GRÀCIES, MARC !

                                               

                                                                 

                                        

Sortosament, no tots els veïns són com el veí de dalt. El meu veí de sota es diu Ramon, però sempre he pensat que s’hauria de dir Amfitrió – Ramon, no t’ho agafis malament, és un nom tan encantador com el teu - perquè em consta que tracta bé els seus convidats, que són molts i diversos, i internacionals.

A casa del Ramon va ser on vaig conèixer el meu amic Marc. Acostumada a sentir-hi parlar tota mena de llengües, en presentar-me’l li vaig preguntar, vocalitzant bé les paraules, com fem quan volem que algú que no és d’aquí ens entengui.

-         I tu d’on ets?

Encara ric ara – per a mi – quan recordo que em va respondre, amb accent català inconfusible.

-         Ara mateix estic vivint a Reus.

En dos minuts em va explicar que era pintor i que l’aposta que havia fet feia anys de deixar la feina fixa i dedicar-se a l’art, de moment li havia sortit bé. I que tenia una web on hi penjava algunes de les seves obres. En els dos minuts següents, jo li vaig dir que escrivia per afició, que de deixar la feina ni parlar-ne i que no tenia ni web ni blog ni gairebé no hauria sabut com tenir-los. Això també m’ho vaig guardar per a mi.

Dos minuts més i ja tafanejava per la seva web. Vaig quedar gratament sorpresa perquè no sé què m’havia imaginat, però no era el que em vaig trobar. De primer, la pintura del Marc em va recordar la de Dalí, no tant en la tècnica ni en l’acabat, com en el concepte, que vaig trobar clarament surrealista. Però la seva pintura tenia, i té, per a mi, un valor afegit, que era el color i és que el contrast i la combinació de colors em van semblar increïbles.

A la targeta que m’havia donat hi havia el seu correu i em va faltar temps per dir-li que m’havia entusiasmat. No va trigar gens a contestar-me i – oh, agraïda sorpresa! – em va dir que li agradava molt llegir i que si li podia enviar quelcom del que escrivia.

-         Sí, sí, sí! – vaig dir també per a mi. Era un temps que, pel que sembla, em deia moltes coses a mi i molt poques als altres, igual que només escrivia per a mi i per a ningú més.

Allí va començar un intercanvi que encara es manté entre nosaltres. Jo li enviava relats i ell m’enviava quadres. Tinc una pinacoteca virtual important, que m’he muntat amb les obres del Marc i, per altra banda ell deu ser la persona que té més relats meus inèdits. De mica en mica ens vam anar coneixent la vida.

L’instint de dibuixar ja va néixer amb ell, però l’editorial Bruguera, amb el Capitan Trueno, el Pulgarcito, el Tio Vivo, i més,  hi va ajudar força. Treballar als anys seixanta amb el dibuixant Beaumont, encara que només fos per fer-li els encàrrecs, va ser com un senyal que la vida el portava pel camí que desitjava. Les seves obres tenen sempre el punt d’esperança necessari per no sucumbir. Evita els temes tràgics, foscos i de mal averany, no és això el que vol transmetre, i busca en el color, en el motiu, en la forma la taula de salvació on agafar-se. El seu missatge no queda mai palès a simple vista, cosa que fa que ràpidament se t’activin les neurones per poder saber què t’està dient el quadre. Amb el Marc hi comparteixo aquest punt d'esperança, el gust especial pels núvols- si, els núvols; tan senzill com mirar cap al cel i gaudir de l,espectacle - i - segur que ell no ho sap - el sentir-nos bé amb un diccionari a les mans. 

Quan em vaig decidir a publicar el llibre, ell va ser una de les tres persones que més em van encoratjar en les dificultats. La meva afició d’escriure a estones i la seva feina de pintar a temps complet tenien molt en comú a l’hora d’intentar que els resultats poguessin veure la llum. Un dia, quan ell ja havia llegit el que seria el llibre, em va dir:

-         Jo, si vols te’n faig la portada.

Jo devia posar cara d’òliba tibetana, i muda, perquè es va afanyar a afegir:

-         Gratis!

I encara:

-         No és una oferta que la faci a tothom.

