dissabte, 21 de juny de 2014

L'AGÈNCIA



"El castell" és una obra inacabada - i no m'estranya - de Kafka, en la qual el protagonista K topa amb la burocràcia i no pot avançar. L'altre dia em vaig veure immersa en un embolic burocràtic i em vaig recordar d'aquest gran mestre.



Sóc dels que paguen, submisament i resignada, els impostos. Les multes de trànsit acotant el cap i les taxes municipals, remugant o renegant. Després hi ha Hisenda, o Agència Estatal d’Administració Tributària. Em pregunto perquè a una entitat massissa i perenne com aquesta li diuen agència. Em fa pensar en una agència de models, lleugera, o de viatges, constantment en moviment, o la Mortadelo y Filemón, Agencia de información, hilarant. Qualitats totes, que poc tenen a veure amb Hisenda. Cada any, l’Agència em recorda, desinteressadament, que tinc un IRPF per gestionar, ja sigui al meu favor o al seu.

Ara seria el moment de reivindicar la Hisenda pròpia i, encara que no vingui gaire al cas pel que vull explicar, ho faig. Si els impostos que paguem els catalans, han de redundar en Catalunya, tot i ser impostos, no ens faran tan mal.

Aquest any vaig fer les declaracions de tota la família i tothom content perquè, encara que poc, tots recuperaven alguna coseta. Menys jo. Sempre feia les paus, cinquanta euros amunt, cinquanta avall, però aquest any, ja m’ho esperava, m’ha tocat pagar. Poc, segurament, per la butxaca de Bárcenas, però bastant per la meva.

Vaig modificar el meu esborrany des de la web de l’Agència i, corresponent a la invitació que gentilment m’adreçava, em vaig disposar a confirmar-lo. Però no me n’acabava de sortir perquè se’m quedava pensant i no avançava. Vaig entrar i sortir diverses vegades de la web, però res. Mentrestant, em vingué l’acudit de mirar-me el compte corrent i l’ensurt va ser majúscul: m’havien cobrat l’impost. Només una vegada, no sigueu cruels. Vaig comprovar el meu esborrany a la web de l’Agència i continuava pendent de pagament. Aleshores va començar el Via Crucis.

De sis a nou de la tarda, vaig fer nou trucades a Hisenda. Los agentes sempre estaban ocupados, en castellano i en català. Vaig deduir que de sis a set era hora punta i de vuit a nou, es preparaven per plegar. Em quedava el dubte de quina devia ser l’explicació entre set i vuit, però no vaig voler capficar-m’hi, que les idees fixes no són bones per la salut.

Vaig trucar al telèfon d’Atenció al client del meu banc, però si el problema ha estat generat des de la web d’Hisenda, em van dir, és Hisenda qui t’ho ha d’arreglar.

Sessió de meditació i uns quants Ommmmmmm! per poder dormir, perquè ja veia a venir que per poder confirmar el meu esborrany, hauria de tornar a pagar.

L’endemà a les nou, em vaig asseure davant del telèfon i, gràcies a Déu, ja no estaven tan ocupados. No sé si era pitjor el dubte que m’havia rosegat fins llavors o la constatació del fet que vaig comprovar en aquell moment.

            – Si usted no tiene el borrador confirmado, no tiene el impuesto pagado.

Del càrrec de l’import al meu compte, ells no podien ni volien saber-ne res. Era un detall sense importància en el que no hi estaven implicats.

A les nou i deu les cames em van començar a tremolar. Sí, com l’altre dia al súper, amb el nen llançador de martell. Potser és hora que m’ho comenci a fer mirar això de la tremolor. Així que vaig continuar fent trucades. De l’un em passaven a l’altre. De Informàtica a Esborrany, i a Inspecció, i tornem-hi a Esborrany, sense deixar-me ni explicar i donant-me respostes d’ajuda al contribuent com aquestes:

            – Esto que me dice es imposible.

            – No puede ser – i em tornaven a rematar, després de comprovar-ho – Usted no tiene el IRPF pagado.

            – Esto, a Borrador. Le paso.

            – Pues haga usted un escrito... aunque no le va a servir de nada, claro! Porqué si no tiene el borrador confirmado...

            – Esto, a Informàtica. Le paso.

I tot sense comptar les vegades que se’m va tallar o que em posaven en espera indefinida per oferir-me tots els magnífics serveis de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

No puc assegurar en quina llengua em parlaven, perquè les orelles em botzinaven terriblement i les xifres de l’import que, irremeiablement, hauria de tornar a pagar, ballaven i reien sorollosament damunt del meu cap, en forma d’empleats d’Hisenda.

