dissabte, 21 de març de 2015

DE NATURA SALVATGE

En aquesta meva carrera per l’Escola de Lletres, he conegut uns quants professors. Sempre n’he tret profit de cada un d’ells, però en recordo un de molt especial. Era un professor despistat d’aquests que no recorden mai els noms dels alumnes i tan aviat els confonen, com els hi posen un nom nou. Crec que a ell també li agradava exagerar-ho. Una manera com una altra de trencar amb la rutina d’una classe regular.
Un dels seus consell que d’entrada em van provocar mal de ventre – també em van fer pensar que alguna mena de salvatgia envoltava l’estimat professor - i que sempre li hauré d’agrair, era que escrivíssim sobre aquells temes que mai no tocaríem per gust, o sigui, sang i fetge, assassinats, violacions, maltractaments. Que ho féssim de forma agosarada i transgressora, res de tocar-los pel damunt, sinó amb pèls i senyals. N’hi ha alguns que no he aconseguit tocar-los, ni m’ho he proposat; no vull que la literatura em faci mal i crec que me’n faria. D’altres sí, i realment va ser un repte que va marcar el meu límit en aquests temes. Gràcies a haver-hi arribat, ara em puc permetre tocar-los, sempre navegant per sota d’aquell límit, sense que em semblin tan greus.
Que tothom respiri tranquil, que no els exposaré pas aquí. No és tema per un blog, no per un blog com el meu. Bé, el professor despistat deia coses com ara:
-         Quan un té personalitat de psicòpata, ha de buscar feines que l’ajudin a sublimar els seus instints, com per exemple, carnisser.

Jo, i no devia ser l‘única, només pensava en el meu carnisser de tota la vida i em deia no pot ser, impossible. També afirmava:

-         Quan es té l’instint d’un lladre, normalment un acaba treballant de polític, de banquer...

Encara no havia començat la plaga de polítics i banquers corruptes, i tothom va riure molt amb l’acudit.
El professor no era infal·lible i no totes les seves idees eren encertades, però entenc que el que volia dir era: si no pots fer realitat els teus desitjos a la vida, fes quelcom que compensi la teva frustració.
A vegades la compensació no té res a veure amb la mancança, però si la contraresta, bona és, no? Hi ha qui compensa, cultivant el cos i hi ha qui ho fa, cultivant l’esperit. No diré que fent esport no es pugui ser creatiu, però el cultiu de l’esperit – que no el culte, encara que hi estigui emparentat -  dóna resultats més diversos, des de la filosofia a l’art, passant per la literatura, i no em voldria deixar res.
No vull oblidar tampoc, que el cultiu de l’esperit pot portar a la bogeria. Vegeu Don Quixot, o així ho va entendre Cervantes; vegeu els assassins en sèrie, molt difícils d’enxampar per la creativitat de les seves maquinacions, i vegeu Adolf Hitler que, a part de la seva pintura mediocre de joventut, quan per fi va poder materialitzar el seu odi als jueus, animava els seus sequaços a no inhibir la seva creativitat, en tot el que fes referència a aniquilar-los.
Deixant de banda les ments malaltes, sóc del parer que introduir creativitat en les nostres vides equival a sanejar-les. No és pas un consell, sinó una constatació. A vegades, les persones més insospitades tenen, en el temps lliure – normalment només pot ser així – activitats creatives. L’operari rus, Ayka crec que es deia, que va venir a enterrar per sempre la Zona catastròfica, esculpia en fusta com a hobby.  
                                 
Adéu!

Hola!
                       


Gràcies a tots els que us en vau preocupar i em vau donar ànims!

I a mi, més d’un m’ha dit:
-         Ai, quan et veia pel carrer no m’imaginava que escrivies...

Els punts suspensius són perquè jo hi pugui afegir “tan bé”, és clar. Bé, davant d’aquests comentaris, no puc deixar de preguntar-me com punyeta em deu veure la gent – pel carrer.

