni au revoir, o a la millor, llegint-te deu llibres d’autoajuda per acabar concloent que el més important ets tu i els demés ja s’espavilaran.

Acabo ja amb les cartes de la meva vida, que no han marcat la meva vida, però que si romanen en el meu record, per algun motiu deu ser. Potser les cartes que sí que van influir en el que estic fent ara mateix van ser les de la meva cosina. La Montse, Montserrat aleshores, viatjava i no feia pas viatges exòtics, però quan tornava ho explicava per carta a la nostra padrina. Jo, en llegir les seves cartes, trobava tan meravellós el que explicava i tan inassolible per mi en aquell moment –ella era una noia i jo només una nena – que el cor se m’envolava vers aquell món que descrivia i em descobria magnífic. Suposo que, sense ser-ne conscient, m’anava adonant del poder de les paraules per a fer imaginar, somiar i suggerir un món millor del que era. Segurament, la Montse es quedaria molt sorpresa si llegís això. 

A partir d’aquell moment, les meves cartes van començar a canviar en forma i contingut. Van canviar tant que eren llargues com un dia sense pa, però els destinataris em deien que els agradava rebre cartes meves i mai no vaig creure que les hagués d’escurçar. Va arribar l’era del correu electrònic i jo els escrivia quasi tan llargs com les cartes. Fins que la tecnologia em digué:

         – Prou! Un correu no és un testament!

Ho feia amb el seu llenguatge especial, impersonal però entenedor: quan clicava “enviar”, rebia l’avís que feia massa estona que el correu estava començat.

Ja no em passa, no sé si perquè la tecnologia ha evolucionat – més encara? – o perquè em vaig adonar que el que creia una gràcia, s’havia convertit en un defecte, en aquest món nostre on tot ha de ser breu i veloç.

En el fons, en el fons, crec que he escurçat els correus, perquè he trobat una altra via per escriure les “meves cartes”. És aquesta finestra al món que es diu blog i que em permet escriure a moltes persones alhora de la manera personal que a mi m’agrada. Molt gratificant perquè sempre tinc resposta i, la veritat, tractant-se d’unes cartes tan llargues, té mèrit per part dels receptors. No sé si s’imaginen com me’n sento, d’agraïda. 

... I ELS HOMES, TOTS AMB SAMARRETA

                   

Queda malament dir que mires molt la tele, no sé per quin rotllo d'intel·lectualitat. Sense fer-m'ho meu, jo, la poca que miro és a TV3. Com que veig que els canals de televisió apareixen i desapareixen a conveniència del govern espanyol de torn o dels seus amics, jo per molts canals que m’ofereixin sempre em quedo amb TV3. Sí, ja sé que la fidelitat no es porta i que amb tan ampla oferta, qui no em fa canviar de canal? No cal, a l’APM i Zona zàping  cada setmana m’ensenyen el que hi ha a fora. Que aquí no hi és tot i que em perdo programes molt bons? Segurament.

TV3, la meva. Els debats, seriosos; les tertúlies, respectuoses. Imparcials amb el meu tema preferit? No, però a mi ja em va bé i a qui no li vagi, sempre pot canviar de canal. Amb la Marató de cada any, orgullosa de la meva gent. Les sèries, inoblidables i... rigoroses: Temps de silenci, rigor històric; Plats bruts, rigor còmic; Infidels, rigorosament fidel a l’actualitat: les dones al poder. I tots els personatges, tots, parlant la meva llengua o esforçant-s’hi.

Ara bé, pel·lícules, les repeteixen massa; programes d’esport, massa i massa Barça – i sóc del Barça – Telenotícies? Aquí volia arribar. Des del canvi de temporada, a la tardor passada, veig les presentadores ensenyant els braços mentre els presentadors segueixen vestint americana, camisa i corbata. L’austeritat també ha arribat a TV3, només faltaria, i suposo que per això molts dies també estan dempeus. Austeritat = ascetisme i asceta = penitent.

Però és per austeritat que les noies van d’estiu en ple hivern? Les retallades afecten les mànigues dels vestits de  les dones? Igual algú ha explicat de què va tot això i jo m’ho he perdut, però en la meva ignorància, ho trobo altament discriminatori, a banda d’estar incomplint la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Si els homes no tenen calor amb americana, les dones per força han de tenir fred sense mànigues i patir fred una bona estona cada dia, refredat segur.

Tot això m’ha fet pensar si TV3 en aquest cas no s’ha emmirallat en altres cadenes, que quan emeten programes amb públic, col·loquen les dones més guapes i joves a primera fila. Una iniciativa no només sexista (menysté els homes), també discriminatòria (menysté les dones ni tan guapes ni tan joves) i discriminatòria també per les dones guapes i joves (tractades com objectes per fer bonic i alegrar la vista).

Espero que TV3 no arribi a aquest punt. Seria una gran decepció per a mi, perquè TV3 és la meva i vull que ho segueixi essent. I si no ha de corregir aquest greuge, almenys que el compensi. I ara, en honor al meu amic blogaire Xavier Pujol, que em diu amb raó, que parlo molt de records, me’n vaig al futur. D’ara endavant, si les noies ensenyen els braços, exigeixo que els homes vagin amb samarreta. No vull dir amb la samarreta del Barça, no, vull dir amb samarreta blanca com James Dean en qualsevol de les seves pel·lícules, negra com John Travolta fent de Danny Zuco a Grease, o de tirants com Marlon Brando a Un tramvia anomenat desig. I ja veig que me’n torno al passat, anomenant aquestes velles glòries. Velles, sí, glòries, qui ho dubta! per sempre. 