Seria llarg – més encara – d’enumerar totes les pedres que vaig trobar pel camí. Ja ho vaig fer a  Sempre amb retard  La qüestió és que el meu llibre va sortir amb la portada del Marc  i jo estava tan orgullosa de la portada com del contingut, escollit i meditat a consciència.

 

                                         

El Marc va agafar un dels relats “Història d’una artista del trapezi”, una autobiografia a cavall entre la realitat i la ficció -més ficció, i també segurament desig amagat, que realitat -  i en va extreure un personatge que volava amb un ocell de paper i a mesura que s’atansava a la terra, s’encongia perquè veia allò que l’esperava i no li acabava de fer el pes. En l’ocell de paper hi ha les disset històries que conformen el llibre; les que no es veuen són a l’altra banda.

L’orgull, millor dit, l’honor, ha tornat a mi amb l’exposició que està fent el Marc aquests dies. “Lectures, un naufragi infinit”. Diu que se sentia en deute amb els llibres i amb tot el que li han aportat i que la seva exposició és un homenatge a la lectura.

Fins al 26 d'abril a la Sala Portal del Pardo del Vendrell

Ha escollit trenta llibres d’entre tots els que li han omplert la vida  i ha fet trenta quadres que fan referència al que li suggereix el llibre o l’autor. M’honora que entre ells hagi escollit el meu i em fa molta gràcia que aquesta frase tan seriosa sigui la que més li ha agradat del relat:

"... Els americans li recordaven molt el circ i li permetien entendre millor la seva semblança amb la vida: trapezistes que es llençaven al buit sense xarxa, aspirants a domadors que volien dominar el món i, sobretot, pallassos. Pallassos a Washington, pallassos a Hollywood, pallassos a Wall Street, principal centre de formació del pallasso llest..."

No hi ha dubte que el Marc s'ha inspirat en l'autora per fer aquest
quadre, però el nas, només el nas... no me l'ha acabat de treure prou bé.

 I a la vegada no em sento prou digna d’estar costat per costat de Jack London, Ana Maria Matute i Agota Kristof, 

ni que la meva trapezista es tracti de tu amb “El capitán Trueno”, “Les flors del mal” i “La Colometa”. 

Goliath:
-¡Hum! ¿A dónde habremos ido a parar, Capitán?
Capitán:
- Eso es lo que yo me pregunto hace rato, Goliath... No tengo ni la más remota idea!

Vengas tu del infierno o del cielo ¿qué importa?
¡Belleza! monstruo enorme e ingenuo, más temido.
Si tus ojos, tu risa, tu pie me abren la puerta
de un infinito que amo y que nunca he conocido?

... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, Colometa.
Corre, de pressa. Corre més de pressa, que no t'atrapin,
vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat,
cap al teu colomar... vola, Colometa.

Però, com el Marc, amb Beaumont, jo també, hi vull veure el senyal de què estic en el bon camí. – i ja sé que el meu camí, de segur, no serà tan llarg com el seu.

Gràcies Marc! Perquè ets tu, sé que la teva elecció, a part de generosa, és sincera. 

I abans que el company bloguer Xe-Xu em digui que faig publicitat – que tindrà raó perquè ja porto dos posts seguits parlant de l’obra de dos amics i donant adreces web – he de dir que sí, que la faig i la faig pels que em llegiu, perquè val la pena veure l’exposició, que podeu trobar les seves pintures a http://www.perezolivan.com/, però que la meva recomanació és que aneu a visitar aquesta exposició en directe. El color al natural, la idea, la mida i les referències literàries és el que li donen el toc de gràcia, diferent a la web i diferent a qualsevol exposició que hagueu anat a veure. Si coneixeu totes les obres que l’han inspirat us ho passareu pipa, si en coneixeu unes quantes també. Si no en coneixeu cap – cosa que veig impossible – us agafaran unes ganes irresistibles de llegir-les. I, el més important, sortireu de l’exposició molt diferents de com hi haureu entrat.

DE NATURA SALVATGE

En aquesta meva carrera per l’Escola de Lletres, he conegut uns quants professors. Sempre n’he tret profit de cada un d’ells, però en recordo un de molt especial. Era un professor despistat d’aquests que no recorden mai els noms dels alumnes i tan aviat els confonen, com els hi posen un nom nou. Crec que a ell també li agradava exagerar-ho. Una manera com una altra de trencar amb la rutina d’una classe regular.