Fa uns mesos vaig recuperar el contacte amb un antic company de feina, amb qui havia coincidit els primers mesos de treballar, on ho vaig fer durant trenta anys. Per circumstàncies que no venen al cas, en aquest tancar i obrir d’ulls que són trenta anys, gairebé no en havíem vist.
Recordo que quan el vaig conèixer, vaig sentir-me alleujada. Portava tres mesos treballant i preguntant-me, dia sí, dia també, si la feina encotillada, per la qual m’havia preparat unes oposicions i amb tant d’orgull havia guanyat, era la més adequada per a mi, mig hippie, rural – no sé si de natura salvatge o no, però sí d’un indret on els arbres parlen – i d’esperit lliure. Conèixer-lo va ser una alenada d’aire fresc sobre els meus dubtes angoixants. Era ros, amb el cabell desordenat, ulls castanys i exòtics – ei! que aquest no és el tema – i – aquest sí – d’esperit lliure i crec que de natura més salvatge que la meva. L’Albert, nom que prové de la contracció Adalbert, que significa de noblesa brillant – què passa? Una cosa no treu l’altra, no? – no tenia pèls a la llengua quan es tractava de defensar la veritat, davant dels caps o de qui fos, i la seva veritat moltes vegades quedava fora de normativa, però a mi m’agradava el seu coratge franc, sense ambages, perquè, de retop, amb la seva actitud sublimava la meva.
La vida es va encarregar de domar-nos, a ell i a mi, i de convertir la nostra ànima salvatge en ànima de xai, empès pel ramat que l’envoltava. No del tot.
Jo, quan a vegades reflexiono sobre la meva passió tardana d’escriure, em pregunto si no he volgut compensar la meva vida monòtona, rutinària, encotillada, sempre a toc de xiulet, imaginant i escrivint altres vides que no he pogut viure mai – no, la del psicòpata, no, però que malpensats que sou! -  I l’invent ha funcionat, perquè les altres vides han exaltat la meva fins a fer-li perdre, als meus ulls, mediocritat.
El cas de l’Albert és diferent. Ell des de jovenet, perseguia un somni. Tot va començar quan tenia deu anys amb els fascicles de la revista “Fauna” del naturalista Fèlix Rodríguez de la Fuente. Segur que tothom el recorda o n’ha sentit a parlar. Arribava cada dimecres al quiosc i l’Albert esperava la furgoneta per agafar-ne el primer exemplar. El dia que portava retard era una catàstrofe, més pel quiosquer que per l’Albert, perquè hi anava una dotzena de vegades a preguntar si havia arribat. Aquelles imatges dels animals salvatges el fascinaven. Hauria pogut explicar a ulls clucs quantes ratlles tenia la zebra i la seva disposició exacta, i com mirava a la càmera el lleó mentre el fotògraf, de segur tremolant-li el pols, l’immortalitzava. Per poder-ne gaudir totes les hores del dia, es folrava els llibres de text amb les imatges de la portada i les lluïa orgullós, davant dels companys.
Després de mirar, remirar i admirar les fotografies durant uns quants anys, va tramar quelcom agosarat – més que escriure sobre un crim – Potser ell podria fer-les, fer-se-les seves, viure aquell instant intens que ell copsava darrere les imatges que el captivaven. Potser podia, potser, potser... Potser.
N’havia tingut d’altres, però va comprar-se la que va ser la primera càmera per fotografiar la natura, una Nikon FE2, i va començar a fotografiar papallones. Sí, papallones, de totes les espècies, de tots els colors, en qualsevol posició, papallones de les Muntanyes de Prades. 




En va fer un llibre. 
Les papallones li van donar ales, però per poder volar va haver d’esperar anys, els mateixos que els fills van trigar a fer-se grans.
En fa vuit,  van arribar els viatges exòtics – els que anunciaven els seus ulls, quan el vaig conèixer - El primer viatge, a Zàmbia, va ser realment iniciàtic. Va fer tots els safaris a peu, sol o només amb el guia, per poder seguir els animals més de prop. No va aconseguir gran cosa... 

