divendres, 20 de febrer de 2015

BARBUTS


                                      
Vaig sentir fa unes setmanes que les barbes estaven de moda i que qualsevol – home, de moment -podia tenir una barba, fins i tot els barbamecs. Que era una moda vinguda d’Amèrica, influenciada pels hipsters.
La definició estricta diu que la Hipster és una subcultura contemporània associada a la música independent, però pel que he trobat en la meva recerca per la xarxa, dedueixo que és una cultura que vol ser original i alternativa, no només en música, també en cinema, en la pròpia imatge, en alimentació en costums...
Tinc uns quants dubtes, tan retòrics que me’ls contestaré jo mateixa:
Originals els hipsters? No sé. En la meva joventut, als qui complíem aquests requisits ens deien progres.
Vinguda d’Amèrica? És ben veritat que ara mateix els americans tenen poca popularitat i han de fer invents per mantenir-se a la cresta de l’ona, però, si us plau, una mica de respecte que si Noé, el primer home barbut que conec, aixeca el cap, i tornem a patir un diluvi, ens deixarà tots fora de l’arca. I si ho fa Abraham, que va estar a punt de sacrificar el seu fill perquè Déu estigués content – quin un també Abraham, interpretant missatges divins! – no em vull imaginar el que pot ser capaç de fer. Bé, tot això en la meva infantesa es deia Història Sagrada i ara en diuen llegendes; hi ha fins i tot algun descregut que en diu contes de la vora del foc. Massa conceptes han canviat de nom des que sóc al món! O la llengua és molt dinàmica o tinc massa anys.
Moda? Tota la història de la humanitat s’han portat les barbes. Si ja la portava Déu abans de fer el primer home! I Jesucrist, que era Déu fet home. I l’Esperit Sant perquè Déu li va donar a escollir que sinó... Tot fent-li memòria de com li havia anat a la segona persona, amb barba, li va dir:

-      Tu que t’estimes més, barba o ales?
-      Ales! – va dir l’Esperit Sant, sense saber ben bé què eren. Estava distret, qualsevol pot tenir un mal dia.
-   Ets intel·ligent, noi – va respondre Déu, satisfet – En cas d’emergència, i he dit emergència, mous les ales i t’escapes volant.

I ara ve quan he d’agrair que la meva religió no sigui tan intolerant com segons quines, que sinó, adéu salsa-ficció i la meva llibertat d’expressió.
En totes les cultures se n’han portat de barbes. Si n’hi ha una on la barba no està ben vista – ni vista – és la dels indis americans, però en van deixar tan pocs quan la Conquesta de l’Oest, que és difícil que una mostra tan petita pugui influenciar una nació tan gran.
Jo vaig tenir un amant que duia barba. Era una barba negra, espessa i suau, de la que, si em concentro, encara en puc percebre el tacte. De fet, el meu amor platònic de sempre i per sempre – que per això és platònic – també en porta de barba. No li caldria, és escaient per se, però la barba li acaba de donar el toc de gràcia.
Plató, el filòsof de les idees – d’aquí l’amor platònic: sense acció, només en idea – portava barba, i Aristòtil, i Arquímedes, i Pitàgores i molts pensadors grecs. Faria bé de deixar-se barba el bo d’en Tsipras; li serviria per anar amortint les bufetades que rep de ”Europa”. A vegades m’agradaria que les bufetades tinguessin efecte bumerang.
Els romans, en canvi, que van desplaçar les idees per concentrar-se en conquerir tot el món conegut, no eren gaire amics de les barbes. Sí, ja ho sé que també tenien filòsofs, però la civilització romana no va ser coneguda per això, precisament.
Què aporta la barba a la imatge? Bonhomia? Respecte? Tal vegada suggereix un cap ben moblat? Potser sí. Són tres qualitats que podria afegir al ventall de les que enumero en ELS HOMES QUE M'AGRADEN, ventall que, com tothom que em coneix sap, no és ni estàtic ni hermètic. Barbes rodones i blanes, o llargues i lliures, retallades i primes, castanyes, blanques, grises, negres, rosses o pèl-roges. Atenció! Parlo de barbes, no de barbetes. La barba, una benedicció de Déu, a la que tothom vol tenir dret?
El més trist és que després de remenar tant la barba, em temo que aquesta “moda” només és una ampliació de les possibilitats de la cirurgia estètica, tan omnipotent i omnipresent als Estats Units, on tots els desitjos de la classe mitjana alta en amunt, són possibles. Si valen milers de dòlars, millor. Augments de pit i de penis, eixamplament i reducció de culet o culàs, cirurgia de llavis, nas i orelles,  implants de cabell al cap i ara implants de pèl a la barba.
Amb tots els meus respectes pels barbamecs i els seus desitjos, – és ben lícit tenir il·lusions, el que no ho es tant es crear-nos-en la necessitat - per quan un implant al cervell omplint el buit que ens impedeix donar importància a allò que realment en té?