Un dels seus consell que d’entrada em van provocar mal de ventre – també em van fer pensar que alguna mena de salvatgia envoltava l’estimat professor - i que sempre li hauré d’agrair, era que escrivíssim sobre aquells temes que mai no tocaríem per gust, o sigui, sang i fetge, assassinats, violacions, maltractaments. Que ho féssim de forma agosarada i transgressora, res de tocar-los pel damunt, sinó amb pèls i senyals. N’hi ha alguns que no he aconseguit tocar-los, ni m’ho he proposat; no vull que la literatura em faci mal i crec que me’n faria. D’altres sí, i realment va ser un repte que va marcar el meu límit en aquests temes. Gràcies a haver-hi arribat, ara em puc permetre tocar-los, sempre navegant per sota d’aquell límit, sense que em semblin tan greus.

Que tothom respiri tranquil, que no els exposaré pas aquí. No és tema per un blog, no per un blog com el meu. Bé, el professor despistat deia coses com ara:

-         Quan un té personalitat de psicòpata, ha de buscar feines que l’ajudin a sublimar els seus instints, com per exemple, carnisser.

Jo, i no devia ser l‘única, només pensava en el meu carnisser de tota la vida i em deia no pot ser, impossible. També afirmava:

-         Quan es té l’instint d’un lladre, normalment un acaba treballant de polític, de banquer...

Encara no havia començat la plaga de polítics i banquers corruptes, i tothom va riure molt amb l’acudit.

El professor no era infal·lible i no totes les seves idees eren encertades, però entenc que el que volia dir era: si no pots fer realitat els teus desitjos a la vida, fes quelcom que compensi la teva frustració.

A vegades la compensació no té res a veure amb la mancança, però si la contraresta, bona és, no? Hi ha qui compensa, cultivant el cos i hi ha qui ho fa, cultivant l’esperit. No diré que fent esport no es pugui ser creatiu, però el cultiu de l’esperit – que no el culte, encara que hi estigui emparentat -  dóna resultats més diversos, des de la filosofia a l’art, passant per la literatura, i no em voldria deixar res.

No vull oblidar tampoc, que el cultiu de l’esperit pot portar a la bogeria. Vegeu Don Quixot, o així ho va entendre Cervantes; vegeu els assassins en sèrie, molt difícils d’enxampar per la creativitat de les seves maquinacions, i vegeu Adolf Hitler que, a part de la seva pintura mediocre de joventut, quan per fi va poder materialitzar el seu odi als jueus, animava els seus sequaços a no inhibir la seva creativitat, en tot el que fes referència a aniquilar-los.

Deixant de banda les ments malaltes, sóc del parer que introduir creativitat en les nostres vides equival a sanejar-les. No és pas un consell, sinó una constatació. A vegades, les persones més insospitades tenen, en el temps lliure – normalment només pot ser així – activitats creatives. L’operari rus, Ayka crec que es deia, que va venir a enterrar per sempre la Zona catastròfica, esculpia en fusta com a hobby.  

                                 

Adéu!

Hola!

                       

Gràcies a tots els que us en vau preocupar i em vau donar ànims!

I a mi, més d’un m’ha dit:

-         Ai, quan et veia pel carrer no m’imaginava que escrivies...

Els punts suspensius són perquè jo hi pugui afegir “tan bé”, és clar. Bé, davant d’aquests comentaris, no puc deixar de preguntar-me com punyeta em deu veure la gent – pel carrer.

Fa uns mesos vaig recuperar el contacte amb un antic company de feina, amb qui havia coincidit els primers mesos de treballar, on ho vaig fer durant trenta anys. Per circumstàncies que no venen al cas, en aquest tancar i obrir d’ulls que són trenta anys, gairebé no en havíem vist.