Aquest parell de lleons...

Atansar-se a tres metres d'un lleó i protegir-se amb l’objectiu, com va poder,

A tres no, però a cinc, ja es veu prou, va ser un pim-pam

creuar pel bell mig d’una manada de búfals, 

A punt de creuar. Ell no hi surt, és clar.

fugir de la càrrega d’un elefant,

A l'elefantó no li va agradar com va quedar a la foto i es va emprenyar

i apropar-se a un lleopard de nit. 

L'Albert volia veure de quina tonalitat exacta tenia els ulls, el lleopard

Vaja, que a més d’iniciàtic, va ser increïble!
Des d’aleshores, quan els estalvis i el temps lliure li permeten,  roda pel món – qui no ho faria, amb un començament tan intens? perseguint animals salvatges i capturant-ne aquell instant que ha somiat, copsant-ne la salvatgia, el temor disfressat de ferocitat, potser la solitud i tal vegada, només, l’instint de supervivència. No cal que expliqui que no és planer com anar a un balneari. No és planer, però és plaent, encara que moltes vegades s’hi juga la vida.

Aquesta és la seva web www.loewe.cat . No és ficció, és el seu espai, on penja imatges espectaculars, el resultat dels seus somnis ajornats, però també madurats durant anys, que si algun avantatge té el temps que s’escapa és que els resultats d’un somni no són mai fruit de la precipitació i sí de l’esperança i la tenacitat.

No oblidem els paisatges,


ni la gent, 



ni, si us plau, els sentiments.













L'Albert, algun dia posarà paraules a les seves fotografies. Mentrestant, aquest és un petit, i abellidor, tast que podem compartir.

28 comentaris:

  1. Ostres! Què petit és el món.
    Jo també he tingut el plaer de conèixer l'Albert, de quan jo treballava a l'Alt Camp i molts cops de camí a Farena el veia al Pinetell.
    Fa anys que no el veig, però pensava que era culpa meva perquè també fa molt temps que no passo per Farena i quan hi vaig vinc des de Mont-ral o Capafonts. Ara veig que deu ser perquè volta molt més lluny, ell.
    Fa molt bona feina, com sempre. Gràcies per donar-nos-en bones notícies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah doncs Màrius, m'alegra haver-te'n portat notícies bones i fresques. Una altra meravella dels blogs; en el lloc més impensat t'hi surt un conegut. Suposo que llegirà el teu comentari perquè ja sabia que feia aquest post. Fins aviat.

      Elimina
    2. Hola Màrius, Ben retrobat i en un espai que no m'hagués imaginat.
      Jo he anat sabent de tu pel Xavi de Farena i d'altra gent. La propera vegada segur que ens trobarem. "Volta el mon i torna al Born" i cap a les Muntanyes de Prades.
      Una abraçada

      Elimina
    3. Doncs quan tornis al born avisa, ben segur que pujo expressament al Pinetell per a fer-la petar una bona estona.
      Recentment m'he afeccionat a les teves estimades papallones, en tinc un blog.
      Bons viatges i bones fotos!

      Elimina
  2. Aquest post té de tot! Em sembla molt ben feta la feina de l'operari rus i el teu raonament no té pèrdua. Entenc que tot comença per un somni i a poc a poc el fem realitat. Tant perseguir un somni per a viure en el somni...
    Impressionant la fotografia de l'Albert! El relat-conte m'ha captivat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Maijo, acostumo a fer els posts així, quasi quasi com un flux de conciència, escrivint tot el que em ve. Després ho endreço per no provocar mal de cap als lectors. Suposo que per això em surten ben llargs. Contena que t'hagi agradat. Sí, són impressionants les fotos, més pel que hi ha al darrere, no?

      Elimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Quantes coses!!!

    M'alegro que casa teva hagi tornat a la normalitat i el sostre estigui net i polit, tal com ens l'ensenyes.

    Les fotos de l'Albert són una meravella... gràcies per ensenyar-nos el camí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que després d'alarmar tothom amb la Zona catastròfica, us ho devia, no? de fer-vos saber que ja estava bé. Doncs, guaita, han passat quatre mesos. Sort que no ha plogut quasi gens, fins que ho he tingut fet. Jo també vaig quedar impressionada amb les fotos, per això vaig fer el post, combinant-ho amb aquestes reflexions meves.

      Elimina
  5. Al final és un post per fer-li propaganda, però pel poc que he vist, les seves fotos són espectaculars, i molt allunyades de la nostra realitat més habitual. És la prova que, perseguir somnis, de vegades surt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, XeXu, com dic a l'encapçalament del blog, publico allò que m'inspira. Si inclou publicitat gratuita per persones que aprecio, cap problema. Ja saps que els blogs, mostrant el que sabem fer, tenen la virtut de la generositat, perquè l'únic que hi guanya és l'esperit del que els visita. I en el meu cas, podria dir que també hi guanya el meu.

      Elimina
  6. unes fotos increïbles! i un post fantàstic.....et diria moltes coses ....només se m'acut felicitar-te a tu al professor, a l'operari i al sostre

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que dic tantes coses que al final sembla que ja estigui tot dit, no? Transmetré les teves felicitats a tothom, Elfree. Gràcies per la part que em toca.

      Elimina
  7. Teresa, aquest post val per dos. O per tres!! Quina sort que tornes a tenir el sostre de casa sense el Tàpies que el decorava.
    He visitat el web de l'Albert. Quanta riquesa i varietat. M'ha sorprès quie entre els animals salvatges de l'Àfrica se n'hi han colat dos de blanquets amb camisa i corbata.
    Molt bo el tractament del blanc i negre, i també el color. I entre els paisatges exòtics també m'ha agradat trobar-hi la façana d'una catedral, que diria que és la de Tarragona.
    Enhorabona a tots tres: A tu, a l'Albert i al psicòpata que per sort, no existeix en els teus escrits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu haver perdut de vista el Tàpies que tu hi veies, però ja se sap que tot no es pot tenir. El Tàpies també implicava que l'aigua podia tornar a caure en qualsevol moment.
      A tu que també ets amant de la fotografia, segur que t'ha encantat la web. I ostres! per un moment m'he espantat, em pensava que havia penjat una foto amb algú encorbatat.
      Crec que a la teoria del professor li afegiria que si estàs emprenyat és més fàcil fer un personatge psicòpata. Ho he comprovat avui, però tranquil, que ara que ja l'he tret, torno a ser inofensiva.

      Elimina
  8. Quines fotografies mes impressionants!!!! Ja tinc la web de l'Albert ben guardada a preferits per no perdre-la de vista.
    I professor con el teu jo en vaig tenir un de molt semblant... encara recordo les seves classes i que tots pensaven si l'home era d'aquest planeta o venia de lluny ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara m'has recordat que jo encara no m'he guardat la web de l'Albert.
      Sí, és un pensament habitual aquest que teníeu amb el vostre professor, però gràcies a professors com aquests, et surten personatges no gens convencionals, i també va bé.

      Elimina
  9. El sostre perfecte. Veus?, tot arriba.
    Quines fotografies! Ara visite l'espai de l'Albert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pintura fa miracles, Novesflors, i a més em va tocar un artista, ja ho veus.
      Segur que t'agradarà la web de l'Albert. És impressionant i jo ja li dic que si hi posa un mínim de text sobre la història d'alguna foto, encara ho serà més.

