dissabte, 4 d’abril de 2015

GRÀCIES, MARC !

                                               
                                                                 
                                        
Sortosament, no tots els veïns són com el veí de dalt. El meu veí de sota es diu Ramon, però sempre he pensat que s’hauria de dir Amfitrió – Ramon, no t’ho agafis malament, és un nom tan encantador com el teu - perquè em consta que tracta bé els seus convidats, que són molts i diversos, i internacionals.
A casa del Ramon va ser on vaig conèixer el meu amic Marc. Acostumada a sentir-hi parlar tota mena de llengües, en presentar-me’l li vaig preguntar, vocalitzant bé les paraules, com fem quan volem que algú que no és d’aquí ens entengui.
-         I tu d’on ets?
Encara ric ara – per a mi – quan recordo que em va respondre, amb accent català inconfusible.
-         Ara mateix estic vivint a Reus.
En dos minuts em va explicar que era pintor i que l’aposta que havia fet feia anys de deixar la feina fixa i dedicar-se a l’art, de moment li havia sortit bé. I que tenia una web on hi penjava algunes de les seves obres. En els dos minuts següents, jo li vaig dir que escrivia per afició, que de deixar la feina ni parlar-ne i que no tenia ni web ni blog ni gairebé no hauria sabut com tenir-los. Això també m’ho vaig guardar per a mi.
Dos minuts més i ja tafanejava per la seva web. Vaig quedar gratament sorpresa perquè no sé què m’havia imaginat, però no era el que em vaig trobar. De primer, la pintura del Marc em va recordar la de Dalí, no tant en la tècnica ni en l’acabat, com en el concepte, que vaig trobar clarament surrealista. Però la seva pintura tenia, i té, per a mi, un valor afegit, que era el color i és que el contrast i la combinació de colors em van semblar increïbles.
A la targeta que m’havia donat hi havia el seu correu i em va faltar temps per dir-li que m’havia entusiasmat. No va trigar gens a contestar-me i – oh, agraïda sorpresa! – em va dir que li agradava molt llegir i que si li podia enviar quelcom del que escrivia.
-         Sí, sí, sí! – vaig dir també per a mi. Era un temps que, pel que sembla, em deia moltes coses a mi i molt poques als altres, igual que només escrivia per a mi i per a ningú més.
Allí va començar un intercanvi que encara es manté entre nosaltres. Jo li enviava relats i ell m’enviava quadres. Tinc una pinacoteca virtual important, que m’he muntat amb les obres del Marc i, per altra banda ell deu ser la persona que té més relats meus inèdits. De mica en mica ens vam anar coneixent la vida.
L’instint de dibuixar ja va néixer amb ell, però l’editorial Bruguera, amb el Capitan Trueno, el Pulgarcito, el Tio Vivo, i més,  hi va ajudar força. Treballar als anys seixanta amb el dibuixant Beaumont, encara que només fos per fer-li els encàrrecs, va ser com un senyal que la vida el portava pel camí que desitjava. Les seves obres tenen sempre el punt d’esperança necessari per no sucumbir. Evita els temes tràgics, foscos i de mal averany, no és això el que vol transmetre, i busca en el color, en el motiu, en la forma la taula de salvació on agafar-se. El seu missatge no queda mai palès a simple vista, cosa que fa que ràpidament se t’activin les neurones per poder saber què t’està dient el quadre. Amb el Marc hi comparteixo aquest punt d'esperança, el gust especial pels núvols- si, els núvols; tan senzill com mirar cap al cel i gaudir de l,espectacle - i - segur que ell no ho sap - el sentir-nos bé amb un diccionari a les mans. 
Quan em vaig decidir a publicar el llibre, ell va ser una de les tres persones que més em van encoratjar en les dificultats. La meva afició d’escriure a estones i la seva feina de pintar a temps complet tenien molt en comú a l’hora d’intentar que els resultats poguessin veure la llum. Un dia, quan ell ja havia llegit el que seria el llibre, em va dir:
-         Jo, si vols te’n faig la portada.
Jo devia posar cara d’òliba tibetana, i muda, perquè es va afanyar a afegir:
-         Gratis!
I encara:
-         No és una oferta que la faci a tothom.
Seria llarg – més encara – d’enumerar totes les pedres que vaig trobar pel camí. Ja ho vaig fer a  Sempre amb retard  La qüestió és que el meu llibre va sortir amb la portada del Marc  i jo estava tan orgullosa de la portada com del contingut, escollit i meditat a consciència.
 