Recordo que quan el vaig conèixer, vaig sentir-me alleujada. Portava tres mesos treballant i preguntant-me, dia sí, dia també, si la feina encotillada, per la qual m’havia preparat unes oposicions i amb tant d’orgull havia guanyat, era la més adequada per a mi, mig hippie, rural – no sé si de natura salvatge o no, però sí d’un indret on els arbres parlen – i d’esperit lliure. Conèixer-lo va ser una alenada d’aire fresc sobre els meus dubtes angoixants. Era ros, amb el cabell desordenat, ulls castanys i exòtics – ei! que aquest no és el tema – i – aquest sí – d’esperit lliure i crec que de natura més salvatge que la meva. L’Albert, nom que prové de la contracció Adalbert, que significa de noblesa brillant – què passa? Una cosa no treu l’altra, no? – no tenia pèls a la llengua quan es tractava de defensar la veritat, davant dels caps o de qui fos, i la seva veritat moltes vegades quedava fora de normativa, però a mi m’agradava el seu coratge franc, sense ambages, perquè, de retop, amb la seva actitud sublimava la meva.

La vida es va encarregar de domar-nos, a ell i a mi, i de convertir la nostra ànima salvatge en ànima de xai, empès pel ramat que l’envoltava. No del tot.

Jo, quan a vegades reflexiono sobre la meva passió tardana d’escriure, em pregunto si no he volgut compensar la meva vida monòtona, rutinària, encotillada, sempre a toc de xiulet, imaginant i escrivint altres vides que no he pogut viure mai – no, la del psicòpata, no, però que malpensats que sou! -  I l’invent ha funcionat, perquè les altres vides han exaltat la meva fins a fer-li perdre, als meus ulls, mediocritat.

El cas de l’Albert és diferent. Ell des de jovenet, perseguia un somni. Tot va començar quan tenia deu anys amb els fascicles de la revista “Fauna” del naturalista Fèlix Rodríguez de la Fuente. Segur que tothom el recorda o n’ha sentit a parlar. Arribava cada dimecres al quiosc i l’Albert esperava la furgoneta per agafar-ne el primer exemplar. El dia que portava retard era una catàstrofe, més pel quiosquer que per l’Albert, perquè hi anava una dotzena de vegades a preguntar si havia arribat. Aquelles imatges dels animals salvatges el fascinaven. Hauria pogut explicar a ulls clucs quantes ratlles tenia la zebra i la seva disposició exacta, i com mirava a la càmera el lleó mentre el fotògraf, de segur tremolant-li el pols, l’immortalitzava. Per poder-ne gaudir totes les hores del dia, es folrava els llibres de text amb les imatges de la portada i les lluïa orgullós, davant dels companys.

Després de mirar, remirar i admirar les fotografies durant uns quants anys, va tramar quelcom agosarat – més que escriure sobre un crim – Potser ell podria fer-les, fer-se-les seves, viure aquell instant intens que ell copsava darrere les imatges que el captivaven. Potser podia, potser, potser... Potser.

N’havia tingut d’altres, però va comprar-se la que va ser la primera càmera per fotografiar la natura, una Nikon FE2, i va començar a fotografiar papallones. Sí, papallones, de totes les espècies, de tots els colors, en qualsevol posició, papallones de les Muntanyes de Prades. 

En va fer un llibre. 

Les papallones li van donar ales, però per poder volar va haver d’esperar anys, els mateixos que els fills van trigar a fer-se grans.

En fa vuit,  van arribar els viatges exòtics – els que anunciaven els seus ulls, quan el vaig conèixer - El primer viatge, a Zàmbia, va ser realment iniciàtic. Va fer tots els safaris a peu, sol o només amb el guia, per poder seguir els animals més de prop. No va aconseguir gran cosa... 

Aquest parell de lleons...

Atansar-se a tres metres d'un lleó i protegir-se amb l’objectiu, com va poder,

A tres no, però a cinc, ja es veu prou, va ser un pim-pam

creuar pel bell mig d’una manada de búfals, 

A punt de creuar. Ell no hi surt, és clar.

fugir de la càrrega d’un elefant,

A l'elefantó no li va agradar com va quedar a la foto i es va emprenyar

i apropar-se a un lleopard de nit. 

L'Albert volia veure de quina tonalitat exacta tenia els ulls, el lleopard

Vaja, que a més d’iniciàtic, va ser increïble!

Des d’aleshores, quan els estalvis i el temps lliure li permeten,  roda pel món – qui no ho faria, amb un començament tan intens? – perseguint animals salvatges i capturant-ne aquell instant que ha somiat, copsant-ne la salvatgia, el temor disfressat de ferocitat, potser la solitud i tal vegada, només, l’instint de supervivència. No cal que expliqui que no és planer com anar a un balneari. No és planer, però és plaent, encara que moltes vegades s’hi juga la vida.