Quan ja vaig adonar-me que, encara que em passés la resta de la vida trucant a l’Agència, allí no m’arreglarien res, vaig trucar al banc, a la meva oficina, i una ex-companya m’ho va solucionar en menys d’un minut – eternament agraïda, Covi – després de fer una simple trucada a la central. Diu que li van dir que passava de tant en tant que la web d’hisenda es quedava penjada després de fer el càrrec al compte del contribuent. Es veu que a l’Agència no ho sabien.

En fi, setze hores perdudes miserablement, un centenar més de cabells blancs i un desig vehement de deixar de tenir tractes amb l’Agència. Si mai tenim Hisenda pròpia, que sigui com més aviat millor,  si us plau, que no li diguin Agència. Després de sentir tantes vegades aquest nom en unes circumstàncies tan adverses, podria agafar-li al·lèrgia ipso facto.

12 comentaris:

  1. Teresa em sembla que aquest cop hi ha poca ficció, i la salsa és amargant.
    En el relat esmentes la butxaca del Bárcenas. Fa molta ràbia pensar que molts dels bitllets que van anar a parar als seus famosos sobres provenien del nostre treball. Potser sí que amb hisenda pròpia ens pot anar una mica millor: aniran a la butxaca del Millet o del corrupte de torn. Per evitar els mals costums, la nova República que Catalunya construeixi ha de ser benèvola amb el contribuent i dura amb els estafadors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això seria l'ideal, Xavier. A veure si ho aconseguim. Jo crec que no tenim tants corruptes a Catalunya, en proporció. Ara bé, en tenim algun de categoria.

      Elimina
  2. Ostres, noia aquestes aventures només et poden passar a tu, he, he...Jo per estalviar-me tots aquests tripijocs cada any em fa la declaració un gestor ( i perquè em veig incapaç de fer-la )...Jo faig les paus però como que he de pagar al gestor segurament se me ni aniran uns 80 euros...
    Dius que pagues les multes de transit? Ai, ai, a mi no me'n posen!
    Hem d'esperar a veure que passa, per saber com n'anirem de bé!!!
    Petonets Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, bueno, potser és veritat que sóc especialista en tripijocs. A veure si el proper dia sóc capaç d'escriure alguna cosa avorrida que m'hagi passat... i aconsegueixo fer-la divertida.
      Vaig fer moltes declaracions de renda als clients quan treballava al banc. Sense massa complicació. I de fet aquesta meva ja estava feta, només s'havia de confirmar, però ja veus, vaya lío!!!
      Són multes absurdes, d'aquestes de radars que demanen impossibles. No corro, de veritat, però quan me'n dono compte, ja me l'he saltat.
      Una abraçada, Roser.

      Elimina
  3. Quin calvari! Jo demane hora en una de les oficines d'Hisenda i me la fan allà. A més, enguany m'ha tocat una noia, la que em va atendre, que renegava del govern tant com jo. Això sí, em toca pagar, això no m'ho lleva ningú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, si la noia que representa l'enemic està d'acord amb tu, ja n'hi ha molt de guanyat. Ja li deia a la Roser que no tinc problema per fer declaracions senzilles. Ara bé, a la web d'Hisenda no m'hi poso més, no fos cas que em trobés que encara tinc la del 2013 pendent de confirmar.

      Elimina
  4. És una història per posar-se a córrer. De fet, és la matèria prima per confeccionar-ne un relat i passar a ficció el que és una quotidiana realitat.

    Abraçades, des de El Far!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, a vegades les meves històries porten afegit un punt de ficció, o d'exageració. Aquesta és absolutament fidel a la realitat. Tot: les trucades, les respostes, la tremolor de les cames, la tremolor del compte corrent...
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  5. La realitat sempre supera la ficció. Kafka se'n faria creus del poc que hem avançat.
    No sé que és pitjor l'agència tributaria o l'agència de colocació.
    Carme
    PD: sento que hagis de pagar.Al menys quan tinguem la nostra pròpia els impostos es quedaran aquí i els podrem fer servir per a millorar les comunicacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, és que el nom d'agència ja és per malpensar. Sona a voler-li treure ferro, no trobes?
      Això em consola. Em consola tant que quan tinguem la Hisenda pròpia estaré contenta de pagar cada any, si així em toca. Però no vull ni un cas de corrupció més!!!

      Elimina
  6. Si tinguessis els calers en un compte de Suïssa aquestes coses no et passarien

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur, Pons, segur! No em passarien perquè a més a més tindria la declaració a tornar. Bo l'espot de l'Agència d'aquest any: "no defraudis".

      Elimina