Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kafka. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kafka. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de juny del 2014

L'AGÈNCIA



"El castell" és una obra inacabada - i no m'estranya - de Kafka, en la qual el protagonista K topa amb la burocràcia i no pot avançar. L'altre dia em vaig veure immersa en un embolic burocràtic i em vaig recordar d'aquest gran mestre.



Sóc dels que paguen, submisament i resignada, els impostos. Les multes de trànsit acotant el cap i les taxes municipals, remugant o renegant. Després hi ha Hisenda, o Agència Estatal d’Administració Tributària. Em pregunto perquè a una entitat massissa i perenne com aquesta li diuen agència. Em fa pensar en una agència de models, lleugera, o de viatges, constantment en moviment, o la Mortadelo y Filemón, Agencia de información, hilarant. Qualitats totes, que poc tenen a veure amb Hisenda. Cada any, l’Agència em recorda, desinteressadament, que tinc un IRPF per gestionar, ja sigui al meu favor o al seu.

Ara seria el moment de reivindicar la Hisenda pròpia i, encara que no vingui gaire al cas pel que vull explicar, ho faig. Si els impostos que paguem els catalans, han de redundar en Catalunya, tot i ser impostos, no ens faran tan mal.

Aquest any vaig fer les declaracions de tota la família i tothom content perquè, encara que poc, tots recuperaven alguna coseta. Menys jo. Sempre feia les paus, cinquanta euros amunt, cinquanta avall, però aquest any, ja m’ho esperava, m’ha tocat pagar. Poc, segurament, per la butxaca de Bárcenas, però bastant per la meva.

Vaig modificar el meu esborrany des de la web de l’Agència i, corresponent a la invitació que gentilment m’adreçava, em vaig disposar a confirmar-lo. Però no me n’acabava de sortir perquè se’m quedava pensant i no avançava. Vaig entrar i sortir diverses vegades de la web, però res. Mentrestant, em vingué l’acudit de mirar-me el compte corrent i l’ensurt va ser majúscul: m’havien cobrat l’impost. Només una vegada, no sigueu cruels. Vaig comprovar el meu esborrany a la web de l’Agència i continuava pendent de pagament. Aleshores va començar el Via Crucis.

De sis a nou de la tarda, vaig fer nou trucades a Hisenda. Los agentes sempre estaban ocupados, en castellano i en català. Vaig deduir que de sis a set era hora punta i de vuit a nou, es preparaven per plegar. Em quedava el dubte de quina devia ser l’explicació entre set i vuit, però no vaig voler capficar-m’hi, que les idees fixes no són bones per la salut.

Vaig trucar al telèfon d’Atenció al client del meu banc, però si el problema ha estat generat des de la web d’Hisenda, em van dir, és Hisenda qui t’ho ha d’arreglar.

Sessió de meditació i uns quants Ommmmmmm! per poder dormir, perquè ja veia a venir que per poder confirmar el meu esborrany, hauria de tornar a pagar.

L’endemà a les nou, em vaig asseure davant del telèfon i, gràcies a Déu, ja no estaven tan ocupados. No sé si era pitjor el dubte que m’havia rosegat fins llavors o la constatació del fet que vaig comprovar en aquell moment.

            – Si usted no tiene el borrador confirmado, no tiene el impuesto pagado.

Del càrrec de l’import al meu compte, ells no podien ni volien saber-ne res. Era un detall sense importància en el que no hi estaven implicats.

A les nou i deu les cames em van començar a tremolar. Sí, com l’altre dia al súper, amb el nen llançador de martell. Potser és hora que m’ho comenci a fer mirar això de la tremolor. Així que vaig continuar fent trucades. De l’un em passaven a l’altre. De Informàtica a Esborrany, i a Inspecció, i tornem-hi a Esborrany, sense deixar-me ni explicar i donant-me respostes d’ajuda al contribuent com aquestes:

            – Esto que me dice es imposible.

            – No puede ser – i em tornaven a rematar, després de comprovar-ho – Usted no tiene el IRPF pagado.

            – Esto, a Borrador. Le paso.

            – Pues haga usted un escrito... aunque no le va a servir de nada, claro! Porqué si no tiene el borrador confirmado...

            – Esto, a Informàtica. Le paso.

I tot sense comptar les vegades que se’m va tallar o que em posaven en espera indefinida per oferir-me tots els magnífics serveis de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

No puc assegurar en quina llengua em parlaven, perquè les orelles em botzinaven terriblement i les xifres de l’import que, irremeiablement, hauria de tornar a pagar, ballaven i reien sorollosament damunt del meu cap, en forma d’empleats d’Hisenda.

Quan ja vaig adonar-me que, encara que em passés la resta de la vida trucant a l’Agència, allí no m’arreglarien res, vaig trucar al banc, a la meva oficina, i una ex-companya m’ho va solucionar en menys d’un minut – eternament agraïda, Covi – després de fer una simple trucada a la central. Diu que li van dir que passava de tant en tant que la web d’hisenda es quedava penjada després de fer el càrrec al compte del contribuent. Es veu que a l’Agència no ho sabien.

En fi, setze hores perdudes miserablement, un centenar més de cabells blancs i un desig vehement de deixar de tenir tractes amb l’Agència. Si mai tenim Hisenda pròpia, que sigui com més aviat millor,  si us plau, que no li diguin Agència. Després de sentir tantes vegades aquest nom en unes circumstàncies tan adverses, podria agafar-li al·lèrgia ipso facto.