Brad Pitt segueix dominant en el meu somni eròtic, amb samarreta i sense, i no vull deixar-me Quim Gutiérrez,  David al Cor de la ciutat, el rebel més rebec que mai havia mostrat TV3. Aprofito per demanar-li que no se’n vagi ja més lluny, que on estarà millor que a casa?

No només s’hauran de posar samarreta els homes del Telenotícies, també ho hauran de fer els col·laboradors del programa Divendres, els presentadors de Sense ficció i l’Óscar Dalmau, ah! i el Sala Martín, tan sovint com el convidin, i que no podrà ser fluorescent com les seves americanes. Si no és així el desgreuge serà insuficient.

En fi, si alguna dona amb els meus gustos coneix homes amb samarreta, joves o grans, amb el múscul just al punt i si pot ser, que encaixin dins Els homes que m'agraden, serà molt ben rebuda en els meus comentaris. I potser el proper dia, qui sap! faig una entrada sense text, amb galeria de imatges.

LO DELTA ENTRANYABLE

                                      

Fa uns mesos, va sortir a Youtube el vídeo d’un gos que menja com una persona, gravat per un noi de Sant Jaume d’Enveja. Segur que l’ha vist tothom, però us el poso aquí

perquè és divertidíssim. Arran d’aquell vídeo, vaig conèixer el Jaume de Deltebre. Amb la seva família empenyen amb força   LO FANGAR ALLOTJAMENTS DELTEBRE, una casa de turisme rural amb un gran entorn natural: hort, arbres fruiters, una llacuna amb aus salvatges. També ponis, ànecs, gallines... i més coses que em dec deixar. El millor de tot, l’esperit emprenedor dels propietaris i el desig que els estadants quedin contents.  

No se m’ocorre res millor per submergir-se en la natura i oblidar-se de l’estrès que comporta la vida quotidiana. 

 

 

El Delta és un paratge excepcional que tenim a Catalunya, amb una gent singular, com tota la que enfonsa les seves arrels en la terra i lluita per mantenir-les-hi. En aquest cas, més singular encara, perquè si la intensitat de la lluita és el que defineix el caràcter, la gent de l’Ebre no ha de bregar només per enfonsar les arrels en un terreny amarat d’aigua. Darrerament, també ho ha de fer per mantenir les seves terres tan aiguoses com fins ara.

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

Ei! Que no és que hagi reconvertit el meu blog a lloc publicitari per a cases rurals i espais meravellosos. És que parlar del Delta amb la gent de Lo Fangar i entrar en la seva  web, m’ha fet rememorar la darrera vegada que vaig estar-hi, que va ser apoteòsica.  

Vaig anar-hi d’excursió amb una altra família, també amb dos fills,  com la meva. El primer que vam fer en arribar-hi va ser llogar una barqueta de perxar per cada família. Llarga, estreta, estilitzada, que es movia suaument pel canal de desguàs de l’Ebre, només amb l’impuls de la perxa que manejava, havia de manejar, una persona sola. Va ser per manca d’acord, molt sensat, molt civilitzat, i perillosament desequilibrant sobre qui havia de manejar la perxa, si el meu home o el meu fill de nou anys – la meva filla i jo callàvem per por, força encertada, de fer trontollar, només trontollar,  la barca – que la barca va bolcar. No ho va fer pas lateralment, no, sinó que es va enlairar per la part oposada als dos perxadors en desacord, just on estàvem assegudes les que prudentment callàvem. Totes dues vam sortir disparades enlaire per submergir-nos de cap en l’aigua fangosa del canal. Una sensació única: sents que t’empenyen per darrere el cul, voles i finalment fas xap!!! Tu i totes les teves pertinences mullables i no mullables: jaqueta, bossa, entrepà, càmera de fotos, càmera de vídeo, mòbil – aquell era un temps en què es necessitava un aparell per a cada funció – Res a veure amb l’emoció, que en diuen forta, del Dragon Khan. La nostra no es pot gaudir ni pagant entrada. Des de fora també es devia veure bé perquè els nens de l’altra família van començar a cridar:

         – Volem caure, volem caure!

Com vam poder, vam sortir tots quatre del canal, enfangats fins la punta dels cabells. Quan vam arribar a Sant Carles de la Ràpita per comprar alguna samarreta i poder-nos canviar, el fang ja s’havia encartonat i devíem fer bona fila perquè tothom ens mirava. Era a finals de juny, temps ja de turistes, però com nosaltres segur que no n’havien vist mai cap.

Després de dinar vam tornar al lloc del crim. Volíem llogar bici-cars per passejar-nos per la vora del canal. Ep, ep, ep! Que ja sé què esteu pensant, però si aquest final fos tan previsible ja no valdria la pena d’explicar-lo. És una altra cosa. Vam llogar les bicis i els mosquits del Delta, amb molta mala llet, ens van cosir a picades. Alguns de nosaltres vam necessitar antibiòtics i tot.

Pot semblar que he de tenir un mal record del Delta per un dia tan accidentat, però que va! Recordo el salt, els cabells encartonats, els arrossars com un oceà verd i l’escalfor intensa del sol a la pell i això eclipsa qualsevol moment apurat que haguéssim pogut viure.

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

Malauradament, el bon record va tornar-se agredolç quan anys més tard, primer una i després l’altra, ambdues famílies es van trencar i fa cinc anys, un dels fills de l’altra parella va morir en accident de cotxe. Sempre estaràs en el meu cor, Toni, amb la teva veu de nen que es començava a trencar perquè t’anaves convertint en home. Massa gran per continuar anant d’excursió amb els pares, massa jove per morir.