Aquesta és la seva web www.loewe.cat . No és ficció, és el seu espai, on penja imatges espectaculars, el resultat dels seus somnis ajornats, però també madurats durant anys, que si algun avantatge té el temps que s’escapa és que els resultats d’un somni no són mai fruit de la precipitació i sí de l’esperança i la tenacitat.

No oblidem els paisatges,

ni la gent, 

ni, si us plau, els sentiments.

L'Albert, algun dia posarà paraules a les seves fotografies. Mentrestant, aquest és un petit, i abellidor, tast que podem compartir.

AFALAGA'M, SI US PLAU

Si n’hi ha de paraules boniques en la meva llengua! N’hi ha tantes i n’emprem tan poques...

L’altre dia, un conegut em va fer memòria de la paraula “afalac”. Li agraeixo perquè la tenia oblidada. És bonica en la forma i en el contingut, perquè a qui no li agrada que l’afalaguin?

Vinga, va! Perquè ningú no es confongui: afalagar vol dir, en el seu significat original, de l’àrab al segle XIV, tractar bondadosament. I m’ha sorprès molt saber que aquest verb, en castellà, llengua que pren el nom dels castellans de Castella,  es considera en desús. Darrerament han aprés a dir relaxing cup of cafè con Leche, que és un afalac dirigit a la Plaza Mayor i que, en el seu moment, no es va arribar a entendre. Ara ja sí. En fi, una veritable llàstima deixar-se perdre una paraula tan gentil. Encara m’ha sorprès més que es pensin, segons diu la meva font – amb raig escàs, pel que veig – que la paraula només es manté a l’Aragó. No, si quan diuen que el desconeixement de Catalunya a Espanya és majúscul, no exageren pas gens.

Hi ha d’altres accepcions de la paraula afalagar, però ara no les necessito. Com tothom sap, aquest no és un blog de filologia catalana, tot i que a la seva autora li agradin molt – o hauria de dir massa? - les paraules.

De la mateixa família i en línia descendent hi tindríem encoratjar, que és donar ànim a algú. Totes dues són paraules terapèutiques. Quan t’afalaguen o t’encoratgen, si estàs malalt, et menges la malaltia, si estàs bo, et menges el món.

A la banda superior hi tenim “adular” que és afalagar, però servilment, incondicionalment. Que portes un vestit bonic, t’adulo; que sembles un penja-robes, t’adulo; que m’estimes, t’adulo; que em dones un mastegot, t’adulo igual o més  - ui, el sado-maso fa estralls -; que em convides a sopar, t’adulo; que et convido jo, també t’adulo – perquè ja en tinc costum, que si no... – No sé si ha quedat clar.

Adulació és el que practicaven i practiquen, els súbdits amb els seus reis, sempre i quan els reis no siguin intel·ligents, que ara mateix, el darrer rei intel·ligent que em ve al cap va ser Salomó. Es nota que últimament estic buscant respostes a la Bíblia? Mira si portava la seva intel·ligència al límit – al límit aliè – que amenaçava de partir criatures per la meitat a fi d’esbrinar quina de les seves dues presumptes mares era la veritable. Tot i que la saviesa li venia de Jahvé – a saber quants afalacs incondicionals li devia dedicar el rei més savi del món – Salomó va caure de cap, als peus de la Reina de Saba que, per moltes urpes que li hagi pintat la història – i ja sabem que aquesta història la van escriure els homes – devia ser més llesta que ell. Potser prou per deixar-se afalagar, però no per deixar-se adular. M’agradaria que fos així, malgrat la història.

De tota manera, quan un deu ser allà dalt al capdamunt i hi ha anat a parar de rebot – i estic pensant en els polítics. Un rebot que ve dels vots d’uns càndids, confiats en unes promeses que mai no es compliran - deu ser molt difícil de resistir-se a l’ensabonada. No ho sé si el petit Nicolàs devia adular molt els seus amics del PP, que ara diuen que no el coneixen, perquè es fotografiessin amb ell. La veritat és que si me’l miro amb ulls de Jake Gyllenhaal a la pel·lícula Presoners, entre altres coses, adulador li veig.