                                         


El Marc va agafar un dels relats “Història d’una artista del trapezi”, una autobiografia a cavall entre la realitat i la ficció -més ficció, i també segurament desig amagat, que realitat -  i en va extreure un personatge que volava amb un ocell de paper i a mesura que s’atansava a la terra, s’encongia perquè veia allò que l’esperava i no li acabava de fer el pes. En l’ocell de paper hi ha les disset històries que conformen el llibre; les que no es veuen són a l’altra banda.
L’orgull, millor dit, l’honor, ha tornat a mi amb l’exposició que està fent el Marc aquests dies. “Lectures, un naufragi infinit”. Diu que se sentia en deute amb els llibres i amb tot el que li han aportat i que la seva exposició és un homenatge a la lectura.
Fins al 26 d'abril a la Sala Portal del Pardo del Vendrell

Ha escollit trenta llibres d’entre tots els que li han omplert la vida  i ha fet trenta quadres que fan referència al que li suggereix el llibre o l’autor. M’honora que entre ells hagi escollit el meu i em fa molta gràcia que aquesta frase tan seriosa sigui la que més li ha agradat del relat:

"... Els americans li recordaven molt el circ i li permetien entendre millor la seva semblança amb la vida: trapezistes que es llençaven al buit sense xarxa, aspirants a domadors que volien dominar el món i, sobretot, pallassos. Pallassos a Washington, pallassos a Hollywood, pallassos a Wall Street, principal centre de formació del pallasso llest..."

No hi ha dubte que el Marc s'ha inspirat en l'autora per fer aquest
quadre, però el nas, només el nas... no me l'ha acabat de treure prou bé.


 I a la vegada no em sento prou digna d’estar costat per costat de Jack London, Ana Maria Matute i Agota Kristof, 



ni que la meva trapezista es tracti de tu amb “El capitán Trueno”, “Les flors del mal” i “La Colometa”. 

Goliath:
-¡Hum! ¿A dónde habremos ido a parar, Capitán?
Capitán:
- Eso es lo que yo me pregunto hace rato, Goliath... No tengo ni la más remota idea!




Vengas tu del infierno o del cielo ¿qué importa?
¡Belleza! monstruo enorme e ingenuo, más temido.
Si tus ojos, tu risa, tu pie me abren la puerta
de un infinito que amo y que nunca he conocido?




... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, Colometa.
Corre, de pressa. Corre més de pressa, que no t'atrapin,
vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat,
cap al teu colomar... vola, Colometa.

Però, com el Marc, amb Beaumont, jo també, hi vull veure el senyal de què estic en el bon camí. – i ja sé que el meu camí, de segur, no serà tan llarg com el seu.
Gràcies Marc! Perquè ets tu, sé que la teva elecció, a part de generosa, és sincera. 
I abans que el company bloguer Xe-Xu em digui que faig publicitat – que tindrà raó perquè ja porto dos posts seguits parlant de l’obra de dos amics i donant adreces web – he de dir que sí, que la faig i la faig pels que em llegiu, perquè val la pena veure l’exposició, que podeu trobar les seves pintures a http://www.perezolivan.com/, però que la meva recomanació és que aneu a visitar aquesta exposició en directe. El color al natural, la idea, la mida i les referències literàries és el que li donen el toc de gràcia, diferent a la web i diferent a qualsevol exposició que hagueu anat a veure. Si coneixeu totes les obres que l’han inspirat us ho passareu pipa, si en coneixeu unes quantes també. Si no en coneixeu cap – cosa que veig impossible – us agafaran unes ganes irresistibles de llegir-les. I, el més important, sortireu de l’exposició molt diferents de com hi haureu entrat.

24 comentaris:

  1. l'amistat és vital per la vida i la joia de l'intercanvi amistós artístic i cultural que ens expliques és una cosa que omple de goig i ben merescut orgull ....enhorabona! i en quan pugui miraré la web que m'és més fàcil que anar en directe a l'exposició ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb el que dius de l'amistat, Elfree.
      L'exposició està més bé perquè hi ha el títol que dóna el pintor a cada quadre, al costat del títol del llibre i de l'autor, però a la web hi són quasi tots. Ja se sap que a tot arreu no s'hi pot arribar, sobretot si queda lluny d'on vivim.

      Elimina
  2. Només faltaria que no poguessis fer propaganda de qui tu vulguis, evidentment que sí. A més, és maco que parlis de la feina d'un amic amb tanta passió, em sembla que quan llegeixi aquest post no podrà sortir de casa en una setmana de la vermellor de les galtes. Una altra cosa és que compartim gustos artístics... però la veritat és que jo d'art no n'entenc. Em quedo amb la literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també em quedo amb la literatura, XeXu, encara que l'art també m'agrada. Més que res és que et digui alguna cosa, independentment d'entendre-hi o no, que jo tampoc no gaire.
      I espero que el Marc no es posi tan vermell com dius. No era la meva intenció, però ja se sap que la passió no va de bracet amb la lucidesa.

