En
aquesta meva carrera per l’Escola de Lletres, he conegut
uns quants professors. Sempre n’he tret profit de cada un d’ells, però en
recordo un de molt especial. Era un professor despistat d’aquests que no
recorden mai els noms dels alumnes i tan aviat els confonen, com els hi posen
un nom nou. Crec que a ell també li agradava exagerar-ho. Una manera com una
altra de trencar amb la rutina d’una classe regular.
Un
dels seus consell que d’entrada em van provocar mal de ventre – també em van
fer pensar que alguna mena de salvatgia envoltava l’estimat professor - i que
sempre li hauré d’agrair, era que escrivíssim sobre aquells temes que mai no
tocaríem per gust, o sigui, sang i fetge, assassinats, violacions,
maltractaments. Que ho féssim de forma agosarada i transgressora, res de
tocar-los pel damunt, sinó amb pèls i senyals. N’hi ha alguns que no he
aconseguit tocar-los, ni m’ho he proposat; no vull que la literatura em faci
mal i crec que me’n faria. D’altres sí, i realment va ser un repte que va
marcar el meu límit en aquests temes. Gràcies a haver-hi arribat, ara em puc
permetre tocar-los, sempre navegant per sota d’aquell límit, sense que em
semblin tan greus.
Que
tothom respiri tranquil, que no els exposaré pas aquí. No és tema per un blog,
no per un blog com el meu. Bé, el professor despistat deia coses com ara:
-
Quan un té personalitat de psicòpata, ha de buscar feines
que l’ajudin a sublimar els seus instints, com per exemple, carnisser.
Jo, i no devia ser l‘única, només pensava en el meu
carnisser de tota la vida i em deia no pot ser, impossible. També afirmava:
-
Quan es té l’instint d’un lladre, normalment un acaba
treballant de polític, de banquer...
Encara no havia començat la plaga de polítics i banquers corruptes, i tothom va
riure molt amb l’acudit.
El professor no era infal·lible i no totes les seves idees
eren encertades, però entenc que el que volia dir era: si no pots fer realitat
els teus desitjos a la vida, fes quelcom que compensi la teva frustració.
A vegades la compensació no té res a veure amb la mancança, però si la
contraresta, bona és,
no? Hi ha qui compensa, cultivant el cos i hi ha qui ho fa, cultivant l’esperit.
No diré que fent esport no es pugui ser creatiu, però el cultiu de l’esperit –
que no el culte, encara que hi estigui emparentat - dóna resultats més diversos, des de la
filosofia a l’art, passant per la literatura, i no em voldria deixar res.
No vull oblidar tampoc, que el cultiu de l’esperit pot
portar a la bogeria. Vegeu Don Quixot, o així ho va entendre Cervantes; vegeu
els assassins en sèrie, molt difícils d’enxampar per la creativitat de les
seves maquinacions, i vegeu Adolf Hitler que, a part de la seva pintura mediocre
de joventut, quan per fi va poder materialitzar el seu odi als jueus, animava
els seus sequaços a
no inhibir la seva creativitat, en tot el que fes referència a
aniquilar-los.
Deixant de banda les ments malaltes, sóc del parer que
introduir creativitat en les nostres vides equival a sanejar-les. No és pas un
consell, sinó una constatació. A vegades, les persones més insospitades tenen,
en el temps lliure – normalment només pot ser així – activitats creatives. L’operari
rus, Ayka crec que es deia, que va venir a enterrar per sempre la Zona catastròfica,
esculpia en fusta com a hobby.
 |
| Adéu! |
 |
| Hola! |
Gràcies a tots els que us en vau preocupar i em vau donar ànims!
I a mi, més d’un m’ha dit:
-
Ai, quan et veia pel carrer no m’imaginava que escrivies...
Els punts suspensius són perquè jo hi pugui afegir “tan bé”,
és clar. Bé, davant d’aquests comentaris, no puc deixar de preguntar-me com
punyeta em deu veure la gent – pel carrer.
Fa uns mesos vaig recuperar el contacte amb un antic company
de feina, amb qui havia coincidit els primers mesos de treballar, on ho vaig
fer durant trenta anys. Per circumstàncies que no venen al cas, en aquest
tancar i obrir d’ulls que són trenta anys, gairebé no en havíem vist.
Recordo que quan el vaig conèixer, vaig sentir-me alleujada.
Portava tres mesos treballant i preguntant-me, dia sí, dia també, si la feina
encotillada, per la qual m’havia preparat unes oposicions i amb tant d’orgull
havia guanyat, era la més adequada per a mi, mig hippie, rural – no sé si de
natura salvatge o no, però sí d’un indret on els arbres parlen – i d’esperit
lliure. Conèixer-lo va ser una alenada d’aire fresc sobre els meus dubtes
angoixants. Era ros, amb el cabell desordenat, ulls castanys i exòtics –
ei! que aquest no és el tema – i – aquest sí – d’esperit lliure i crec que de
natura més salvatge que la meva. L’Albert, nom que prové de la contracció
Adalbert, que significa de noblesa brillant – què passa? Una cosa no treu
l’altra, no? – no tenia pèls a la llengua quan es tractava de defensar la
veritat, davant dels caps o de qui fos, i la seva veritat moltes vegades
quedava fora de normativa, però a mi m’agradava el seu coratge franc, sense
ambages, perquè, de retop, amb la seva actitud sublimava la meva.