En Jake, amb ulls d'esparver

Així doncs, un cop aclarida la diferència entre una cosa tan mesquina com deixar-se adular i un sentiment tan humà com deixar-se afalagar, a qui no li agrada que l’afalaguin?

Fins i tot, la meva estimada Lila agraeix els afalacs mesurats que sempre reforço acaronant-li les barbes del coll o els saxons de l’esquena. Estic segura que si cada dia l’afalagués incondicionalment, és a dir l’adulés, dient-li coses com ara:

-      I quin bon nas que has tingut avui, Lila!

o

-      Que bé que t’has assegut al teu lloc, a menjar-te el

conill rostit!

o bé

-      Però que gran t’has fet des de l’últim dia que ens vam

 veure!

i també

-      Avui sí que t’has portat bé i no m’has fet caure, bonica

meva!

no ho acabaria d’entendre, i jo me n’alegraria molt, perquè un gos amb l’autoestima pels núvols, com em deia la companya bloguera Loreto en un comentari al relat Dona i gos, pot ser insuportable. Quasi tant com un rei, un president o qualsevol mortal que sigui incapaç d’adonar-se que l’estan adulant.

Per tant, després d’un títol tan escandalós, no em queda sinó puntualitzar que accepto afalacs, moixaines, crítiques, clatellades – alguna -  però adulacions com un rei babau, no, si us plau.

UN PREMI! PER MI???

                                 

                             

                                     

Aquest mes de gener vaig estar molt enfeinada. No sabia que participar en un blog col·lectiu com Roda el món i torna al blog m’enganxaria a la catosfera, que és la comunitat de blogs de la xarxa social catalana, d’una forma tan intensiva i intensa, que si ho hagués sabut...ho hauria fet abans, ves, perquè ha estat una gran experiència.

Ja sé que els amics bloguers sabeu de sobres el que explicaré ara, més que jo, però als que entreu en el meu blog només com a lectors, us vull desvetllar el misteri:

Què són els bloguers? Els bloguers som la gent que treu el cap a la xarxa per ensenyar el que pensem, el que sabem fer, el que ens agrada i també el que ens punxa, a través de les nostres entrades o posts. De blogs no només n’hi ha de històries, com el meu, sinó també de poesia, de pintura, de labors, de manualitats, de divulgació, d’enigmes (sí, també). El nostre denominador comú és que ho mostrem de forma desinteressada, exclusiva i inèdita, per dir-ho amb una paraula que tothom entén, GRATIS. Qualsevol pot gaudir del nostre art amb un simple clic. Els bloguers fem entrades als nostres blogs perquè som uns filantrops i volem el bé per tothom. Que tots conegueu la nostra obra és el millor que us pot passar. – i quina frase més brillant, de màrqueting,  m’ha quedat! – però el nostre desig més íntim és compartir-ho. Si ens llegiu i a més a més comenteu, el nostre desig s’haurà fet realitat.

I fins aquí hauria arribat el meu post, abans de participar en la trobada blogaire. Ara he d’afegir que m’hi he entusiasmat perquè seixanta vuit bloguers participants han generat disset mil pàgines llegides i tres mil cinc-cents comentaris repartits i compartits entre tots els posts. Són dades que ens dóna la Carme Rosanas, podríem dir la mare del nostre blog col·lectiu, i qui em va convidar a participar-hi. L’entusiasme ve de què un feedback tan intens i enriquidor de comentaris, que van i venen sobre cada entrada en concret, jo no l’havia vist mai, i els companys experts em diuen que tampoc.

Una conseqüència d’aquests llaços estrets que hem establert és que els seguim mantenint un cop acabada la trobada, visitant-nos en els nostres respectius blogs. Una altra és que, contradient el tòpic que el bloguer és un home – una dona, un cyborg... – solitari i agorafòbic davant de l’ordinador, ens volem posar cara i farem una trobada la propera primavera, mentre l’herba, i la barba, creix, les flors ens fan plorat els ulls i els sentiments es confonen davant de tanta bellesa – de la primavera, és clar – Ho farem sense ordinador, encara que sigui difícil, i recitarem els nostres posts, a propòsit per l’ocasió,  de memòria.

