salsa-ficció: amant

divendres, 20 de febrer del 2015

BARBUTS

Vaig sentir fa unes setmanes que les barbes estaven de moda i que qualsevol – home, de moment -podia tenir una barba, fins i tot els barbamecs. Que era una moda vinguda d’Amèrica, influenciada pels hipsters.

La definició estricta diu que la Hipster és una subcultura contemporània associada a la música independent, però pel que he trobat en la meva recerca per la xarxa, dedueixo que és una cultura que vol ser original i alternativa, no només en música, també en cinema, en la pròpia imatge, en alimentació en costums...

Tinc uns quants dubtes, tan retòrics que me’ls contestaré jo mateixa:

Originals els hipsters? No sé. En la meva joventut, als qui complíem aquests requisits ens deien progres.

Vinguda d’Amèrica? És ben veritat que ara mateix els americans tenen poca popularitat i han de fer invents per mantenir-se a la cresta de l’ona, però, si us plau, una mica de respecte que si Noé, el primer home barbut que conec, aixeca el cap, i tornem a patir un diluvi, ens deixarà tots fora de l’arca. I si ho fa Abraham, que va estar a punt de sacrificar el seu fill perquè Déu estigués content – quin un també Abraham, interpretant missatges divins! – no em vull imaginar el que pot ser capaç de fer. Bé, tot això en la meva infantesa es deia Història Sagrada i ara en diuen llegendes; hi ha fins i tot algun descregut que en diu contes de la vora del foc. Massa conceptes han canviat de nom des que sóc al món! O la llengua és molt dinàmica o tinc massa anys.

Moda? Tota la història de la humanitat s’han portat les barbes. Si ja la portava Déu abans de fer el primer home! I Jesucrist, que era Déu fet home. I l’Esperit Sant perquè Déu li va donar a escollir que sinó... Tot fent-li memòria de com li havia anat a la segona persona, amb barba, li va dir:

- Tu que t’estimes més, barba o ales?

- Ales! – va dir l’Esperit Sant, sense saber ben bé què eren. Estava distret, qualsevol pot tenir un mal dia.

- Ets intel·ligent, noi – va respondre Déu, satisfet – En cas d’emergència, i he dit emergència, mous les ales i t’escapes volant.

I ara ve quan he d’agrair que la meva religió no sigui tan intolerant com segons quines, que sinó, adéu salsa-ficció i la meva llibertat d’expressió.

En totes les cultures se n’han portat de barbes. Si n’hi ha una on la barba no està ben vista – ni vista – és la dels indis americans, però en van deixar tan pocs quan la Conquesta de l’Oest, que és difícil que una mostra tan petita pugui influenciar una nació tan gran.

Jo vaig tenir un amant que duia barba. Era una barba negra, espessa i suau, de la que, si em concentro, encara en puc percebre el tacte. De fet, el meu amor platònic de sempre i per sempre – que per això és platònic – també en porta de barba. No li caldria, és escaient per se, però la barba li acaba de donar el toc de gràcia.

Plató, el filòsof de les idees – d’aquí l’amor platònic: sense acció, només en idea – portava barba, i Aristòtil, i Arquímedes, i Pitàgores i molts pensadors grecs. Faria bé de deixar-se barba el bo d’en Tsipras; li serviria per anar amortint les bufetades que rep de ”Europa”. A vegades m’agradaria que les bufetades tinguessin efecte bumerang.

Els romans, en canvi, que van desplaçar les idees per concentrar-se en conquerir tot el món conegut, no eren gaire amics de les barbes. Sí, ja ho sé que també tenien filòsofs, però la civilització romana no va ser coneguda per això, precisament.

Què aporta la barba a la imatge? Bonhomia? Respecte? Tal vegada suggereix un cap ben moblat? Potser sí. Són tres qualitats que podria afegir al ventall de les que enumero en ELS HOMES QUE M'AGRADEN, ventall que, com tothom que em coneix sap, no és ni estàtic ni hermètic. Barbes rodones i blanes, o llargues i lliures, retallades i primes, castanyes, blanques, grises, negres, rosses o pèl-roges. Atenció! Parlo de barbes, no de barbetes. La barba, una benedicció de Déu, a la que tothom vol tenir dret?

El més trist és que després de remenar tant la barba, em temo que aquesta “moda” només és una ampliació de les possibilitats de la cirurgia estètica, tan omnipotent i omnipresent als Estats Units, on tots els desitjos de la classe mitjana alta en amunt, són possibles. Si valen milers de dòlars, millor. Augments de pit i de penis, eixamplament i reducció de culet o culàs, cirurgia de llavis, nas i orelles, implants de cabell al cap i ara implants de pèl a la barba.

Amb tots els meus respectes pels barbamecs i els seus desitjos, – és ben lícit tenir il·lusions, el que no ho es tant es crear-nos-en la necessitat - per quan un implant al cervell omplint el buit que ens impedeix donar importància a allò que realment en té?