Ben, barbut

En Hadrick oh sí! sí!!!

Estimat George...


... estimat Adrià, us convé un implant




23 comentaris:

  1. Cantava Pi de la Serra: "No sóc predicador, malgrat la meva barba"...
    A la dècada dels 60 del segle passat hi va haver barbuts il·lustres en el món del pensament i de l'art. Fins i tot hi ha una època que els Beatles, que marcaven tendència en temes de cabelleres, es van deixar llargues barbes, profètiques del que vindria als 70.
    I tot retorna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veus? Els Beatles també! Els americans tenen poca història, per això s'afanyen a fer-se'n una. Sort que la de l'invent de les barbes és inofensiva.
      Tens raó amb el retorn. Inclús abans que Nietszche prediqués l'etern retorn, ja tot era cíclic.

      Elimina
  2. Caram, un tractat de filosofia sobre les barbes...Però si no és més que una moda i que cadascú vagi com se senti més a gust, amb barba o sense! A mi, el dos últims, trobo que aquesta incipient barba els fa molt interessants, al primer, no ho sé perquè no el recordo sense barba, però el segon, ai, uix! No més imaginant-lo menjant fideus o una pota de xai amb estil primitiu, se'm regira l'estomac...De fet jo en conec un que fa molts anys que porta barba, per no haver-se d'afaitar cada dia...
    Petonets,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, que els recomani al George i l'Adrià que es facin un implant, no vol dir que no m'agradin. Ho deixo clar: m'agraden mooolt. Respecte al Hadrick era pel contrapunt, però aquest bon home, tot cor, de la saga de Harry Potter, em cau molt bé.

      Elimina
  3. A mi la barba em dura màxim una setmana. Bé, potser a tot estirar 8 dies o 9. Potser la podria deixar més dies però la meva mare diu que no li agrada, i es clar, quin bon fill vol fallar-li a la seva mare? I si una cosa soc jo es ser bo, no? o no?

    Per cert, no has rebut algun premi últimament?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno Pons, potser no et coneixeré personalment, però em vaig fent el teu retrat-robot. T'aguanta la barba vuit o nou dies? Dons ets finet de cara. És clar que potser també hauria de saber quin és el llindar d'aguant de la teva mare envers la imatge deixada del seu fill.
      Premi? No! L'estic esperant i m'estic desesperant! No me'l dec merèixer, ves.

      Elimina
    2. Ostres! Ara ho he vist, que també tinc premi!!!

      Elimina
  4. A mi en general les barbes m'agraden... el meu marit n'ha portat en dues temporades de la seva vida i, personalment, trobo que li quedava força bé...

    Ara bé, en aquesta "moda actual barbuda" els meus gustos comencen a diferir quan algunes d'aquestes barbes em recorden massa a personatges com aquest... i és que, sincerament, fins i tot a vegades mirant un simple partit de futbol, en veus uns quants que tenen una pinta que em desagrada profundament.

    Barba? Sí... :-) ... però com les de sempre... res de semblar tots imams radicals o líders jihadistes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Assumpta, en el meu apassionament per les barbes no hi havia pensat. Hi ha un tipus de barba que no associem precisament ni amb bondat, ni amb respecte ni amb un cap ben moblat. Només veure-la ja ens provoca calfreds.

      Elimina
  5. A mi també m'agraden les barbes, llargues o curtes però senceres... Però estic d'acord amb tu que no és cap moda ni cap novetat. Jo també sòc de l'època dels progres i el meu marit ha portat barba en diferents èpoques i m'agradava molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot torna, Carme. Quantes vegades no ho hem vist amb la moda dels vestits, molts cops idèntica a la de fa vint, trenta anys, amb poquíssimes variacions que fan que es digui moda. Per això em va xocar tant la notícia "una moda que ve d'Amèrica". No ho sé, potser pretendran exportar-la i equilibrar així la seva balança comercial.Com que la d'Europa va tan bé...