Després d’aquest cant a la blogueria, només he d’afegir – no us feu il·lusions, encara no acabo – que a la catosfera hi ha bloguers novells com jo, que no arribo als tres anys de vida, i d’altres bloguers de solera, com el Pons007, que ha complert nou anys i ha arribat als vint-i-cinc mil comentaris. El Pons és amant dels nombres – no com jo, Nombre no, si us plau – de les sèries estrangeres i molts temes més, com el tema mític de “noi coneix noia i li agrada” Pons, corregeix-me si m’equivoco, si us plau. Bé, aquest blogaire sap com fer-ho per mantenir els bloguers en estat de perpètua excitació participativa i per tant, el llistó de la participació ben alt. Per això, ha creat els Premis Pons a l’excel·lència blogaire perquè cada bloguer els atorgui als seus dos bloguers preferits. Són uns premis endogàmics, només entre bloguers de la mateixa tribu, si no ho he entés malament. Jo també tinc algú que ha pensat en mi. 

És l’Alfonso Robles Motos, que m’ha concedit el premi, amb unes paraules boniques com no m’han dit mai, fixeu-vos: salsa-ficció – i la Teresa, suposo, no? – és un dels descobriments més agradables de la trobada blogaire del gener. Uau! Gràcies Alfonso, això va per tu:

L’Alfonso és de Topares, un poblet petit de la província d’Almeria, del qual no us podeu perdre la història.  Topares, petit però eixerit. Els seus dos blogs n'ostenten el nom en el títol, Topares i les lletres i Topares siempre.  Això sí que és donar relleu particular al poble. Més que jo, que encabeixo en el meu blog els arbres del meu poble, mi cassssa, els lloros de la meva ciutat, les cebes, el gos de la meva filla, les meves indignacions, les dones que m’agraden, els nazis, els transports exprés i la independència. Blog poti-poti, al qual algun dia li hauré de fer una neteja de cutis.

La companya blogaire guardonada al mateix temps que jo ha estat l'Assumpta. Tot un honor perquè l’Assumpta és una activista imparable en els blogs, els seus i els dels altres i en moltes més activitats. I jo que sempre m’havia vantat de tenir gran capacitat de treball... Aquí la majoria  em guanyen!

I avui, encara ambientats en Oscars i catifa vermella... and the Pons007 prizes go to: 

El blog Cantireta, de  la Montse. I per què? perquè em va fer una bona acollida al blog, per les petites entrades amb gran sentit que fa en el seu blog, perquè la literatura és el seu món i què caram! perquè és de Verdú, a l’Urgell, sí,  i parla una miqueta com jo; gran misteri perquè sóc de la Conca tocant a les Garrigues, però la nostra llengua és així.

I el blog Des del meu mar, d’una altra Montse, per la foto del seu mar, pel color del seu blog, pel tipus de lletra... noooo! que no és per això! És perquè veig que té inquietuds semblants a les meves i temes també molt propers.  

No res, un plaer presentar els meus amics bloguers als meus amics lectors i viceversa.
Amics lectors, us convido a entrar a Roda el món i torna al blog, a la dreta hi trobareu tots els blogs de la trobada, i a deixar algun comentari.
Amics bloguers, no sigueu esquerps i responeu a tots els comentaris. (Recomanació del tot inútil, perquè els bloguers responem sempre els comentaris, és més, cada comentari d'un lector nou ens provoca un intensíssim... moment sublim.

BARBUTS

                                      

Vaig sentir fa unes setmanes que les barbes estaven de moda i que qualsevol – home, de moment -podia tenir una barba, fins i tot els barbamecs. Que era una moda vinguda d’Amèrica, influenciada pels hipsters.

La definició estricta diu que la Hipster és una subcultura contemporània associada a la música independent, però pel que he trobat en la meva recerca per la xarxa, dedueixo que és una cultura que vol ser original i alternativa, no només en música, també en cinema, en la pròpia imatge, en alimentació en costums...

Tinc uns quants dubtes, tan retòrics que me’ls contestaré jo mateixa:

Originals els hipsters? No sé. En la meva joventut, als qui complíem aquests requisits ens deien progres.