      Elimina
  3. Em recorda més a Lichtestein que no pas a Dalí. M'agrada com pinta, tot i que tampoc no hi entenc massa.^-^

    ResponElimina
    Respostes
    1. El còmic va ser el que el va inspirar en un principi al Marc, Maria. I tens raó, pel que he vist en en Lichtenstein, en quant a la forma. La semblança amb Dalí jo li veig més que res, pel que suggereixen les seves obres, no tant pel que mostren.

      Elimina
  4. Quins colors més bonics!!!

    M'agraden molt aquests dibuixos, tots, per descomptat també els dedicats al teu llibre. La portada i el de l'exposició.

    Ja he mirat la seva web... Ara falta veure l'exposició en directe.

    Enhorabona per tot i més. L'amistat, el llibre, la companyia que tens a l'exposició...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Eh que he tingut sort d'estar tan ben acompanyada? Ja sé que et queda lluny, però si pots ves a veure-la. No et decebrà. Una abraçada.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Sí, són impactants, el color, la forma, la idea...

      Elimina
  6. Teresa, he visistat el web de Perez Olivan. El teu amic té un traç clar, intuïtiu. Algunes de les seves obres les ha d'acabar l'espectador, sumant la seva imaginació amb la de l'artista que és prou acolorida.
    Fas bé de cultivar la mútua amistat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Xavier! És veritat i és important: a la seva imaginació s'hi ha d'afegir la del espectador, que segons la pròpia experiència, les coses es veuen diferents. El Marc és un bon amic, no dels que et veus sovint, però dels que saps que hi pots comptar.

      Elimina
  7. Ja em perdonaràs que no m'acosti a veure la exposició en directe, però es que a mi l'art em diu poca cosa

    PD: Xexu amb guió pel mig! aquesta es nova!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fas malament de no parlar mb l'art, però eo te absolvo, Pons, in nòmine Patris, el Filii et Spiritus Sancti, amén.

      Elimina
  8. Caram, qui tingués amics com tu per rebre aquest tipus d'elogis! Molt atractiva la seva web i tot un privilegi que et fes la portada del llibre, encara que et quedessis, com tu dius, amb cara d'òliba tibetana -tot i que no em sona que existeixi però sí en canvi el gamarús de Lapònia, per si et serveix per una nova ocasió. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig, intueixo, constato que m'he passat amb els afalacs, però repasso, reviso i... francament, no hi ha res que no sigui el que penso.
      No sé d'on vaig treure això de l'òliba tibetana, Ignasi, però segur que ho he plagiat d'algun lloc, segurament de ficció, si dius que no et sona que existeixi. Ara bé, el gamarús de Lapònia m'agrada molt (el nom). Me l'apunto, no ja per escriure'l, sinó per afegir-lo al clàssic gamarús quan vulgui insultar, o afalagar, algú de per riure.

      Elimina
  9. m'encanta la web del teu amic !!!
    Crec que hi passaré sovint.

    ResponElimina
  10. És guapa, Bruixeta, però al natural guanya molt aquesta exposició, més que res per les referències literàries que t'ajuden a lligar caps. No sé com et queda de lluny, però val molt la pena.

    ResponElimina

  11. Mai se sap com una trobada, casual o virtual, pot acabar en un fecund intercanvi. Me n'alegro, Teresa! Una bona amistat.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és així Jordi, les casualitats tenen aquestes coses. D'una trobada casual en pot sortir una gran relació personal; d'una troballa casual, un descobriment per la humanitat. També hi han casualitats que et destrossen la vida, però d'aquestes millor no parlar-ne.

      Elimina
  12. ÔÔ!
    Preciosos els dibuixos. M'agradaria veure l'exposició i m'agradarà llegir el teu llibre!
    Quina amistat més bonica...:)
    Felicitats a ambdós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, doncs, gràcies Marta. Si el llegeixes ja em diràs si t'agrada i si et pots escapar a veure l'exposició del Marc, t'agradarà segur.

      Elimina
  13. Una amistat per no perdre-la, parlo per tots dos.
    He passat per la web i m'ha enganxada, segur que hi torno ben aviat!

    No puc passar per l'exposició però si que et puc dir que amb aquest post i les teves paraules me la puc imaginar. :)
    Aferradetes i felicitats!!

    ResponElimina
  14. Els amics són importants, sa Lluna. És igual si són artistes, bloguers, o només amics sense qualificatiu, si són vells amics o amics recents. L'amistat del Marc no s'ha de deixar perdre, la teva tampoc. Una abraçada.

    ResponElimina