La vida es va encarregar de domar-nos, a ell i a mi, i de
convertir la nostra ànima salvatge en ànima de xai, empès pel ramat que
l’envoltava. No del tot.
Jo, quan a vegades reflexiono sobre la meva passió tardana
d’escriure, em pregunto si no he volgut compensar la meva vida monòtona,
rutinària, encotillada, sempre a toc de xiulet, imaginant i escrivint altres
vides que no he pogut viure mai – no, la del psicòpata, no, però que malpensats
que sou! - I l’invent ha funcionat,
perquè les altres vides han exaltat la meva fins a fer-li perdre, als meus
ulls, mediocritat.
El cas de l’Albert és diferent. Ell des de jovenet,
perseguia un somni. Tot va començar quan tenia deu anys amb els fascicles de la revista
“Fauna” del naturalista Fèlix Rodríguez de la Fuente. Segur que tothom el
recorda o n’ha sentit a parlar. Arribava cada dimecres al quiosc i l’Albert
esperava la furgoneta per agafar-ne el primer exemplar. El dia que portava
retard era una catàstrofe, més pel quiosquer que per l’Albert, perquè hi anava
una dotzena de vegades a preguntar si havia arribat. Aquelles imatges dels
animals salvatges el fascinaven. Hauria pogut explicar a ulls clucs quantes
ratlles tenia la zebra i la seva disposició exacta, i com mirava a la càmera el
lleó mentre el fotògraf, de segur tremolant-li el pols, l’immortalitzava. Per
poder-ne gaudir totes les hores del dia, es folrava els llibres de text amb les
imatges de la portada i les lluïa
orgullós,
davant dels companys.
Després de mirar, remirar i admirar les fotografies durant
uns quants anys, va tramar quelcom agosarat – més que escriure sobre un crim –
Potser ell podria fer-les, fer-se-les seves, viure aquell instant intens que
ell copsava darrere les imatges que el captivaven. Potser podia, potser,
potser... Potser.
N’havia tingut d’altres, però va comprar-se la que va ser la
primera càmera per fotografiar la natura, una Nikon FE2, i va començar a
fotografiar papallones. Sí,
papallones, de totes les espècies,
de tots els colors, en qualsevol posició, papallones de les Muntanyes de
Prades.
.jpg)
En va fer un llibre.
Les papallones li van donar ales, però per poder
volar va haver d’esperar anys, els mateixos que els fills van trigar a fer-se
grans.
En fa vuit, van
arribar els viatges exòtics – els que anunciaven els seus ulls, quan el vaig
conèixer - El primer viatge, a Zàmbia, va ser realment iniciàtic. Va fer tots
els safaris a peu, sol o només amb el guia, per poder seguir els animals més de
prop. No va aconseguir gran cosa...
 |
| Aquest parell de lleons... |
Atansar-se a tres metres d'un lleó i
protegir-se amb l’objectiu, com va poder,
 |
| A tres no, però a cinc, ja es veu prou, va ser un pim-pam |
creuar pel bell mig d’una manada de
búfals,
 |
| A punt de creuar. Ell no hi surt, és clar. |
fugir de la càrrega d’un elefant,
 |
| A l'elefantó no li va agradar com va quedar a la foto i es va emprenyar |
i apropar-se a un lleopard de nit.
 |
| L'Albert volia veure de quina tonalitat exacta tenia els ulls, el lleopard |
Vaja, que a més d’iniciàtic, va ser increïble!
Des d’aleshores, quan els estalvis i el temps lliure li
permeten, roda pel món – qui no ho
faria, amb un començament
tan intens? –
perseguint animals salvatges i capturant-ne aquell instant que ha somiat,
copsant-ne la salvatgia, el temor disfressat de ferocitat, potser la solitud i
tal vegada, només, l’instint de supervivència. No cal que expliqui que no és
planer com anar a un balneari. No és planer, però és plaent, encara que moltes
vegades s’hi juga la vida.
Aquesta és la seva web www.loewe.cat . No és ficció, és el seu espai, on
penja imatges espectaculars, el resultat dels seus somnis ajornats, però també
madurats durant anys, que si algun avantatge té el temps que s’escapa és que
els resultats d’un somni no són mai fruit de la precipitació i sí de l’esperança i la tenacitat.
No oblidem els paisatges,
ni la gent,
ni, si us plau, els sentiments.
L'Albert, algun dia posarà paraules a les seves fotografies. Mentrestant, aquest és un petit, i abellidor, tast que podem compartir.