      Elimina
  6. Un post ple de pèls!! ;)
    Sempre s'han portat i no és cap invent d'ara, m'imagino que els homes del Cromanyó ho tenien més difícil a l'hora d'afaitar-se, oi?

    També m'agraden les barbes i, si puc triar, la dels dos darrers nois que ens mostres ... ☻
    Aferradetes, nina!!

    ResponElimina
  7. La barba sembla que ha passat per moltes vicissituds, en els meus temps de xiquet estaven mal vistes, es consideraven deixadesa. Només certs sectors, com mariners, aventurers, bohemis ... semblaven tenir el dret a portar-la. Ah, a la mili estava prohibida, només a marineria estava permesa i havien de donar-te el vistiplau dels caps per poder sortir al carrer.
    Bé en vista de l'èxit entre les dones ens haurem de deixar barba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, doncs no ho sabia això, Alfons. Així doncs, la barba s'equiparava a un tatuatge o un piercing, no? que també estaven restringits a homes bregats, de món, potser transitòriament privats de llibertat... Interessant!
      Sembla que sí, que té una bona acceptació entre les dones, la barba, però, vaja, jo crec que el que té més acceptació, el que et fa més atractiu, és la teva autoacceptació, siguis home o dona.

      Elimina
    2. Bé Alfons, acabo de veure la meva nominació al premi Pons. Fins ara mateix, però! Moltes gràcies per les teves paraules, per definir el meu blog com ho has fet. I em poso a la feina per nominar els meus.

      Elimina
  8. les modes, els usos, i els costums són cíclics, van i venen com les onades en tot cas crec que el gremi de barbers estan molt contents amb els barbuts

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que això és marqueting dels barbers, que es reinventen, i en aquest sentit chapeau!, ja siguin americans o taiwanesos.

      Elimina
  9. Les modes van i vénen i desapareixen i retornen. I, com que els joves no han conegut el cicle anterior, els sembla que és nou i original. Crec que m'agraden més els homes ben afaitats, però no en tots els casos perquè hi ha gent que li senta molt bé la barba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sembla que la capacitat de ser original en el tema de la imatge estigui força esgotada. Encara que si hem d'anar cap a l'extravagància per ser-ho, millor anar fent remedes, no creus? Bé, jo, què et diré? Qu m'agradin, o no, depén de bastants factors més que de la barba. El que passa és que aquí tocava barba.

      Elimina
  10. M'agrada llegir-te, Teresa, i com barreges les coses. La intervenció del Tsipras i els romans pel mig la he trobat sublim. Com es pot veure al meu blog actualment porto barba. No molt poblada ni gaire llarga. Normalment me la treballo un cop a la setmana. Vaig a èpoques. La barba em surt canosa, i en canvi tinc poques canes al cap... no et sabria dir per què. Quan ma mare em veu amb barba sempre em diu que em fa cinc anys més gran. Ho trobo perfecte! Quan estic deprimit me l'afaito i semblo cinc anys més jove!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'està bé la barba, Ignasi, encara que veure't cinc anys més jove és una bona opció també. Les mares sempre donem consells soterrats als fills (és que els consells descarats normalment són mal rebuts) i és de fill intel·ligents escoltar-los, tot i que el meu fill ho és i no me'ls escolta. Serà que és molt jove i encara no sap el que li convé.
      Celebro que t'hagi agradat el meu tractat distès i planer sobre les barbes. Després del darrer post, necessitava moure les ales i allunyar-me.

      Elimina
  11. Que complicat és portar barba, jo per si de cas no me'n deixaré! ha,ha...Particularment penso que això de la barba, amb el pas dels segles ha evolucionat, i sinó mirem el "barbut" naturalista Charles Darwin, (que parlava de la evolució dels sers vius) i que barbes com la d'ell, poques s'han veuen. Una abraçada Teresa!!

    ResponElimina
  12. És veritat, Rafel! Un barbut il·lustre i me'l vaig deixar, però és que n'hi ha tants! La seva barba ha evolucionat i ell va revolucionar el món amb la seva teoria.
    Sembla que sí que és complicat portar-ne. El meu fill, l'únic a qui segueixo l'evolució de la barba de prop, és jove, però de seguida es va embolicar amb la barba amunt i avall.

    ResponElimina