Vinguda d’Amèrica? És ben veritat que ara mateix els americans tenen poca popularitat i han de fer invents per mantenir-se a la cresta de l’ona, però, si us plau, una mica de respecte que si Noé, el primer home barbut que conec, aixeca el cap, i tornem a patir un diluvi, ens deixarà tots fora de l’arca. I si ho fa Abraham, que va estar a punt de sacrificar el seu fill perquè Déu estigués content – quin un també Abraham, interpretant missatges divins! – no em vull imaginar el que pot ser capaç de fer. Bé, tot això en la meva infantesa es deia Història Sagrada i ara en diuen llegendes; hi ha fins i tot algun descregut que en diu contes de la vora del foc. Massa conceptes han canviat de nom des que sóc al món! O la llengua és molt dinàmica o tinc massa anys.

Moda? Tota la història de la humanitat s’han portat les barbes. Si ja la portava Déu abans de fer el primer home! I Jesucrist, que era Déu fet home. I l’Esperit Sant perquè Déu li va donar a escollir que sinó... Tot fent-li memòria de com li havia anat a la segona persona, amb barba, li va dir:

-      Tu que t’estimes més, barba o ales?

-      Ales! – va dir l’Esperit Sant, sense saber ben bé què eren. Estava distret, qualsevol pot tenir un mal dia.

-   Ets intel·ligent, noi – va respondre Déu, satisfet – En cas d’emergència, i he dit emergència, mous les ales i t’escapes volant.

I ara ve quan he d’agrair que la meva religió no sigui tan intolerant com segons quines, que sinó, adéu salsa-ficció i la meva llibertat d’expressió.

En totes les cultures se n’han portat de barbes. Si n’hi ha una on la barba no està ben vista – ni vista – és la dels indis americans, però en van deixar tan pocs quan la Conquesta de l’Oest, que és difícil que una mostra tan petita pugui influenciar una nació tan gran.

Jo vaig tenir un amant que duia barba. Era una barba negra, espessa i suau, de la que, si em concentro, encara en puc percebre el tacte. De fet, el meu amor platònic de sempre i per sempre – que per això és platònic – també en porta de barba. No li caldria, és escaient per se, però la barba li acaba de donar el toc de gràcia.

Plató, el filòsof de les idees – d’aquí l’amor platònic: sense acció, només en idea – portava barba, i Aristòtil, i Arquímedes, i Pitàgores i molts pensadors grecs. Faria bé de deixar-se barba el bo d’en Tsipras; li serviria per anar amortint les bufetades que rep de ”Europa”. A vegades m’agradaria que les bufetades tinguessin efecte bumerang.

Els romans, en canvi, que van desplaçar les idees per concentrar-se en conquerir tot el món conegut, no eren gaire amics de les barbes. Sí, ja ho sé que també tenien filòsofs, però la civilització romana no va ser coneguda per això, precisament.

Què aporta la barba a la imatge? Bonhomia? Respecte? Tal vegada suggereix un cap ben moblat? Potser sí. Són tres qualitats que podria afegir al ventall de les que enumero en ELS HOMES QUE M'AGRADEN, ventall que, com tothom que em coneix sap, no és ni estàtic ni hermètic. Barbes rodones i blanes, o llargues i lliures, retallades i primes, castanyes, blanques, grises, negres, rosses o pèl-roges. Atenció! Parlo de barbes, no de barbetes. La barba, una benedicció de Déu, a la que tothom vol tenir dret?

El més trist és que després de remenar tant la barba, em temo que aquesta “moda” només és una ampliació de les possibilitats de la cirurgia estètica, tan omnipotent i omnipresent als Estats Units, on tots els desitjos de la classe mitjana alta en amunt, són possibles. Si valen milers de dòlars, millor. Augments de pit i de penis, eixamplament i reducció de culet o culàs, cirurgia de llavis, nas i orelles,  implants de cabell al cap i ara implants de pèl a la barba.

Amb tots els meus respectes pels barbamecs i els seus desitjos, – és ben lícit tenir il·lusions, el que no ho es tant es crear-nos-en la necessitat - per quan un implant al cervell omplint el buit que ens impedeix donar importància a allò que realment en té?

Ben, barbut

En Hadrick oh sí! sí!!!

Estimat George...

... estimat Adrià, us convé un implant