      Elimina
  10. Hola Teresa!
    Quina tranquil·litat poder viure sense por de què el sostre se't posi per barret...
    Tens raó quan dius:
    El professor no era infal·lible i no totes les seves idees eren encertades, però entenc que el que volia dir era: si no pots fer realitat els teus desitjos a la vida, fes quelcom que compensi la teva frustració. Jo penso que està bé fer alguna cosa que compensi, però dintre d'uns límits...
    M'agraden aquestes papallones que li van donar ales a l'Albert per començar el seu somni, que encara que no el va poder fer realitat de seguida, era allò que he dit abans , una compensació, però amb molt de seny. Les fotos fantàstiques, poder veure els animals tant a la vora ha de ser una passada...Miraré el seu espai. I està bé no oblidar els paisatges , ni la gent , n'hi els sentiments...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que aquests dies que ha plogut, mirava cap al sostre amb recel de veure-hi alguna taca. És que les obres han costat de fer un munt i quasi no m'ho crec que estigui arreglat.
      Jo crec que tots nosaltres ja tenim aquestes compensacions que deia i, evidentment, no sobrepassem cap límit.Com no sigui el de llargada dels posts per part meva... Una abraçada, Roser.

      Elimina
  11. Tu i jo acabarem fent competició de post llargs... els teus millor narrats, però, i és que es nota que ets de lletres! Curiosa la visió que ens dones sobre la llei de la compensació (bé, no sé si és llei o no...). L'Albert, vist el que ens mostres tu i la seva web, sembla que ha sabut compensar la seva vida amb aquest desbordament de natura... enveja, sana, però enveja... jo també era dels que comprava els quaderns del Félix i emprenyava al quiosquer fins que els aconseguia... se m'anava tota la setmanada però valia la pena... vaig pensar que arribaria a treballar amb el Félix, però de sobte, quan jo tenia catorze anys, es va morir en aquell accident d'avioneta i em vaig quedar sense un dels meus referents adolescents... En fi, un post impactant que m'ha remogut budells i cor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ignasi, és la meva "llei" de compensació. Segurament no és científica i hi ha qui no la comparteix, però a mi em serveix.
      Entenc la teva enveja. T'estimes molt la natura i suposo que com més verge és, més n'hi trobem l'essència, no? Així també compraves la revista? Ja sabies el que volies quan tenies catorze anys. Però tu tens la sort de treballar no massa allunyat del que t'agrada, si no ho tinc mal entés. Va ser una llàstima l'accident en la plenitud de la vida, però la seva obra quedarà per sempre, segur! Espero que hagis recuperat l'estabilitat abdominal i emocional. Jo també, aquests dies... Igual també és el post.

      Elimina
  12. Els teus posts son com un capítol del Simpson, segur que mai tan fet aquesta comparació. Ho dic perquè tan els posts com els Simpson comencen d'una manera que acabarà portant a una cosa totalment diferent. Comences parlant d'un professor que veia psicòpates a la carnisseria i acabes amb un documental d'animals de la 2. Imprevisible totalment, però està bé.

    Estic una mica decebut que no participessis en el CT2100, però ja ho vaig superant...

    ResponElimina
  13. Ostres! Els Simpson m'encanten, però els documentals d'animals no me'ls miro mai.
    Sóc imprevisible, dius. Ho faig totalment a posta, m'agrada sorprendre. Als que no es sorprenen per res, encara m'agrada més,.ehem!
    No se't pot enganyar a tu eh? Em vaig mirar el qüestionari, però em vaig adonar que no sabia res - com amb els enigmes del teu amic McAbeu, i vaig desistir.

    ResponElimina
  14. ¿Tot aquest material és d'un mateix post? M'he fet un embolic buscant dades que els separessin i no trobava els comentaris... fins aquí.
    Que et provin les minivacances.

    ResponElimina
  15. Ai sí, jo i la meva mania a fer post-llençol. Gràcies, Olga, igualment.

    ResponElimina
  16. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina